·EXPLICAR EL 9 d'OCTUBRE
______________________________________________________________________________________________

Per a les noves generacions no sempre ha estat clar el significat del 9 d'octubre en el País Valencià. Il·lusionar als joves en aquesta significativa data que celebrem com possiblement la festa més gran de la nostra col·lectivitat i, a la vegada, que la majoria d'ells no sàpien quin és el significat general del que ha estat i és el 9 d'Octubre no deixa de ser una curiosa paradoxa. Fins i tot, intentar projectar-nos a partir d'ella cap a al futur i oblidar d'involucrar als joves que són part fonamental d'eixe futur no serà, precissament, una operació reeixida i intel·ligent.

Al nostre col·lectiu de reflexió i opinió escoltàrem no fa molt que moltíssims joves no sabien ben bé en què consistia aquesta festa del calendari laboral i escolar que se'ls catapultava des de dalt. Ni quina era la representació, ni els personatges, ni el sentit d'aquesta història. Els majors parlàvem de projectes i esperances futures, de progrés i possibilismes i, en canvi, molts conciutadans, entre els quals hi ha molts joves, restaven buidats dels referents culturals més bàsics i precisos sobre una de les festes nacionals més grans: la de l'orígen del poble valencià, la que commemora el nostre naixement com a comunitat política, la que consigna els nostres orígens com a col·lectivitat pròpia, la que ens ha atorgat -en certa manera- una identitat diferenciada no sols dins del conjunt més ampli dels territoris de parla catalana sinó, per descomptat, de qualsevulla altres, la data que ens ha convertit en allò que -en gran part- som ara. Caldrà, doncs, començar per algun lloc si hem de dir cinc cèntims de la qüestió.

Tenim un gentilici que ha anat guanyant força al llarg del temps: el de valencians. Ser valencians és una manera ben digna de ser ciutadans del món. En principi ni millor ni pitjor que altres pobles. Tenim orígens contrastats i, per tant, data de naixement. El que ja no sabem és si tenim o no data de caducitat, algunes opinions asseguren que sí. El pitjor no és que molts s'ho creuen sinó que fan tots els esforços per a que siga així. Mentrestant, hem anat fent al llarg de la història, tot i que no d'una manera brillant, si hem d'atendre a les activitats pròpies de l'art de la guerra, perquè en allò relatiu a les gestes èpiques, les dels nostres predecessors sembla que són ben comptades i poc exitoses. En canvi mirant-ho pel cantó de la civilitat, de la industriositat i del treballar de valent, creiem que hem estat un poble reeixit, malgrat les dificultats, que no han estat poques. La terra i el seu conreu, per exemple, ha exigit i exigeix homes tenaces i no estalvia, precisament, esforços als qui l'han de treballar i tenir-ne cura. De l'altre costat, les professions artesanals i els oficis han patit l'inimaginable per subsistir i afiançar un petit tros de present. ¡Quantes fatigues, ingratituds, desvels, revessos i tragèdies han patit els homes -i les dones- d'aquesta terra! Què pocs bens han conegut i què mal repartits. El present ens pot semblar molt segur i brillant, però s'ha construït sobre episodis del passat ben dramàtics i dificultosos.

De bon començament, els valencians hem estat organitzats políticament de manera peculiar i pròpia tal i com ho han fet els homes de les Mallorques, els de Catalunya, els d'Aragó i els de Castella, a partir del moment en què un rei, Jaume I, senyor de Montpeller (avui ciutat francesa), rei d'Aragó i comte de Barcelona, fundador d'aquest poble, el dotà de lleis i ordenament jurídic (els Furs de València), després que enllà pel segle XIII decidí conquistar-lo als moros de Borriana, València, Alzira, Xàtiva, etc. i repoblar-lo (cosa que continuà succeïnt després de Jaume I) principalment amb gent vinguda de Catalunya i d'altres parts dels seus regnes. Sembla que els catalans foren la major part del contingent tot i que també en vingueren d'aragonesos, navarresos, castellans, gascons, occitans, etc. Per la cultura d'importació i per la llengua que parlaven els contingents majoritaris de nouvinguts i que s'imposarien en gran part del territori -mal que els pese a alguns confusionaris-, érem coneguts al món com a catalans i sols uns segles després aquest gentilici anà barrejant-se indistintament amb el de valencians. Tot això sense grans problemes ni angoixes. Menys encara sense recels ni odis tribals irreconciliables cap aquells que compartim un mateix origen.

Acollidor, obert i tolerant, el País dels valencians és una terra oberta a tothom. Hem esdevingut, per això, terra d'al·luvió i mestissatge incessant. I en algun moment de la història anàrem perdent la identitat catalana originària -amb les excepcions que vulgueu-. D'una altra banda, annexionats a la monarquia hispànica, hem patit i continuem patint la intromissió i la influència del nacionalisme espanyol que és d'una impertinència realment desmesurada i intolerable. Fins i tot, ara, molts valencians ho han deixat de ser per a passar a ser espanyols, l'única manera de ser ciutadans civilitzats, pel que es veu. La història -que és la crònica de la dominació espanyola- està per a constatar-ho. Sols que no queda massa clar per què els pobles han de patir les conseqüències d'una lògica de la inclusió que és tota una excusa dels estats per a col·lapsar la cultura identitària i democràtica de les nacions i pobles sense estat com el nostre.

Alguns entenen que si tenim un passat, llavors podem tenir un present i un futur, sense haver d'hipotecar les característiques que ens diferencien com a poble. I que hem de recuperar més espais de sobirania si no volem quedar dissolts en el marasme i la confusió neocentralitzadora imposada per l'estat i des de l'estat, qüestions que impliquen, per exemple, l'haver de suportar per part del nacionalisme d'estat -l'espanyol, és clar- la imposició d'un pretés interès general quan aquest no és més que la defensa d'una altra particularitat. Més sobirania si no volem quedar en la indefensió davant un procés homogeneïtzador de la nació-estat que ens està reduint al no res. Més poder si no volem veure'ns impossibilitats d'accedir a un grau elevat d'autoorganització. Més capacitat de maniobra política si no volem patir la impossibilitat d'aprofundir en models de reconstrucció global de la societat valenciana, etc.

Aquest discurs que parla de fets històrics, greuges, de dominacions externes impresentables i de pèrdua de poder i llibertats de la nostra comunitat o país, que ens porta a parlar de conceptes com els de sobirania, autodeterminació i identitats que s'oposen a altres identitats, és un tipus possible de discurs considerat com a ben tradicional, populista i emotivo-simbòlic que ja té els seus detractors. I potser aquests no van mancats de raó. Pensen aquests, que caldria tot un altre discurs més realista, pragmàtic i útil: no un discurs que parle de l'espoli fiscal incessant ni del deficient finançament de la nostra autonomia (i d'altres que no són de matriu espanyola) no, sinó un que parle d'equilibri pressupostari; no un discurs que parle d'autodeterminació, sinó un que parle de competències; no un discurs que parle de l'estat espanyol com a referent final i únic a l'horitzó, sinó un que parle d'unió política a Europa; no un discurs que parle d'accions solipsistes que actuen d'esquenes a altres nivells i institucions, sinó un que parle d'articulacions institucionals; no un discurs que parle de retòriques escapistes i somnis quimèrics que intenten presentar la societat ideal com trobant-se en girar el cantó, sinó un que parle de processos de decisió que cal possar en marxa perquè la societat demanda urgentment solucions immediates i no pot esperar a la construcció de la utopia del futur.

Aquest altre discurs és considerat més realista, pragmàtic i segur. Pràcticament tothom aposta per ell perquè, diuen, va en la direcció de les coses. El primer, en canvi, es considera un camí utòpic, impossible de realitzar i abocat al fracàs. Una pèrdua de temps i energies que es podrien utilitzar per transitar el segon camí. Enmig d'aquestes alternatives, que expressen un futur o altre, hi ha els joves, els hereus dels temps a esdevenir, els que tindreu que escollir, perquè el futur l'haureu de configurar a la vostra manera, segons les vostres necessitats, segons els vostres desigs i segons les vostres espectatives. Teniu, doncs, -vosaltres el joves- la paraula. Perquè més que de cap altre, vostre és el futur, les esperances i els projectes. I res no està perdut encara. Diuen que la roda de l'eterna insatisfacció ha mogut sempre el món. Per això el poeta coneix el profund secret d'allò que mou la vida i ha cantat, una vegada i una altra, que tot està per fer i tot és possible.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,P.Carreres,M.Mengual,J.Antón,A.Ballester,P.Camarasa, Rev.INTRO,22/10/99.