|
|
|
editorial |
Editorial |
UN ANY A LA XARXA Amb aquest número 2, fa un any que la revista tossal és a la xarxa. En aquest any, han aparegut tres números, la publicació ha concretat la seva estructura i els seus continguts, s'ha donat a conèixer en el seu entorn, ha entrat a formar part de l'Índex de cultura del Principat i ha superat les 2000 visites i els 100 subscriptors. Amb aquest bagatge, aquest número es presenta amb la clara intenció de constituir un mitjà de comunicació digital modest però en creixement que, sense abandonar els seus postulats inicials d'independència, disponibilitat a la participació i catalanitat, pot contribuir a sedimentar la identitat cultural dels Països Catalans.Ja hem explicat en números anteriors que no hi ha gaires experiències digitals que s'hi assemblin. Hi ha webs catalans específics de literatura (potser algun dia els haurem de dedicar atenció), però també és veritat que tossal està també pensada per ser llegida en paper, fent servir la impressora, i no es limita a un camp concret, perquè, de fet, no existeix cap tipus de limitació en aquest sentit, i l'evolució que pugi experimentar en serà una bona mostra. Mentrestant, heus ací un web cultural de continguts que s'està consolidant al seu pas. Per això necessitem més subscripcions, més participacions, per fer que aquesta consolidació s'estengui encara a més àmbits del nostre ambient cultural, per fer que la l'ambient cultural entri a la Xarxa.
QUÈ ES MOU? Aquesta podria ser la pregunta a la llum de les notícies que es van succeint en relació a la llengua catalana. És sabut que la Diputació General d'Aragó, després d'anys d'autonomia, mostra una voluntat ferma de reconèixer els drets dels catalanoparlants aragonesos, tant des d'un punt de vista estrictament formal com en relació a la incorporació del català a l'ensenyament dels pobles de la Franja. Que això sigui fet per voluntat pròpia obre la porta a expectatives prou optimistes al voltant de la normalització lingüística d'aquesta àrea dispersa i, diguem-ho sense embuts, marginal, de l'àrea lingüística catalana. Després de l'inqualificable pacte de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, d'estèril memòria, crida l'atenció que l'Ajuntament i la Diputació de Castelló apareguin ara com a oberts partidaris d'acollir la delegació valenciana de l'Institut d'Estudis Catalans. Encara que es pugui aprofitar al circumstància que la ciutat de la Plana té un ascendent considerable en relació a la unitat del català, atès que s'hi van signar les anomenades Normes de Castelló, el 1932, que significaven la generalització de l'ortografia fabriana; no deixa de resultar curiós que siguin dirigents polítics que no tenen res a veure amb la preservació i el foment de la llengua i la cultura catalanes, ni que sigui en versió valenciana, els qui estan disposats a acollir la dita delegació, que hauria de significar, de fet, la realització de l'autoritat de l'IEC i l'oblit definitiu d'experiments de funambulisme lingüístic tan característics de la vida cultural i política valenciana dels darrers temps. Diem això perquè, mentrestant i segons acaba de saltar a la llum pública abans de tancar aquesta edició, el Govern Balear ha decidit suspendre el reconeixement que dispensava a les titulacions valencianes de coneixements lingüístics, es diu que en resposta a la deshomologació que la Generalitat Valenciana va portar a terme així que va canviar de color polític. La veritat és que, en comparació amb la iniciativa del govern aragonès, que sembla tan assenyada a primera vista, les altres dues no deixen de presentar greus contradiccions. Per part de tots els participants. Tot això cal mirar-ho des del punt de vista dels darrers resultats electorals espanyols, a la vista dels quals, s'obre una etapa inèdita en les relacions polítiques dels Països Catalans amb el seu entorn. És massa aviat per fer-ne cap valoració prospectiva. Si ningú del panorama polític encara no s'ha atrevit a fer-la amb fonament de causa, tampoc no és aquest el lloc apropiat per fer-la. Ara bé: no cal reflexionar gaire sobre les dades disponibles dels darrers vint anys per veure clar que més que canvis substancials en relació al paper que la cultura catalana ocupa en el seu entorn, el que es veu a venir és el refermament de les tendències anteriors. Dit breument: manca de reconeixement estatal, manteniment de la condició subalterna. Però també persistència per trobar el lloc que correspon. |