SITUACIÓ
 CARACTERÍSTIQUES DEL MUNICIPI
Poblets que conformen el municipi: Tírvia, La Bana, Terveu.
La vila de Tírvia està situada en un replà enlairat, a mena de talaia, a l'interfluvi de les tres valls que l'afaiçonen. Pel caràcter estratègic del lloc, fou una vila totalment fortificada i sofrí vicissituds bèl·liques en diverses èpoques. Aquesta privilegiada situació provocà que fos gairebé destruïda del tot durant la Guerra Civil. Són de destacar l'església de la Mare de Déu de la Pietat i l'antiga capella de St. Joan Baptista, així com les esteles funeràries.
Comarca: Pallars Sobirà
Extensió en km2 del terme municipal: 8,8
Nombre d'habitants: 116
La
vila de Tírvia, on és situa la Colònia, es troba situada a la part mitja de
la comarca dels
Pallars Sobirà, a la seva part de llevant.
El
terme municipal de Tírvia és d'escassa extensió, d'uns 8,76 Km2, i és situat
a migdia de la Vall de Cardos (drenada pel riu Ribera de Cardos), a la confluència
d'aquesta vall amb la Vall de Ferrera (drenada per la Noguera de Vallferrera) i
a la coma de Burg (drenada pel Barranc de Burg), anomenades les valls de Tírvia
i que van a confluir a la Noguera Pallaresa a Llavorsí. Aquesta situació, a
l'entrada del camí a tres valls, és l'origen del topònim, que deriva de
"Trivia" (cruïlla de tres camins).
L'accés
a la casa de colònies no té cap dificultat. Per arribar-hi, des de Lleida es
segueix la carretera C-13 fins a Balaguer, i d'aquí es continua per la
carretera C-147 que passa per la carretera del Doll, Terradets i els pobles de
Tremp, La Pobla de Segur, Sort, fins arribar a Llavorsí. En arribar a Llavorsí
es trenca a ma dreta per la carretera local que segueix la ribera dreta del riu
Noguera de Cardos i es segueixen les indicacions durant uns set Km fins arribar
a la petita vila de Tírvia.
 El
terme de Tírvia, on el poble de Tírvia es assentat al caire d'un replà del
Serrat del Farro, forma una cubeta envoltada per cims. El sector septentrional
és separat del terme de Ribera de Cardos pel pic de Malls (1.641 m.) i el de la
Cabana (1.355 m.), que formen el muntanyam entre el qual s'obre a traves del
forat de Cardos el riu Noguera de Cardos, que creua el terme de N a S abans
d'unir-se amb el riu Noguera Pallaresa. Al NE el pic de la Cabana i les
elevacions del Farro (1.653 m.), al límit amb Alins de Vallferrera, també
formen un estret congost pel qual s'obre pas el riu Noguera de Vallferrera poc
abans de confluir, sota la Cabana, al NO de Tírvia. El límit SE amb el terme
de Farrera de Pallars és marcat per les elevacions del Farro i de la Serra de
Sant Andreu, entre els quals corre el Barranc de Burg o el riu de Glorieta abans
de confluir a la Noguera de Cardós al SO de Tírvia. El límit S i SO amb
Llavorsí és format per la carena que separa les valls de la Noguera Pallaressa
de la Noguera de Cardos al seu tram final, i en la que podem trobar el pic dels
Malls, el Coll de la Bana, pic de l'Orri (2.437 m.) i el pic de Vallalta.
|
|
FAUNA
La gran riquesa i la diversitat faunística, així com la presència d'espècies singulars, escasses i de distribució reduïda, són les característiques que defineixen la fauna d'aquesta reserva.
D'acord amb les característiques ecològiques d'alta muntanya pirinenca, les espècies forestals i de muntanya són les més ben representades dins d'aquest espai.
Els extensos boscos de coníferes, donen refugi i aliment a espècies eurosiberianes com el gall fer, que manté una població important a la zona, el picot negre, consumidor d'insectes xilòfags, el mussol pirinenc, habitant els boscos vells, obacs i ben conservats, la becada, espècie molt críptica i d'hàbitats crepusculars com la marta, carnívor característic de l'alta muntanya pirinenca.
El medi forestal és també l'hàbitat característic d'espècies força abundants, les quals són en molts casos aprofitades cinegèticament seguint els criteris establerts als plans de gestió corresponent. Aquest és el cas del porc senglar i del cabirol, els quals estan sotmesos a diferents criteris de gestió basats en l'abundor de les seves poblacions. Altres, com el cérvol i la daina, compten amb poblacions en creixement i s'aniran incorporant progressivament a l'aprofitament cinegètic a mesura que l'evolució poblacional ho aconselli. D'altra banda, són moltes les espècies protegides que, com l'astor, el gamarús o el gat salvatge formen part de la comunitat d'espècies animals d'aquests extens espai natural i que tenen a hores d'ara poblacions força saludables.
L'estatge alpí dóna refugi a espècies força interessants típicament boreoalpines, com ara la perdiu blanca, emparentada directament amb el gall fer, el pardal d'ala blanca, que nidifica als cims i les crestes més inaccessibles, o la marmota, introduïda pels francesos fa uns 25 anys i distribuïda arreu. És aquí on també trobarem l'isard, típic representant de la fauna pirinenca, i un dels objectius principals pels quals es va crear la reserva l'any 1966.
Altres espècies que paga la pena destacar són els grans ocells rapinyaires com l'àliga daurada, el trencalòs, el falcó pelegrí i el voltor; espècies lligades als rius com ara la llúdriga o la truita comuna o bé endemismes de distribució encara força desconeguts com l'almesquera, el tritó pirinenc o les sargantanes pirinenques.
|
|
VEGETACIÓ
L'existència d'ambients naturals força diferents i variats, el fort gradient altitudinal, la diversitat d'exposicions i d'orientacions amb què ens trobem, i els diferents substrats que es poden anar trobant a la zona, són els principals factors que han fet que la vegetació d'aquest espai sigui extremadament rica i diversa.
Així podrem veure que a una distància d'uns quants centenars de metres es pot constatar la presència d'espècies mediterrànies i xeròfil.les com la carrasca o el romaní i d'espècies subalpines, marcadament higròfil.les, com el pi negre o el nabiu.
D'altra banda, des dels sectors més baixos, prop de les poblacions situades a les valls, fins als cims més alts de les muntanyes, s'observa una gradació altitudinal molt clara. Ambients de muntanya baixa, mitjana o alta i d'altres molt similars als de la taiga o la tundra, situats tots ells a latituds molt llunyanes.
El fons de les valls ha estat el sector més modificat per l'home dins el context pirinenc. Malgrat això, encara podem observar l'existència de carrascars i de rouredes. Aquests boscos que dominaven àmpliament aquests sectors van ser transformats d'una forma generalitzada en conreus i prats de dall.
A l'altre extrem, és a dir, a les parts culminants de les muntanyes, generalment per sobre dels 2.300 metres, ens trobem amb l'estatge alpí, caracteritzat per l'absència total d'arbres i pel domini dels prats, rocams i tarteres. Aquest estatge té un gran interès botànic i destaca per la seva riquesa en plantes de flors vistoses i força atractives , així com per la presència d'espècies protegides i de diversos endemismes botànics característics de la serralada pirinenca.
El bosc ocupa una gran superfície, tot destacant per la seva extensió els boscos de coníferes. Les avetoses i les pinedes de pi negre es troben a l'estatge subalpí, per sobre dels 1.600 metres, i les pinedes de pi roig dominen l'estatge montà, formant extensos boscos entre els 1.000 i els 1.800 metres.
Els boscos caducifolis són molt menys abundants; es poden observar algunes fagedes, sovint combinades amb avets i pins negres, rouredes de roure martinenc i de roure de fulla grossa, bedollars, etc. Sovint aquestes espècies de planifolis es troben formant part de boscos mixtos en què predominen les coníferes.
Finalment, existeix un grup de comunitats vegetals força especialitzades, característiques d'uns ambients singulars i molt determinats con poden ser els rocams o cingleres (rupícoles) i les mulleres o torberes, les riberes dels rius, les tarteres etc. Dins d'aquest gran grup es troben alguns endemismes i espècies protegides de gran interès botànic i reduïda àrea de distribució.
|
