Pintor holandès. Portà l'art abstracte fins a les últimes conseqüències. Per mitjà d'una simplificació radical, tant en la composició com en el color, intentava exposar els principis bàsics que s'amaguen en l'aparença.
Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts d'Amsterdam. Les seves primeres obres, fins el 1907, eren paisatges serens, pintats en grisos delicats, malves i vers foscos. El 1908, sota la influència del pintor neerlandès Jan Toorop, començà a experimentar amb colors més brillants; fou el punt de partença dels seus intents per trascendir la natura. Es traslladà a París el 1911, on adoptà l'estil cubista i realitzà series analítiques com Arbres (1912-13) i Bastides (1912-14). Mica en mica s'allunyà del seminaturalisme per internar-se en l'abstracció i arribar per fí a un estil en el que s'autolimità a pintar amb fins traços verticals i horitzontals.

El 1917, juntament amb el seu compatriota, el pintor Theo van Doesburg, fundà la revista De Stijl, en la que Mondrian desenvolupà la seva teoria sobre les noves formes artístiques que denominà neoplasticisme. Sostenia que l'art no ha d'implicar-se en la reproducció d'imatges d'objectes reals, sinó expresar únicament l'absolut i universal que s'amaga darrera la veritat. Refusava les qualitats sensorials de textura, superfície i color, i reduí la seva paleta als colors primaris. La seva creença era que una tela, és a dir, una superfície plana, només ha de contenir elements plans. Implicava l'eliminació de tota línia curva i admeté únicament les línies rectes i els angles rectes. L'aparició de les seves teories el portà a realitzasr obres com Composició en vermell, blau i groc (1937-42), en la que la pintura, composada només per unes quantes línies i alguns blocs de color ben equilibrats, crea un efecte monumental a pesar de l'escassedat de mitjans, voluntàriament limitats, que utilitza.

Quan es trasllada a Nova York el 1940, el seu estil havia aconseguit una major llibertat i un ritme més viu. Abandonà la severitat de les línies en negre per juxtaposar àerees de colors brillants, com es pot veure en la última obra que deixà acabada: Broadway Boogie-Woogie (1942-43).

El Boogie-Woogie (bugui-bugui) es una música de ritme molt ràpid que es caracteritza per la repetició constant i forta de la part greu contrarestada per la melodia de la part aguda. Aquesta música, originària de la música negra nord-americana, estava de moda en la boja Amèrica d'aquells anys, i de la qual Mondrian s'enamorà. Petits blocs de color -la tríade dels primaris groc, blau i vermell- reboten uns contra els altres, creant una pulsació vitalista que, com el bugui-bugui, és pur ritme. Creen una espècie de vibració òptica, saltant d'una intersecció cap a una altra com els carrers de Nova York. Al mateix temps, però, quan ens fixem atentament, ens adonem amb quina curositat la totalitat de la pintura ha estat cal.librada. Els colors entreposats amb blocs de gris i blanc acaben donant un extraordinari equilibri.
Mondrian ha estat un dels artistes de major repercusió del s.XX. Les seves teories sobre l'abstracció i la simplicitat no només alteraren el curs de la pintura, sinó que tingueren una profunda influència en l'arquitectura, el disseny industrial i les arts gràfiques.