Jardins d'Aranjuez Oli i tela, 140x135 cm Madrid, Museo del Prado, Casón del Buen Retiro
Intérieur de la Gare Saint-Lazare à Paris, 1877 Oli i tela, 75,5x104 cm. Wildenstein 438. Paris, Musée d'Orsay
Avui en dia les pintures impressionistes són de les més admirades del món de l'art. Ofereixen una festa visual, i posseeixen una màgia pròpia que captiva tant el públic inexpert com els estudiosos del món de l'art.
L'estil Impressionista, com a tal, emergí d'un grup de joves artistes francesos. El lloc principal l'ocupen Edouard Manet (1832-1883), Edgard Degas (1834-1917), Claude Monet (1840-1926), Pierre-Auguste Renoir (1841-1919), Camille Pissarro (1830-1903), Alfred Sisley (1839-1899) i Berthe Morisot (1841-1895). El post-impressionista Paul Cézanne (1839-1906), la figura clau en la transició de l'art del s.XIX al del s.XX, ocupa una posició especial pròpia.
Fou arrel de la descripció que un crític d'art va fer d'una pintura de Monet, la qual es titulava: "Impressió: sortida del sol" (Museu Marmottan, New York: era la pintura d'un port vist a través de la boira baixa del matí) d'on aparegué el nom -en principi despectiu- d'impressionisme. El crític volia fer entendre que aquests pintors no tenien prou coneixement del seu propi treball, el de pintor, pels quals la impressió d'un moment era suficient per anomenar-ho pintura. Però el nom es mantingué. Aviat el sentit despectiu del mot desaparegué, així com havia passat amb altres termes com "Gòtic", "Barroc" o "Manierisme", i el grup d'amics s'acceptaren a ells mateixos sota aquest nom: Impressionistes, que és tal i com se'ls ha conegut fins ara.
No fou només la tècnica pictòrica l'objecte punible pels crítics, sinó també els temes escollits. En el passat, dels pintors s'esperava retratar un reflexe de la natura que fos considerat "pintoresc", això és, motius que ja s'han vist en altres pintures. Pocs eren els que s'adonaven de la certa irracionalitat que el mot "pinturesc" amagava, ja que això volia dir que els pintors haurien d'haver repetit els mateixos motius eternament. Per exemple, Claude Lorrain feu de les runes romanes un motiu "pinturesc", així com Jan van Goyen ho feu amb els molins de vent. Monet era un dels que s'adonà d'aquest fet. La seva obra Gare de Saint Lazare, 1877, que representa una estació de tren de parís, conmocionà la crítica. Aquí hi ha una "impressió" real de la vida quotidiana. Monet no estava interessat en l'estació de tren com un lloc on la vida diària pren lloc entre la gent, ell estava fascinat per l'efecte de la llum difosa entre els cristalls del sostre amb les boires de fum. Monet equilibra els tons i els colors de manera tan deliberada com ho podria fer qualsevol pintor de paisatges en el passat.
Així doncs, trobem que una altra característica dels impressionistes fou no tan sols pintar els paisatges coneguts, sinó reflexar també les escenes de la vida quotidiana. Les pintures de Renoir, en aquest sentit, prenen un especial protagonisme, retratant escenes de festes al carrer, o reunions d'amics en jardins, on l'alegria i la tranquil.litat es veu en l'utilització dels colors i dels reflexos de la llum. El dibuix perd consistència en favor de pinzellades més lliures i indefinides, creant un efecte de conjunt equilibrat però poc definit desde la distància curta. No volien recrear-se en els detalls, sinó en l'efecte conjunt de l'obra, en la bellesa de la llum i dels reflexes. És per aquest motiu que aquesta pintura s'ha d'aprendre a mirar. La gent que visità les primeres exposicions impressionistes acostaven els seus nassos a la tela, de manera que només veien pinzellades confuses i mal traçades. És així que no ha d'extranyar que els tractessin de bojos.
Es necessità encara un temps perquè el públic acceptés aquesta nova visió de la pintura i poder disfrutar de l'art dels impressionistes, però aquests ho aconseguiren. La sensació d'una nova llibertat i un nou poder que aconseguiren aquests pintors fou realment un gran pas en la història de l'art, ja que, apart de sentir-se compensats per uns inicis dolents sota una ferotge crítica que els tractava de malalts, de sobte qualsevol lloc, objecte o situació podia ser un objectiu per als pintors. Enlloc on descobrien una bonica combinació de tons, una agradable combinació de colors i formes, etc, podien seure's, extendre el paper o la tela, i transferir la seva impressió en pintura. Tots els vells esquemes de "subjecte", "equilibri de composició" o "dibuix correcte" es quedaren enterrats. L'artista era responsable només davant d'ell mateix de les seves pròpies sensibilitats sobre el què pintava i com ho feia. No deixa de sorprendre, però, mirat des de la distància, com aquests joves artistes, que trobaren una resistència tan crua en els seus primers inicis, foren aviat acceptats i elevats a l'olimp dels artistes en tan poc temps, ja que, per exemple, Monet i Renoir van viure temps de sobres per poder gaudir del prestigi que obtingueren i aconseguir ser reconeguts pel món sencer.
Per últim cal dir que la crítica d'art sofrí tan gran derrota de prestigi que ja mai més no es refé. La batalla dels Impressionistes es convertí en el tresor de tots els innovadors en art, que sempre pogueren presentar aquest precedent quan la crítica no els tractava bé en les seves innovacions.
|
Santiago Rusiñol i Prat Jardins d'Aranjuez Oli i tela, 140x135 cm Madrid, Museo del Prado, Casón del Buen Retiro |
|
Claude Monet Intérieur de la Gare Saint-Lazare à Paris, 1877 Oli i tela, 75,5x104 cm. Wildenstein 438. Paris, Musée d'Orsay |
 |
Claude Monet La Gare Saint Lazare: le train de Normandie, 1877 Oli i tela, 59,6x80,2cm Wildenstein 440 Chicago, The Art Institute of Chicago |