És, sens dubte, un dels quadres més importants del segle XX. El títol es basa en un episodi concret de la Guerra (in)Civil espanyola: el bombardeig de la població basca de Guernika per part dels avinons alemanys de la Legió Condor, al servei dels rebels franquistes, que tingué lloc el 26 d'abril de 1937.
El primer tret que es pot percebre, doncs, és aquest. Tractant-se d'una escena de guerra, com l'entenem?, és a dir, on està l'exèrcit enemic?, i les bombes?, hi havia cavalls i braus als carrers de Guernika? hi havia guerrers amb espases i flors als punys?, és de dia o de nit?, en quin lloc, en definitiva, es situa l'escena?. Examinem les figures del guadre: al centre es situa un cavall amb una llança clavada, d'on podem veure un gran dolor a través de la seva boca oberta. Es troba una bombeta encesa, que mitjançant la làmpara d'oli que porta una figura femenina, a la dreta, es foclitza un triangle lluminós sobre un guerrer esquarterat, als peus del cavall, i a una altra figura femenina, mig despullada, que avança des de l'esquerra cap al centre de la composició. Una altra dona aixeca els braços expressant angustia, a la dreta del quadre, i en l'altre extrem una mare crida amb un fill als braços, que sembla mort. La boca la té oberta, deixant veure una llengua afilada cap al cel, com la del cavall o la del brau, just sobre d'ella. També trobem un ocell mort sobre una taula, i a part de les figures els elements escenogràfics: una espècie de teulada, una petita finestra, un terra de baldoses a la base, etc. Aquí rau el segon tret que el diferencia de les escenes èpiques anteriors al Guernica: pocs personatges, escenografia simple i impacte visual, considerant la grandària de l'obra.
Així doncs, per assentar un primer punt sobre l'obra, podem dir que el Guernica és una suma de l'experiència adquirida en els anys previs de l'obra de Picasso. Prescindeix en gran manera de l'objecte de l'encàrrec, i inscriu aquest en el moviment surrealista per donar-li un caràcter social i crític molt concret. Converteix aquest moviment pictòric en alguna cosa més que una teoria estètica formulada per André Breton, i l'eleva a límits inimaginables. Breton arribà a eximir a Picasso i Braque de les exigències de la seva teoria per incloure la seva creació al moviment surrealista, ja que considerava la genialitat d'aquests digne de figurar-hi.
Per executar l'obra emprà el llenguatge cubista, que era el més radical dels que dominava. Això és degut a la temàtica, principalment: es representa un bombardeig, fogonades de llum encegadora i de metralla; els objectes i els éssers s'esquerden sobtadament, com vidres, reduplicant-se i deformant-se tràgicament. A més d'altres raons, però, cal significar el paper de la propaganda de l'època, que havia adoptat una simplificació edulcorada del cubisme, ben avingut amb les tècniques gràfiques, que construí tota una escola de cartellisme molt significativa. El Guernica, sempre s'ha dit, és com un gran cartell, un autèntic "crit en la paret", adequant-se perfectament a aquest mitjà de comunicació de masses, tot i que, òbviament, no es tracta ni d'un cartell edulcorat ni de formes facilones. No deixa de ser cubisme radical, rabiosament vanguardista.
 |
 |
Així doncs, no podem deslligar el Guernica de tota l'obra anterior de Picasso, especilament la inmediatament anterior, la de les metamorfosis, on construeix tot l'univers simbòlic que aplicarà d'una manera definitiva en aquest quadre. En els centenars de bocets que realitzà per executar de la manera que ell millor creia que havia de fer-ho, va desgranant-se tota aquesta simbologia: el brau orgullós i desafiant, erecte, com si no li afectés la tragèdia que té al davant, sibolitza aquí el poble espanyol que no vol ser sotmès al feixisme. També son el poble espanyol les víctimes, inclosa l'euga, que si bé en principi ens sembla un cavall, resulta ser l'alter ego femení de l'espanya representada pel brau.
Comparat amb l'estudi fet amb els bocets, l'execució definitiva fou molt ràpida, ja que en vint dies deixà pintats vint-i-set metres quadrats de tela, (i més si es té en compte que es produïren nombrosos canvis durant la mateixa realització).
El quadre està pintat en blanc i negre, amb una variadíssima gama de grisos i alguns tocs blaus gairebé imperceptibles. Alguns crítics han apuntat sobre la influència que exerciren les fotografies en blanc i negre de la ciutat destruïda, però no s'ha d'oblidar altres factors, com els gravats i dibuixos surrealistes que actuaren com a precedent, i molt especialment l'aiguafort Somni i mentira de Franco, en la seqüència narrativa del qual s'inserta aquest gegantesc quadre.
 |
Aquí apareix una dona que intenta escapar o baixar una escala, envoltada en flames. En principi als bocets hi apareixia un ocell sobre d'ella, amb el pic desmesuradament obert, com si estigués greument ferit o anunciés amb el seu crit el desastre al que assisteix. En el quadre definitiu, però, Picasso trasllada aquest ocell -ja mort- a la taula que hi ha entre el brau i l'euga. |
 |
L'escena de la dona aguantant la làmpara marca la verticalitat i la organització central del quadre. La dona ajupida, que sembla que busqui la llum, costrueix la diagonal de la piràmide lluminosa central. La bombeta ens indica el moment del dia, convertint-se en el vèrtex de la piràmide lluminosa. Al final sembla com si tota l'obra s'hagués situat a l'interior d'un cristall de roca i la veiessim en l'instant fugaç en que una sobtada explosió l'esquerda en milers de trossets. |
La mare amb el nen mort fou un tema molt treballat per Picasso, realitzant moltíssims bocets i variacions. El comú denominador de tots aquests treballs és el rostre desgarrat de la dona que plora. Picasso assajà llavors les caracteritzacions de dolor més extremes, patètiques i convincents de la història de l'art: els ulls llacrimegen i es buiden sortint de les òrbites, que arriben a semblar barquetes a la dervia, i a vegades les llàgrimes es trasmuten en agulles clavades als ulls. Un altre component del dolor és la boca, desmesuradament oberta, amb els dents sortint i la llengua afilada, com si fos el resultat d'un crit desgarrador que sortís de les entranyes.
Per acabar, direm que en el Guernica ningú no es salva, tot és una cega destrucció, a excepció potser del brau, que hauria d'haver estat, en circumstàncies normals, l'objecte del sacrifici ritual. Aquest fet ens remet a l'obra inmediatament anterior al Guernica, on plasma en les seves metamorfosis les corridas, amb espectadors pacients i sense protagonisme. En aquesta ocasió, però, no hi ha espectadors, com tampoc no hi ha el matador. No hi és present l'assassí perquè aquest s'ha saltat les regles del joc ancestral. Picasso suggereix que el foc covard i aniquilador dels avions feixistes ataca la natura mateixa de la vida. Està clar, doncs, que la gran villania d'aquest atac, i de la sublevació militar mateixa, arrancà l'artista del mite (tauromaquies) a l'abocador de deixalles de la història.
Queda, però, un misteri per aclarar: qui és l'espectador?, hi ha una denúncia en aquesta actitud de Picasso?