Pablo Picaso és considerat universalment el màxim pintor del s.XX. Dotat excepcionalment per la pintura, posseïdor d'un dibuix prodigiós, dominador dels secrets del color, no és per aquests aspectes formals pels quals ha estat reconeguda la seva condició de geni, sinó per la seva capacitat inexhaurible de creador d'un univers de formes pròpies. I perquè amb aquestes formes va acomplir allò que ell creia que era la seva missió: donar testimoni del seu temps i dels problemes dels éssers humans del seu temps. Fou un artista polifacètic, destacant no només en pintura, únic i genial en totes les seves facetes, sent un dels artistes més prolífics de la història, arribant a fer unes 20.000 obres d'art.

Les tres holandeses (1905) Museu Pompidou, París

L'època blava i l'època rosa

Establert a Barcelona, les primeres etapes d'aquest pintor malagueny van ser dins les pautes de la pintura figurativa. El 1904 es va instal.lar a París on, per una banda, fou influenciat per postimpressionistes com Gauguin, i per l'altre els temes de les obres d'Edgard Degas i Tolousse-Lautrec. Conmogut pel sofriment, va retratar un mostrari de personatges desnerits, vençuts per la pobresa; són cecs i invàlids, treballadors extenuats, rodamons, alcohòlics i prostitutes, pintats amb una monocromia blava. És un període penetrat d'un patètic aire humanitari, i les figures són sovint dibuixades amb modulacuions ascendents inmerses en una dolça i general tonalitat blava, un món d'angustiant tristor, recordant en certa manera el Greco. Durant aquesta època va passar els estius en pobles de Catalunya: Gòsol, Horta de Sant Joan i Cadaqués.
Després de l'època blava ve l'anomenada època rosa, on la soledat anterior es va substituïnt per una melanconia més reposada i dolça, coincidint amb la coneixença de la seva primera companya: Fernande Olivier. No sols va canviar el color, sinó també les formes, ja que el món de pidolaires va ser substituït pels acròbates i arlequins del circ. És precisament aquesta època que explota el fauvisme, però la paleta de Picasso continua mantenint-se amb excepcional sobrietat, fins i tot quan pintava l'arlequí, on preferia tonalitats fredes, gairebé apagades. Potser Picasso, fugint de l'esclat de color fauvista, no vol deixar la denúncia social de la pobresa. Mitjançant el vermell brut i a apagat, aconsegueix reflexar la soledat més profunda de l'artista, condemnat a fer riure quan ja no hi ha res que faci gràcia. En la figura de l'arlequí, Picasso pinta el seu alter ego, el seu altre jo que repetirà en treballs posteriors. Dibuixant en tonalitats pastels uns saltimbanquis esquàlids i resignats, es deixa entreveure un crit de denúncia, una veu que vol deixar-se fer sentir, i que parla en nom de moltes persones.

L'Arlequí (1923) Museu Pompidou, París

Picasso evoluciona, i la seva pintura va adquirint matisos cada vegada més compromesos. A la tonalitat difusa li succeeix el recolliment del color dins de les formes, mentre el dibuix es torna més marcat, gairebé com si volgués donar un relleu més enèrgic a les figures que destaquen al fons. Però la transformació no s'esdevé tan sols en l'àmbit del llenguatge. Els diferents modus estilístics indiquen en realitat una transició cap a una visió diferent. El crit del poeta francès Riambaud "torneu-vos salvatges!" ressona al cervell de Picasso, i amb ell tot un grup d'artistes que refusen la societat constituïda, una repulsa a l'art oficial, és a dir, una rebelió davant d'uns situació llunyana de les idees i sentiments que tan sols cinquanta anys abans havien nodrit artistes i intel.lectuals. El descobriment d'allò "primitiu" serà la conseqüència de la rebelió.

El cubisme

Picasso deixa aviat els passos de la pintura figurativa i comença a investigar les possibilitats de la geometria. Després de fer moltes proves en quaderns d'apunts, el 1907 va pintar Les senyoretes del carrer d'Avinyó, autèntic manifest del cubisme. Aquest quadre ha estat el primer gran exemple d'aquell furor instintiu i al mateix temps cerebral que fou tan típic de Picasso. Davant de la pintura tradicional, Picasso trenca amb aquesta obra amb la profunditat espaial i la forma de representació ideal del nu femení, reestructurant-lo per mitjà de línies i plans tallants i angulosos. En aquesta tela hi ha una força primordial que es conservarà com a mínim durant dos anys amb el mateix caràcter, expressant-se en una sèrie de natures mortes aristades, anguloses, així com un grup de figures imponents i de paisatges pintats amb enèrgica volumetria. El 1909, a l'Horta de Sant Joan, aquesta violència inicial s'aplaca i l'ensenyament de Cézanne s'imposa: les formes geomètriques es fan més calmades, més compostes. Aquest és el veritable començament del cubisme.
El cubisme representà, per Picasso, un fet de rigor, una disciplina formal que li servia per subjectar el tumult instintiu desencadenat per Les senyoretes del carrer d'Avinyó. En plena meitat de l'època cubista, però, tornà a sorgir la memòria del nítid perfil dels cossos de noies joves de l'època rosa. Els signes d'aquesta "reconsideració" els trobem ja el 1914 i 1915.

Les senyoretes del carrer d'Avinyó, 1907
Museu Picasso, Barcelona

L'expressionisme. Les metamorfosis

Picasso no va tenir cap relació amb cap grup expressionista, però al marge d'aquests el seu art va acabar desenvolupant-se dins les seves pautes. Al final dels anys vint, alarmat per alguns senyals que anticipaven la violència que es va precipitar sobre la vida europea, va intentar expressar la seva angoixa convertint la forma humana en una sèrie d'elipses o d'angles. Aquestes formes originals corresponen al període anomenat de les metamorfosis.
El clímax de tensió va arribar quan va esclatar la Guerra (in)Civil a Espanya. El Guernica, més que un quadre, és un símbol, i està fet amb símbols de dolor: un guerrer mort, una mare amb un nen mort als braços, un cavall que es retorça...
Del mateix any 1937 és una altra obra punyent: Dona que plora, un dels rostres més patètics de la història de l'art. Després de la Guerra (in)Civil, la Segona Guerra Mundial va continuar demanant a Picasso quadres símbol de sofriment; per exemple, Crani de bou davant una finestra (1942), on uneix el dolor de la guerra i el personal per la mort d'un amic entranyable, l'escultor Juli González.

Un cop va haver acabat la gran guerra, va començar una etapa de calma en l'art de Picasso, en què pintava coloms i balcons amb flors, oberts davant el color del Mediterrani. D'aquest període hem de recordar la sèrie de quadres de Les Menines (Museu Picasso, Barcelona). Obra concebuda en homenatge a Velázquez, i on l'espai i les figures són totalment diferents. Si comparem l'obra mestre de Velázquez amb la sèrie de Picasso podrem comprovar l'audàcia dels canvis que va experimentar la pintura del s.XX.

Molts dels últims quadres estan basats en obres dels grans mestres del passat, no tan sols les Menines de Velázquez, sinó també d'artistes com Gustave Coubert, Eugène Delacroix i Èdouard Manet. Durant aquests anys explorà altres suports i expressions artístiques dedicant-se a fer excel.lents litografíes, ceràmiques i escultures

L'albada (1942) Museu Pompidou, París