Com bé afirma Aristòtil, l'ésser humà és, per la seva naturalesa i condició, un ésser essencialment polític, és a dir social. Succeeix, doncs, que és en el si de la comunitat on l'home es pot realitzar com a tal i desenvolupar totes les seves possibilitats, ja que la seva naturalesa és la convivència, gràcies a l'aptitud de la paraula. I serà aquesta mateixa comunitat la que marcarà el desenvolupament de cada un dels seus membres. D'aquesta manera, ens trobem davant un grup de persones que, en aquest cas, per la seva condició de sers socials i compartint motius educatius, han esdevingut una comunitat. Com qualsevol grup social, la convivència de tots els membres requereix una sèrie de pactes, sota els que s'han d'acollir tots els components. Es tracta en aquest cas d'una comunitat regida per un poder inamovible, un grup de ciutadans que són els escollits per posseir el dret diví de manar i ser obeïts, seran els anomenats professors: encarregats de transmetre uns valors educatius impecables, i els pares: amb la finalitat de construir fills a imatge pròpia. La resta de la comunitat estarà formada pel conjunt d'adolescents que tenen tan sols el deure d'obeir, i complir amb els desitjos paterns, sense necessitat de posseir pròpia consciència. Les regles ja estan imposades, res no és possible canviar.

Si prenem com a vàlida la definició d'educació elaborada per Josep Toro : "educació entesa com a interès, permanentment des que l'home és autènticament home, per l'actuació dels adults sobre els nens per facilitar la seva conversió en adults", entendríem com a correcta l'actuació d'aquest pares i professors amb el seu intent de facilitar en gran mesura aquestes transformacions, volen convertir aquests joves en adults que siguin les seves pròpies imatges. Tanmateix, i com també afirma el mateix autor, sovint els mètodes quotidians d'educar i ensenyar han estat considerats com veritats pràctiques de caràcter absolut en societats tradicionals. D'aquesta manera trobem l'error de l'educació imposada per aquests adults precisament en el concepte d'absolut, i conseqüentment en els inexistents marges de lliure actuació permesos als adolescents, per tant en la impossibilitat de convertir-se realment en adults. La pel·lícula esdevé així, també, una crítica a l'educació tradicional hermètica caracteritzada per elements com el càstig, l'aprenentatge de memòria, o l'absència de valors sobre la vida, a excepció dels imposats en nom de la moral o religió.

Les primeres imatges del film ja són ben clares, no ens calen massa paraules. Les figures de pares i professors ja adquireixen tota una força cabdal. Els seus gestos o els seus comentaris reforcen contínuament la pressió que exerceixen sobre els seus fills: ells són els representants del poder de la comunitat. Llavors arriba el màxim exemple d'aquest poder, l'acte de presentació del curs en el que s'aclamaran els quatre pilars bàsics sobre els que es recolza la comunitat: tradició, honor, disciplina i grandesa. L'escola privada de Welton (incloent en aquesta denominació professors-pares-joves, ja que el mot escola equivaldrà a comunitat) es tracta doncs, d'una comunitat tancada caracteritzada per unes normes pròpies molt estrictes. Si s'analitzen cada un d'aquests conceptes sobre els que es recolza l'escola, s'observa que són uns valors que ja de per si neguen una sèrie de qualitats imprescindibles pel desenvolupament de tot ésser humà en el període d'adolescència. Són conceptes que parlen d'anti-evolució, estancament en el passat, prohibició de qualsevol obertura a idees noves, o fomenten altres aspectes com l'individualisme, la competitivitat i la nul·la capacitat d'establir un pensament autònom. Tanmateix, els membres de la comunitat han après a conviure o sobreviure sota aquests quatre pilars, i no és possible observar el mínim indici de crisi.

La pregunta essencial seria preguntar-nos on rau la crisi d'aquesta comunitat. En realitat, la crisi no existeix en la consciència dels membres de la comunitat. En el cas d'aquesta narració, no podem descobrir un grup que desitgi i esperi delitós l'arribada d'un Messies que ajudi a recuperar una passada Edat d'Or, ja que l'existència d'aquesta no és coneguda pels seus membres. Els representants del poder actuen amb fermesa sobre els adolescents que no es plantegen cap altra alternativa, i ni tan sols senten la necessitat de cercar un líder. Trobem el poder, el representant d'un estricte sistema, tanmateix, aquestes normes pactades, s'adiuen amb les característiques dels membres sobre els que s'haurà d'aplicar? Es tracta d'un conjunt de regles que es contraposen amb les característiques de l'edat dels joves, ja que són persones que estan creixent, que NECESSITEN créixer. Així, aquests joves es podrien considerar en crisi, ja que no poden pensar o actuar segons els seus propis criteris, sinó determinats i acotats.
Cal una transformació social.