Informalisme i pintura matèrica Pop Art Neoexpressionisme Informalisme i pintura matèrica Pop Art Neoexpressionisme 
Cap al 1900, influïts per Cézanne, els pintors defensen que la pintura no és la representació del món visual -objectiu dels impressionistes-, sinó del món mental de l'artista.
Els pintors més joves van reaccionar contra l'impressionisme i van buscar nous camins. Això vol dir "avantguarda", obrir camins a l'art rebutjant l'art anterior.
Hi va haver dues ciutats que van tenir un paper clau en el desenvolupament de les avanguardes: Munich, on es van publicar escrits teòrics importants sobre la missió de l'art al segle XX, i París, on va sorgir la primera ruptura, protagonitzada pels fauves.
|
|
André Derain. Pont de Londres, 1906 El fauvisme presenta la perspectiva distorsionada, utilitzant la pinzellada lliure i aguditzant el color |
L'apel.latiu fauves -que vol dir feres en francès- els va posar un crític quan va veure, escandalitzat, l'exposició de 1905 a París. El fauvisme va irrompre aleshores com una reacció contra l'impressionisme en favor de l'objecte i del color.
Dels quadres fauvistes en destaquem dos trets fonamentals. Primer, el protagonisme i l'autonomia del color, que es fa independent de l'objecte, de manera que es pot pintar un cavall verd o una model blava de cap a peus. Després, l'energia del dibuix, que dóna nitidesa a l'objecte entre les taques de color.
Matisse, el cap de l'escola, no capta la il.luminació real dels paisatges, sinó que prefereix contrastos cromàtics al marge de la realitat. Per això fa servir colors purs sense barrejar i sense tenir en compte les alteracions que hi provoca la llum.
Dins del fauvisme, Vlamink és autor de paisatges dramàtics, influïts per Van Gogh, i
Tècnicament, l'ús fauvista del color derivà dels experiments realitzats per Matisse a Saint Tropez l'estiu de 1904, on contactà amb els pintors que aplicaven petites taques de color pur per aconseguit una imatge òptica més científica que la dels impressionistes. Els quadres neoimpressionistes de Matisse, mentre va seguir aquestes regles, ja mostraven un pronunciat interès pel lirisme del color.
A l'estiu del 1905, Matisse i Derain varen pintar junts a Colliure amb una llum daurada que elimina ombres. Començaren a utilitzar els colors complementaris purs, en pinzellades vigoroses i uniformes, obtenint així camps lumínics més que representacions objectives de la llum. Amb el seu color estrident, aquests quadres evoquen en l'espectador l'esperit de la Mediterrània. Quan ambdós coneixeren les pintures dels mars del Sud de Gauguin, es confirmaren en les seves teories sobre la subjectivitat del color i es consolidà el moviment fauvista.
Matisse trencà definitivament amb la representació naturalista o òptica del color: el nas d'una dona pot representar-se amb una taca verda si amb això s'aconsegueix afegir expressivitat a la composició. jo no pinto dones, pinto quadres, digué textualment aquest artista.
(Tornar a Índex)
|
|
Braque. Guitarra |
El nom d'aquesta escola prové del crític Vauxcelles, que el 1909 va dir que els quadres de Braque estaven formats per cubs petits.
Davant la pintura tradicional, que capta un únic punt de vista al quadre, els cubistes descomponen els objectes en formes geomètriques com si es tractés de cristalls i es recomponen creant una superposició de formes transparents. Amb aquest procediment culminen un procés que havia començat Cézanne al final del s.XIX.
Les senyoretes del carrer d'Avinyó de Picasso constitueix el manifest d'aquest estil. Picasso, Juan Gris i Braque van conrear durant uns quants anys un estil que prescindeix del color i la profundiats, dues constants en l'art pictòric, per representar guitarres, natures mortes i jocs de formes cristalitzades. El volum i l'estructura foren les dues primeres preocupacions de Braque i Picasso. Eliminant l'atmosfera, el gust sensual pel color i la línia ondulada, ells busquen fer una pintura de rigor potent. Amb això, els pintors cubistes reaccionen contra els impressionistes i, en conseqüència, també contra el fauvisme, contra el seu excessiu cromatisme. Per ells, inicialment, el color passava a un segon terme. Preferien utilitzar els tons neutres, grisosos, terrosos, verds apagats. A finals del 1909 comença l'anomenat cubisme analític, que portarà, el 1912, al cubisme sintètic, on ja s'hi barrejaran les tècniques de collage.
.(Tornar a Índex)
Els expressionistes es van convertir en testimonis de les angoixes col.lectives de l'ésser humà del s.XX, assetjat per la guerra, la fam i les amenaces contra la llibertat
Cal buscar-ne el punt de partida en el pintor noruec Edward Munch i la seva obra El crit, exemple d'emoció que s'havia introduït en l'obra d'art. Aquesta escola es va desenvolupar a Alemanya. El 1905 es va reunir a Dresden un grup de quatre pintors capitanejats per Kirchner que va rebre el nom de Die Brüche (El pont). Juntament amb un altre pintor una mica més gran que ells, Nolde, van crear un món temàtic d'éssers aclaparats per l'angoixa. El 1911 es van traslladar a Berlín.
Aquell mateix any as va formar un altre grup a Munich entorn de Kandinski, que juntament amb Franz Marc van fundar l'escola que va rebre el nom de Der Blaue Reiter (el genet blau), inspriat en el títol d'un quadre d'aquest. Alhora, a Viena Kokoshka va iniciar una obra amb un dramatisme que es va intensificar durant la guerra mundial (on malauradament, hi morí Marc). Precisament la guerra, amb les trinxeres i els mutilats, semblava el món de desolació que els expressionistes havien anticipats feia adeu anys.
.(Tornar a Índex)
Els pintors futuristes asseguraven que els espais i les figures immòbils no existien a la realitat, que tot estava sotmès a un moviment perpetu. Propugnaven la construcció total d'un món nou: un món "del futur", a partir de les cendres del vell; alabaven la bellesa de les màquines, la velocitat i el soroll de la ciutat.
Milà va ser la capital del futurisme i, malgrat que l'inspirador fou el jove poeta Marinetti, Boccioni en fou la figura principal. Considerant que la velocitat era un tret distintiu del segle, van posar vint potes a un cavall i van difuminar una successió de siluetes per representar figures en moviment. Els títols dels quadres són significatius: Automòbil i soroll, Nena que corre pel balcó, Dinamisme d'una ballarina, etc.
Segons Boccioni, l'objectiu del futurisme era captar la voràgine de la vida moderna, però quan es va morir el grup es va dispersar. D'aquest corrent en va quedar d'herència la sensibilitat per objectes del nostre temps -màquines, cotxes- i el culte a la velocitat.
(Tornar a Índex)
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial els grups d'artistes que s'havien format a París, Berlín i Milà es van dispersar. Alguns pintors com Marcel Duchamp i Francis Picabia, es van refugiar a Suïssa, que era neutral, on es congregaven en un cafè bohemi de Zuric (Cabaret Voltaire), on desenvolupaven tota la seva imaginació en la construcció de la deconstrucció de l'ordre establert, i van publicar una revista que recollia els seus ideals artístics. I en un diccionari, buscant a l'atzar, hi van trobar el mot infantil que van adoptar per batejar l'escola: dadà. En el Manifest dadà de 1918 Tristan Tzara, el màxim representant literari del moviment, especificava: "Dadà no vol dir res." (...) "Així va néixer DADÀ, d'una necessitat d'independència, de desconfiança per la comunitat..." Proclama la llibertat com a element essencial de tota activitat dadaista, a la vegada que afirma que "Dadà és la insignia de l'abstracció...".
Per mostrar el refús del món i de l'art tradicional van utilitzar tota mena de recursos, com ara fer un quadre amb escombraries, i van organitzar exposicions presidides per ninots burlescos. L'exposició de Berlín, on un ninot ple de condecoracions, però també de mutilacions volia ser una burla del militarisme imperant, va ser clausurada per la policia.
Entre els cercles dadaistes més crítics que van sorgir a les ciutats europees destaca l'alemany Georg Grosz.
(Tornar a Índex)
La psicoanàlisi de Freud havia revelat que els somnis constitueixen un estat de l'ésser humà en què es manifesten vivències profundes i ocultes (La interpretació dels somnis). Amb la seva exploració, Freud havia aconseguit guarir algunes malalties psíquiques i va crear l'especialitat de la medicina que anomenem psiquiatria. Aquest espai dels somnis se'l van fer seu els escriptors i els pintors surrealistes.
El 1924 un escriptor, André Breton, va redactar un manifest en què vaticinava l'encontre entre la realitat i el somni. Amb un mètode similar al de la teràpia dels psicoanalistes, que aprofundeixen en la consciència per mitjà de preguntes, els pintors i escriptors van ponderar la creació instintiva, sense el frè del pensament ni de la lògica. Així, a la pintura surrealista hi poden sortir perspectives fantàstiques i fins i tot relacions absurdes entre dues coses.
El Surrealisme no es limità a oferir una alternativa més a la crisi dels llenguatges artístics, tal i com havien fet les vanguardies que hem vist fins ara. El Surrealisme fou concebit com una actitud vital. Els surrealistes creuen que la tradició que ha format la cultura occidental, materialista i tecnològica, ha mutilat l'ésser humà a l'haver posat com a única finalitat la lògica i la racionalitat. Contra aquesta presió, reivindiquen el sentiment i l'instint com a part de la personalitat, connectant amb les investigacions de Freud, com hem dit, que posa al descobert una part fosca de l'ésser humà, i posa al descobert l'atenció sobre la importància del desig i el seu conflicte confrontat amb la realitat.
Els surrealistes orientaren la seva actuació cap a l'exploració d'àmbits fins aleshores rebutjats, com el subconscient, l'atzar, la bogeria, els estat al.lucinatoris o els fenòmens parapsicològics.
Es poden distingir dos pols en les tendències surrealistes: el dramàtic, amb l'evocació del caos, que va tenir el màxim exponent en Salvador Dalí, i el poètic, plè de tendresa infantil, representat pel rus Marc Chagall.
El surrealisme de Dalí pren el dramatisme dels expressionistes al seu quadre al.lucinador Premonicions de la Guerra Civil. A les pintures de Chagall les persones volen, els edificis a vegades s'aguanten per la teulada, els animals pensen. És un món màgic.
No s'ha d'oblidar, però, que hi ha altres artistes molt importants que donaren un gran contingut al surrealisme, com René Magritte, que seguí la via onírica, o dels somnis, en la seva trajectòria artística, en la qual l'irracional, explicat amb formes figuratives de gran rotunditat i realisme, caracteritzen també un art entre inquietant i captivador, creant unes composicions que semblen jeroglífics sense sentit. L'absurd es converteix en protagonista del tema.
(Tornar a Índex)
El propòsit dels artistes abstractes consisteix a prescindir dels elements figuratius per concentrar l'atenció exclusivament en el color. L'objecte havia estat convertit en formes geomètriques en el cubisme i havia estat deformat en l'expressionisme. Ara simplement se'n prescindeix.
La possibilitat de reduir el quadre a una combinació de colors va ser entrellucada per Vassil Kandinski cap el 1911.
Pel desembre d'aquell any va sortir la primera edició del seu llibre Sobre el que té d'espiritual l'art, que es va convertir en el catecisme estètic de les noves generacions de pintors. Segons Kandinski, el model d'art autèntic és la música, que transmeti emoció sense necessitat de figures ni d'arguments literaris, sinó només per mitjà de la combinació de sons. De la mateixa manera -pensava l'artista i teòric- el pintor pot transmetre les seves emocions amb combinacions de colors. I a Munic va fer els primers intents d'aquest art no figuratiu, sense argument.
Un altre pintor rus, Malevitx, es va proposar alliberar la pintura dels darrers vestigis de la realitat tal i com l'ull la veu en obres com ara Cercle negre i Composició suprematista: blanc sobre blanc (1918), en què sembla defensar la supremacioa del blanc i del negre sobre els altres colors.
El grup abstracte més important va sorgir el 1917 a Holanda entorn de la revista De Stijl. La figura més destacada en va ser Piet Mondrian, creador de l'abstracció geomètrica anomenada constructivisme.
Mondrian és autor de quadres dividits en àrees rectangulars de colors únics, separats gairebé sempre per línies negres molt marcades que van exercir una gran influència en el disseny de mobles i d'habitacions.
Un altre mètode diferent d'unir abstracció i geometria el va practicar Paul Klee. Professor a la Bauhaus juntament amb Kandinski, Klee no va renunciar mai totalment a la presència d'alguns elements figuratius.
També un genial pintor català, Joan Miró, es va moure en un terreny en què l'abstracció es combinava amb la figuració i a vegades amb elements surrealistes. Però les seves obres més característiques, amb superfícies intenses de color vermell i unes taques negres molt fortes, se serveixen de la melodia del color, propòsit darrer dels abstractes.
Després de la Segona Guerra Mundial, als Estats Units l'expressionisme abstracte encapçalat per Jackson Pollock va tornar a l'hegemonia de la taca. Pollock deixava rajar la pintura sobre la tela i obtenia així línies serpentejants de color gruixut. Així, el gest de l'artista prenia una gran importància a l'hora de transmetre les seves vivències.
(Tornar a Índex)
A partir de 1945 els artistes van multiplicar la recerca de nous camins. El nombre d'escoles de les anomenades primitives avanguardes és elevat i es van incrementar amb les anomenades darreres tendències. Ens limitarem a presentar les més originals.
Informalisme i pintura matèrica
Com a tendència, l'informalisme va sorgir poc abans del final de la Segona Guerra Mundial; en un període de crisi i desorientació. Segons el crític que va posar nom a l'escola, el francès Tapié, prenia com a model el dadaisme.
Un dels senyals de rebuig de l'art tradicional consistia a afirmar que el pintor no s'havia de limitar a utilitzar les parts de colors de la paleta, sinó que es podia servir de tota mena de materials. A més, és preferible que el creador es deixi dur lliurement per la inspiració, sense sotmetre's a cap tema, seguint en aquest principi les "Improvisacions" de Kandinski entre 1910 i el 1920.
Pel que fa al mètode, es va insistir en la tècnica del collage, que ja havia estat utilitzada anteriorment. En certs llocs del quadre se substituïa la pintura per papers de colors enganxats a la tela o per la combinació d'objectes i de superfícies de color.
Dins de l'informalisme es distingeixen diversos corrents. Un d'aquests corrents és la pintura matèrica. En lloc de pasta de color, el pintor hi utilitza uns altres materials: calç, sorra, pols de vidre o pols de marbre, resines, coles, etc. N'és la figura destacada el català Antoni Tàpies, que es va dedicar a la pintura informalista després de la seva experiència en el grup Dau al Set.
Simultàniament a dues ciutats, Nova York i Londres, va sorgir una escola figurativa i realista que es va esforçar a representar objectes de la vida ordinària del nostre temps i figures famoses del cine o la cançó. Al capdevant cal situar-hi el nord-americà Andy Warhol. El seu retrat de Marilyn Monroe i La sopa de llauna Campbell són les seves dues obres més conegudes. Cal destacar també l'obra dels valencians de l'Equipo Crónica, la mordacitat dels quals no deixà a ningú indiferent.
En l'apartat d'escultura, podem veure l'art cinètic en artistes com Calder, amb els seus espectaculars mòbils. El màxim representant de l'art cinètic en pintura és l'hongarès Vasarely. Solia superposar dues planxes transparents de plexiglàs o unes quantes i entre elles hi deixava un espai d'uns quants centrímetres com a suport de la pintura. D'aquesta manera s'aconsegueix l'efecte que sembla que les planxes posteriors es desplacin quan l'espectador hi passa pel davant, aconseguint així un efecte de moviment.
Si hem vist que l'informalisme utilitzava cera, xarpelleres, paper, etc., com a materials del pintor, en l'art conceptual els recursos es multipliquen amb fotografies, fotocòpies, vídeos, textos mecanografiats. L'artista repta l'espectador perquè relacioni els elements que hi presenta. D'aquí el nom d'art conceptual.
Se'n considera gairebé un manifest l'obra de Kosuth Una i tres cadires(1965, on es presenta una cadira real, la fotografia d'una cadira i la definició de cadira escrita a màquina extreta d'un diccionari). Els artistes conceptuals es preguntaven sobre com percep l'obra d'art l'espectador i arribaven a la conclusió que la participació d'aquest n'és un element essencial.
També ha estat anomenat fotorealisme, perquè allò que intenta aquesta escola és reproduir manualment fotografies en color. De fet, el pintor no en reprodueix només una de sola. Durant hores fotografia un mateix paisatge, una perspectiva urbana, un interior, un moble o un frigorífic obert, etc. Després d'estudidar les fotos transfereix la informació a la tela. La sensació de realitat és molt més intensa que la que proporciona la fotografia.
L'espanyol Antonio López és un representant destacat d'aquesta escola, que va sorgir als Estat Units al final dels anys seixants i es va estendre als països europeus.
En la intensa recerca expressiva de les avantguardes, amb el mateix afany que l'hiperrealisme intenta aconseguir cotes no assolides pel realisme, als anys vuitanta l'anomenat neoexpressionisme mira de reprendre i d'aprofundir l'expressionisme.
La figura més interessant és el mallorquí Miquel Barceló. Les estades a Àfrica l'han dut a renovar la tècnica del collage amb fang, branques i fullaraca.
(Tornar a Índex)
