Ego

Una gran confusió.

El buit em succiona cap a... les tenebres, potser? És difícil de descriure, encara no s’han inventat les paraules adequades.

Potser això és la mort. O una mena de mort, si més no. El cas és que mai no havia experimentat res semblant. Fa mal, tots els nervis em transmeten dolor, tinc fred i em cremo al mateix temps; però el dolor físic queda eclipsat per la tortura psicològica, el desconcert i el pànic. Potser estic caient en un espiral infinit sense moure’m de lloc. Res s’ha desplaçat ni ha canviat, però és com si al meu voltant tot girés i explotés contínuament. I el pitjor és la sensació buidor que hi ha dins el meu cap, que em mareja i em fa venir arcades i m’omple els ulls de llàgrimes fins a l’extrem de tornar-me cec. Veig un món gris, monocromàtic com una nit de boira; i un piiiiiiiiiip estrident em perfora l’oïda i el meu cap vibra cada vegada més ràpid, els pensaments i els records es succeeixen a una velocitat vertiginosa, sobreposant-se sense cap ordre aparent, i jo no ho puc controlar. El meu cervell i les meves idees no em pertanyen. Però continuo estant conscient i sé que si m’esforço seré capaç d’entendre el que està passant perquè, en certa manera, sé que he estat jo qui ho ha provocat. Les drogues que he pres per suportar millor el tràngol podrien haver causat al·lucinacions, però tot això no m’ho esperava i aquest malson és massa nítid i abstracte per ser una al·lucinació.

Finalment el caos s’estabilitza una mica, sense que desaparegui el vertigen i la sensació de buidor, i el piiiiiiiiip s’atenua fins esdevenir suportable i recupero la visió. Però em costa enfocar la vista i el que veig m’espanta i m’obliga a plantejar-me moltes preguntes. Què m’ha passat? Qui sóc jo? Però no en el sentit metafísic dels filòsofs que tenen temps per perdre amb preguntes retòriques, qui-sóc-d’on-vinc-i-tal, sinó en sentit literal i pràctic. Perquè aquesta silueta al contrallum que tremola davant meu em fa dubtar de la natura de la meva pròpia existència.

És una figura nua i grassa amb la pell irritada, sense cap pèl ni al pit ni al cap, i encara amb elèctrodes penjant. Un home madur, lleig, amb el nas tort, els ulls vermells i les dents grogues, que també està visiblement marejat i s’acosta tambalejant-se, plorant i rient i escopint per desfer-se del gust de tot el que ha ingerit i vomitat. Fa ganyotes i té un aspecte monstruós, però jo el conec, encara que s’hagi afaitat la closca i tingui a la calba una desagradable constel·lació de taques vermelles i petites incisions, algunes minúscules i altres, les que han contingut els cables més gruixuts, amb conspicus regalims de sang, sobretot al lòbul frontal. Però no li importa sagnar perquè és immensament feliç. Ha triomfat, ha complert el somni de la seva vida. I per això riu i plora alhora, i comença a explicar-me tot el que jo ja sé.

I jo crido perquè es calli, però no aconsegueixo emetre cap so.

- CALLA! FILL DE PUTA! SÓC JO, CABRÓ, NO ÉS EL QUE SEMBLA! CALLA! CALLA! CALLA! SÓC JO! SÓC JO!

Però ell no em sent i continuava explicant-me el seu triomf, el triomf que també podria considerar-se meu segons el que consideréssim que és la meva entitat.

Qui sóc jo?, aquesta és la pregunta. I jo sóc jo, em dic, però no m’ho acabo de creure. Aquest cabró m’està explicant una història ben diferent. Però jo sóc jo, hòstia, i ho sé perquè tinc consciència de ser jo mateix i tinc els meus records.

Recordo el que he esmorzat avui i recordo coses de la meva infància: recordo el tricicle groc i el tren elèctric i el microscopi, i aquella vegada que vaig lobotomitzar el hàmster i els meus pares em van castigar a estar tot el cap de setmana tancat a la meva habitació. I recordo la primera vegada que una noia em va fer un petó i la primera vegada que vaig ejacular, i recordo alguns dels meus amors platònics, i alguns dels meus amics, sobretot aquell que va morir en un accident de cotxe un dia que havíem discutit tontament i ell s’havia posat a conduir borratxo; i recordo aquella noia que després de dos anys de fer plans sobre el futur i de fer l’amor junts m’havia plantat i havia començat a fer plans i a fer l’amor amb el meu germà. I recordo la mort del meu pare i l’estúpid pretendent de la meva mare. I recordo llibres que he llegit i pel·lícules que vist, recordo el Kurt Vonnegut i el Woody Allen. I recordo coses dels meus estudis (és divertit que encara recordi una pila de fórmules que mai he fet servir), i aquelles parets marrons i l’estranya olor que feien les golfes de casa quan m’hi tancava a estudiar, i el títol del meu projecte de fi de carrera: “Transistor i neurona, connexions i incompatibilitats”. I no recordo res de la celebració del fi de carrera perquè em vaig emborratxar tant que quan vaig despertar amb prou feines sabia el meu nom, però recordo perfectament la meva alegria quan em van acceptar en el grup de científics que investigaven les possibilitats de copiar la informació emmagatzemada en un suport informàtic dins un cervell biològic; “aprendre sense estudiar”, recordo que deien, orgullosos, “connectar-se a un ordinador com un dispositiu perifèric qualsevol, ser com una impressora o un mòdem i adquirir informació en nanosegons”; i la meva frustració en veure que els experiments no avançaven i el meu tedi quan aquells atontats amb ulleres de cul de got no escoltaven cap de les meves teories i em deien que baixés a la Terra i feien bromes sobre mi; i la horrible sensació de que ningú no em trobava a faltar quan vaig marxar d’allí i vaig montar el meu propi laboratori on vaig passar hores i dies i mesos i anys aïllat del món exterior, investigant en la direcció oposada, en busca de la immortalitat de l’esperit humà.

I recordo també aquella conversa que vaig tenir amb el meu germà quan intentava aconseguir que em deixés més diners:

- Sí, hòstia, la immortalitat de l’esperit és possible!

- Ara ets d’una secta?

- Calla i escolta, el cos es descomposa però l’ànima es pot salvar, l’ànima només és informació emmagatzemada al cervell, programes i dades, instints i records, coneixements, experiència... tot això es pot salvar de la mort. Només cal substituir el suport físic.

- Sí clar, a mi també em molaria ser budista o hindú o alguna cosa exòtica i reencarnar-me i tal. A tots ens fa por la mort i la futilitat de l’existència. Però la vida és fugaç i ho hem d’acceptar.

- Parlo seriosament, collons, et parlo de copiar el contingut del cervell en un ordinador, et parlo de ser immortal, no ho pots entendre?

- Em quedaria més tranquil si em diguessis que tots els diners que et deixo te’ls gastes en putes i alcohol.

- Ves a la merda.

Sí, collons, ho recordo tot, i, tal com m’explica l’home de la calba sagnant, al final ho he aconseguit, com a mínim els primers intents estan funcionant, encara no està tot perfeccionat però està clar que és possible convertir persones efímeres fetes de carn i ossos en robots immortals amb cervells de silici i braços mecànics.

Però aquest cabró m’ho explica com qui parla a un gos o a un canari, perquè ha passat molt temps sol i no li fa vergonya parlar amb una màquina, explicar-li el seu experiment a l’experiment mateix.

- CALLA! CALLA, CABRÓ, SÓC JO! ESTIC VIU! FILL DE PUTA! SÓC JO!

Però es normal que no em senti. Perquè ell és qui em creia que era jo i jo sóc només una copia. I ni tan sols sóc definitiu. M’ensenyarà al món i es farà famós i aconseguirà prou subvencions per fer una altra copia amb un robot complert que potser podrà viure de veritat mentre jo m’esfumaré en quan desconnecti la font d’alimentació. Sé perfectament el que farà perquè ho he planejat jo mateix, o sigui, ell. I és una putada perquè el seu èxit també és meu, sé que és meu perquè recordo haver treballat durant anys per aconseguir-ho, i sé que jo també sóc culpable del que m’està passant perquè en cap moment vaig plantejar-me que la copia pogués tenir tantes ganes de viure com l’original ni que jo pogués ser la copia i veure com l’original triomfava i jo patia.

Intento tancar els ulls però no tinc parpelles, amb prou feines controlo l’objectiu d’una videocàmera. Estic histèric. Busco uns braços que ja no tinc i intento fugir corrent però els impulsos nerviosos virtuals es perden en unes cames que no existeixen. Bits amunt i avall... això és tot. I crido sense boca i ploro d’impotència... sense llàgrimes, és clar.

I ell (jo, al cap i a la fi) veu a l’oscil·loscopi que la copia mostra senyals de vida, que està intentant expressar-se, i somriu, triomfal, i m’abraça. M’abraça, a mi, una pila de circuits i ferralla.

                                                                                                       Xavi