El planeta dels maniquís

Doncs sí, només “clic”. I va funcionar.

Només havia apretat un botó i el paisatge era diferent.

La primera impressió va ser d’eufòria. Vaig riure i fins i tot vaig plorar una mica: no es viatja al futur cada dia! Vaig imaginar-me les cares dels incrèduls que es burlaven de mi i després em vaig imaginar els seus cadàvers. Segurament feia molts anys (potser segles o mil·lenis) que havien mort (com també havia mort tota la meva família i amics i coneguts,... però jo ja estava mentalitzat).

I, a simple vista, el futur pintava collonut.

Jo tenia confiança (gairebé fe) en el progrés de la humanitat, i em semblaven ridícules les obres pseudo-profètiques sobre futurs apocalíptics (“1984”, “Un món feliç”, “Metròpolis”, “Blade Runner”, “Terminator”...), però tampoc no estava tranquil del tot, mai se sap què passarà el dia de demà... fins que no viatges al futur.

Com a mínim era evident que les generacions futures respectaven la natura: contràriament al que jo hauria apostat, els ocells i les plantes no s’havien extingit. Ans al contrari: allò era una selva.

I jo estava damunt d’un bloc de ciment enmig de la natura més salvatge que mai havia vist. Va ser difícil començar a moure’s. Una heura (o alguna planta d’aquestes que s’enganxen a les coses com una heura) havia fet del meu cos el seu hàbitat. Va ser pesat i dolorós desenganxar-la de la meva pell (com a sistema de depilació alternatiu no ho recomano a ningú). I després em vaig adonar que, a part de la planta, quelcom em retenia. Les meves sabates estaven enganxades al ciment. Això sí que era estrany.

Descalç i mig nu (amb l’heura se n’havia anat també part de la meva roba), vaig saltar a terra, entre un horripilant sotabosc que em va esgarrapar la ja dolorida pell. Però vaig somriure, content i satisfet. Perquè el bloc de ciment era un pedestal. Sí. Mentre jo viatjava en el temps, el meu cos s’havia quedat, paralitzat i sense ànima, per tal de complir les equacions de continuïtat de marres. Si tots els personatges il·lustres haguessin fet com jo, la indústria del marbre hauria entrat en crisi: quina millor estàtua que el propi model petrificat? Tan sols em sabia greu no haver-me afaitat i pentinat bé abans. I quantes fotografies m’haurien fet sense que jo ni tan sols somrigués a la camera?

Vaig llegir la placa una dotzena de vegades, emocionat:

“AL PARE DEL SALT TEMPORAL”

Ni tan sols sabien el meu nom, però reconeixien la meva feina. Estava tan content que fins al cap de mitja hora no vaig decidir començar a explorar aquell món que havia de ser la meva nova llar (com tothom sap, viatjar enrera en el temps, a part de ser absurd, és impossible).

Vaig deduir que en realitat no estava enmig de la jungla (mal lloc per un monument) perquè, en totes direccions, darrera dels arbres hi havia edificis. No tenien finestres però eren edificis. La natura integrada en l’entorn cosmopolita... qui ho havia de dir.

Estaven a prop però vaig trigar a acostar-m’hi i a trobar una porta. Quan hi vaig arribar, els peus em sagnaven i la vegetació havia deixat de semblar-me agradable. Com podien tenir un parc sense cap caminet? Com havien deixat que les escultures es cobrissin de plantes i cagades d’ocell? (No ho havia dit abans però suposo que tampoc m’he d’avergonyir de res: si tenia cap i espatlles arrebossats de merda, què passa? no continuo sent un home respectable i digne d’admiració?).

El mecanisme que obria aquella porta era curiós. Només calia demanar-li-ho i s’obria sola. Evidentment, abans de descobrir-ho vaig dedicar-me a buscar desesperada i infructuosament un timbre, un pom, un pany o qualsevol cosa per l’estil, vaig intentar esbotzar-la a cops de peu, d’espatlla i a pedrades, i vaig cridar i cridar demanant ajuda, sense obtenir cap resposta. Puta domòtica.

Però el cop més dur va venir quan finalment vaig entrar. Tot i les meves ganes d’establir contacte amb la gent del futur em vaig espantar en veure aquella multitud. Però encara que eren molts, no semblaven perillosos.

Tampoc van ser gaire hospitalaris.

Bé, en realitat no hi havia ningú.

Potser hi havia un miler de cossos, de dones, homes i nens de totes les edats, però estaven buits. També estaven complint les putes equacions de continuïtat mentre aquelles persones viatjaven en busca d’una vida millor. Vaig somriure. Però no feia gràcia. A vegades somric sense saber per què.

El que em va acollonar va ser pensar que potser tots els altres edificis també estaven plens de “cossos”, i potser també totes les altres ciutats. Potser per això els ocellets piulaven amb tant entusiasme.

Em vaig imaginar el que devia sentir Einstein quan el fruit dels seus esforços es va convertir en la bomba atòmica. (Sí, ja sé que no és un símil gaire bo, però en aquell moment em va venir això al cap).

Al fons de la sala hi havia tres Màquines del Temps. Jo no havia donat a conèixer el meu invent, però s’havia de preveure que tard o d’hora algú seguiria els meus passos.

Vaig imaginar-me una colla d’investigadors contractant conillets d’índies mitjançant anuncis i enviant-los al futur. Després algun espavilat devia haver-ho comercialitzat, és clar. I tots els que s’ho podien permetre i tenien un parell d’ous se’n van anar. I després, el preu de la maquina segurament s’havia rebaixat. Em vaig imaginar un cicle terrible: un descens brusc de la població, crisi econòmica, crisi social, desencant, més descens de la població. Fins que al món hi havia més gent petrificada que en moviment coherent... I si al final tothom havia fugit?

Vaig preferir pensar que no. Que alguns escèptics s’havien quedat a l’època que els corresponia. I me’ls vaig imaginar dient: “Sí, sí, vosaltres marxeu, que no passa res, ja ens quedem nosaltres aquí, i aprofitarem per fer avançar la ciència i la tècnica i l’art i les relacions socials perquè quan vosaltres arribeu us trobeu en un món una mica més agradable”.

Suava, i tenia la pell de gallina.

Vaig cridar i ningú va contestar. Vaig insistir bastant. Cap resposta. Vaig mirar aquells cossos, durs com l’acer, que em tornaven la mirada si em posava davant seu però que no mourien la pupil·la encara que els burxés l’ull amb un dit. Vaig anar cap a la porta i vaig mirar al carrer, però no em vaig atrevir a enfrontar-me de nou amb aquell sotabosc mil·lenari. Fora, els ocells continuaven piulant. Vaig demanar a la porta que es tanqués.

Em vaig dirigir a la màquina i vaig tornar a prémer el botó. Clic.

No tenia gaires esperances, però difícilment el futur podia ser encara pitjor.

Bé, en realitat sí que podia, doncs he sentit a dir que les eres glacials es succeeixen periòdicament, però el botó ja l’havia apretat quan hi vaig pensar.         

                                                                                                                    Xavi