·LA LÒGICA D'UN CATEDRÀTIC - I -
_______________________________________________________________________________________________
El divendres 2 de febrer del 96, apareixia a les planes de "El País", en la secció d'opinió, un article del Catedràtic de Lògica i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Barcelona, Jesús Mosterín, anomenat Los derechos lingüísticos.

No sabem si vosté, Sr.Mosterín, és una veu angoixada que clama ajut (ajut de qui?). No sabem si vosté s'ha convertit o vol convertir-se, ara que el Sr.Amando de Miguel s'està per unes altres feines, en la punta de llança de les reclamacions dels drets lingüístics dels castellanoparlants a Catalunya. No sabem si vosté serà (supose que la seua excel·lent intel·ligència se n'haurà adonat) l'excusa per a intentar intoxicar el personal de tot arreu, dins i fora dels Països Catalans, posant en marxa una vegada més -i en van 200.000- una campanya que arreu de la seua liberal-democràtica Espanya torne a descarregar sobre les espatlles de la comunitat catalanoparlant els més atàvics i indesitjables odis i resentiments.

A vosté, que va de científic i d'intel·lectual per la vida (i de catedràtic de lingüística, com moltes "ties maries" al meu País) el que li interessa és atiar, en clara sintonia amb l'estratègia del PP de tot arreu, el problema lingüístic com una qüestió politizable al màxim de la que extraure bons dividens electorals. Ens sembla que el que vosté vol es, en realitat, com tot aquest ramat que defensa l'hegemonia del castellà, que l'ordre lingüístic als Països Catalans, que sotmet i subordina el català al castellà, permanesca inalterable. És a dir, que la comunitat catalanoparlant -els homes i dones d'aquesta comunitat- permanesquen psíquica, moral, política, i des de qualsevol altra perspectiva, marginats, sotmesos i subordinats; esborrats, si pot ser. Ha sentit mai el concepte minorització? Doncs, això!

No sabem, realment, què vol establir des dels paràmetres d'una suposada superior realitat ontològica i dignitat moral de l'ésser humà. Car no entenc que l'individu -l'ésser humà- siga tot això i que als grups, pobles i nacions -agregats o conjunts d'individus- els puga despullar impunement de la seua realitat i dignitat. Tenim una altra interpretació del que vosté despatxa mitjançant l'aparell conceptual amb el que inicia l'article: el que vosté vol és amenaçar i intimidar el personal, i per això demonitza prèviament determinades realitats relegant-les a la condició de fantasmagories.

¿És la particular manera com l'epistemologia s'enfronta amb les realitats que vosté redueix a "exangües ficcions ideològiques" i a "artefactes estadístics de vaporosa entitat"? La utilització d'eixe instrumental, ¿com l'hem d'entendre? ¿com l'intent d'afiançar-se a lloms d'una pressumptament inexpugnable llarga tradició filosòfica? ¿com una autoevidència per tots massa sabuda i que no hi afegeix cap pressuposada superioritat? ¿com una declaració abstracta i, per tant, buida? ¿com una posició compartida per les ciències socials? ¿com una precaució tradicional del pensament democràtico-liberal al que vosté s'hi adscriu?

Vosté, Sr.Mosterín, se n'oblida d'establir els contextos socials en els que el pensament i la ciència, el llenguatge i la comunicació, les creences i costums, la cultura i els valors entre altres, es desenvolupen i esdevenen exponencialment útils i eficaces. Ningú millor que vosté ho deuria saber. Però ¿quina classe d'equació estableix vosté quan diu que "l'ideal democràtic col·loca la llibertat individual per damunt del procés democràtic de decisió per majoria"?. Devem ser molt ignorants, nosaltres. Ho admetem. Però que hom ens demostre com el dret d'un individu pot ser superior al dret de dos individus o al de molts. És clar que dues persones no poden posar en funcionament un procés pel qual a un tercer se li prohibesca de respirar; o se li desproveesca d'allò que és seu, per molt democràtic que eixe procés aparega. Però ho lamentem, ja que aquest pensament es gira contra el seu argument, car ¿com, aleshores, es posen en marxa processos que no respecten no ja un individu sinó a pobles sencers en nom d'una autoritat concedida per Déu, la Sang, la Tradició, o una Constitució?

En aquesta qüestió ¿no serà que vosté amaga un as a la màniga ja que el que no declara és el seu desig, presumptament investit de moralitat superior, que estableix un dret(-privilegi?) de certs individus/èlits a estar/situar-se/governar per damunt i/o en contra de la majoria, a la que prèviament han declarat, irracional, incapaç o subnormal, perquè consideren que el seu dret a fer-ho es desprén de la força i claredat amb què vostes ho perceben, i que eixa facultat els sembla millor que la de cap altres i és qualitativament més racional i moral, elements dels quals la púrria mentxevic careix? Si l'individu és qui raona i la púrria n'és incapaç, l'individu és el centre de la racionalitat i la llibertat, i els pobles careixen dels més elementals drets col·lectius. Oi que queda bé la cosa? La seua lògica, Sr.Mosterín, és implacable. ¿Sap què li ha mancat de dir? Doncs que vostés, els racionals, tenen el dret i el deure de domesticar els irracionals pel seu propi bé, i que si redimir-los es revela impossible el que cal és reprimir-los i construir un ordre que siga, naturalment, jeràrquic.


·LA LÒGICA D'UN CATEDRÀTIC - II -
_______________________________________________________________________________________________
La seua definició abstracta de democràcia liberal, Sr.Mosterín, no és més que això: abstracta. I molt possiblement a més de miop, explícitament negadora dels drets col·lectius que vosté tant es preocupa de regatejar-li al personal.

La Carta de Drets Humans o llibertats bàsiques, com vosté diu, és un instrument que, tot i ser encara mantenible, està essent constantment denunciada en l'actualitat -fins i tot el Papa n'ha dit cinc cèntims- ja que no pot convertir-se per més temps en una retòrica manida en mans dels Estats per a continuar legitimant les seues polítiques etnocides i destructores d'aquells pobles i drets seus, que hi viuen confiats en què l'administració dels seus recursos materials i morals o culturals es farà sense que eixe mateix Estat, en el que tots ells s'hi encabeixen, s'utilitze en favor d'un d'eixos pobles i en contra dels altres. I si vosté ens matitza que ara la cosa és diferent perquè ja hem arribat a la democràcia, i no vol o no és capaç de veure que les societats com la nostra continuen aculades a la destrucció, aleshores és que vosté no és capaç de veure res més que la seua lògica i la seua ciència, i és clar, per a això no necessita més que llibres de lògica i filosofia de la ciència que li apuntalen tan genuïna manera de percebre la realitat. I que Santa Llúcia li conserve la Lògica.

Respecte la llibertat de llengua que tot ciutadà té (o deuria tenir) li hem de dir que com a declaració abstracta queda molt bé. Però vosté sap que, després, tot és segons: segons la història, segons les circumstàncies, segons el context, segons els àmbits, segons els interlocutors, segons els temes, segons les ocasions, etc. Vosté mateix no estaria escrivint aquesta apologia del castellà a Catalunya si el mateix franquisme, o potser abans, l'Estat Espanyol no s'haguera entestat en la llarga i pacient laminació de les llengües perifèriques (per descomptat si algun règim com el franquisme hagués acabat amb la qüestió catalana, com demanava el liberal Salvador de Madariaga).

Possiblement vosté no haguera fet una lletra com eixa si la Constitució espanyola hagués declarat oficials als seus respectius territoris les seues i soles llengües pròpies. Vosté no tindria opció a tantes i tantes reclamacions i insídies si estigués en una situació semblant a la d'un espanyol o un portugués a Alemanya o a Anglaterra. Allí, enmig d'una comunitat germano-parlant o anglo-parlant no es pot -no podem- exercir d'espanyols i usar l'espanyol amb el dret que aquí vosté reclama. Hom s'adapta -sabem què és això- i en pau. Si vol algun privilegi en eixe sentit, i existeix com a servei, l'aprofita o el paga; de vegades ni una cosa ni l'altra.

Aquí el que passa és que vosté sap molt bé que al seu darrere hi ha un Estat que li atorga, amb tota la força que les lleis li donen a vosté i a la comunitat castellano-parlant a Catalunya i a la resta de territoris on patim una mateixa situació, un dret-privilegi exagerat, dret-privilegi que suposa una forta desconsideració cap a les altres comunitats i individus no castellanoparlants de l'Estat, dret-privilegi que el situen per damunt dels drets dels parlants de les llengües perifèriques, per entendren's.

És a dir, que vosté i nosaltres tenim una Constitució que es diu democràtica, que vosté decideix que és la panacea i la fi de tots els desastres de la convivència, i que nosaltres, en canvi, veiem que ella és precissament -quan no ho deuria ser- la mare dels ous d'una convivència desigualitària i fraudulenta entre les diverses col·lectivitats de l'Estat, entre els individus de l'Estat. ¿És això, la desigualtat i el frau, la fonamentació dels drets democràtics? Però ¿no eren els drets democràtics un fonament per a l'establiment de la igualtat de tots, individus i pobles, en el sí de l'estat democràtic?. I ¿quina classe de lleis democràtiques són eixes, doncs? ¿Són realment democràtiques? ¿O són democràtico-liberals?

El que ens sembla és que aquell que ha de ser el valedor de la pau i la concòrdia interna, l'Estat, el potenciador de la nostra dignitat i llibertat, el que constitueix la garantia del desenvolupament de les possibilitats quasi il·limitades de tots els espanyols (també dels altres espanyols, és a dir, nosaltres), és -en el cas de la nostra comunitat catalanoparlant (i de les altres comunitats no castellanòfones de l'estat espanyol)- allò que constitueix el nostre propi límit i ens retalla les possibilitats que a altres, com vosté, concedeix. En qüestions com les de la llengua, és el nostre problema més que no pas la nostra solució. Fins i tot, nosaltres, la comunitat catalanoparlant, a causa de determinades qüestions, no sols no tenim un Estat sinó que tenim, com diu Jordi Solé i Camardons, "un Estat en contra". Ell ens garanteix, d'anar les coses com van, que la nostra llengua és prescindible, és a dir, no-necessària. La nostra desaparició com a poble diferenciat, sota la seua llibertat (liberal-democràtica), està assegurada. ¿És això el que el seu manual diu que cal fer amb les lògiques diferents i alternatives a la lògica democràtico-liberal?


·LA LÒGICA D'UN CATEDRÀTIC - III -
______________________________________________________________________________________________
Sr.Mosterín: per als pobles en procés de minorització, del qual el nostre n'és un d'ells (i aquí, al País Valencià, la degradació es nota dia a dia, ara que està el PP a la Generalitat, això sí, molt astutament), la muralla que tot ho deté és La Constitució de 1978. Perquè tot allò altre no passen de ser declaracions de bona voluntat, o el que és el pitjor, eslògans emmascaradors de la realitat (per exemple: el català és la llengua "pròpia" de catalunya; el valencià és la llengua dels valencians); quan no renúncies explícites i covards del que hauria de ser una llengua normal a una societat normal.

Però, parlem de normalitats: L'Article 3 de la Constitució que diu que "el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat" i que "les altres llengües seran també oficials a les respectives comunitats...etc." constitueix un problema cada dia més viu i és un cavall de troia a l'endins de les comunitats de cultura no castellana. Aquest Article 3 que estableix la pressumpta igualtat legal de totes les llengües és enormement discutible, ja que una norma que garanteix l'ús normal simultani de les dues llengües és una flagrant contradicció (i d'açò vosté sí que en sap) del que ha de ser la normalitat amb que una societat ha d'organitzar la seua vida a partir de la seua llengua.

Però hi ha més: per començar hauria de ser normal -i no ho és- l'ús del català a l'administració militar, però l'article 187 de les Reals Ordenances de les Forces Armades ho impedeix.
Conclusió: avui com ahir o despús d'ahir, a la "mili", molts joves no poden utilitzar amb plena i reconeguda llibertat el seu idioma. Em consta que la repressió és furibunda i desproporcionada; com sempre. I açò, clar, ho admet la seua racionalitat democràtico-liberal.

Més encara: l'obligació de publicar en tots dos idiomes (castellà i idioma autonòmic) les disposicions generals de les respectives comunitats autònomes vol dir que, el català, l'euskera i el gallec no són plenament oficials. D'això en deduirà vosté drets semblants?

I de nou: l'etiquetatge comercial en el qual no deu faltar el castellà, encara que hi estiga qualsevol altre idioma autonòmic, fa inviable, per econòmicament cara, la presència del nostre idioma.

I per si faltava poc i no és menys greu: al País Valencià la mateixa Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià és una renúncia a la normalització lingüística del territori i relega el valencià a una funcionalitat social mesquina. ¿És això el que vosté considera dignitat apropiada als individus que no parlem castellà?. ¿És, aquesta, una llei democràtica que ens fa iguals, en aquest Estat, a tots els individus que pertanyem a pobles i cultures diferents?.

Tots els recursos d'inconstitucionalitat de les lleis de les Balears, Euskadi, Galícia i Catalunya han propiciat sentències contràries als interessos de les comunitats que pretenien la seua normalització. ¿Som, per això, encara, subnormals?
A casa nostra, el President de la Generalitat Joan Lerma va tindre que anunciar la supressió del Decret d'Ensenyament en "valencià" que donava la possibilitat que sols algunes assignatures foren donades en aquest idioma. Ara mateix, la nostra "normalitat", en aquest terreny, no arriba a ser ni d'un 50% ¿És això just?

Però en el summum de la intolerància, la intransigència i la intromissió de l'Administració de Justícia en la independència de la Universitat i la ciència, una sentència de l'Audiència Territorial de València anul·là els Estatuts de la Universitat de València perquè permetien l'ensenyament del català a la Universitat. ¿És aquest l'ideal d'Estat democràtico-liberal que vosté postula? Però ¿sap, tot açò, què equival a dir?. Doncs, nosaltres li ho direm:

1) Que l'única llengua plenament oficial és el castellà.
2) Que les diferents lleis de normalització lingüística són simplement normes de despenalització de l'ús dels idiomes respectius. La qual cosa significa la renúncia a la plena normalització de l'idioma.

¿És açò el que el seu estat democràtico-liberal entén com l'ideal dels drets? Doncs, ja ho té! La conclusió, doncs, és clara: com estableix Xavier Lamuela, hi ha una política lingüística d'Estat que subordina l'ús del català (i d'altres com l'euskera i el galego-portugués) al del castellà o espanyol. Dit d'una altra manera: la llengua de la societat catalanoparlant és l'espanyol; el català, una llengua ornamental (sic). Conseqüències: com que cap dels textos legals vigents a l'Estat espanyol en matèria lingüística estableix com a objectiu real la plena normalització de les llengües que, respectivament, diuen defensar, açò equival a la negació radical del principi mateix d'igualtat democràtica (Manifest d'Iruñea). La cosa, doncs, no és cap tonteria. És enormement preocupant. I s'assembla a una estafa en tota regla. ¿Vol, també, que entrem a escatir quins en són el participants en aquest "embrogglio"?. Li assegure que ens trobariem amb moltes sorpreses.


·LA LÒGICA D'UN CATEDRÀTIC - IV -
______________________________________________________________________________________________
Però és que Sr.Mosterín, i segurament vosté ja ho sap però es fa el suec, l'Article 145.1 de la Constitució sanciona legalment la descohesió de les comunitats lingüístiques altres que la castellana. Com després la Disposició Transitòria 4ª li permet eixa possibilitat a Nafarroa i no als territoris catalanoparlants, les coses adquireixen un caràcter que nosaltres, individus racionals i lliures, en contra d'altres opinions de les quals la nostra val tant al menys com eixes altres, diria que la Constitució és enormement perversa i insidiosa i un atac dirigit particularment contra la comunitat catalanoparlant. ­Vaja coherència lògica la de la Constitució! ¿És la seua aquesta coherència? Aquesta lògica?

Però a més, ¿sap què? Doncs que la seua idea de democràcia liberal provoca una situació en les ments i sobre les idees de la gent que diu molt de com estem vivint la qüestió com a grup social al què el context ens hi aboca. De com percebem la circumstància en què ens trobem. De com veiem l'estat en què es troba la nostra cultura, en què es troba la nostra gent, en què es troba el nostre país. En els rostres de la nostra gent, i a mesura que passen els anys, sols hi veiem desencant, resignació i amargura; els nostres esperits sols traspúen aflicció i perplexitat; els nostres cors sagnen impotència i ràbia; les nostres ments destil·len confusió, desordre, paradoxa; la nostra moral, decepció i desmobilització. Sols la fibra inexplicable de la nostra resistència que ja és històrica ens manté, a alguns, anhelants i desitjosos de continuar fent i demostrant que encara estem vius ni que siga per continuar d'anomenar-nos dignes fills d'una honorable branca de ciutadans. ¡Tant de bo ni el temps ni la història esborren de tots nosaltres l'espurna pròpia dels qui aborreixen l'esclavitud i tenen vocació d'homes lliures!

De tot aquesta situació psicològica, moral, etc. la seua idea -eterna i incontaminada- de democràcia liberal no se'n vol saber de res. Què em dirà doncs? Que la idea no se sol deslluir quan s'analitzen els pàl·lids reflexes de les coses? Que és una qüestió, la naturalesa de la qual és que el seu contingut queda a mercé de processos naturals i que és inexorable en la seua ocurrència? Que es tracta d'una despietada lluita per la supervivència que els pobles, les cultures i les llengües estableixen entre ells? Que no és res de tot això i que, en canvi, és una qüestió de poder i que aquell que no en tinga que es fota? Que no vol cap discussió i que les lleis (el producte més convencional i alhora provisional, -cristalització de les tensions i la dinàmica que els grups i les forces socials i econòmiques lliuren en el medi social, resultat del seu poder i capacitat per a influir sobre eixa realitat- són allò darrer al que cal remetre's com a criteri últim des del qual jutjar tota situació humana individual i col·lectiva? Mire-hi. Aquesta ha estat una solució molt manida, però no gens bona, tot i que real en un sentit. Però vosté i nosaltres ja sabem que tot allò que és real no té per què ser precissament racional. ¿No és així?

Però correguem una mica perquè açò ja s'estén massa. El més telegràficament possible:

1) Cita vosté la discriminació que pateixen molts pobles i les seues llengües (entre altres coses). Entre altres esmenta la comunitat flamenca. És que li sembla mal que aquesta es defense contra l'ocupació i assimilació que li provoca el francés al seu territori? No em negarà que açò posa de manifest un poder real en mans d'aqueixa comunitat. I ¿com li nega a eixa col·lectivitat l'exercici d'eixe poder quan vosté sap, millor que ningú, que és per eixe poder que una comunitat i una llengua se sostenen?

2) Si un catalanoparlant, euskeraparlant o gallegoparlant a Castella és immersionat la cosa està bé. Però si un castellanoparlant als Països Catalans, Euskalherria o Galitzia ho és ¿ja no està tan bé la cosa?

3) ¿Per què l'Estat Espanyol s'entesta en coartar la llibertat dels individus que volen viure sense cap intromissió del castellà en les seues vides? ¿S'ha plantejat alguna vegada que Espanya també fa passar per l'adreçador al personal no-castellanoparlant?

Mire, Sr.Mosterín: la seua és, com establí Russell, el prototipus de xerrameca que gira i gira sense parar mentre la situació no esdevé plenament democràtica i tots els participants no són iguals. Com sempre ha passat, ens adonarem que aquesta xerrameca com la que vosté argüeix ha estat un disbarat i esdevindrà innecessària, però sols una vegada igualat el poder entre els participants. Així que prou, doncs, Sr.Mosterín: ja ens hem fartat de tot açò. Quant a vosté dedique's a la Lògica i a la Filosofia de la Ciència, que és allò més seu. I pel que fa a la Sociologia, de la què vosté ens vol il·lustrar, deixe's de romanços, encara que ho faça ad maiorem gloriam de la seua Espanya immortal.
______________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,llegida a l'Hivern de 1996.