“Hi havia una vegada una senyora que rentava la roba interior amb un detergent que no era l’adequat, però un dia va veure que la roba de la seva veïna era més blanca, es va sorprendre i va decidir canviar de detergent.”

Aquest sembla un argument mancat d’interès per a l’espectador mitjà, però jo crec que és una de les històries que més vegades s’han emès des que la televisió existeix com a tal. Us feu una idea de la quantitat d’integrals, convolucions, filtrats i punyetes que s’han utilitzat per transmetre aquesta collonada a milions d’espectadors passius que ja l’accepten sense qüestionar-la? Les calces cagades d’aquesta senyora no us fan perdre la fe en les telecomunicacions?

Cada estiu es descobreix quelcom definitiu contra els mosquits, la vaixella i els mobles cada vegada brillen més, els yogurths cada dia són més sans i les noies que es maquillen cada dia són més maques (fins i tot sense maquillar-se); per altre banda, posant-te desodorant seràs tan atractiu que hauràs de vigilar que no et violin, i si t’afaites amb triple fulla sortiràs volant en turbo-reacció.

Alguns anuncis deixen clar que són obres de ficció, però altres sembla que es prenguin seriosament el que diuen. I jo em pregunto: són els publicistes uns fills de puta que ens prenen el pèl conscientment o ells també s’ho creuen que els productes que ens volen vendre són millors que els que són exactament iguals?

Jo m’atreviria a dir que tots els anuncis que utilitzen superlatius són més falsos que un ministre. I si el detergent A renta més blanc que tots els altres, i el detergent B renta més blanc que tots els altres, això implica que: o A=B i aleshores no té cap sentit la distinció perquè tots dos són l’hòstia, o són detergents tan dolents com qualsevol i tampoc podrien fer res contra una bona taca de sangria (a no ser que fos de tetra-brick, que no deixa taca perquè no porta fruita ni vi). Però ja estem tan acostumats a que ens menteixin per la tele que ni ens indignem ni li donem cap importància. És normal veure noies felices perquè tenen la regla!

Més agradables són els anuncis que no diuen collonades i simplement et mostren el producte rodejat de cossos esculturals, minifaldes, luxe, palmeres, somriures, paisatges idíl·lics i música guai (què estrany, els recopilatoris de música d’anuncis són molt més bons que la majoria de CDs anunciats per TV). Però aquests anuncis macos també són els més traïdors, perquè juguen amb el nostre subconscient com si fóssim l’Alex de La Taronja Mecànica i després associem un desodorant amb unes tetes o uns llavis carnosos i el comprem com autòmates programats... Bé, jo no! I suposo que tu tampoc seràs d’aquests que es deixen manipular tan fàcilment, oi? Segur que no, però per molts tontos que consultis et serà difícil trobar algú que reconegui ser un autòmata programable a través de la tele. I tot i això, està clar que el que surt per la tele és el que es ven.

Intrigat per aquest fenomen, em vaig posar a repassar l’infumable assignatura d’Org. d’Empreses ⁽¹⁾, tema “El Marketing”. I em va donar la impressió de que es burlaven de mi. Potser estava al·lucinant, però em va semblar entendre que “la publicitat no està al servei de l’empresa sinó del client (!), o en tot cas de tots dos” (o sigui que quan interrompe’n un capítol de 20 minuts del Futurama per posar un quart d’hora d’anuncis, els hem d’estar agraïts), i que “no volen que comprem coses innecessàries, sinó coses que necessitàvem però que no ens n’havíem adonat” ⁽²⁾ (per exemple, suposo que milers d’infants necessitaven cartulines amb dibuixets de monstres ridículs a preu de trufa, però fins que no va començar l’acaparadora campanya dels Pokemongos no se’n van adonar). Tot això sona tan fals com un anunci, però si voleu aprovar l’assignatura ho haureu d’acceptar.

I ja veieu a qui van dirigits la majoria d’anuncis, està clar que busquen les preses fàcils: la gent amb nivell cultural baix (que es puguin impressionar amb unes “microperlitas azules con hiperfuerza antigrasa”), la gent amb necessitat d’autoafirmar-se (que vulguin esmorzar el mateix que algun famoset), els atontats en general i els nens petits.

Els primers 3 grups a ningú preocupen perquè ningú s’hi sent identificat (encara que un bon truc per reconèixer atontats és veure que molts porten peces de roba amb unes lletres immenses on posa NIKE o ADIDAS o coses per l'estil, i no només fan propaganda gratuïtament sinó que a més han pagat bastant més del que costa la roba per tenir aquest honor); però pel que fa als nens, suposo que tothom està d’acord en que no és gaire ètic fer-los sentir que necessiten més i més joguines absurdes quan encara creuen en el Caga Tió i en tres monarques que es colen per la xemeneia fins i tot en les cases que no tenen xemeneia.

I ara, una cita del dossier d’Org d’Empreses, perquè us feu una idea del perill de deformació professional que es pot patir en sectors en que la frontera entre realitat i ficció es difumina fins a extrems grotescos:

“Perfil del hombre de marketing: ambicioso, luchador, entusiasta, ordenado, habil, creativo, buen comunicador, con recursos, rapido, perseverante, analitico, flexible, metodico, con inciativa, practico y entrepreneur” (això ocupa tota una pàgina en lletra tamany “Teo va al zoo”; i sembla ser que entrepreneur està escrit així no perquè sigui una altra acumulació de faltes d’ortografia ⁽³⁾ , sinó perquè en francès queda més chic, i com menys s’entenguin, més colen les xorrades).

Doncs aquests cabrons seran gent collonuda, però amb el seu permís, en lloc d’escoltar uns futbolistes cantant a unes natilles, canviaré de canal o aprofitaré per anar a pixar.