Els Segadors en MP3

Versió antiga o tradicional del segle XVII

Avalot dels segadors

Avalot dels segadors

Cap al maig de 1635 la guerra franco-castellana havia arribat a semblar un mal necessari. Ni Richelieu, ni Olivares no es feien gaires il·lusions amb la situació interna de llurs respectius països; tots dos aspiraven a una pau durable que els permetés posar ordre a casa seva, però tots dos tenien la idea que l’únic preludi a una pau així era la guerra, doncs ambdós homes pensaven que la política de l’altre posava en greu perill els interessos vitals del propi país.

Castella s’estava escolant, entre Flandes, el Baix Palatinat, Màntua, Alsàcia i el Nou Mon el diner castellà havia finançant innombrables operacions militars i les reserves d’homes i diners ja estaven força esgotades cap al maig de 1635 i el reclutament de tropes era una tasca llastimosa.

A mes, el 1635, un nou perill sobrevingué, de temps insinuat, el problema català, fins ara una qüestió marginal transformada per mala tàctica o mala sort en un problema central de la monarquia.

Dels francesos no podia esperar-se que s’estarien quiets a la frontera en el cas d’un conflicte castellà-català, el 14 de juny de 1635 Olivares preparà un pla mestre de campanya que comprenia transformar Catalunya en plaza de armas de Espanya i que el rei Felipe IV aniria en persona al Principat, ara be, l’elecció de Catalunya com a base militar introduïa certes complicacions que no podien ignorar-se gaire temps mes. Una complicació obvia era la dificultat d’aprovisionar un nodrit exercit a Catalunya, la collita de 1635 fou pobre, i produí als comtats de Rosselló i Cerdanya només la quarta part del rendiment normal.

Un altre qüestió era si la tramesa d’un exercit amb el rei a Catalunya implicava que s’empraria la força contra el Principat.

La reunió el 17 de novembre de 1635 del Consell d’Estat fou insatisfactòria per Olivares doncs va lliscar  de les possibilitats militars del viatge de rei a una consideració de les conseqüències per a Catalunya i el problema catalan si el viatge es feia, encara que potser era una excusa dels elements dissidents de la cort de Castella, es a dir de l'oposició a Olivares. Fossin quins fossin els motius en contra de l’expedició Olivares sabia que el tractament del problema català ho feia tot particularment vulnerable i era en la qüestió catalana que li calia fer callar els seus oponents.

El 21 de gener de 1636 foren donades les ordres de posar-se en camí, i tot seguit aquestes ordres foren revocades, potser per la resistència inesperada de les corts castellanes a les noves exigències fiscals de la corona. Això volia dir que el problema català seria posposat un altre cop.

Els catalans no oferien diners com a donació voluntària, car no hi havia ningú disposat a afluixar un clau si no podia obtenir a canvi un benefici. Ni tampoc s’oferien com a soldats. Els únics reclutes eren criminals als quals s’havia obert la presó; la resta no tenia ganes de servir fora del Principat.

Amb el problema creixent de la manca d’homes a Castella, el refús reiterat dels catalans a servir sota les banderes del rei començava a tenir alguna conseqüència per a la sort militar de la monarquia.

Gairebé immediatament desprès de l’abandonament de la projectada visita del rei, la situació a Gènova empitjorà, Olivares va requerir al duc de Cardona, ex-virrei a Catalunya, que hi anés per mar enduent-se un contingent de catalans. Cardona es veié obligat a contestar que no solament això era totalment impossible, sinó que els catalans fins i tot es negaven a allistar homes per a la defensa de llur pròpia frontera. El rei oferí de suspendre la querella sobre els quints fins a les Corts següents, si Barcelona aconseguia 3.000 o 4.000 homes per sis mesos, però el seu oferiment fou rebutjat.

El Consell de la ciutat no tenia intenció de llevar homes al servei estranger contra llur voluntat, i aquesta actitud s’adeia plenament amb el sentiment popular. 

El 12 de juny hi hagué un salvatge avalot quan un cavaller de Barcelona anomenat Joan Agustí Forés provà de reclutar una companyia de vint-i-cinc homes a canvi de la promesa que el rei el nomenaria veguer de la ciutat. Ell cercà els seus reclutes entre els segadors que en aquella època de l’any venien a Barcelona a llogar-se per a la sega. Corn que era un dia emplujat, els segadors no havien trobat col·locació. Mentre romanien desvagats, es va escampar entre ells el rumor que alguns dels seus havien estat detinguts a la força per Forés per compondre la seva companyia de reclutes. Els segadors avançaren­ cap a la casa de Forés, la qual saquejaren a pleret, i el dissortat propietari es pogué salvar només gracies a la decidida acció de les autoritats, que el van tancar a la presó municipal.

Matias de Bayetolà, Regent aragonès del Consell d’Aragó, que havia estat comissionat el juny de 1635 per dur a terme la primera visita a gran escala, o sigui, investigació virregnal, des del regnat de Felip III, comentà, “esta provincia se sustenta de milagro pues ni hay virrey ni quien administre justicia.”