4.- LA FASE EXPERIMENTAL DE LA TELEVISIÓ A ESPANYA.-
4.1.- L’Espanya de la dècada dels 50.-
4.2.- El Ministerio de Información y Turismo i
els seus nous noms.-
4.3.- La reorganització del projecte televisiu:
Maroto i Codina.-
4.4.- Les emissions experimentals.-
4.5- El control del Règim sobre la televisió.-
4.6.- Les reformes del xalet.-
4.7.- La represa de les emissions.-
4.8.- Les primeres retransmissions i el sí de
Franco.-
4.9.- Camí de la inauguració.-
4.1.- L’Espanya de la dècada dels 50.-
L’Espanya comença els anys 50 amb una pobresa arrossegada des del final de la guerra i amb l’autarquia de Franco. El general va veure que l tancament no anava enlloc i per això va iniciar un període d’obertura al món exterior, aconseguint l’ajuda –interessada- dels EE.UU. Aquest fet va suposar una divisió entre els membres de govern del general, però indubtablement va ser beneficiós per a la població que va veure com la situació econòmica del país anava millorant, després de tants anys de penúria.
4.2.- El Ministerio de Información y Turismo i els seus nous noms.-
El nou Ministeri d’Informació i Turisme, unifica en un sol organisme totes les gestions relatives a la informació: cinema, teatre, premsa, ràdio, i fins i tot la futura televisió. És a dir, el Govern coneixia clarament els efectes dels mitjans de comunicació sobre la població i no dubtava en disposar d’ells per enlairar la figura de Franco i el seu règim. Començarem a veure com apareix de manera descarada la censura i el control previ de la informació, fet que també afectarà a la televisió.
Com hem vist el rol de nomenaments i alts càrrecs es succeeixen amb l’objectiu d’eliminar i substituir l’equip anterior, creant un nou, del qual pocs del passat continuen en aquesta nova fase que té com objectiu una millor organització de la televisió i la intenció d’aconseguir nous progressos tècnics. D’aquesta manera començava a formar-se una nova organització amb el propòsit de dur a terme programes experimentals de televisió aprofitant els excedents humans de Radio Nacional, provant així d’aprofitar els recursos disponibles. Amb això veiem que la intenció inicial del govern era continuar donant primacia al mitjà ràdio, mitjà ara controlat per dos nous noms: Jesús Suevos Fernández (Director General de Radiodifusión) i José Ramón Alonso(Director de emisiones y programas de Radio Nacional).
4.3.- La reorganització del projecte televisiu: Maroto i Codina.-
A partir de 1952 i després de l’expulsió de Luís Guijarro, l’equip d’Arias Salgado va propulsar la fonamentació de la televisió, creant dos equips de treball paral·lels que tiressin endavant el projecte de Guijarro, amb una ràpida represa de les activitats, portades a terme pel grup de tècnics i el grup de programadors.
L’equip de tècnics estaria encapçalat per la figura de Joaquín Sánchez Cordobés Maroto, personatge que hem esmentat abans i que ja havia fet els primers experiments 18 anys abans que fou l’encarregat de coordinar un equip tècnics en busca d’una televisió regular per l’estat. La majoria dels seus ‘fitxatges’: Benabarre, De las Doblas i Manolo Rodríguez, havien estat els que havien guanyat la seva màxima confiança i amb els quals va partir al Paseo de la Habana per fer-se càrrec de la branca tècnica.
Durant 1952 no trobem unes emissions regulars, l’equip encara s’està formant i molts desconeixen el mitjà, però Maroto realitza una impressionant tasca, aconseguint unificar el grup, preparant-lo i especialitzant-lo, i aconseguint tirar endavant la televisió, ara de manera ja oficial.
José Luis Codina, serà el cap visible del grup de programadors que des de la redacció de Radio Nacional, en uns locals del Passeig de la Castellana, prepararan i realitzaran els programes experimentals. Aquest últim grup es nodrirà de persones procedents, com el mateix cap, de Radio Nacional i ho completaren altres que ho faran del camp del cinema o el teatre. Treballaran també en totes les fases successives pertanyents a la preparació, producció i realització dels programes televisius. El grup el podem considerar com una composició menys homogènia que la que formen els tècnics, degut a que les seves funcions seran més obertes, veient-se obligats a relacionar-se amb persones en principi alienes al tema televisiu i contant amb col·laboradors ocasionals que intervindran puntual o repetidament en l’elaboració d’algun programa. En ocasions serà difícil definir una frontera clara entre l’estrictament artístic i el programador.
Podem considerar un encert el fet de crear aquest equip doble, dividint la part més tècnica i la de continguts, ja que així va ser molt més fàcil coordinar a tanta gent que provenia de camps tan diferents. A més l’experiència dels dos caps visibles de cada part, Maroto i Codina, va fer que fessin una bona tria de professionals i que dominessin les tasques que les hi havia estat encarregades.
4.4.- Les emissions experimentals.-
Un cop Maroto i Codina van coordinar els seus respectius equips, les primeres emissions oficials van tenir lloc durant 1952. Els primers programes s’emetien cada setmana, passant l’any següent a ser bisetmanals. Mica en mica, la regularitat va anar en augment i els programes es feien més estables i fixes, degut a l’experiència que anava adquirint l’equip tècnic.
Imatge d' un dels primers programes espanyols
Tot i la il·lusió posada en el projecte i el recolzament estatal, les condicions per tirar endavant eren molt dolentes i semblava impossible que des d’aquell xalet es pogués dur a terme un projecte televisiu de gran magnitud.
4.5- El control del Règim sobre la televisió.-
Com ja hem dit, a partir de 1952 ja trobem programes que s'emeten, però sempre fen paleses les seves carències i limitacions. El govern de Franco reconeix oficialment l’existència del projecte i al idea de començar a fer televisió, aquest fet suposa dos factors. Primer, la tasca quedava facilitada ja que el govern donava el recolzament al projecte, malgrat que els diners i la formalització de contractes no arribessin tan ràpids. I segon, això suposava que el franquisme controlaria la televisió i imposaria les seves directrius al igual que estava fent al mitjà radiofònic. D’aquesta manera el Règim franquista es facilitava i assegurava el control absolut sobre un mitjà tan transcendent com la televisió. El govern tutelava directament la gestió radiotelevisiva, nomenant als màxims responsables, la sintonia ideològica, ... assignant l’organització de la televisió a organismes baix control i vinculació directa amb el govern: Radio Nacional, Dirección General de Radiodifusión i Ministerio de Información y Turismo. Com que no existia un marc legal per a la televisió, el Govern anirà creant lleis que afavorien el seu control total sobre la televisió que passarà a ser un organisme de l’Estat sota el control directe del govern, exercint el seu monopoli en totes les fases de l’activitat televisiva: des de l’emissió, amb la propietat i control de la xarxa difusora, fins a la programació i producció d’espais televisius.
La normativa creada en aquell moment es pot resumir en un decret del 15 de febrer de 1952 i tres ordres comunicades el 6 de juny de 1953 i el 19 i 28 de juliol de 1954. Amb aquestes ordres es redefineix l’àmbit, estructura i funcionament de la Direcció general de Radiodifusión adscrita al nou ministeri, es crea un departament de televisió dintre de l’esmentada Direcció General, es crea la Junta Administrativa de Radio Nacional que administrarà la televisió en la primera fase i la la Jefatura de programas de Televisión, iniciant-se un lent enlairament de la dependència de Radio Nacional, creant-se els primers organigrames i càrrecs específics, i delegant el control administratiu a tres bandes: Ministerio de Información y Turismo, Radio Nacional i la Jefatura d´administració del Passeig de l’Havana.
4.6.- Les reformes del xalet.-
Dins aquest context, i veient que la qualitat no era l’esperada, es va veure que calia fer millores, el xalet del Passeig de l’Havana havia estat adaptat de forma no-oficial feia ja uns anys, els equips tècnics no eren els millors i una reforma es feia necessària, i més després del progressiu desenvolupament de l’emissió.
Aquesta reforma tingué lloc durant l’estiu de 1955. El xalet va ser readaptat, redistribuit i va incorporar una sèrie de millores tècniques importants. Durant la major part de l’any, entre abril i octubre, s’interrompen les emissions. S’aconsegueix un nou plató de dimensions apropiades per dur a terme la realització d’un treball tècnic i creatiu amb major camp de possibilitats, una nova emissora i una nova antena que milloren notablement la qualitat del servei, també es compren nous i millors equips per la realització de programes.
Tot aquest procés d’adquisicions s’inicien amb el reconeixement organitzacional i administratiu del grup d’experiències televisives del Passeig de l’Havana, formant-se unes condicions de major viabilitat pressupostària i un major suport i credibilitat per part del govern que portaren a fi unes adquisicions que posaven el punt de mira en la formació d’una televisió oficial, el govern donava així el recolzament que mai va rebre Guijarro.
El nou plató deixa minúscul l’anterior, tenint una superfície aprofitable de 180 metres quadrats; la nova emissora permetia aconseguir 500 watts de sortida, lo que amb combinació amb la nova antena de guany sis, produiria una potència aparent radial de 3 kilowatts, deixant obsolets els 250 watts antics. En quant a les millores dels equips tècnics, era una urgència que demanava a crits la seva jubilació, després de cinc anys de funcionament excessiu i d’errades i reparacions constants. L’equip constarà dels següents elements: tres cadenes de càmeres de vieseliscopi amb els seus controls, una unitat dobles de sincronismes, monitors, un telecinema, un corrector de senyal composada, un generador per ajustaments i equips d’ultrafreqüència per enllaços de retransmissions i un equip mòbil complet PYE. Els dos últims elements seran adquirits després de la inauguració de TVE, arribant entre finals del 1956 i 1957. Per tant les adquisicions estrella van ser les noves i modernes càmeres que permetrien una millora de la qualitat de les imatges televisives, alhora que permetrien dur a terme les primeres retransmissions de forma precària degut a ser semi-portàtils, a l’espera dels últims elements de l’equip.
4.7.- La represa de les emissions.-
Un cop fetes les millores, es va reprendre les emissions amb diversos programes com: espais musicals, magazines, dramàtics, filmats (pel·lícules i noticiaris), entrevistes, ... als quals es poden afegir programes especials com les retransmissions, que es van poder fer gràcies a les millores.
Tot i les evidents millores tècniques, la televisió a Espanya encara havia de fer front a un altre problema: l’audiència. Espanya, lògicament, no fabricava aparells de televisió i, per tant, els pocs que hi havia eren importats, fet qe els encaria de forma considerable. A més les emissions no eren per tot l’estat sinó que només arribaven a la rodalia de la ciutat de Madrid. Es van passar dels quinze aparells inicials amb els que va comptar Guijarro, fins uns aproximadament sis-cents en la inauguració, que van passar d’estar repartits entre membres del Govern, a estar repartits a punts de reunió col·lectius i públics per tal de potenciar el nou mitjà que s’establia d’aquesta manera ja de forma definitiva.
4.8.- Les primeres retransmissions i el sí de Franco.-
Després de les importants millores tècniques realitzades al 1955, trobem les primeres retransmissions, mitjançant les noves càmeres, més modernes i operatives, malgrat no son equips portàtils, o mitjançant la utilització de càmeres en concepte de préstec o prova, això sí, sempre amb la complicació dels enllaços que envien la senyal pressa per la càmera fins a l’emissora central, ja que s’havien d’ajustar per a cada retransmissió de manera diferent i no automàtica com es fa ara. Aquestes retransmissions són realitzades en viu, mostren a l’espectador la plenitud del poder televisiu, el poder mostrar imatges que estan succeint a diferents parts del país captiva a l’espectador. De les primeres retransmissions destaquen el partit que enfrontava l’Atlètic de Madrid i el Racing de Santander, que va ser la primera prova experimental. Un d’aquests espectadors era Franco, a qui realment li va agradar la televisió quan va poder contemplar la retransmissió d’una missa des de l’Escorial i el Desfile anual de la Victoria en la Avenida del Generalísimo, l’abril de 1956. Franco que fins al moment s’havia mostrat força reticent a invertir en la televisió, va ser captivat per les imatges i va veure que s’esqueien perfectament a un model propagandístic del Règim i dels seus ideals.
4.9.- Camí de la inauguració.-
Tots els elements conjugaven. Les millores tècniques s’havien realitzat, s‘havia establert un marc jurídic per a la televisió, les tasques estaven distribuïdes i per fi Franco havia donat el vist-i-plau al projecte. La televisió estava a punt de consolidar-se. Però el regim, tan propens a celebracions i rituals que enlairessin el seu poder, volia una data per la inauguració oficial de la televisió. La data triada va ser el 28 d’octubre de 1956, data que estava molt propera però plena de simbolisme ja que aquell mateix dia, fent que el primer programa oficial passes les dotze de la nit, s’aconseguiria que comencés el 28, festivitat de Cristo Rey i acabés el 29, aniversari de la fundació de la Falange.
El xalet del Passeig de l’Havana va estar agitat durant els dies anteriors a la inauguració, va ser necessari que més gent treballés durant aquells dies, per tal de tenir-ho tot llest i ben muntat per la data que era molt propera. Tot havia de sortir bé, res no podia fallar en un moment tan decisiu i alhora important políticament, un altre cop, l’esforç i la il·lusió de mots anònims va servir per què tot funcionés.