Institucions polítiques | La 1ª Generalitat de Catalunya | La 2ª Generalitat de Catalunya | La Caiguda de Barcelona | Els Segadors | Once de Setembre | L´escut de Catalunya | Missatge del President | Pagina principal

El març de 1713 les tropes de Felip V iniciaven el setge de Barcelona. Catalunya, reduïda a les dues places fortificades de Barcelona i Cardona, havia d'optar per rendir-se o continuar la lluita en defensa pròpia. A mitjan 1713 van ser convocats els Braços generals -les Corts sense el rei- per prendre una decisió. Els braços militar, eclesiàstic i els diputats de la Generalitat, davant la desproporció entre les forces catalanes (mancades ja de les tropes de suport de la Gran Aliança) davant de les Felip V, estaven per l'acceptació del rei Borbó. Però el braç popular va decidir la votació a favor de la resistència. En vista d'aquesta decisió, la Generalitat una vegada més, féu una crida a la defensa de la ciutat.

El setge, l'inicià el duc de Berwick, general francès imposat per Lluís XIV al seu nét Felip V. El general Antoni de Villarroel fou posat al capdavant de les tropes catalanes. Catalunya veia en Felip V la instauració definitiva de l'absolutisme i del centralisme a tots els territoris sotmesos. El setge de Barcelona és vist, pels testimonis contemporanis, com l'agressió a un poble que havia fet de la llibertat el fonament de les seves institucions. Escriptors de l'època descriuen la defensa de Barcelona com un gest heroic admirat a tot Europa.

Divuit mesos de setge i de lluites aferrissades obligaren a capitular el dia 11 de setembre de 1714: els defensors més destacats de Barcelona, Rafael Casanova, conseller en cap del Consistori de la ciutat, i el general Antoni de Villarroel, comandant suprem de les forces militars, van voler estalviar una desfeta total de la ciutat i dels seus defensors.

El 15 de setembre de 1714, el duc de Berwick signà el nomenament de la "Real Junta Superior de Justicia y Gobierno", que, sota la presidència del conseller filipista José Patiño, substituïa l'autoritat de la Generalitat i del Consell de Cent. L'endemà, José Patiño llegia davant el President de la Generalitat el decret de dissolució: "Habiendo cesado por la entrada de las armas del Rey N.S. (Q.D.G.) en esta Ciudad y plaza la representación de la Diputación y Generalidad de Catalunya, el Excmo. Sr. Mariscal Duque de Berwick y Liria, me ha encargado que ordene y mande a los diputados i oidores de cuentas del General de Catalunya, que arrimen todas las insignias, cesen totalmente, así ellos como sus subalternos, en el ejercicio de sus cargos, empleos y oficios y entreguen las llaves, libros y todo lo demás concerniente a dicha casa de la Diputación y sus dependencias...". València i Aragó ja havien caigut en mans de la corona castellana. Mallorca i Eivissa es reteren l'any següent. Pel Tractat d'Utrecht (1713) Menorca havia estat cedida a Anglaterra, i els altres territoris de l'antiga corona Catalunya-Aragó quedaven desmembrats: Nàpols i Sardenya passaven sota sobirania austríaca, i Sicília fou lliurada al duc de Savoia.

Abolits la Generalitat i el Consell de Cent, desarmades i extingides les forces militars catalanes, exiliats, empresonats o condemnats a mort els capdavanters de la resistència, enderrocats els seus castells, tancada la Casa de la Moneda, suprimida la Universitat de Barcelona i els Estudis Generals del Principat, decretat l'ús oficial del castellà en lloc del català, Catalunya perdia tot el poder polític i era sotmesa a un llarg procés de castellanització.

El nou règim de Catalunya, instaurat provisionalment el 1714, fou definitivament estructurat pel Reial Decret de Nova Planta del 16 de gener de 1716, sotmès a l'aprovació del Consejo de Castilla. El Decret de Nova Planta confià el màxim poder de govern a un militar: el capità general, assistit per la "Real Audiencia". La divisió territorial del Principat en vegueries, ja esmentada en temps de Jaume I i formalment establerta en divuit vegueries des del 1304, fou substituïda per una divisió en dotze corregiments i un districte (Vall d'Aran). Però ni les antigues vegueries ni els corregiments ni les futures províncies no reflectien les realitats humanes i geogràfiques de la terra. Caldria esperar més de dos segles perquè l'organització territorial en comarques fos recuperada per la nova Generalitat del s. XX.

Durant els regnats dels successors de Felip V, Ferran VI (1746-1759) i Carles III (1759-1788), l'atenció dels catalans s'adreçà al ressorgiment cultural i econòmic, afavorit per la concessió de Carles III als ports catalans de comerciar directament amb Amèrica, abans prohibida. És el moment del desenvolupament industrial de Catalunya.

Però la vida política se centra a la Cort de Madrid, d'on emana tot el que afecta el govern de Catalunya. Si Felip V havia eliminat l'ús oficial del català, Carles III, per una Reial Cèdula de 1768, l'eliminà de l'ensenyament primari i secundari. Aquestes mesures evidentment no aconseguirien la total desaparició de la llengua catalana, que àdhuc fou vehicle de notables creacions literàries. Catalunya, malgrat la submissió oficial a la nova monarquia, tampoc no havia perdut del tot la seva consciència nacional. Quan el 1789 es reuneixen les Corts a Madrid pel jurament del príncep hereu Ferran, la representació catalana s'hi presentà com a Diputació del Principat de Catalunya, reminiscència de la Generalitat abolida.

La Revolució Francesa actuà en certs sectors de Catalunya com una ventada amb aires de llibertat. En el moment que França va declarar la guerra a Espanya (1793) donant lloc a la nomenada "Guerra Gran", Catalunya va organitzar la seva defensa contra els francesos, que resultaren perdedors. El 1795 se signava la pau de Basilea amb la restitució recíproca dels territoris ocupats.

L'emergència de Napoleó Bonaparte i el llançament del seu exèrcit a la conquesta d'Europa van implicar de nou Catalunya en una altra guerra de defensa, tot just tretze anys després de finida la Guerra Gran. Carles IV (1788-1808) va ser incapaç d'afrontar la situació i Napoleó aprofità hàbilment la debilitat del rei i la inexperiència de Ferran VII per eixamplar el seu imperi. La defensa del territori català era motivada llavors per animadversió vers l'invasor i per sentiments religiosos. A mitjan 1808 es constituí la Junta Superior del Principat, que organitzà d'una manera autònoma les forces militars de defensa. S'obrí així un període de guerra desoladora que deixà el país devastat i en la misèria. Napoleó intentà guanyar-se Catalunya oferint-li una forma d'autogovern independent de la corona de Josep Bonaparte (1810) i decretant l'oficialitat del català. Però el Principat no acceptà l'ocupació. Encara encesa la guerra contra Napoleó, les Corts de Cadis donaven força constitucional al centralisme i uniformisme que situaven Catalunya en una posició àdhuc més desfavorable de la que Napoleó estava disposat a atorgar-li.

La junta superior del Principat, que havia actuat com un govern en moments d'emergència, fou abolida i substituïda per un nou organisme establert en la Costitució de Cadis: la diputació provincial, presidida pel capità general, màxima autoritat al Principat ja que la guerra contra la ocupació francesa havia conduït a un predomini de l'estament militar. D'acord amb la Constitució de Cadis (1812), Catalunya fou partida en províncies. Però amb l'absolutisme de Ferran VII, que el 1813 havia recuperat de Napoleó la corona d'Espanya, es retornà al règim de corregiments, fins que l'any 1833 s'implantà novament la divisió provincial.

Durant el segle XIX, Catalunya es veié sotmesa a les lluites civils, a les guerres carlines i als enfrontaments entre els partits. L'efímera Primera República espanyola de 1873 tingué com a primers presidents dos catalans: Figueras i Pi i Margall. Un cop militar enderrocà la República i es restaurà la monarquia amb Alfons XII (1874), succeït per Alfons XIII sota la regència prèvia de Maria Cristina (1885).

index de Catalunya

menu principal