·ELS ERRORS POLÍTICS DEL PP
______________________________________________________________________________________________

El PP s'està equivocant reiteradament amb la seua tàctica de governar l'Estat, i està deixant al descobert de manera inequívoca qui és realment i què ha estat sempre, a qui està servint i què és el que persegueix: és a dir, està mostrant el seu vertader rostre, les seues vertaderes intencions, i cometent, per tant, errors que, en una democràcia lliure, oberta, equilibrada i sense manipulacions madiàtiques, no serien permesos, ni als que un partit demòcrata com cal es llançaria alegrement a fer. Des que va guanyar les eleccions obtenint la majoria absoluta, ha accentuat els perfils d'una política al servei dels interessos dels qui ja manàven i controlaven l'Estat en els temps del franquisme, i que encara en la democràcia continuen controlant-lo. Una classe, el poder de la qual no pot construir-se al marge d'un Estat unitari que se serveix de les lleis, la llengua i els beneficis econòmics que aquest els dóna com els instruments protectors de la seua situació de privilegi.

Per aconseguir aquesta finalitat sense excessius problemes, la missió dels polítics que els han de servir té com a estratègia encorsetar la societat civil al màxim, liquidant tota possibilitat de contestació i oposició a la seua acció política que puga allunyar la possibilitat que la situació no siga tan beneficiosa. Es tracta de desarticular les poques resistències d'una societat tan immadura políticament i evitar que puga oposar-se als seus tripijocs i als suculents repartiments del botí enmig d'una situació que econòmicament "els va bé".

Des d'una perspectiva d'Estat, el PP està portant a cap, i encara no ha acabat, una empenta homogeneïtzadora, centralitzadora, cap al reforçament del seu domini, que vol que siga indiscutible i absolut sobre tot el territori que té totes les connotacions d'una embranzida nacionalitzadora pròpia de les millors èpoques de la història conservadora, i, fins i tot, reaccionària, d'Espanya. D'aquesta manera, "autonomia", "repartiment de poders", "drets constitucionals", "divisió dels poders de l'Estat", "reconeixement de la diversitat i diferències culturals i polítiques": tot queda en precari i sota l'amenaça de ser eliminat. Per als neofranquistes "demòcrates de tota la vida" no hi ha més que l'Espanya una i única, immortal i eterna. És l'unica cosa que han aprés, l'única que saben i l'única que pretenen fer. Però a més és que el PP està perdent les formes i el fons, perquè no admet discussió alguna sobre la seua política que està disposat a portar a terme, caiga qui caiga, i que consisteix en l'arraconament i la desfeta dels seus enemics polítics, forçant fins al límit una interpretació el més restrictiva possible de les llibertats, els drets, el poder dels altres i les idees que no són les seues. Està clarament pervertint i minant la democràcia i les regles constitucionals, a les quals no veu ni segurament ha vist mai com a regles de la convivència, sinó com al límit de les concessions que calia fer davant l'empenta de la democràcia que emergia del malson franquista.

La conxorxa mediàtica i l'acompasament de missatges que es fa entorn del PP són orquestacions que van en una sola direcció. Tots defensen les mateixes opcions i no hi ha diferències entre aquests mitjans. A penes no hi ha criteris independents en la premsa ni en la resta de mitjans, ni contestació a l'opinió única i dominant, ni crítica que s'opose a les actituds feixistes que el govern no para d'exhibir. Tots els mitjans semblen viure sota la psicosi d'una grandiosa croada que acaba de començar davant seu, de la qual ells són testimonis privilegiats i d'excepció que acaben de descobrir que no poden perdre's el passar de la Història des del punt de vista del qui la contempla, i que en el seu interior ha brollat un sentiment fort d'estar en el bàndol dels bons, dels vencedors, que és el mateix que dir de la Raó única i universal. Els objectius els semblen clars i delimitats: hi ha els bons, que són ells, a una banda, i hi ha els dolents, que són la resta, a l'altra. "Bo" és qui els dóna la raó; "dolent" és el qui no els la dóna.

Però per davall d'aquesta polseguera i l'enrenou que està alçant, el PP està cometent errors de càlcul en l'àmbit polític que una ciutadania adulta no hauria de passar per alt.

D'entre eixos errors que el PP ha comés, el primer d'aquests, i que ja ve de la darrera legislatura, fou que intentà solucionar el problema d'Euskadi, el de "la violència a Euskadi", únicament amb repressió policial i s'entestà a continuar tractant-lo així. El govern i el partit del PP sempre ha dit que el problema és policial, no polític. Aquest és el primer i el més gran error que el PP ha forçat i que hauria de produir, fins i tot, més d'una dimissió en el ministeri de l'interior a alt nivell. I si estiguérem en una democràcia creïble i poc proclive al catastrofisme que emmascara la sempre recurrent amenaça militar de tipus colpista ràpida a convertir-se en realitat, el govern Aznar hauria de dimitir, o ser pressionat per l'oposició a dimitir, per ineptitud i manca de saber portar com cal, i és exigible d'un govern de l'Estat, un problema com el d'Euskadi i que és incapaç de resoldre.
I tot açò, que passà després d'acariciar la possibilitat d'il·legalitzar Euskal Herritarrok, qüestió que concordava amb les intencions del jutge Garzón, s'esdevingué enmig d'un nou context: el que propicià ETA, la qual acabava de declarar una treva indefinida a fi de deixar la iniciativa a les forces polítiques, les quals haurien d'articular una solució per a Euskadi i el conjunt del poble basc dividit pels estats francés i espanyol. Probablement ETA estava pensant en la situació generada a Irlanda i la via del diàleg per arribar a la pau definitiva, la qual cosa porta implícita la possibilitat del poble basc d'exercir el dret a l'autodeterminació. Mentrestant s'havia format el Fòrum de Lizarra o Estella, que intentà reunir els representants del nacionalisme democràtic basc -i Heuskal Herritarrok és un partit nacionalista i democràtic- per articular amb els partits nacionalistes democràtics bascos i els de l'esquerra estatal basca, del que s'autoexclogué el PP i després el PSOE, sortides envers les aspiracions nacionals del poble basc. Lizarra fracassà asfixiat pel foc creuat d'inculpacions que es fan mútuament Euskal Herritarrok, d'una banda, i Partit Nacionalista Basc i Eusko Alkartasuna, de l'altra, a propòsit de la manera de conduir el procés basc cap a l'autodeterminació i la plena sobirania.

El segon error del PP fou perdre, mentre durà la treva, una oportunitat d'or en no desplegar una política de pactes i compromisos amb les forces nacionalistes basques més afins i conservadores que portara a una solució definitiva del conflicte a la societat basca; esdevindria així el màxim responsable per la seua paràlisi i inactivitat, la qual cosa generaria greus conseqüències en el futur immediat.

El tercer error fou no respondre a l'alto el foc d'ETA amb signes de bona voluntat, com el de propiciar una política d'acostament de pressos repartits per tots els establiments penals de l'estat a Euskadi. Estava clar que el PP no tenia cap intenció de fer gestos de bona voluntat.

El quart error del PP, model de vilania i irresponsabilitat, fou detindre els representants de l'organització terrorista armada, com Belén Gonzàlez i altres companys, quan uns i altres havien acceptat reunir-se en l’habitació d'un hotel en un país europeu neutral per a parlar de les condicions que esgrimia l'organització ETA.

Però un altre dels errors fonamentals, el cinqué del govern del PP, va ser no fer res durant els 14 mesos que durà la treva d'ETA. El ministre Mayor Oreja, que no cessà d'enverinar l'opinió pública i torpedejar al màxim el procés de pau amb la seua obsessiva opinió de combatre policialment ETA i el propi govern, començaren a adonar-se de la importància del buit en què es trobaven davant la iniciativa mampresa per les forces polítiques basques en la seua cursa cap a la formulació d'acords sobre el futur d'Euskadi i Euskal Herria al marge del marc de l'Estat democràtic i de dret, tant l'espanyol com el francés. Les coses entre EH i PNB -ja ho hem dit més amunt- no arribarien enlloc per l'acusació mútua de torpedejar el procés cap a l'autodeterminació i la independència.
Després d'aquests 14 mesos de treva d'ETA, d'immobilisme del PP i d'inoperància per part de les forces polítiques per a desenvolupar un procés que conduira Euskadi i Euskal Herria cap a la sobirania plena, ETA trencà l'alto el foc i tornà a agafar les armes provocant nous vessaments de sang i matant a tot arreu de l'Estat amb una contundència sols comparable a la dels anys del franquisme.

El sisé error del PP fou el d'entrar planificadament en una estratègia de tensió i enfrontament a Euskadi amb el nacionalisme moderat (PNB,EA). S'inicià així un procés de satanització creixent de tots els partits i organitzacions que no s'alineaven amb l'estratègia del PP, satanització que ja havia començat amb Euskal Herritarrok per no condemnar, ni global ni particularment en cap ajuntament, cada un dels assassinats d'ETA. En produir-se la deserció al Parlament Basc del grup parlamentari Euskal Herritarrok i quedar-se en minoria el Lehendakari Ibarretxe, el PP veié el moment de fer una moció de censura, tombar Ibarretxe i fer-se amb el govern basc. Aquesta estratègia passà per pressionar al Lehendakari a que convocara eleccions anticipades a Euskadi, i per lligar el PSOE en un front espanyol contra el nacionalisme moderat i democràtic basc, amb l'excusa que aquest no renunciava al projecte d'autodeterminació i ser qui, amb el seu possibilisme, podia portar a una situació de trencament i desagregació d'Euskadi respecte del marc espanyol. Aquesta satanització del nacionalisme basc que el PP dugué a terme i fou corejada per tota la premsa "constitucional" anà estenent-se, a poc a poc, a tot nacionalisme i a tot partit nacionalista de la resta de l'Estat. Començava una vertadera asfíxia ideològica i un enrariment de l'ambient polític cada vegada més tensionat.

El seté error fou que, creada aquesta estratègia de la confrontació, el PP, impotent per acabar amb el terrorisme d'ETA, cada dia més actiu, si s'havia endinsat en formular acusacions contra el PNB d'Euskadi, ara ho feia també contra les més elevades institucions polítiques del País Basc com si foren llavors les culpables del problema. Tot açò intentant implicar en aquest possible front espanyol forces com el PSOE i IU.

El vuité error del PP fou el d'esllavisar-se pel pendent de la criminalització creixent de tots els qui, sobre la base dels drets constitucionalment reconeguts, exerceixen la llibertat de creences, expressió i opinió, i reclamen el dret al dissentiment i l'eixamplament dels espais d'una llibertat que s'encongeix dia a dia. Tenir pensaments propis i no coincidir amb les idees del PP i la seua ideologia sobre les qüestions més punyents de la realitat política espanyola esdevingué automàticament motiu de menyspreu i de sospita.

El nové error del PP fou passar a l'estigmatització de tot aquell que com la Unió de Pagesos s'atreveix a exercir el dret, constitucionalment reconegut, a la manifestació i a la protesta contra la (in)acció política del govern per qüestions com la pujada dels preus dels hidrocarburs. Els drets d'expressió, vaga i manifestació, així com de resistència al poder i l'autoritat despòtica, esdevigueren, amb la interpretació que el PP feia de la seua possibilitat d'exercici, drets cada vegada més qüestionats i impracticables. La contundència amb què la policia reprimí certes manifestacions foren una mostra del que diem.

El desé error del PP fou haver fet fora del Partit Popular Europeu (que havia absorbit el Partit Liberal Europeu, on hi era el PNB) el Partit Nacionalista Basc, en una maniobra realment vergonyant i amb el clar intent d'aconseguir un cop d'efecte davant la societat, encara que el PNB ja se n'havia eixit d'aquesta institució europea davant l'intent assimilacionista que el PP propiciava de feia temps.

L'onzé error del PP fou -en confondre el que són els seus interessos polítics per obtenir el poder i el que és el procés de pau a Euskadi- el de trencar la unitat de totes les forces democràtiques que es manifestaven públicament contra la violència sense donar cap justificació de pes i únicament pel fet que qui convocara una manifestació per la pau a Euskadi fóra el Lehendakari basc.

El dotzé error del PP -que podria ser considerat com un senyal inequívoc que estem assistint a una creixent paranoia- fou arribar a suggerir veladament una acusació contra el PSOE com a culpable dels mals de la situació a Euskadi per no alinear-se clarament amb les tesis del PP, i de no fer-li el buit al Lehendakari en les seues convocatòries per la pau.

El tretzé error del PP fou mentir a l'opinió pública dient que Luis Portero, fiscal de l'Audiència d'Andalusia recentment assassinat, havia rebut protecció mitjançant escorta policial enfront d’un possible atac d'ETA, quan després es va saber que el Ministeri li l'havia negada per dues vegades.

El catorzé error del PP fou atrevir-se a culpar el PNB d'assenyalar amb el dit les víctimes futures d'ETA. En aquesta guerra sense quarter entre el PP i el PNB, aquest es defensà sense massa possibilitats de rentar la seua imatge davant un públic manipulat pel PP i el cor mediàtic que li fa costat i li organitza magníficament el procés inquisitorial i tot el decorat. El llenguatge, les definicions i, per tant, el sentit de la història recent els imposava i els imposa qui té una major influència en els mass media: de fa temps el PP ja ha trobat en el concepte "demòcrates constitucionalistes" la millor definició a utilitzar contra els nacionalistes perifèrics com el PNB, als quals els denomina en el millor dels casos "nacionalistes no democràtics", quan no altres coses de pitjors.

El quinzé error del PP ha estat el recent Pacte Antiterrorista, recentement signat amb el PSOE, que suposadament és un pacte contra ETA o per acabar amb la situació que ella crea. Però aquest pacte és en realitat, com digué obertament Mayor Oreja en una confesió pública absolutament astoradora i preocupant, un acord contra el nacionalisme, contra els nacionalismes, contra el nacionalisme basc i el català, contra aquelles societats o col·lectivitats nacionals de l'Estat espanyol que sols tenen el "pecat original" compartit per les nacions amb estat, com Espanya i França, de voler autodeterminar-se, de ser sobiranes, de ser les ames del seu país, de la seua vida, del seu futur i de la seua llibertat sense cap intromissió, ni ocupació, ni determinació aliena.

CONCLUSIÓ:
Aquests que hem considerat com "errors" del PP, no són equivocs, ni relliscades, ni desorientació, ni res de tot açò per part del partit que controla i dirigeix l'Estat. Formen part, no us penseu el contrari, d'una estratègia pensada, calculada i dissenyada. El seu objectiu és reforçar l'Estat i el control de la seua direcció per part dels qui governen a Madrid. El problema és -i per això diem que són errors- que això es fa a costa de transgredir valors com el respecte, la tolerància, la convivència, la cooperació voluntària i, sobre tot, a costa de la pau pública.

D'una altra banda el dret a la diferència, el reconeixement i respecte dels pobles diversos que configuren l'Estat espanyol, l'articulació de la convivència de les comunitats i pobles diferents que formen l'Estat en justícia i igualtat, afavoridores de la pau, l'acord, el pacte i la descentralització de poders a fi de restituir una sobirania necessària per a les nacions i cultures sense Estat per a no desaparéixer engolides per les cultures dominants i la globalització, tot açò -diem- està estigmatitzat, demonitzat, satanitzat i comença a perseguir-se d'ofici pel PP i elevades instàncies de l'Estat com en els millors temps de l'èpica de les croades contra els seus imprescindibles, atraients i invocats fantasmes. Vorejant el límit -i ja estem en açò- és allò de "qui no és espanyol és terrorista", que respon a l'axioma feixista clarament definidor del que són, en realitat, els qui el defensen i l'apliquen, i que diu "qui no està a favor meu està en contra meu". És que no hi percebeu l'aroma clarament feixista del qui comet "errades" com les esmentades i s'afiança en aquesta classe de principis?
______________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, comunicació per al COL·LECTIU ALQUIBLA,3/12/2000