Com bé afirma Aristòtil, l'ésser humà és,
per la seva naturalesa i condició, un ésser essencialment
polític, és a dir social. Succeeix, doncs, que és
en el si de la comunitat on l'home es pot realitzar com a tal i desenvolupar
totes les seves possibilitats, ja que la seva naturalesa és la
convivència, gràcies a l'aptitud de la paraula. I serà
aquesta mateixa comunitat la que marcarà el desenvolupament de
cada un dels seus membres. D'aquesta manera, ens trobem davant un grup
de persones que, en aquest cas, per la seva condició de sers
socials i compartint motius educatius, han esdevingut una comunitat.
Com qualsevol grup social, la convivència de tots els membres
requereix una sèrie de pactes, sota els que s'han d'acollir tots
els components. Es tracta en aquest cas d'una comunitat regida per un
poder inamovible, un grup de ciutadans que són els escollits
per posseir el dret diví de manar i ser obeïts, seran els
anomenats professors: encarregats de transmetre uns valors educatius
impecables, i els pares: amb la finalitat de construir fills a imatge
pròpia. La resta de la comunitat estarà formada pel conjunt
d'adolescents que tenen tan sols el deure d'obeir, i complir amb els
desitjos paterns, sense necessitat de posseir pròpia consciència.
Les regles ja estan imposades, res no és possible canviar.
Si prenem com a vàlida la definició d'educació
elaborada per Josep Toro : "educació entesa com a interès,
permanentment des que l'home és autènticament home, per
l'actuació dels adults sobre els nens per facilitar la seva conversió
en adults", entendríem com a correcta l'actuació
d'aquest pares i professors amb el seu intent de facilitar en gran mesura
aquestes transformacions, volen convertir aquests joves en adults que
siguin les seves pròpies imatges. Tanmateix, i com també
afirma el mateix autor, sovint els mètodes quotidians d'educar
i ensenyar han estat considerats com veritats pràctiques de caràcter
absolut en societats tradicionals. D'aquesta manera trobem l'error de
l'educació imposada per aquests adults precisament en el concepte
d'absolut, i conseqüentment en els inexistents marges de lliure
actuació permesos als adolescents, per tant en la impossibilitat
de convertir-se realment en adults. La pel·lícula esdevé
així, també, una crítica a l'educació tradicional
hermètica caracteritzada per elements com el càstig, l'aprenentatge
de memòria, o l'absència de valors sobre la vida, a excepció
dels imposats en nom de la moral o religió.
Les primeres imatges del film ja són ben clares, no ens calen
massa paraules. Les figures de pares i professors ja adquireixen tota
una força cabdal. Els seus gestos o els seus comentaris reforcen
contínuament la pressió que exerceixen sobre els seus
fills: ells són els representants del poder de la comunitat.
Llavors arriba el màxim exemple d'aquest poder, l'acte de presentació
del curs en el que s'aclamaran els quatre pilars bàsics sobre
els que es recolza la comunitat: tradició, honor, disciplina
i grandesa. L'escola privada de Welton (incloent en aquesta denominació
professors-pares-joves, ja que el mot escola equivaldrà a comunitat)
es tracta doncs, d'una comunitat tancada caracteritzada per unes normes
pròpies molt estrictes. Si s'analitzen cada un d'aquests conceptes
sobre els que es recolza l'escola, s'observa que són uns valors
que ja de per si neguen una sèrie de qualitats imprescindibles
pel desenvolupament de tot ésser humà en el període
d'adolescència. Són conceptes que parlen d'anti-evolució,
estancament en el passat, prohibició de qualsevol obertura a
idees noves, o fomenten altres aspectes com l'individualisme, la competitivitat
i la nul·la capacitat d'establir un pensament autònom.
Tanmateix, els membres de la comunitat han après a conviure o
sobreviure sota aquests quatre pilars, i no és possible observar
el mínim indici de crisi.
La pregunta essencial seria preguntar-nos on rau la crisi d'aquesta
comunitat. En realitat, la crisi no existeix en la consciència
dels membres de la comunitat. En el cas d'aquesta narració, no
podem descobrir un grup que desitgi i esperi delitós l'arribada
d'un Messies que ajudi a recuperar una passada Edat d'Or, ja que l'existència
d'aquesta no és coneguda pels seus membres. Els representants
del poder actuen amb fermesa sobre els adolescents que no es plantegen
cap altra alternativa, i ni tan sols senten la necessitat de cercar
un líder. Trobem el poder, el representant d'un estricte sistema,
tanmateix, aquestes normes pactades, s'adiuen amb les característiques
dels membres sobre els que s'haurà d'aplicar? Es tracta d'un
conjunt de regles que es contraposen amb les característiques
de l'edat dels joves, ja que són persones que estan creixent,
que NECESSITEN créixer. Així, aquests joves es podrien
considerar en crisi, ja que no poden pensar o actuar segons els seus
propis criteris, sinó determinats i acotats.
Cal una transformació social.