 |
 |
La Fonda dels Quatre Balcons és dels pares del Martí i la
Clara; abans havia estat dels avis i, abans encara, de la besàvia
Roseta. Una tarda, al terrat, els dos germans descobreixen una dona misteriosa
que pinta un llençol i que, quan es fa fosc, desapareix. L’endemà,
però, la tornaran a trobar. I, així, cada vespre, fins que
per fi acabarà la seva obra. I llavors passarà el més
estrany de tot... |
Cruilla
2004
Il: Sebastià Serra
ISBN:
84-661-0898-X
|
|
La
veu ha sortit de darrere d’uns llençols. La Clara i el Martí
els aparten amb molt de compte i es queden bocabadats. Asseguda allà
al mig hi ha una dona que no havien vist mai. Porta un vestit llarg i
a sobre una bata molt ampla amb unes grans butxaques. Té una paleta
de pintor a la mà esquerra i un pinzell a la dreta. Els dos germans
obren uns ulls com unes taronges: la dona està pintant un llençol!
Estan tan sorpresos que no els surt la veu.
Al llençol hi ha dibuixada una platja
amb unes barques i, a l’esquerra, una casa que és ben bé
igual que la seva: fins i tot s’hi veu el nom damunt la porta: “Fonda
dels Quatre Balcons”. Encara falta pintar-ne molt tros.
La dona fa una pinzellada de blau al mar
i s’atura.
–Voleu berenar?– els convida.
I el Martí i la Clara encara obren
més la boca, perquè damunt d’una tauleta al costat
de la pintora hi ha la tetera de la besàvia Roseta, una tassa plena
de te i un platet amb pastissets.
–No gràcies –diu al final
la Clara, amb un fil de veu–. Ja hem berenat.
La dona somriu, dóna tres pinzellades
més i aixeca els ulls al cel.
–La llum se’n va –diu–.
És hora de plegar.
Recull les pintures i els pinzells, plega
el tamboret on estava asseguda i marxa.
–Ei, i la tetera? –crida el
Martí.
Ell i la Clara corren cap a la porta del
terrat, però ja no veuen la dona. La busquen pertot arreu i no
la troben. I quan van al menjador es queden parats, perquè la tetera
de la besàvia Roseta és a l’aparador, com sempre.
|
