Fa un dia fred amb pluja i vent i tot és ben enfangat. Estic sense llum, perquè salta el diferencial. M'he barallat amb el veí, fart del mal parit del seu gos que no para de bordar. Avui fa un mes que estic a l'atur, ahir vaig acabar el whisky i el conyac, ja m'he fumat l'últim paquet que em quedava i l'única engruna que he trobat. Però encara tinc benzina a la moto. Em poso l'impermeable i me'n vaig a veure la Laura. Potser el dia s'arregli.
Sang a la figa i merda al cul! -La Laura avui no hi és- em diu la seva companya de pis. Quan un està de pega amb els collons ensopega! -Em dic Tania- em fa saber, mentre va encetant una ampolla i em posa un got ben generós de malta escocès. Aquesta Tania està molt bona i té un somriure encisador. Ara sembla que el dia promet. Ja em sembla que s’esvaeix la boira i veig llum a la foscor.
Merda! Tornant se m'ha gripat la moto i tot relliscant m'he anat a estimbar per un terraplè embardissat. Tinc dues costelles trencades, m'he esgarrinxat fins als collons, la ressaca m'esbotza el cap i em mata aquest dolor estrany aquí al darrere, el tinc ben encetat i em cou de mala manera... Cony, què és aquest paper que tinc a la butxaca? Ah sí, el seu número de mòbil i la seva adreça de mail: tania@transsexuals.com
Era dels que sempre gambaven a un creuer de cent vuitanta per l'autopista. Hi estava acostumat. Trenta anys conduint així, i cap accident. Ara fa unes setmanes que el van enxampar. Sort que només anava a cent cinquanta-set per hora, quan va avançar al turisme blanc que duia el radar mòbil camuflat. Perquè havia hagut de frenar i esperar fins que el monovolum que el precedia li va deixar lliure el carril de l'esquerra. I se'n va sortir amb només noranta euros de multa.
Però va veure clar que el control tenia quelcom a veure amb la campanya als mitjans de comunicació criminalitzant la velocitat i als conductors ràpids. I li havia semblat, per unes declaracions llegides, que una de les obsessions particulars de la Montserrat, cap de la conselleria responsable del trànsit i per tant dels radars, era la persecució de la velocitat.
El cas és que va anar aixecant el peu. No es podia pas anar jugant el carnet alegrament o arriscar-se a una multa important. Ara cada dia que passava corria menys. Però aviat se'n va adonar de què ara, es distreia i s'adormia. Aquella setmana, es va lliurar unes quantes vegades pels pèls de tenir un accident.
Preocupat, va reflexionar, i va deduir que li mancava l'espurna d'adrenalina que, quan corria, el mantenia alerta i vigilant. Assabentat de què, segons les estadístiques, la primera causa dels accidents és la distracció del conductor i la segona la velocitat excessiva, va decidir triar la solució més segura, tant per ell com pels demés. Ara torna gambar a cent vuitanta.
No he descansat gaire. He tingut un dormir intranquil i ple de mal sons. Em perseguia un ens ambigu vestit amb una capa escarlata, tan elegant com inquietant, amb un aire dominant i un llibrot a la mà. Malgrat el meu esforç per defugir-lo, era com si dugués un llast aferrat a cada peu que amb prou feines em deixava avançar.
Aquella entitat contorbadora, se m'anava acostant cada cop més a prop i ja la tenia gairebé al damunt, quan m'he girat i he vist com per la capa entreoberta a l'alçada del pit, se li escapava una mamella. Era siliconada i gelatinosa, coronada per un purpuri mugró punxegut i acompanyada d'una creu amb grossos robins que es gronxava d'una cadena d'or.
Al girar-me per continuar fugint, m'he mig entrebancat i m'ha atrapat i agafat pel braç. Tenia una mà alhora forta i tova, com un grilló de ferro embolicat amb cotó fluix. Els pulmons em cremaven i tenia el cor a punt d'esclatar-me al pit, quan he pogut veure com, ja amb la capa ben oberta, per dessota d'un vell púbic morat i per entre les cuixes enfundades en mitges de malla, li sorgia un immens salpasser.
El llibre li ha caigut al terra enfangat i el vent ha anat passant les pàgines, quan amb una veu fosca, com vinguda d'ignotes fondàries, ha començat a declamar: "Postatem obscuri lateris nescitis, draco dormiens nunquam titillandus, abyssus abyssum invocat..."
Quan he notat que em recolzava allò ferm i roent al darrere, he volgut deixar anar un crit, però l’ens me l’ha ofegat tapant-me la boca amb l’altra mà. He sentit una olor d’encens marejador i me’n he adonat d’un refulgir porpra als seus dits. I el seu alè calent m’ha fet eriçar els pèls del clatell quan m’ha dit a cau d’orella: “volenti non fit iniuria!”.
Ha sigut aleshores quan m'he despertat, suat i ple d'angúnia, i m'he aixecat per anar al lavabo. El cor encara m'anava a cent vuitanta pulsacions, mentre intentava, en va, vinclar-me el membre i apuntar-lo a la tassa...
El veí del costat, que era un nyèbit i un ximple, va treure el cap per la porta atret per la sotragada. "Collons! ha quedat aixafat com un moscalló quan l'esclafes amb la pala!", va deixar anar. El veí de sota, que era un nyic insuportable, va pujar remugant, queixant-se de l'enrenou.
Jo dormia al pis de dalt fins que el soroll em va despertar, però me'n havia anat al llit tard i em va fer nyepa de llevar-me per veure que passava. Ho vaig fer mitja hora més tard quan van venir els bombers, l'ambulància i la policia. Amb les sirenes enceses escampaven decibels a dojo, en tons i ritmes variats, per tots els racons del veïnat.
Vaig arribar just a temps per veure com quatre bombers, i no pas gens nyicris, no podien retirar-li del damunt el moble polsós, que tenia un color fosc indefinit, de vernís ennegrit. Ens van demanar ajuda als badocs que miràvem. Nyiclis! va dir el veí del costat, jo tinc l'esquena cardada per l'artrosi. Jo no puc pas, va dir el nyoca del pis de baix, que m'estic recuperant d'una hèrnia de hiat. Així que em va tocar a mi dóna'ls-hi un cop de mà per mirar de treure-li aquell fustot de sobre al pobre infeliç.
No era pas un moble de nyigui-nyogui, estava fet a consciència. Era dels mobles d'abans, fusta de roure massís, no pas d'aglomerat cobert de nyinyola. Molt envellida pels anys però encara dura, malgrat els forats dels corcs. I pesava com un vagó de tren. Només li havien fallat estrepitosament les potes del davant.
Les que havia arreglat feia ben poc el fuster de la cantonada. El que l'any passat havia deixat la bunyoleria de la plaça per dedicar-se a la fusteria. És véu que no li anava gaire bé el negoci dels bunyols. I ara havia fet un bon nyap de sapastre quan va arreglar les potes d'aquell moble tan vetust. Per infortuni del pobre desgraciat del cinquè primera, que va morir esclafat com un escarabat quan el va obrir per treure l'abric.
Segons el perit, que va venir l'endemà, el balanç degut al pes dels 107 volums de l'Espasa Calpe edició del 1961 que hi havia a sobre del guarda-robes, va ser la causa de l'accident domèstic. Un més, que va quedar registrat a les estadístiques.
Estava més aviat un xic translúcid, és a dir, no pas gaire lúcid, parlant en sentit translatici, quan, procurant dir-ho amb un to de veu neutre, li vaig formular la qüestió: És la transpiració, fruit de la calor, la que traspua i et mulla el triangle de les bermudas del teu short ajustat? O potser el fet causal és d'una altra natura? Potser és la meva figura la que et provoca? M'estranyaria que aquest fos el cas, perquè és ben sabut, i així ho tinc assumit, que de "sex appeal" jo no en tinc pas.
Si no pujo buscant perspectiva, no és perquè les alçaries em facin por. És perquè no tinc ales per volar. Si no m'endinso buscant les essències, no és perquè les fondàries em facin por. És perquè no tinc pulmons per la immersió. M'arrossego per camins polsosos que quan plou venen fangosos. Però no he perdut l'esperança. I cada dia quan em desperto, el primer que faig és palpar-me l'esquena, buscant els indicis dels monyons d'unes ales naixents. Després continc una estona l'alè, per comprovar si d'un dia per altre se m'han eixamplat els pulmons. Tot seguit, arrossegant-me, me'n vaig a pixar.
No he pujat mai a la torre Eiffel, perquè no estat mai a Paris. No he vist els ponts sobre el Tamesis, perquè no he estat mai a Londres. No he estat a Manhattan, perquè tampoc no he estat a Nova York. No he estat a Tokio, ni a Pequin, ni a Los Angeles, ni a Sidney, ni a Calcuta, ni a Viena, ni tampoc no he estat mai a Roma.
Però he vist les ones trencant sobre les esquerpes roques de la solitària costa del Cachorro, un dia de temporal de nord,
a l'illa de Pico a les Açores.
I he vist pescar un bacallà amb canya, a un port petit i desert a prop del cap Nord, a la llum allargada del sol nocturn,
una mitja nit de juny.
I he vist el color del mar, sota el bat del sol i del meltemi, a una illa blanca i perduda al mig de l'Egeu.
I he tingut per sostre un cel amb infinits estels, fent orsar la proa d'un veler per aprofitar les ratxes d'un mestralot,
una nit fosca i transparent, rumb a l'Empordà, tornant de Fornells.
I mai no he enyorat no haver trepitjat, el carrer de cap gran ciutat.