Aquest 2003 tindrem doble ració d’eleccions democràtiques: ja hem tingut primer les municipals i aviat vindran les de la Generalitat... i seran, com sempre, moments memorables en que els ciutadans es desplaçaran fins a les urnes a exercir el dret a delegar el seu poder a uns “ents superiors” que es solidificaran en l’aparença de polítics més o menys corruptes.

         Que com puc considerar això una aplicació de les telecomunicacions? Doncs per dos motius: a) perquè ja haurieu de saber que jo considero una aplicació de les telecomunicacions el que em passi pels nassos, i b) perquè ara sembla que l’elecció per part dels ciutadans d’un o altre polític no es du a terme basant-se en criteris gaire racionals ni en el programa electoral dels diferents partits, sinó en base al circ mediàtic que, talment un raig de gastroenteritis mal enfocat, regalima des de tots els mitjans de comunicació,... sobretot des de la tele i la radio, però també des de la premsa escrita. Fixeu-vos que ens venen les “diferents” opcions polítiques a través del nostre subconscient, apel·lant a l’emotivitat enlloc d’a la raó, de la mateixa manera que durant tot l’any ens han venut les marques dels desodorants, les compreses, els detergents, les cerveses i els perfums... Ja deia el Frank Zappa que la política era tan sols una branca especialment pudent de la indústria de l’espectacle (o alguna cosa semblant)... I els candidats a representar els ciutadans i a prendre decisions en nom de tots nosaltres sortiran per la tele encara més que normalment, i somriuran i s’insultaran i es tocaran els collons entre ells, i, de manera indirecta però gens subtil, tocaran també una vegada més els collons als votants i es burlaran del poble al que se suposa que representen.

         Però la veritat es que això que fan de burlar-se del poble està prou justificat. Perquè qui és aquest poble sinó un gran ramat d’ovelles que els delega tot el poder i responsabilitats i es queda mirant la tele?

         Mireu al vostre voltant i us n’adonareu de que la democràcia no pot funcionar bé de cap manera, simplement perquè es basa en la creença de que la majoria de la població té raó i que les minories s’equivoquen.

Així resulta que democràticament Harry Potter és una peli molt més bona que Barton Fink; i la música d’Operación Triunfo és molt millor que la del Leonard Cohen; i els llibres d’Aldous Huxley no són res en comparació amb els que treuen per Sant Jordi els presentadors de la tele. I la millor pàgina d’internet no és la dels Gabrudos sinó la del Playboy, és clar...

         Però no m’agrada fer crítica poc constructiva, i sé que és molt fàcil burlar-se del sistema democràtic sense aportar solucions alternatives al problema de la convivència i els contractes socials.

         El problema és que la majoria d’alternatives també són bastant risibles:

La més divertida és l’anarquisme, que, si ho he entès bé, es basa en la feliç idea de que si no hi hagués estats ni forces repressores tothom seria bo per naturalesa, i no hi hauria robatoris ni assassinats ni crims de cap mena. No sé, a vegades els anarquistes tenen pinta de ser tipus durs, però aquestes idees semblen dignes d’una pel·lícula Disney...

Però, parlant d’ingenus amb solucions “fàcils”, tenim també els comunistes... uns tipus disposats a sotmetre’s a una dictadura del proletariat... ¿¿Paletes i pagesos governant alegrement sense cap oposició?? Karl Marx devia ser un tipus amb molta bona fe, però sembla que li robés algunes idees al seu germà Groucho!

         I si hem de tenir un absolutisme, per què no tenir-ne un de més tradicional? En això sembla que estan d’acord la majoria d’espanyols, doncs el govern que s’ha escollit democràticament no és gaire diferent del que vam tenir fa uns anys amb el senyor Franco... (però, això sí, ara tenim un neofeixisme adobat amb grans dosis de demagògia democràtica, que entra molt millor...)

         Ara bé, jo crec que un bon governant absolutista no hauria de ser algú tan mediocre com Franco o el mateix Aznar, sinó que hauria de pertànyer a la èlit... jo apostaria de fet per un despotisme il·lustrat sempre i quan el dèspota en qüestió fos algú de confiança i que estigués preparat per a ser un líder... no sé, un teleco, per exemple... potser jo mateix, què collons!

Bé, els meus plans de dominació mundial encara no tenen cap data fixada de forma definitiva, però podeu prendre nota de les meves promeses:

         a) instauració de la pena de mort i execució pública dels antics dirigents mundials; i també de tots els programadors de TVE, i d’algun altre que ja m’ho pensaré...

         b) reducció de la jornada laboral a 20 hores setmanals, eliminant així l’atur d’una punyetera vegada, i, ja que estem, aprofitant també per repartir la riquesa mundial mitjançant un equitatiu sistema d’impostos que servirà ja de pas per construir grans catedrals on venerar al Campillo...

         c) creació d’una televisió pública de qualitat i en V.O. en la que només s’emetran programes culturals, noticiaris (una mica manipulats, és clar), reportatges del National Geographic, i els capítols (ordenats!) dels Simpson, Futurama, Malcom, Frasier, Seinfield i el Monthy Python Flying Circus.

         d) etcètera. (De moment està tot una mica a l’aire, però prometo un programa més coherent i raonable que el de qualsevol dirigent actual, que tampoc deu ser gaire difícil)

         Ja us faré saber quan s’efectuarà el cop d’estat per si voleu participar (si veniu, prometo càrrecs importants al ministeri que més us vingui de gust!). De moment, però, a veure si moveu una mica el cul i aneu a votar a alguna alternativa provisional, encara que tingui pinta de ser una merda punxada en un pal.

Perquè l’abstenció electoral és com si entres al McDonalds i, com que saps que tot el “menjar” que venen és una merda, deixes que el dependent esculli ell mateix el McMenú, i tu te’l tragues igualment però refumfunyant.

         I després tenim l’estómac com el tenim, i el món va com va.

         Un petó,

Dr. Hackenbush