 |
 |
 
El Joan havia estat el primer a arribar a aquella escala; per això, la intrussió d'aquella cantant d'òpera cridanera, que s'havia instal·lat en el 1er 2a i que s'entestava a torturar-lo amb els seus refilets, just a les hores que ell assajava, li semblava inadmisible i va decidir atacar-la a base de furioses improvisacions de saxo. La guerra va continuar fins al dia que les bombolles de sabó del doctor Trementí van aparèixer pel celobert. Aquell dia el Joan va concedir una treva, i segurament va ser aleshores que començar tot l'embolic. |
|
| Un fragment | |||
| La
música baixava a petits salts per les escales del carres del Bisbe, lliscava perls graons
de pedra, polits de tants peus que els havien trepitjat al llarg dels anys, després
s'aturava un moment per recomençar de nou, enfilant-se pels murs de la catedral, de la
Casa de l'Ardiaca, de l'Arxiu Històric de la Ciutat, amunt cap al cel lluminós d'aquell
estiu tat just estrenat; allà dalt esclatava de sobte, espantant els coloms i les
gavines, per tornar-se de seguida un murmuri només. Despres callava i deixava pas als
aplaudiments del públic que havia aturat la passejada per escoltar els quatre músics
instal·lats al carrer de Santa Llúcia, a l'ombra dels vells edificis. Eren vora les set. Una brisa agradable s'havia endut les hores de calor i havia abocat la gent al carrer, omplint-lo d'una bullícia que ben segur duraria fins passat el punt de la mitjanit. Gelats de tots els gustos, granissats, orxates... no hi havia pressa. A l'estiu el temps sembla que passi mes a poc a poc. |
|||
 |
 |
 |
 |
 |