>>Anàlisi del jovent català (V)
[tornar.. .7> Situació laboral]
8 > Catalanitat i consciència nacional
L’existència de la catalanitat es remunta a la seva constitució com a ens independent al segle X. Però la supervivència del poble català és amenaçada des de l’anorreament, al segles XVII i XVIII, dels furs i les constitucions catalanes medievals. Les derrotes militars van comportar l’ocupació espanyola i francesa, l’esquarterament del territori, l’espoli de recursos econòmics i naturals i la persecució cultural i lingüística del poble català.
A banda dels ocupants pròpiament dits, els botiflers són els sectors socials dominants d’origen català arrenglerats amb França i Espanya. El diputat Manuel Ferrer, al Despertador de Catalunya (1713), ho clarificà així: “Desmereixen lo nom de fills de la pàtria, encara que l’habiten, los que desitgen i sol·liciten que aquella perdi sa llibertat i glòria”. És important distingir bé qui és qui en cada moment, no en va els botiflers defensen el model de societat submisa i dependent contra el qual lluitem.
Emperò, al llarg del temps, el gruix de les classes populars catalanes han defensat la terra, generant una consciència nacional de catalanitat basada en el desig d’independència i llibertat enfront de la catalanofòbia espanyola i francesa.
La defensa de la catalanitat, entesa com la identitat lingüística i cultural que dóna sentit a l’existència dels Països Catalans, s’origina com a resposta al maltractament rebut per part dels sistemes políticosocials espanyol i francès.
Avui dia, sota el pretext de la tolerància democràtica i de la flexibilitat, Espanya i França, continuen duent a terme una violència indirecta i subtil contra la catalanitat. Els ordenaments jurídics i constitucionals d’ambdós estats jerarquitzen la diversitat, imposant l’espanyolitat i la francesitat alhora que ens impedeixen viure plenament en català i com a catalans i catalanes de ple dret.
Atenint-nos als estudis de psicologia mèdica existents, l’actual negativització de la catalanitat, presentada i viscuda per bona part del jovent com a una identitat maleïda, té la seva explicació en:
- El desemparament après dels catalans i de les catalanes, que no gosen enfrontar-se a la subordinació imposada perquè han interioritzat en la consciència que no mereixen cap respecte. D’ací sorgeixen efectes devastadors per a l’autoestima i que solen traduir-se en vergonyes, sentiments de culpa, etc. Aquesta mena d’actituds fan que els nostres opressors ens trobin més repulsius i augmentin impunement les vexacions.
- La guerra psicològica duta a terme des dels mass-mèdia, que usen sistemes de persuasió basats en missatges subliminars per burlar-se de la catalanitat, presentant-la com a negativa i indesitjable o bé indueixen els catalans i les catalanes al fatalisme i a l’abandonament.
La consciència nacional catalana es manifesta de manera desigual segons el territori, fruit de les divisions polítiques i administratives imposades. Però, no és del tot cert que a més catalanitat hi correspongui més consciència nacional. Per exemple, la comarca dels Ports té un índex de catalanoparlants del 90%, però en canvi els municipis més importants, com Morella, estan governats per la dreta espanyolista.
Ara bé, les dificultats de redreçament i construcció nacional augmenten allí on la catalanitat és més feble. La llengua catalana cal entendre-la com l’element aglutinant i més important de la consciència col·lectiva dels Països Catalans. Allí on la llengua és en greu perill, la consciència nacional s’expressa per conductes marginals: Catalunya Nord o el cas de la ciutat d’Alacant reflecteixen dos exemples extrems d’un clar trencament de la transmissió intergeneracional de la llengua amb la conseqüent assimilació cultural. Altres situacions de feblesa les trobem a les conurbacions de Barcelona, València i Ciutat de Mallorca on és fàcil topar-se amb situacions d’autoodi (infidelitat lingüística, interferències, submissió, etc.) entre els catalans i les catalanes.
Si bé fins avui Espanya i França han pretès assimilar-nos a través dels aspectes supraestructurals (llengua, cultura, legislació, costums, festes...) no ho han aconseguit perquè les infrastructures sobre les quals es basteix la catalanitat (territori, aigües, camins, formes de treball, la societat civil...) sempre s’han acabat imposant, malgrat l’opressió, i provocant successius episodis de renaixement nacional.
Ara, a través de la globalització neoliberal, l’objectiu d’Espanya i França passa per destruir-nos la terra i fer-la idèntica a la seva (erma, submisa i dependent) per tal d’evitar que el jovent s’hi identifiqui i prengui el relleu de la consciència nacional.
A tot plegat hi hem de sumar els elements identitaris alienants que afecten directament al jovent: europeisme, mediterraneïtat, modes consumistes; que fragmenten la dimensió col·lectiva del jovent i impedeixen el seu arrelament. Segons l’estudi Els joves davant del repte europeu (2000) el 50% dels i de les joves entre els 11 i els 16 anys del Principat es consideren més aviat catalans, enfront d’un 50% que es considera més aviat espanyol.
Al 1998, al Principat, un 16,4% de joves només es considerava català. Inversament un 6,7% de joves es consideraven exclusivament espanyols. Malgrat que el grau d’acceptació varia segons el territori, els estats espanyol i francès segueixen tenint grans dificultats per assegurar la seva legitimació entre el jovent. Aquest fet es corrobora amb l’assistència i la participació massiva de joves a les mobilitzacions independentistes.
Territorialment la situació de la llengua és molt diversa. Ens limitarem al seu ús perquè d’ací se’n desprèn la viabilitat o la decadència. Llevat de les comarques del Nord i del Ponent, les polítiques lingüístiques dels poders autonòmics i locals han despenalitzat l’ús i han fomentat el coneixement del català (en les etapes infantil i primària), però això no s’ha traduït en un ús social efectiu i normalitzat. Per altra banda, els símptomes de decadència es comproven en la progressiva reducció de l’ús social de la llengua entre el jovent. Al País Valencià només un 15% de joves estudien en les línies de valencià. A ciutats com Barcelona, tan sols el 30% de joves parla habitualment en català. A les Illes, només un 50% de la població usa habitualment el català i un 30% ni tan sols el sap parlar.
Quant als usos lingüístics del jovent cal dir que són un reflex de les normes d’ús socials deslleials i d’autoodi difoses i/o acceptades pels adults i imposades per l’actual marc políticosocial (administratiu, legislatiu, mediàtic, ideològic).
Per acabar, cal esmentar la forta penetració dels símbols espanyolistes i francesitzadors que de manera directa o indirecta envolten els i les joves catalans: estanqueres, toros, música.... No podem perdre de vista que la pèrdua dels referents culturals propis és un símptoma que precedeix a l’abandonament lingüístic, de fet ací rau la importància de treballar fortament la consciència de catalanitat entre el jovent.
Els moviments migratoris han estat constants al llarg de la història. Els Països Catalans, per la seva ubicació geogràfica i pel seu desenvolupament econòmic i social, han estat, són i seran receptors i emissors de migracions. Segons la zona geogràfica a la què ens referim, podem parlar d'emigració o d'immigració. Així doncs, les zones més rurals del país com són les comarques lleidatanes i de la franja, la zona interior del País Valencià i el Pirineus han patit, al llarg d'aquest segle, una fuga constant de població que ha comportat una lenta despoblació d'aquestes comarques. Pel que fa a la Catalunya del nord, els moviments migratoris també es donen en gran mesura però amb l'especificitat que la immigració que reben és majoritàriament de la tercera edat, obligant als sectors més joves de la societat a emigrar en busca de sortides a la situació d'estancament -econòmic i social-, que pateixen aquestes comarques.
Pel que fa a la resta dels Països Catalans, hem de parlar d'una forta immigració que es concentra sobretot a les àrees industrials i metropolitanes de les ciutats. Una de les primeres onades migratòries que ha definit la societat catalana actual, es va produir als voltants dels anys 60-70 amb l'arribada de grans contingents humans provinents de l'Estat Espanyol. La principal característica d'aquest sector de població immigrada era el baix poder adquisitiu i la baixa estratificació social, fet que comportà una gran concentració demogràfica al voltant de les ciutats de Barcelona, Tarragona, València i Alacant; així com una més reduïda, però no menys important, presència al voltant de les ciutats mitjanes dels Països Catalans. Al llarg d'aquesta època, els Països Catalans van duplicar la seva població, que es va concentrar especialment a les àrees metropolitanes i que va comportar que en molts barris i ciutats es reproduïssin els rols culturals característics de la població immigrada i el desconeixement , en un primer moment, de la realitat catalana.
En els darrers temps també s'està produint una forta immigració provenint dels països subdesenvolupats, fugint de la depauperació dels seus països i en busca de millors condicions de vida. Cal destacar la immigració provinent dels països del Magrib, l’asiàtica i la de l’Europa de l’est, així com també la centre-africana i la sud-americana, que augmenta en intensitat. Com tota migració (exceptuant alguns casos), es caracteritza per una baixa condició social i un nivell cultural i acadèmic baix.
En el cas de les Illes Balears, es produeix un tipus d'immigració provinent de centre Europa i amb un nivell adquisitiu alt que tendeix a concentrar-se en zones molt concretes i a aïllar-se de la resta de la població ocasionant la divisió en vàries comunitats nacionals dins un mateix territori.
La societat catalana actual respon de diferent manera enfront els diferents tipus de migracions. Així doncs, podem parlar que la immigració espanyola no ha patit, ni patirà, racisme ni xenofòbia, perquè estan plenament integrats als Països Catalans, independentment de la identitat nacional que tinguin. Per contra, la immigració extra-europea és vista per molts catalans com un perill pel manteniment del seu status social, així com una font de conflictes i problemes relacionats amb la cultura, la raça o la religió. Cal destacar que com més baixa és la classe social a la que es pertany i més baix el nivell cultural de la població, es tendeix a accentuar més la xenofòbia sobre aquestes persones.
El jovent català no és aliè a aquesta dinàmica i també adopta diferents rols. Així, ens trobem que la xenofòbia vers els magrebins creix a ritmes alarmants en zones molt concretes del país. Podem parlar d'alts graus de racisme en ciutats de la conurbació urbana de Barcelona (Terrassa, Mataró, l'Hospitalet), així com també en ciutats mitjanes del País Valencià (Concentaina, sud d'Alacant,) i de la Franja de ponent (Fraga, Mequinensa). Aquests brots de racisme estan directament relacionats amb la percepció de que "la immigració és igual a problemes", fet que s'agreuja amb l'actual Llei d'estrangeria, o amb les informacions (gens objectives) que propaguen els mass-mèdia. Cal destacar que els joves som els més influenciables en relació amb la percepció que la societat dóna de la immigració, primer perquè estem tot just formant-nos com a persones i som més manipulables i segon perquè cada cop més la televisió i els mèdia en general són vistos com a realitats irrefutables. Així doncs, el més lògic és pensar que el racisme o la xenofòbia, lluny de minvar, augmentaran a mesura que les contradiccions del sistema capitalista s'aguditzin i que cada cop capes més grans de població es depauperitzin.
10 > Ecologisme als Països Catalans
La situació mediambiental actual del nostre territori es l’escenificació del model econòmic i social establert.
Les agressions al territori, l’absent cultura de la sostenibilitat, la manca inversions en matèria mediambiental per part de les institucions i l’interès de convertir els Països Catalans en el balneari de la rica Europa, estan comportant la insostenible situació de degradació natural i de desequilibri social.
La distribució del nostre país en un pastís en zones unes dedicades al lleure, altres a zones residencials, altres en ciutats dormitoris i fins i tot els disbarats en la reordenació territorial-massificació- dels serveis, fan que estiguem en un moment de considerar la lluita en defensa del territori com un pilar fonamental del nostre procés per garantir uns països catalans sosteniblement desenvolupats amb l’entorn natural.
L’atac al nostre territori s’exemplifica en 2 sentits:
A les zones urbanes: el format capitalista de la política està generant la manca de control sobre l’empresa privada en matèria ecològica- abocaments incontrolats, us de productes tòxics...- la permissivitat en la construcció de nuclis residencials en zones protegides sense garanties d’unes infrastructures mínimes que evitin el dany sobre l’espai natural, l’especulació immobiliària arreu de la costa del nostre país... són les causes de l’incontrolable situació especulativa de la construcció i del benefici econòmic sense miraments per part de les empreses.
A les zones rurals: El camp català es ara com ara un altre de les preocupacions mediambeientals. Els abocadors de residus generats per les grans ciutats cap a zones intencionadament dissenyades per ser aquella part del territori escollit per recollir la merda; els abocaments de purins i el seu elevat cost de reciclatge combinat amb la degradació del sector degut a la pesta porcina i a determinades filosofies empresarials carques en el sector, son ara com ara els causants de la desestructuració de les nostres zones rurals.
Cal destacar la manca de subvencions en matèria de reciclatge; la conversió dels camps de blat en camps de golf amb sistemes de rec insostenibles; la desforestació i el mal estat del sotabosc català, la compra dels camps insulars per part de la burgesia turística i particular alemanya combinats amb els efectes interessats de la unió europea per desvertebrar tot el nostre potencial ramader –important en la cura del sotabosc- com a efectes determinants pel futur de la nostra terra.
Els punts calents: les agressions a l’horta de València, la implantació de la línia elèctrica de les Gavarres, els abocadors incontrolats del Bages i Osona, el efectes del pla hidrològic espanyol sobre el nostre territori, els efectes del parc d’atraccions “Terra mítica” a les comarques de la Marina Alta i Baixa, la lluita contra els camps de golf de Torrebonica, de la falda del Montseny, la degradació del delta del Llobregat, l’aplicació de l’ecotaxa....són l’actual camp de batalla de les diferents plataformes d’oposició al desequilibri natural que aquestes obres comporten.
Les alternatives actuals al linxament del medi: Malgrat tot, i havent deixat palès que el linxament que pateix la nostra terra es conseqüència del model econòmic dirigit pels estats units i el banc mundial amb la ben intencionada col·laboració de la unió europea i dels nostres governs regionalistes, cal anar buscant camins i alternatives.
A les zones urbanes: pel reforçament del transport públic, la implantació de zones verdes, la regulació dels polígons industrials i les urbanitzacions, el foment dels desplaçaments a peu i en bicicleta, la regulació dels residus generats pels ciutadans i el seu reciclatge i per una pedagogia escolar fomentada en la sostenibilitat de l’individu i les seves dinàmiques amb el medi natural.
Al camp català: es plantegen models com el francès, on la pagesia i l’estat arriben a convenis per despullar de drets als propietaris privats de les grans ciutats amb grans extensions de terreny. El pagès es fa càrrec de la terra, l’estat li cobra interessos mínims i el propietari privat te la garantia que aquell terreny estarà ben vigilat. El pagès amb el temps té drets de compra.
La cultura de la qualitat per sobre de la sobreproducció i producte a baix preu, va deixant pas a l’element qualitatiu com a eina per contrarestar els preus rebentats de les grans multinacionals. L’agricultura ecològica i els menjars ecològics en general extenen el seu consum- malgrat el preu – per part de la gent.
Els sistemes de producció energètica : Les nostres institucions han apostat pel diner ràpid, sense tenir en comte la realitat territorial, comporten al nostre país models energètics insostenibles.
Així , davant de l’actual model ecològic, el jovent, com a sector social de futur, serem hereus del desequilibri territorial, de l’especulació constructora i del desgavell estratègic en matèria ecològica sobre les nostres zones rurals . Es aquí on caldrà plantejar diferents graus de consciència individual per afrontar els danys del capitalisme a casa nostre.
[continuar ...11> Món associatiu, política, lleure i cultura]
