Pintor i escultor català. És un dels líders de l'informalisme internacional. Tàpies inicia el seu periple artístic el 1945, quan s'apropa a les obres de filòsofs com Nietzche, Unamuno o Shopenhauer, poetes com Edgar Allan poe, músics com Wagner o Shumann i artistes com Van Gogh, o l'època surrealista de Picasso. Més tard coneixeria Jean Paul Sartre, l'existencialisme del qual marcaria la trajectòria vital i artística de Tàpies.
Sobre la base del surrealisme funda el 1948, juntament amb un grup de joves artistes i intel.lectuals catalans, el grup Dau al Set, que planteja una opció artística i cultural vanguardista de trencament amb els corrents convencionals que es desenvolupaven aleshores en l'espanya franquista. El 1950 obté una beca per estudair a París, on pren contacte amb l'esquerra revolucionària i la pintura abstracta.

Retrats de quatre dels membres de Dau al Set, realitzats a l'època de l'exposició i recollits en el número extraordinari DAU AL SET il.lustrat per Modest Cuixart (esquerra superior), Joan Ponç (esquerra inferior) i Antoni Tàpies (dreta inferior), amb textos de Joan Brossa (dreta superior), el desembre del 1949 (L'Avenç nº242, Desembre de 1999)

El 1951 es deslliga del grup Dau al Set i inicia la trajectòria individual, optant per una línia informalista, abstracta, basada en les investigacions sobre la matèria pictòrica com a mitjà d'expresió artístic: imposa com a valor total la matèria devant la forma. D'aquí que la seva obra sigui l'exponent de primer ordre de la corrent matèrica informalista.
Al llarg de la seva trajectòria empra diferents procediments.. En el collage barreja elements heterogenis amb la pasta pictòrica aplicada directament del tub en forma d'empastos gruixuts i granulosos, sobre els que realitza petjades, incisions, solcs i esquerdes, amb els dits i d'altres mitjans. Altres vegades (Blanc amb taques roges, 1954) utilitza el grattage, que consisteix en el rascat o ratllat de superfícies com el cartró. L'objectiu final és una pintura orogràfica, de relleus, recreant-se en la presentació de textures rugoses, poroses o granuloses (matèriques en definitiva) que contrasten amb superfícies llises, com s'observa en la seva obra Blanc craquelat (1956). A partir de 1953 fa ús de la tècnica anomenada mixtura, consistent en la barreja de la pintura a l'oli amb pols de marbre. Aquesta barreja es diposita sobre el suport de tela, un cop l'ha pintada monocromàticament. Després es procedeix a treballar la matèria mitjançant l'anomenat grattage. La finalitat de la qual és, novament, ressaltar el caràcter matèric de l'obra, donar un relleu a la superfície, com a Negre sobre taca vermella (1954). Altres vegades utilitza l'encolat de superfícies. En una última fase Tàpies deixa gotejar la pintura sobre determinades zones i procedeix a incorporar-hi els símbols que el caracteritzen.

Blanc amb taques rojes, 1954 Tècnica mixta sobre tela, 115x88 cm (Col.lecció Maria Lluisa Lacambra, Barcelona)

A partir de 1962 comença una etapa en la que es produeix la integració en l'obra d'objectes quotidians com cordes, plats, palla, juntament amb signes antropomòrfics (peus, mans, dits,etc), com s'observa a Palla sobre tela. La seva gamma cromàtica ha oscil.lat entre ocres i la inclusió d'un color més viu, taronges, roses, grocs i blaus.

A partir de la dècada dels setanta la seva obra presenta heterogeneïtat estilística i, si bé segueix cultivant l'infomalisme, a voltes presenta una realitat objectual integrada per la presentació d'elements quotidians, per exemple en Matèria gris en forma de barret.
Tàpies ha estat considerat precusor de l'art povera. Desde la dècada de 1950 la seva obra ha gaudit de reconeixement internacional, i han estat molts els estudis teòrics que han realitzat especialistes sobre la seva obra. A més ha realitzat ceràmiques, tapissos i escultures, entre les que cal destacar la plaça de Sant Boi del Llobregat, i l'escultura pública Picasso inaugurada a Barcelona el 1990, any en que també s'inaugura la Fundació Tàpies a Barcelona.