Resum

Argelaguet, Jordi (1998). El procés d'elaboració de la llei de política lingüística. Barcelona: Editorial Mediterrània

L'aprovació de la Llei 7/1983 és la culminació del procés iniciat amb la redacció dels articles de la Contitució Espanyola i de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (EAC) que fan referència a la llengua. L'article 3 de l'EAC marca el sostre de la polícia lingüística a Catalunya, un sostre que no es pot, de cap manera, ultrapassar. Aquest límit el podem resumir en dos eixos bàsics:

1. La consideració del català com a llengua pròpia.

2. La doble oficialitat del català i de l'espanyol.

    

   1. El context polític i social

   Després de les primeres elecions al Parlament de Catalunya (març de 1980) era obvi que calia consens, perquè, malgrat la victòria de CIU, el front PSC-PSUC-ECD tenien una àmplia majoria.

   Les primeres actuacions del Govern de la Generalitat es ppoden resumir en dos àmbits:

   a) Encarreguen un esborrany a Aina Moll, que ja hauria d'estar preparat en aprovar-se el reglament.

   b) Foren promulgats diversos decrets: el que fixa l'ús del català als òrgans de la Generalitat i els que fixen l'agregació de l'ensenyament del català al sistema educatiu.

   Atès que des del moment en què s'havia d'aprovar la Llei, els monolingües en espanyol havien de tolerar que els catalanoparlants usessin llur llengua públicament i amb plena validesa jurídica, alguns hispanòfons s'agruparen per rebutjar la suposada vulneració dels sus drets lingüístics a Catalunya i van impulsar l'anomenat "Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña" àlies "Manifiesto de los 2300".

   El rebuig al Manifiesto va ser tan general que va unir totes les forces polítiques catalanes, a part de crear una xarxa cívica que es concretaria en l'acte públic "Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes" (març 1981), que va cristal·litzar en la creació de la Crida, una plataforma cívica que tenia com a objectiu principal mobilitzar la societat en defensa del català i de Catalunya.

   2. La cronologia de la redacció de la llei

   Els tràmits van durar 3 anys, la qual cosa demostra que existien unes dificultats. En favor del consens, el text que havia elaborat la Conselleria a partir dels esborranys de les propostes no va servir absolutament de res. Sinó que va ser constituïda una Ponència conjunta, que va redactar una "Proposició de Llei de Normalització Lingüística", tot i que el PSC va presentar un text alternatiu.

   A partir del juliol de 1981, s'obria el termini per presentar-hi esmenes, després de les quals es va presentar el Dictament de la Comissió. Un cop valorada la constitucinalitat del text proposat, el 6 d'abril de 1983, el Ple del Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya (LNLC), per 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció.

   3. La comparació dels continguts de les propostes

   1) L'Esborrany proposat el 1980, inspirat en la "Carta de la llengua francesa" del Quebec, va ser assumit per CIU i reeusat pels altres partits. El PSUC, per la seva banda, va presentar els "Criteris per a un Estatut de la Llengua Catalana" i el PSC, per la seva, va presentar un text alternatiu. Com a sonseqüència, la Ponència giraria sobre dos eixos fonamentals:

• El que tenia com a model el del Quebec, és a dir, els textos de l'Esborrany i del PSUC, amb el suport d'ERC.

• El model proposat pel PSC, al qual s'anirien acostant progressivament els altres.

   

  2) El text de la Ponència continuava distingint entre els drets lingüístics individuals (principi de personalitat) i els col·lectius (principi de territorialitat). Els àmbits de catalanització eren menys que en el text anterior. A més, el Preàmbul suavitzava l'explicació de les causes de la situació del català a Catalunya.

  3) El text alternatiu del PSC tendia a plantejar una llei molt genèrica, deixant molts aspectes sense concretar i remetent-se a un posterior desenvolupament.

  4) El Dictament, qualificat de "naufragi" per a la catalanització (Ferrer 1984) va tocar fons pel que fa a intensitat i estensió del procés previst. Per exemple, l'objectiu final del procés de normalització havia passat de fer del català la llengua comuna, senzillament, estendre'n el coneixement i assolir la igualtat plena de les dues llengües.

  5) El text aprovat pel Parlament recuperava algunes mesures catalanitzadores que s'havien perdut durant el llarg camí. Allò recuperat es pot resumir en els següents punts:

• La inclusió d'una relació de drets lingüístics.

• La versió catalana d'una llei de Catalunya seria la vàlida.

• Els centres d'ensenyament havien de fer la llengua catalana vehicle d'expressió normal.

• Preeminència del català a la retolació pública.

• La llengua normalment emprada als mitjans de comunicació de la Generalitat seria el català.

4. Les condideracions finals sobre el debat de la LNLC

Pel que hem vist, els primers texts eren molt ambiciosos, però a mesura que anava avançant el procés s'anavan imposant les lleis més toves i menys normalitzadores. Per això, els partidaris d'una veritable normalització han cricicat la Llei del 1983 de limitar-se a despenalitzar l'ús del català (Murgades 1996), o bé que és excessivament ambigua, sobretot quant al concepte de "normalització" (Martí i Castell 1984, Lamuela 1994). Tot això, en favor del consens i per por de no voler provocar un conflicte o voler anar més enllà del que acceptaria el Tribunal Constitucional espanyol.

5. L'anàlisi dels texts més rellevants per a la Llei del 1998

a) El primer pas per a fer una nova Llei (1/1998) va ser l'Esborrany presentat per CIU, amb la intenció de fer una llei que anés més enllà que la del 1983, sobretot perquè ara sí que faria referència a àmbits com: el món socioeconòmic, les telecomunicacions, les industrials culturals i l'enginyeria lingüística. El mateix text justificava la necessitat d'una nova llei ateses les mancances d'una llei del 1983. El PP s'hi va manifestar en contra. ERC va criticar l'Esborrany per no ser ambiciós i prou útil; el PI també el trobava massa tou; IC demanava recursos suficients per tirar endavant la llei i el PSC no la considerava necessària. L'Esborrany era un avenç important respecte la Llei del 1983 perquè incorpora temes com:

1. La disponibilitat lingüística.

2. S'estableixen garanties de compliment, que fan referència a les eventuals sancions.

3. Les etiquetes dels productes alimentaris envasats distribuïs a Catalunya han de constar, com a mínim, en les dues llengües oficials.

Però amb els debats de la Ponència, les pretensions de CIU van ser retallades per les pressions d'altres grups polítics. Per exemple, es va començar a limitar el principi de disponibilitat lingüística, circumscrit a l'àmbit de l'Administració. Aquest primera cessió de CIU va fer que ERC i PI s'oposessin a fer excepcions a la disponibilitat.

b) El segon pas va ser el de la Ponència. Durant els seus treballs, ERC va expressar la possiblitat de votar-hi en contra; mentre que el Foro Babel publica un segon manifest. La Ponència suavitza la disponibilitat lingüística, així com les quotes de doblatge en català al cinema i l'ús del català per part de les empreses concessionàries. Tothom opinava : ERC volia que es mantinguinessin les quotes als mitjans de comunicació, el PI demanava que el principi de disponibilitat quedi clar, IC estava d'acord amb el text de la Ponència, el PSC discrepava del títol i el PP s'oposava a les quotes, a les referències a l'etiquetatge, etc. Un cop fet públic el text, el debat al voltant de la Llei prenia cada vegada més intensitat.

c) El tercer pas va ser el de l'acord entre CIU i Serra. Atès que el PSC era el principal partit de l'oposició i el més votat a les municipals i a les estatals, CIU s'hi va reunir diverses vegades, fina arribar a un acord, amb la condició sine qua non de rebaixar alguns aspectes, amb la qual cosa el nou acord suposa la desaparició de la disponibilitat lingüística, una limitació enorme de les quotes i la supressió de les sancions als individus.

d) El quart pas vas ser la incorporació d'IC i del PI. Tots dos partits van acabar sumant-se al pacte CIU-PSC, però evidentment després de presentar unes esmenes que van ser aprovades per CIU-PSC. Aquestse esmenes van significar un avenç en les expectatives de normalització, sobretot les del PI, que exigia que "els formularis, impresos, convenis, pactes d'empresa, rètols, informacions als treballadors (...) han de figurar almenys en català", la col·laboració amb altres territoris de llengua catalana, etc.

e) El cinquè i darrer pas va ser la votació final al Ple del Parlament. Abans, però, el Consell Consultiu va declarar dubtosos (possiblement podrien ser inconstitucionals) 7 articles del text de la Llei i de 22 de les esmenes presentades (14 d'ERC, 7 del PI i 1 d'IC) van ser acceptades 8 esmenes d'ERC i 2 del PP. Én canvi, van ser rebutjades 91 esmenes d'ERC i 51 del PP.

5. Les conclusions: la Llei 1/1998 obre noves perspectives

Si la comparem amb la Llei del 1983, la Llei 1/1998 és un avenç, sens dubte. Ara bé, si tenim en compte les intencions inicials els resultats són força més minsos.

Introducció

Objectius

Metodologia

La llei de 1998 a la premsa

Lleis

Articles

Conclusions

 

Daniel Ruiz-Trillo L'elaboració de les lleis UAB.

Política Lingüística 2001-2002 Albert Branchadell.