>>Anàlisi del jovent català (VII)
[tornar... 12> Salut i drogodependències en la joventut catalana]
13 > Sexualitat i jovent
La sexualitat a la història
Si fem una vista enrera a l’educació sexual a la història, no és que a l’edat Mitjana es visqués una sexualitat progressista, però si és cert que l’afany de les institucions eclesiàstiques de reprimir la sexualitat no assolia els seus objectius, i tant la noblesa com el poble no feien gaire cas a aquests valors gatamoixos i temorosos que aquestes volien promoure.
Però amb la revolució de 1789, la burgesia esdevé la nova classe dirigent, i en aliança amb l’església monopolitza tota la sexualitat en el marc del matrimoni i la procreació, convertint així la sexualitat en una màquina de rendiment. Les famílies es converteixen en fàbriques de fer criatures. Es promou l’educació sexual a les escoles amb una clara intenció d’adoctrinar als i les joves per enquadrar-los pel camí del matrimoni heterosexual i monogàmic, base del concepte de família patriarcal. Qualsevol tipus de pràctica sexual dissident al model imposat era durament reprimida i castigada. Així doncs la repressió sexual tenia un doble objectiu:
- La submissió de les classes explotades vers el sistema capitalista.
- Promoure la dimensió reproductiva de la sexualitat, (per augmentar la natalitat i disposar així de més mà d’obra i més barata), o més aviat reduir-la a aquesta dimensió.
Més tard, és el món de la psiquiatria que pren el relleu de la repressió sexual, que bateja les conductes sexuals dissidents com a perversions. S’analitzen aquestes conductes i es diagnostiquen i tracten com si foren malalties, amb la finalitat de normalitzar els “desviats” i retornar-los al camí correcte segons el qual la sexualitat es basa exclusivament en el coit amb una funció merament reproductiva.
Però durant el segle XIX, el proletariat començà a agafar consciència de classe i a rebel·lar-se contra les injustícies. Així doncs, sorgiren poc a poc moviments socials que a part de propugnar la propietat col·lectiva, començaven a analitzar la vinculació les relacions personals a nivell sexual, familar i educacional amb les relacions de producció. És a dir, que es van adonar que el concepte de sexualitat imperant, el qual s’allunyava molt de la dimensió de plaer que desitjaven, corresponia a interessos concrets de les classes dominants.
Durant la segona república espanyola, es van donar alguns canvis de mentalitat sexual (no suficients com per considerar-los revolucionaris, ja que per exemple, tot i que el col·lectiu femení criticava la prostitució com una explotació laboral i sexual, els “bordells” eren freqüentats per militants revolucionaris i malgrat que hi penjaven banderes negres i vermelles), i fins i tot alguns en el terreny legislatiu com l’aprovació del divorci i de l’avortament. Però qualsevol possibilitat d’avanç cap a la llibertat sexual es va veure truncada per la imposició del feixisme franquista, el qual va promoure sense cap tipus d’impediment idees que, de nou, limitaven la sexualitat a les funcions procreadores, i subordinaven a la dona totalment a la voluntat sexual de l’home. A més a més, estaven perseguides totes les pràctiques homosexuals de qualsevol tipus, castigades amb dures penes de presó per la ''Ley de vagos y maleantes'' o pels cossos repressius.
Partint de la idea que la transició no va ser més que una reforma a base de maquillatge del règim, podem concloure que els partits hegemònics actuals són hereus d’aquest concepte autoritari i repressiu de la sexualitat. Tot i que actualment s’intenten dur a terme campanyes d’informació adreçades al jovent, la majoria donen una visió restringida de les pràctiques sexuals i no contemplen l’àmplia gamma de possibilitats.
La sexualitat avui
La principal font d’informació sexual per als joves, són els mitjans de comunicació ( el 72’7% dels nois i el 57’9% de les noies, segons dades de la ciutat de Barcelona) els quals imposen uns estereotips sexuals que cal seguir:
Consideració de les relacions coitals com a eix i finalitat de els relacions sexuals (perpetuant els rols d’home-actiu i dona-passiva, el 76’5 de les noies van tenir la primera relació coital perquè estaven enamorades, mentre que el 41’8% dels nois per atracció o perquè els venia de gust tenir una relació sexual amb penetració)
Dones que aconsegueixen orgasmes amb el coit (s’entén que sense cap tipus d’estimulació alhora) –quan a la realitat només el 11’4% de les dones hi arriben–
Ridiculització del col·lectiu homosexual. En definitiva no es presenta la homosexualitat com a una opció sexual tan vàlida com l’heterosexual o qualsevol altra. Tanmateix el 71’8 % del jovent del Principat d’entre 15 i 29 anys no mostra cap rebuig a aquest col·lectiu.
Les lesbianes queden amagades, (entenent-se sovint l’homosexualitat com a relacions entre homes exclusivament). Transmeten la idea que la masturbació és la substitució de les relacions coitals en homes i dones, en comptes d’entendre-la com a una pràctica més i compatible, en aquest cas autoeròtica. El 59’3% de les dones amb parella i vida sexual activa, es masturben regularment.
Així també promouen la idea que les dones es masturben amb l’estimulació de la vagina (introduint-se objectes gruixuts semblants al penis), quan és totalment fals. El 99% de les dones no s’introdueixen res a la vagina, sinó que es masturben estimulant-se el clítoris.
En les relacions coitals juvenils, el mètode anticonceptiu més popular és el preservatiu (més del 80% dels i les joves) tot i que hi ha menys nois que noies (un 20% menys) que exigeixen la utilització. Ve seguit per la píndola que, tot i no protegir de les malalties de transmissió sexual, dóna més seguretat a les noies. Tanmateix hi ha encara un 7% dels nois i un 11’3% de les noies que s’arrisquen no fent servir cap mètode anticonceptiu o bé recorrent a la “marxa enrere”. Són dades importants tenint en compte que el 5’1% de les adolescents barcelonines actives sexualment (en referència al coit) han tingut almenys un embaràs i que en l’any 1998 es van practicar al Principat més de 4.000 avortaments legals entre dones de 15-24 anys.
Des de Maulets, com a organització revolucionària volem trencar amb una cultura autoritària i repressora que ens ha anat negant, reprimint i culpabilitzant durant molt de temps una pràctica tan natural i quotidiana. Entenem la sexualitat com l’acceptació del nostre cos i la vivència del plaer, la qual s’ha de distingir de les funcions reproductores que tenim, a part, homes i dones. Apostem, doncs, pel cultiu de la dimensió del plaer del nostre cos, que és símbol de salut i de comunicació amb els altres. Perquè el jovent no només té dret a la informació sexual, sinó també a viure-la en ple dret. Com va dir Reich, “la revolució sexual és inseparable de la revolució social”.
Alliberament gai, lèsbic i transsexual
El col·lectiu gai, lèsbic i transsexual, avui, es troba en una situació insòlita i de discriminació. Des de la despenalització de pràctiques sexuals fora del matrimoni, les lesbianes, gais i transsexuals, han pogut mostrar la seva sexualitat amb més llibertat. Des de fa temps i fins ara, empresaris i empresàries de tot tipus d'orientació sexual han vist el col·lectiu gai, lèsbic i transsexual l'oportunitat d'enriquir-se amb la creació de locals i zones destinades a aquest mercat potencial davant del qual es troben. La creació d'aquests espais, permet que gais, lesbianes i transsexuals puguin anar allà per relacionar-se amb gent del col·lectiu. Fora d'aquests llocs en que la societat permet sortir del armari, has de tornar a la ''normalitat'' imposada pels poders fàctics encapçalats per l'església catòlica en el cas dels Països Catalans. Aquestes zones, les quals es converteixen en autèntics calls, estan en creixement com es pot observar a Barcelona amb el cas de 'Gaixample'. El fet de que es creïn espais per a gais, lesbianes i transsexuals, provoca una major discriminació envers aquest col·lectiu. Així doncs, podem parlar que l’homofòbia ja no és el rebuig cap al col·lectiu gai, lèsbic i transsexual, sinó que s'extén fins a sectors del propi col·lectiu que s'automarginen de la societat. En aquesta situació, la solució no és una llei de parelles ni el matrimoni lliure, sinó la destrucció de les barreres i de la institucionalització de les relacions sentimentals i/o sexuals. Maulets, com a organització de joves independentistes i revolucionaris, hem d'apostar per una major implicació de tota la militància, independentment de la seva orientació sexual, i de noves campanyes en favor de la llibertat sexual, una lluita històricament oblidada pel MCAN.
On ens trobem
.... Fem-nos invisibles als ulls del gran germà
El nostre territori (Països Catalans) es troba sotmès a dos Estats, com són l’espanyol i el francès, que tenen com a sistema polític el que es coneix com a “democràcia” liberal i com a sistema econòmic la economia de mercat. En un sistema d’aquest tarannà, són molts els instuments utilitzats per aquests estats que vulneren dia rere dia els drets a ser qui som utilitzant uns mètodes autoritaris i feixistitzants. L’instrument més utilitzat i més efectiu per tal de controlar i anul·lar la dissidència a aquest model polític i econòmic, i garantir així la seua supervivència és, sens dubte, la repressió.
La gent es preguntarà si parlar de repressió en una “modèlica democràcia” com l’espanyola o la francesa no és pixar fora de test; doncs nosaltres diem que no, ja que desgraciadament, és el nostre pa de cada dia. La repressió exercida pels Estats espanyol i francs s’aplica, principalment, sobre els moviments d’alliberament nacional, en tant que són aquests els que més posen en perill l’ordre constitucional establert d’una manera organitzada. Aquesta eina de control afecta, en general, a qualsevol persona que qüestione les bases en que es fonamenta el seu sistema, i, en particular, recau, principalment, sobre els i les joves, ja que som nosaltres qui (per qüestions de forces, ànims,...) formem la major oposició política al seu règim, i a més som qui el dia de demà farem trontollar els pilars de la seva política, i per tant consideren bàsic anul·lar-nos de soca arrel.
La repressió és un monstre de moltes cares amb un conjunt d’aparells i lleis que justifiquen tota actuació que retalle i anul·le els minsos drets i llibertats de què gaudeix la ciutadania. En els darrers anys la repressió ha augmentat considerablement en tots els seus aspectes, un clar exemple és la patida per la nostra organització. Ens trobem davant cinc elements que hem de conèixer i saber desemmascarar per així nosaltres poder caminar sense por:
- L’aparell executiu i legislatiu dels Estats ocupants, que legalitzen i legitimen la vulneració sistemàtica dels drets individuals i col·lectius de pobles i persones.
- Marc legal vigent, on hi trobem la Constitució espanyola, la Llei antiterrorista, el reformat Codi Penal que actua més durament i impunement damunt tota forma de dissidència, la llei del menor (pensada molt subtilment per acabar amb la lluita al carrer), la LEC (Llei d’Enjudiciament Criminal)...
Tot això constitueix un conjunt de normes que estableixen un marc legal que possibilita l’existència i l’exercici de la repressió.
- L’Aparell judicial és qui aplica el marc legal i sospitosament tenen una fàcil tendència a decantar la balança cap a la dreta carrinclona i autoritària amb la que ells tant simpatitzen. Clars exemples d’aquest tipus de repressió són els judicis contra la plataforma Salvem l’horta de Benimaclet o la reobertura de dos processos judicials a les comarques gironines.
- L’Aparell policial (cossos policials i militars) que actuen com a agents armats d’ocupació. Els podríem definir com els botxins de l’Estat. Cal recordar que la Constitució el atribueix la tasca de garantir l’ordre constitucional. Aquests són els encarregats de “fitxar” els elements subversius i controlar-los amb mètodes com les identificacions, les pallisses i altres maltractaments i humiliacions, les amenaces,...
- El sistema mediàtic que permet als aparells executiu i legislatiu de prescindir de la repressió barroera ja que controla la informació i així crea un cert consens social. Hi hagut un increment considerable de la repressió mediàtica, i ara per ara la podríem considerar l’eina més subtil i més utilitzada per fer dels innocents culpables i dels culpables innocents.
Criminalitzen tota forma de dissidència i resposta, i tenen una perversa costum de relacionar-ho tot amb la kale borroka (recordem que darrerament als mitjans de comunicació s’ha vinculat a organitzacions com Maulets, l’AEN o la plataforma Salven Benimaclet amb ETA i la Kale Borroka) . Drets bàsics com la presumpció d’innocència s’han eliminat del seu vocabulari, i enlloc d’informar, desinformen. S’han convertit en una eina de l’Estat que legitima les actuacions policials i invisibilitza la repressió, prenent part així un paper molt destacat, actiu i còmplice que distorsiona la realitat justificant les actuacions repressives i guiant a l’opinió pública cap al seu terreny.
Davant d’aquesta desoladora realitat hem de saber actuar i sobretot respondre. Hem de dotar-nos de mecanismes que ens facen invisibles als ulls del gran germà; potser no tenim els mitjans però si la manera. Està clar què és una lluita del fort contra el feble, i en aquest cas, siguem realistes, els febles som nosaltres. Si no els podem guanyar amb les seves armes busquem-ne d’altres, i aquestes hi són. Assolim com a objectiu fonamental de la lluita antirepressiva la prevenció i la formació. Som joves i formem part d’una organització de joves que un dels seus pilars és la formació, i ací és on hem d’arribar. Hem de prevenir tant la repressió com els danys que genera, per tant ens hem de formar per evitar ser objecte d’aquesta i aprendre el bàsic i necessari perquè a l’hora de realitzar el nostre treball puguem evitar patir actuacions repressives. Ens hem de formar per així minimitzar els danys quan la repressió té lloc i hem de ser capaços de fer servir les nostres eines per afrontar-la de manera que els danys patits siguin els mínims possibles.
L’informe recull una pila de mancances de la societat catalana actual, que afecten de ple a la seva joventut. Caldrà augmentar el volum i la profunditat de les anàlisi dutes a terme per millorar la nostra perspectiva crítica. Tot i així, la situació del jovent català es caracteritza per la seva progressiva fragmentació col·lectiva com a grup social: alienació, autoodi, anòmia, precarietat i explotació laboral, degradació de l’ensenyament públic, aïllament i desarrelament, masclisme, homofòbia, dificultats per accedir a un habitatge propi i pèrdua dels recursos naturals com a resultat de la destrucció del territori programada per l’actual model de desenvolupament neoliberal imposat per França i Espanya.
Vet aquí un grapat de raons per reflexionar i seguir lluitant.
Països Catalans, març del 2002
