·ETA, EL FINAL DE LA TREVA
______________________________________________________________________________________________

El darrer diumenge de novembre ETA proclamà el trencament de l’alto el foc. Ha posat fi a una treva que ha durat més d’un any. Alguns diuen que estava cantat, però a molts la notícia ens ha deixat estupefactes i entristits.

Nascuda en temps de la dictadura del general Franco per lluitar contra l’opressió i a favor de les llibertats democràtiques d’Euskadi Nord i Sud, això que anomenen Euskal Herria, ETA tornarà a les armes, cosa que és un error forçat pel govern del PP en veure els bons resultats dels partits abertzales enfront dels partits espanyolistes en les eleccions de juny al País Basc.

És un error forçat perquè amb aquesta decisió ETA dóna oxigen als estats espanyol i francés, que només volen resoldre els problemes d’Euskal Herria (i els de les nacionalitats al seu interior) mitjançant la força com a tota estratègia democràtica. És un error forçat perquè es validen les estratègies policíaques dels governs Aznar-Jospin per resoldre problemes que necessiten d’una elevada cirurgia política, igual que els plantejats pels nacionalismes català, gallec, bretó o occità. És un error perquè el més alt funcionari d’interior del ministeri espanyol, Mayor Oreja, tornarà a estar en el centre de l’atenció informativa, que és el que estava buscant de manera provocativa en quedar-se descol·locat i sense discurs. Segurament és un error perquè el PP abocarà damunt del seus adversaris tota la seua retòrica criminalitzadora sobre aquells a qui no donà cap opció per a què el poble basc arribe definitivament a la pacificació (que no és el mateix que la rendició).

Perquè si a algú li interessa una situació que conduïsca directament al fracàs, i no trobe eixida a l’actual estancament és al PP, que amb el seu immobilisme maquiavel·lià ha fet tots els esforços perquè ETA torne a actuar i així deixar en punt mort tots els acords a què havien arribat PNB, EA i Euskal Herritarrok, l’organització revolucionària que empara el moviment armat radical. La possibilitat que la democràcia es continue aprofundint a partir del Pacte de Lizarra quedarà reduïda pràcticament a zero. De passada el mitjans de comunicació acusaran l’organització armada de trencar la treva.

La pressió exercida per Espanya i França sobre el Partit Nacionalista Basc i Eusko Alkartasuna amb la intenció de canviar l’objectiu primer del pacte de Lizarra, (la reconstrucció nacional d’Euskadi), per un procés de pau (amb la desactivació dels mecanismes de lluita dels abertzales) sense contingut i a canvi de res ha forçat ETA a tornar a les armes. Un dels requisits que tots els firmants de Lizarra acceptaren va ser posar en marxa iniciatives per reformular un marc juridicopolític nou al marge del Pacte d'Ajuria Enea(veure apartat "Pacificació"). PNB i EA temptats i enganyats pel PP han mantingut contactes i, per tant, els dos grups polítics són el majors responsables del trencament. L’Estat, manipulador i deslleial, boicoteja unes negociacions que progressaven sense la necessitat de participació de Madrid i París.

El trencament de la treva és, doncs, una mala decisió que té efectes culpabilitzadors per a tots els actors implicats. En primer lloc ETA, que és qui decideix trencar la treva i tornar a la violència, a causa de l’immobilisme del govern que és qui té el poder i per tant qui devia moure fitxa. I la gran pregunta: ¿de quina altra manera poden els pobles anar contra la violència institucional legalitzada pels estats en els que es troben inserits?

Després, el govern del PP, perquè ha estat groller i prepotent, ja que és anar de cap al fracàs pretendre, com a condició prèvia per al diàleg que l’organització etarra abandone les armes. Un mínim de seriositat i realisme li haguera fet veure que mai en aquestes situacions s’ha pogut solucionar alguna cosa exigint com a pas previ l’abandonament de les armes. El cas irlandés està ahí per a mostra del que diem.

És altament probable que el que busquen els governs francés i espanyol no siga la pacificació del poble basc, perquè la seua inacció ha estat evident, i no diguem la seua mala fe quan varen detindre Belén González Peñalva, àlies Carmen, encarregada per l’organització armada d’efectuar els contactes amb el govern espanyol. Si açò no és una provocació per causar el trencament de les negociacions i de la treva ja no sabem que és.

A tot açò cal sumar-li la inoperància del govern espanyol per resoldre el problema de l’acostament del presos etarres a Euskadi.

Del trencament de l’alto el foc, sobretot, ix malparada la tranquil·litat del poble d’Euskal Herria, perquè els bascos seran els principals perjudicats, com sempre. I ¿què dir de les futures morts?, les innocents i les que no ho seran tant. Doncs, que qui va poder evitar-les no ho va voler fer per una sèrie d’interessos econòmics d’uns Estats que mai no en tenen prou, i que espolien des de Madrid i París cap a les seues perifèries de les formes més subtils i eficaces que es puga imaginar.

És lamentable que el procés de llibertat d’un poble com Euskal Herria quede entrampat i haja de recòrrer el tràgic camí de la intransigència i el vessament de sang.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer-J.Pons,F.Camarasa,P.Carreres,M.Mengual.Setmanari EL PUNT,12/12/99