L’any 1640 fou un any decisiu i de greus conseqüències en produir-se, sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població del principat de Catalunya contra la mobilització, i permanència sobre el país, dels terços de l’exercit reial (entrats a Catalunya a causa de la guerra amb França el 1635) i contra la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes es negaren a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on fou enviat l’algutzir Montrodon per dur a terme la instal·lació dels soldats; en la resistència dels vilatans l’algutzir trobà la mort. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes (3 de maig) i a Santa Coloma de Farners (14 de maig) desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos que, de les comarques gironines, s’estengué cap a l’Empordà, cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès.

El 22 de maig grups de revoltats entraren a Barcelona amb el pretext de perseguir uns soldats que havien incendiat l'església de Sant Andreu de Palomar i posaren en llibertat el diputat militar Francesc de Tamarit, fet presoner sota l'acusació de no actuar convenientment per posar terme a la resistència de les poblacions a sostenir l'exèrcit.

El país estava en un estat de tumult. Els temors del virrei de Catalunya Dalmau de Queralt (Comte de Santa Coloma) augmentaven a mesura que els rebels passaven de ciutat en ciutat i que s’acostava el mes de juny.

Aquesta era la temporada en què, tradicionalment, arribaven a Barcelona els segadors, treballadors eventuals que hi afluïen de totes les contrades per llogar-se per a la sega. Fins i tot en temps ordinaris, els consellers municipals deixaven anar un sospir d’alleujament quan aquesta gent rude, foragitada, tornaven a abandonar les muralles de la ciutat. En aquella ocasió, amb Catalunya en l’estat d’excitació en què es trobava, llur arribada no podia fer altre que originar angoixa. Els consellers de Barcelona arribaren fins i tot a pensar a prohibir l’entrada als segadors, però tingueren por de la reacció del Consell de Cent i demanaren a Santa Coloma que fes la petició ell. Ell prou va fer-la, fou del tot desestimada. El refús pot haver estat conseqüència de la por, mes que no de sinistres intencions. El poble de Barcelona estava en un estat d’esperit terrible. Les galeres de Garcia Toledo, marques de Villafranca havien arribat al port el 5 de juny, però l’inspector general de l’exercit, don Juan de Benavides, no havia pogut desembarcar per causa de la multitud amenaçadora que emplenava els molls. El mateix Santa Coloma hauria volgut pujar a bord de les galeres, i en aquest sentit fou aconsellat pels jutges de l’Audiència, però recorda els retrets que hom li havia fet quan havia pensat anteriorment embarcar-se, el 22 de maig, (dia de l’alliberació de Tamarit) i a contracor canvia d’idea. Havia perdut la darrera oportunitat: Villafranca decidí continuar amb les galeres el viat­ge a Cartagena, i no va deixar cap vaixell a disposició del virrei.

Un grup d’uns quatre o cinc-cents homes vestits de segadors entraren a Barcelona la matinada del dijous, 7 de juny, dia de Corpus Cristi. Mesclats entre els autèntics segadors, i armats amb pedrenyals, dagues i punyals, hi havia insurgents que havien combatut contra les tropes a les comarques al nord de Barcelona. Entre les vuit i les nou tres o quatre d’ells passaren pel davant de la casa que havia pertangut a l’agutzil Monrodon i tingueren unes paraules amb un jove que se suposa que havia estat un dels seus criats. El noi desembeinà la seva daga i, colpint un dels segadors, li causa una ferida mortal. En cosa de minuts, sembla com si tots els segadors que hi havia a Barcelona haguessin fet cap en aquell lloc i els irritats segadors emprengueren el camí de la Rambla, i d’allí al palau del virrei. En arribar al palau apilaren tot de llenya davant de les portes per calar-hi foc. Afortunadament per a Santa Coloma, els Menorets, el convent dels quals es trobava davant per davant del seu palau, eixiren al carrer duent una imatge del Crist, la qual colocaren damunt les piles de llenya, i encara tragueren el Santíssim. Llur acció distragué l’atenció dels segadors el temps suficient per a l’arribada dels consellers, els diputats i els bisbes de Barcelona, Vic i Urgell que estaven de pas a Barcelona per a la celebració del Corpus.

Aquests dignataris gradualment aconseguiren encalmar els amotinats, i els feren retrocedir cap el Portal de Sant Antoni; però un grup d’homes sortí de la corrua general s’adreça a la casa del doctor Gabriel Berart i Gassol, membre de l'Audiència, que es trobava a la Rambla. El doctor Berart va escapar-se cap al convent dels Carmelitans Descalços, però els amotinats penetraren a casa seva i llançaren per les finestres els seus papers, llibres i mobles i en feren dues enormes fogueres. Desprès anaren a fer el mateix a les cases del doctor Puig, de l’Audiència, i don Guerau de Guardiola, el qual, com a lloctinent del mestre nacional, havia estat responsable de la recapta de quints i d’altres exaccions fiscals al Principat.

Mentrestant els consellers retornaren al palau virregnal i oferiren a Santa Coloma una guàrdia de tres companyies, la qual ell accepta de bon grat. Poc desprès de retornats a l’Ajuntament per decidir que calia fer a continuació, els digueren que la casa de Guardiola estava a punt de ser cremada i anaren a l’escena de l’aldarull. Ara eren cap a les dues. A poc a poc pogueren conduir els amotinats cap al Portal de Sant Antoni altre cop, però el recorregut que feien passava casualment pel davant de la casa on s’havia estatjat el marques de Villafranca i alguns dels criats de Villafranca, creient que la casa seria atacada, començaren a disparar des de les finestres i mataren un dels segadors. Els altres segadors voltaren la casa i hi calaren foc; veient que alguns dels criats i gent de la guàrdia fugien, els perseguiren fins al convent dels Àngels, on en mataren cinc o sis, i acabaren envaint convent rera convent en cerca de fugitius. Així fou descobert l’amagatall del doctor Berart, que fou assassinat.

Durant aquest desgavell, Santa Coloma decidí, d’anar al port per tal d’embarcar. Havia arribat una galera genovesa aquell mati, i hom li feu senyals que avares al moll. Els diputats desprès d’haver acompanyat el virrei amb una escorta i creient haver-lo deixat segur retornaren a la ciutat per recórrer-la.

Mentre estava esperant al moll, els consellers feien tot el que podien per aquietar el tumult entorn de la casa del marques de Villafranca, en l’aldarull format el tercer conseller va entrebancar-se o fou abatut a terra d’un cop. A l’acte va córrer el rumor que un dels consellers havia estat assassinat pels criats del marques de Villafranca. Una multitud enfurida corregué cap al port en persecució dels criats de Villafranca.

Així que els amotinats arribaren al port i forçaren l’entrada dels molls, els tres bisbes i el gran nombre de nobles que havien estat amb el virrei aquella estona es dispersaren, deixant-lo sol amb un grupet.

Santa Coloma ordena que es fessin senyals a la galera, però un cirurgià anomenat Novis s’enfila a la torre del moll i obliga l’artiller, a punta de daga, que dispares contra el vaixell, mantenint-lo així a distancia. Veient que no hi havia esperança que cap embarcació s’acostes, perquè quedaria sota el foc de l’artilleria, el grup marxa seguint la costa en direcció de Montjuïc, però Santa Coloma, un home gras, coixejant pel roquisser a la calda del migdia, es queda molt enrera, amb només un o dos criats a la vora.

Una versió ens diu que mentre caminava per sobre els grossos còdols, Santa Coloma rellisca i caigué, i sembla que es trenca el canell en la caiguda. Caigué en basca en sentir el dolor, i quasi al mateix moment uns quants dels rebels els atraparen. Un altre amotinat arriba en aquell moment, veié Santa Coloma a terra, el reconegué i li enfonsa una daga al ventre. Un company seu li clava tres o quatre coltellades mes, i aleshores el grup s’allunya, deixant el virrei de Catalunya mort a la platja.

La versió oficial justificativa de la ciutat va ser que Santa Coloma mori d’accident en la fugida i que fou ferit quan ja era mort, segons diagnòstic de Joan Pau Marc i Jaipi, perit anatòmic cridat per a l’examen.

Alguns informes oculars diuen que els segadors gaudiren de la cooperació activa de molta part de la població baixa, i sembla que en particular les dones demostraren gran ferotgia. Però fou probablement menor l’activa participació de part de la població que no pas el consentiment tàcit de quasi tothom, cosa que permeté als segadors actuar amb aquella llibertat. Les companyies de milícia de la ciutat, proporcionades pels gremis, mai no estigueren presents als llocs de les batusses, excepte per guardar la Taula i el Banc de la Ciutat.

El cert es que els segadors tingueren la ciutat a la seva mercè. L’oligarquia de Barcelona fou impotent mentre la major part del poble contemplava les activitats dels amotinats amb ulls mes o menys simpatitzants. Però, un cop passada la primera impressió, sembla que l’oligarquia va reprendre coratge, be que a poc a poc; el 9 de juny tota la noblesa es reuní en sessió a la Casa de la Ciutat des de les vuit del mati fins a les cinc de la tarda per discutir que calia fer i acordar crear dues companyies de cent homes per patrullar per la ciutat de dia i de nits. El mes important era fer fora de Barcelona els segadors. Com mes temps hi romanguessin, mes gran seria el perill que es reviressin contra l’aristocràcia i els rics, que generalment eren titllats de “traïdors” quan ja altres “traïdors” mes evidents havien estat exterminats. L’11 de juny el tercer conseller recorregué la ciutat a cavall, acompanyat de gran part de la noblesa, i el mateix dia el conseller en cap aconseguí fer sortir els segadors de Barcelona a pretext que Girona estava en perill de ser atacada pels tercios i calia córrer a defensar-la.

Almenys de moment, el daltabaix barceloní s’havia acabat. Cinc dies d’anarquia i violència es cloïen, deixant darrera un rosec de destrucció per on un jutge de l’Audiència havia tingut casa. Tots els ministres del rei al Principat, objectius principals dels rebels, ha­vien buscat refugi en esglésies i convents. De dotze a vint persones havien perdut la vida, incloent-hi el virrei.

El dia 11 de juny de 1640 el sentiment predominant a Barcelona era d’alleujament, i quasi de confiança. L’èxit obtingut pels consellers fent fora els segadors havia estat seguit d’un millorament tan sorprenent i immediat de l’ordre públic que, segons paraules del síndic de Manresa, “apar estem ja en paradís al respecte del que estàvem... lo cert es que los soldats del Rei nostre senyor son ja fora de Catalunya i que per ara no se tem tornin en ella, ans s’espera buidaran també Rosselló, on de present es troben”.