·SOBRE EL PROJECTE CULTURAL A ALZIRA I ALTRES QÜESTIONS
_____________________________________________________________________________________________
Les comunitats humanes necessiten la cultura, tot reproduint-la o creant-la a fi de reconstruir incessantment la seua identitat, reforçar els seus valors, tradicions i creences, recrear el seu passat, sentir-se homes i sentir-se lliures, prendre impuls cap el futur o somniar utopies. Projectes de futur tots els que vulgueu. Reconstruccions del passat, totes les que desitgeu. Sentireu agermanar-vos, iguals en la diferència; i sentireu distanciar-vos, distints en la igualtat. És un sentiment curiós i paradoxal.

Els projectes culturals existeixen. De vegades són mera repetició d’activitats, modes, estils, rostres i cossos que allò que ofereixen és valuós perquè altres ho han dit i els han posat en circulació. És la cultura d’importació, que constitueix una mena de propostes ja fabricades i catapultades des de l’exterior. Pertanyen a un univers que constituteix un altre món, uns altres valors, unes altres propostes culturals, una altra llengua. Funciona, no des de la innocència, sinó des d’un projecte calculat, amb voluntat imperial -si hem de fer cas a Nebrija quan digué allò de “nunca tanto como ahora fue la lengua compañera del Imperio”-. Porta, com a mínim, 300 anys de presència entre nosaltres i pressió contra nosaltres.

Els pobles, però, hem d’assumir la pròpia cultura, tan digna i útil com qualsevol altra. I assumir-la vol dir conèixer-la, estimar-la, tenir-la com a referent, viure-la i recrear-la des de l’autenticitat i la lleialtat, que és la lleialtat al poble, a la gent i a la pròpia història.

Pel que fa a les polítiques públiques, aquestes s’han de dirigir a promocionar, propiciar, enaltir la cultura en general i en particular i molt especialment la pròpia. Açò és el que diu la lògica del sentit comú de qualsevol poble. Anar contra aquesta lògica és tota una altra cosa. Amb el PP ha aparegut una tendència preocupant. Els Premis Ciutat d’Alzira, màxim exponent cultural de la ciutat, s’han omplit –l’han omplit- de productes i manifestacions de la cultura espanyola. La pròpia, la cultura del País, s’ha vist abocada a una retirada ignominiosa per donar cabuda a la castellana fins pràcticament igualar la seua presència amb l’autòctona. Fins i tot, hi ha hagut personatges com el De la Cuadra Salcedo, aquell de la Ruta Quetzal, que en exigències i en paraules –alguns se’n recordaran- va fer avergonyir a més d’un. Altres intel·lectuals, com Carlos Blanco, nen prodigi llargament exhibit a Tele-5, han estat proposats com la punta de llança d’una visió pretesament asèptica, neutral i correcta.

Els Premis Ciutat d’Alzira els han canviat, en qualitat i en sentit, “para que se note el efecto sin que se note el cuidado”. Persones que ara estan desfilant per aquí, en altres temps no hi haurien tingut cabuda. El pitjor és que s’està exhibint gent vinculada a tendències i visions clarament “neocon” de la realitat. Són un intent descarat de suplantar les visions i teoritzacions més científiques i reals sobre els fets. És clar que els poders municipals estan reclamant quotes de presència i influència en la cultura intel·lectual, que d’una altra manera no els seria possible perquè front a les propostes racionals, científiques i democratitzadores, volen presentar les seues conceptualitzacions metafísiques i religioses, interessades visions de l’home, la societat i la història que sols serveixen als pocs que s’autodenominen Intel·ligents, Importants i Escollits, coneixedors de la Veritat i el Món, cosa que ens desqualifica a la resta, als qui no ens queda un altre recurs més que admirar-los, creure’ls i reverenciar-los.

Una part imprescindible de la cultura són els llibres. Són la font d’on beu la cultura intel·lectual i l’educació. En aquest darrer punt, els estats són decisoris, perquè les visions que desprenen determinades matèries socials i morals són les visions profundament ideològiques d’uns estats que no són ni objectives ni neutrals. La història que ens conten és la història de les seues preteses grandiositats, farses, obsessions, quimeres, odis i paranoies. És la història-camisa-de-força dels estats sobre els pobles i cultures que hi ha sota d’ells, producte de la glorificació de l’estat, de la divinització de l’estat. L’estat és un raig que no cessa i l’Estat espanyol, un més de la llista, no fa propòsit d’esmena.

Hi ha dèficits clamorosos de continguts. L’anàlisi de 60 llibres de text de diferents matèries, realitzada el març del 2007 per Ecologistes en Acció, grup de reconeguda importància, objectivitat, coherència, rigor i honestedat, ens diu que aquests llibres defensen valors consumistes: no reflecteixen la crisi ambiental global ni la gravetat d’aquesta crisi. No esmenten la insostenibilitat del model econòmic i social i oculten el deteriorament de tot el necessari per a viure: l’aigua, l’aire net, el territori fèrtil, els aliments sans. A tot estirar, apareixen alguns problemes ambientals, sobretot a l’assignatura de Biologia, però no la crisi ni la gravetat de la crisi.

El més fort és que la censura encara no ha desaparegut i continua actuant. Podria semblar que en una situació democràtica la censura ja no té cap paper a acomplir, que és supèrflua, innecessària, ridícula i anacrònica. Però la censura persisteix. Tenim editorials, que es troben molt a prop, que han vist retardar les seues edicions i a punt de perdre el tren de la comercialitat dels seus llibres de text. La causa: tenir que ajustar-se a les consignes absurdes i capritxoses d’una censura que exigia acomodar-se a les formes que “ells” decidien com a pròpies d’aquest valencià-diferent-del-català que diuen defensar. La variabilitat de formes i expressions del llenguatge popular, vàlides i vives en les diferents comarques del País Valencià, no són –pel que es veu- d’aquest món. Més encara: les diverses variables són no valencianes. Aquest lingüicidi selectiu, ¡hay! no és d’ara i és l’excusa perfecta de la dreta valenciana per fer desaparèixer la riquesa del valencià que és el mateix que fer desaparèixer l’idioma, per abreujar l’explicació. Com a mínim que no s’assemble en res al català de Catalunya i Ses Illes. La gent podria arribar a descobrir que és el mateix idioma. Cadascú és lliure de tenir les manies que vulga. Però els bàrbars continuen creient en la barbàrie. I conservant el poder.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, Joan Antón. Juny del MMVII