OBRA POÈTICA
La flor tancada
(20 poemes seleccionats)
Antologia (Ed. Moll, 1978, Premi Ciutat de
Manacor 1977).
« És un llibre de poemes, quasi bé es podria
dir que un poema ofert a fragments. L'atmosfera de les composicions hi va
entrelligada, fent que cadascuna sigui, a la seva manera, continuació i
conseqüència de l'anterior i incitació creadora de la que segueix. [...] El
poeta ha sabut veure clarament quin és l'ordre real en què han d'anar, van,
arrenglerats els poemes, tot i ser molt distint, com he dit, el de creació.
[...] Així els versos tenen, quasi sense excepció, els caires meticulosament
menjats. Res no hi gisca, en ells. Són com macs de torrent i exhibeixen una
forma que té tota la traça de ser la seva millor variant possible. Se'ls veu
resultat d'una afanyada elaboració. Elaboració, cal també pensar, que tal volta
és anterior a la tasca artesanal, pròpiament dita, del poeta, i procedeix
potser del submón on bull el magma vital, subconscient i alhora ja lúcid, des
d'on creix el poema.» Miquel Àngel
Riera, “Notes per a una lectura d’Antologia”, pròleg al llibre.
Aplec de
distàncies (Ed. Moll, 1981, Premi Ciutat de Palma
1977).
«...utilitzant
generalment versos mesurats, ben mesurats, desplega la seva filosofia del viure
des del primer poema, “Avís als navegants”, fins al darrer, “Distància total”, tot
i que, com veurem, amb una sàvia i suggestiva contradicció. [...] I serà
aquesta benaurada contradicció, joc de vent, de mar i de cant (“Tonada de tres
elements”), de què en Pere traurà un humà i personal llibre de poemes...»
Francesc Casasnovas, Latitud 39, 3 (maig-juny, 1981).
Llibre
de la selva i altres poemes ("Sa Nostra", 1983).
«A tot el recull,
sobretot a la primera part –Llibre de la
selva– i també a la quarta –Joc de copinyes–, la reflexió sobre el paper de la poesia i el poeta [...] en l’entorn
“selvàtic”, agressiu, que li ha correspost viure, és constant, d’una manera
indirecta a vegades. [...] I, quins elements caracteritzen el poeta? Molts són
els que ja caracteritzaven l’home-persona dels primers llibres, quan hi
apareixia: víctima de la insolidaritat, insignificant, impotent, d’existència
absurda, sobrer, ineficaç i desconcertat.» Joan Melià, “Pròleg” a Llibre de la selva i altres poemes.
L’hort
de la lluna ("Sa Nostra", 1988).
«Pere Rosselló s’ha
agradat sempre de la feina reposada i ben feta i barra el pas a tot espurneig
d’improvisació genialoide. Per això la seva poètica és més densa que brillant, més
insinuant que no pas engrescadora, més meditada i sàvia que no pas allò que
deien “inspirada”. D’una bellesa, doncs –i tota poesia és, al capdavall,
bellesa–, difícil i perfecta.» Josep M. Llompart, “Pròleg” a L’hort de la
lluna.
«Aquest llibre de
Pere Rosselló, de lectura no fàcil, té, així mateix una clau de volta: la
realitat es confon amb la poesia, una poesia feta realitat, una realitat
transfigurada per la poesia. Tot això, reflectit en l’estètica, l’esforç ingent
de l’home sensible que ha de menester recompondre el món, donar-li nom, per
transmetre als altres “el punt i el contrapunt” que l’envolta.» Gabriel Seguí, Los cuadernos de Baleares, 15 de maig de 1988.
El
temps llençat al pou (Ed. Moll, 2004,
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2004).
Poemes
traduïts al francès per Matias Tugores
«Els trenta-cinc poemes del llibre –trenta-quatre
més una postil·la– són pura química
existencial. La nit i la llum, el no-res i l’ésser, l’oblit i el record. En
realitat, perfectament reductibles a dues cares (mort i vida) d’una sola
moneda: l’ésser humà. A El temps llençat al pou torna a aparèixer tota
la seva èpica. La poesia com a recurs per dimensionar la nostra indefensió. Per
dimensionar-la, i no per desmentir-la.» Antoni Vidal Ferrando, fragment del
pròleg al llibre.
«També hem de celebrar, certament, que, després de setze
anys de silenci, Pere Rosselló Bover ens faci arribar de nou la seva veu
exigent, rigorosa i exigent, tal com ens recorda Antoni Vidal Ferrando en el
seu pròleg, en el qual el discurs poètic d'El temps llençat al pou és
comparat amb l'atmosfera punyent de l'obra del pintor americà Edward Hopper, en
una comparança que al principi pot semblar una mica estranya i agosarada però
que després d'haver llegit els 35 poemes (34 poemes i una postil·la) un ha
d'admetre que fa paret i que, per tant, està justificada, és eficaç com una
metàfora intuïtivament descriptiva d'una poesia que és difícil de definir per
la seva originalitat, sense possible parangó dins la nostra literatura. / Per
tal d'encoratjar-ne la lectura, exposaré breument quins són els caràcters
principals de la nova escriptura del nostre poeta, ja que El temps llençat al pou no és exactament cap continuació de Llibre
de la selva i altres poemes i de L'hort de la lluna. Perquè ara la preocupació
formal és una altra: la de despullar-se, la de produir un text amb la mínima corporeïtat
possible, la de reduir el text al mínim...» Bartomeu Fiol, “El repte d’El
temps llençat al pou”, Balears, 3 d’agost de 2004.
«...aconsegueix una cosa difícil: objectivar fins a un
cert punt la subjectivitat dels seus estats d’ànim, un fet que dóna
versemblança al pessimisme dels seus versos. / –Dels millors dins un any de
bona collita, amb les darreres publicacions de Vidal Ferrando i Ponç Pons.»
Jaume Pomar, “El darrer poemari de Pere Rosselló”, Balears, 19 d’agost del
2004.
«Enfront de la improvisació,
una metzina que abunda excessivament en el gremi dels lírics, la maduració
lenta, la revisió acurada, la depuració nascuda de l’autoexigència. I el
resultat final és un aplec format per trenta-cinc poemes que realment
transmeten la sensació de ser les peces ben tallades d’un orfebre que domina a
fons una determinada tradició –en aquest cas seria la del simbolisme i les
seves derivacions– i, a la vegada, hi sap incrustar, dins aquesta tradició, les
pròpies convulsions vivencials. Ens trobam davant un llibre molt unitari, tant
pel fet que hi ha un tema dominant que és present a gairebé tots els textos,
com per l’existència d’un mateix to expressiu, subtil i intens, com també per
la presència combinada de tan sols quatre tipus de models formals.» Damià Pons
i Pons, “Pere Rosselló, un home de lletres polifacètic”, Última Hora, 18
de setembre de 2004.
« El temps llençat al
pou destaca, a més, per la forma. És estrany, avui dia, trobar un llibre
tan rodó. Rosselló Bover empra amb intenció l'hexasíl·lab, la prosa poètica, el
decasíl·lab, i introdueix una sèrie de poemes de tres versos que sempre en
tenen dotze, llevat d'un poema que en té setze. Són epigrames de to aforístic
en què descansa la intensitat del llibre. La prosa, en canvi, li serveix per abandonar
la cotilla i donar sortida als elements més onírics de la seva obra. L'empra
com Foix. Això no obstant, si hi ha una referència clara en aquest volum és la
d'Espriu, cosa que és realment una novetat (i una notícia) en la poesia
catalana actual, ja que el poeta d'Arenys deu ser al fons del calaix de
crítics, autors i editors. Ningú se'n recorda. És bo, doncs, que un estudiós
com Rosselló Bover el recuperi per al seu vessant líric. A més, no se n'amaga
(com fan d'altres) i posa tres versos de Cementiri de Sinera a
l'encapçalament de la postil·la. Un volum que, amb el Llibre de Sinera,
es pot llegir alternativament amb El temps llençat al pou.» Andreu
Gomila, “La buidor de l’altre”, Avui, 16 de desembre de 2004.
« L’elegància de la forma
esdevé a El temps llençat al pou la
més profunda ètica. No es poden dir les coses barroerament, en poesia. Tampoc,
però, no es poden dir enfilalls de paraules amb l’únic objectiu de treure’n
sonoritat. És l’equilibri imprescindible entre allò que en diríem fons i forma
que, quan hi ha qualitat, es bescanvien de lloc sense que el lector s’adoni.
[...]Pere Rosselló va dedicar aquest llibre al record del seu pare i crec que
aquesta és la fita inicial. La recerca del temps i les relacions, la memòria
d’allò que va existir i ja no hi és, o s’ha transformat, la por a enfrontar-nos
a la vida i la consciència que tot és passat, o no és. Trenta-cinc poemes
breus, pinzellades de vida comprimida en síl·labes adaptades a diferents
mètriques, de vegades sense mètrica i amb prosa pura. Un dels millors llibres
de poemes de l’any.» Bernat Nadal, “Esclau dels sentiments. La maduresa del
poeta”, Lluc, 842
(novembre-desembre, 2004).
«En
aquest sentit, l’autor es mostra absolutament atent a la forma, arreu d’un
corpus poètic que combina diversos registres i llenguatges. Sempre, emperò,
forma, llenguatge i imatges obeeixen a un mateix objectiu: manifestar amb
desencís el contrasentit d’una existència abocada a consumir els dies i a
enyorar el que fou o no fou, tant és. Perquè és aquest desencís, aquesta
decepció, l’únic que pot acompanyar-nos en el camí de la plena vivència
d’ésser. I és només així, assumint aquest contrasentit, que s’aconseguirà fixar
instants més enllà de la pèrdua, del record.»
Carme Castells, “Temps era temps”. L’espira, 2005.
La
flor tancada (20 poemes seleccionats)