| |
UNA
NOVA MIRADA
Ja des
de la seva primera pel·lícula són evidents les seves
intencions de crear un nou llenguatge cinematogràfic, que aportés
noves idees al classicisme.
En el llenguatge clàssic les històries sempre eren mostrades
a l'espectador des de un punt de vista omniscient, ell era capaç
de veure el que feien els personatges, coneixia tota la veritat. Amb Welles
i la seva obra La Dama de Shanghai , que podria semblar una mediocre intriga
policíaca, l'espectador baixa de seu pedestal per convertir-se
en un dels personatges de la narració, el protagonista Michael
O' Hara. Així doncs, l'espectador i el protagonista són
una mateixa persona i van descobrint alhora la veritat que s'amaga darrera
dels personatges del film. No és fins al final que a través
dels pensaments del protagonista que descobrim que en realitat és
ella la assassina.
Les narracions clàssiques tenien una estructura ordenada en dos
eixos: el temporal i el causal. Tota la narració seguia l'ordre
cronològic dels esdeveniments i entre una acció i la següent
existia una relació de causa-efecte. Amb Ciudadano Kane es trenquen
aquestes dues normes i se'ns presenta una trama que gira entorn de la
vida d'un personatge però els esdeveniments que se'ns narren no
segueixen cap ordenació lògica. Anem coneixent diferents
seqüències de la vida del personatge a través de diferents
personatges que el coneixien d'aprop: el seu millor amic, la seva primera
dona, el seu administrador i la seva segona dona. L'únic fil que
uneix les diferents versions sobre la mateixa persona és la recerca
per part d'un periodista del significat de les seves últimes paraules:
"Rosebund", que finalment ell no aconsegueix descobrir. Per
tant, aquesta pel·lícula no té cap tipus de resolució,
totes les accions narrades se succeeixen sense arribar a cap causa que
les justifiqui, cosa impensable d'una narració clàssica.
És el que ell mateix expressa:" Según algunos, Kane
no amaba más que a su madre, según otros sólo a su
periódico, a su segunda mujer, a él mismo. El público
es el juez. Kane era a la vez egoista y desinteresado, a la vez idealista
y estafador. Un gran hombre y un individuo mediocre. Todo depende de quien
habla de él. Nunca es visto por la mirada objetiva de un autor.
El propósito del film reside, por otra parte, más en la
presentación del problema que en su solución." Orson
Welles
L'ordre temporal es veu molt sovint alterat per la seva utilització
de l'el·lipsi i el "flashback". Si bé ell no és
l'inventor d'aquestes tècniques ,que ja havien estat utilitzades
per directors anteriors i que estaven extretes clarament de la novel·la,
es tendeix a considerar que ell va ser el primer en portar-les a la seva
màxima expressió.
Com a el·lipsi que més destaca en tota la seva filmografia
cal destacar la escena de Ciudadano kane a través d'un mateix pla
general del matrimoni a la taula menjant es va mostrant com el pas del
temps va distanciant els dos personatges. Tota l'evolució cap a
la decadència del seu matrimoni és mostrada en una mateixa
escena, en que poc a poc els personatges passen de les paraules amoroses
a la discussió i , finalment, al silenci. No se'ns mostra res més
del que fan els personatges durant tot aquest temps.
El flashback és un recurs utilitzat contínuament al llarg
de tota la seva filmografia. A part del ja coneguts flashbacks del diferents
narradors de la seva opera prima que configuren pràcticament tota
la pel·lícula i ens mostren diverses versions d'un mateix
personatge. També cal destacar l'estructura de Mr Arkadin i en
que tota la trama és un flashback. Aquesta figura li serveix per
mostrar les històries des de un altre punt de vista, i per mostrar-nos
una de les constants de tot el seu treball la nostàlgia del passat,
que posteriorment ja estudiarem amb més profunditat.
En el classicisme la música només servia per acompanyar
les imatges que no tenien diàlegs i per transmetre més clarament
els sentiments dels personatges. Però en el primer gran pla-seqüència
de Sed de mal podem veure que Welles dóna una nova dimensió
a la banda sonora i la converteix en un element creador del ritme de l'escena.
Una de les claus del classicisme era la seva intenció de que els
films fossin una finestra oberta a la realitat en què el públic
no pogués distingir cap intervenció del director d'influir
en aquesta realitat. Amb Welles a part d'un trencament d'aquesta objectivitat
de la narració trobem una clara intenció de subratllar la
presència d'un director que està darrera d'aquelles imatges
i que és el déu de la narració que tot ho controla.
Aquest manierisme té un dels seus màxims exponents en el
final de Ciudadano Kane en que el director, davant la impossibilitat de
resoldre l'enigma per part dels personatges, decideix guiar la mirada
de l'espectador entre tota aquelles piles de vestigis de la vida de Kane
cap un objecte petit i insignificant però que amaga en el seu interior
la clau de tota la seva vida i la resolució de tota la seva vida.
|
|