Com molt bé explica el Nou Testament, també aquí és necessària la mort del Mestre per celebrar la seva resurrecció. Si anteriorment es citava la derrota material del professor, els peus de Todd sobre el pupitre demostren que ha resultat moralment vencedor. I vencedor no tan sols pel recolzament que li donen la major part dels alumnes, recordant-li que malgrat sotmetre's sota les ordres del poder, el missatge ja és amb ells, sinó també perquè aquest gest conté també l'èxit del viatge erràtic de Todd, l'obtenció del seu velló d'or. Ha sigut aquest personatge, sempre infravalorat i amb dificultats d'expressió, qui ha volgut mostrar al senyor Keating la seva autonomia, malgrat trobar-se assegut dins aquella aula. I aquest era l'únic final possible per aquest film romàntic.

Així, com feren els deixebles de Jesús, el seu gest damunt les taules insinuen la continuació que, malgrat l'absència del Mestre, poden tenir els seus valors. Tanmateix, i seguint la tendència que se segueix al llarg de tota la pel·lícula, tampoc la resurrecció del Mestre serà el motiu per donar-li tot el protagonisme, ja que també aquí, a través d'un marcat contrapicat que ens mostra els alumnes sobre les taules, s'atribueix la màxima rellevància als adolescents que finalment han estat capaços de captar el missatge messiànic: Carpe Diem.