En pocs moments, un incident pot fer variar els punts de vista d'unes persones sobre unes altres, condicionar les seves relacions i fins i tot canviar totalment el seu futur, especialment a l'edat dels membres del grup de l'escola de candidats a especialista.

Tot va començar a un quart d'hora de l'acabament de l'estudi del dia, amb un crit d'en Gramoni que es va aixecar i va restar pal plantat tot mirant el terminal de la Marla. Era absurd, en tot cas era la Marla qui tenia motius per xisclar. El seu terminal mostrava un gran quadre de colors llampants:

Una "penjada".

En Ziol seia, totalment concentrat en un tema de botànica, en una cadira de vímet, just a l'esquerra d'en Gramoni que al seu torn seia a l'esquerra de la Marla, al tercer dels vuit rengles de taules amb terminal incorporat que hi havia a l'aula principal de l'escola. Quan el crit el va treure del seu estat d'abstracció i va copsar què passava li van venir ganes de plorar: era una injustícia, una altra vegada castigarien una pobra noia per una cosa de la qual no era responsable. Els terminals, de tant en tant, es "penjaven", o per dir-ho d'una altra manera, es bloquejaven i no responien a les comandes. Calia aleshores la intervenció d'un superior per tornar les coses al seu estat normal. Ningú no entenia el perquè del mot penjar. Els terminals es penjaven per motius desconeguts, possiblement per prémer inadvertidament vàries comandes alhora, normalment li passava a algú que estava distret i amb les dues mans damunt del tauler de comandes. Els superiors sempre castigaven qui penjava un terminal.

Els quatre nois i la noia de la colla d'en Batrel no li queien gens bé a en Ziol. Volien arribar a superiors a qualsevol preu i no se n'amagaven, per a ells seria un fracàs esdevenir tan sols especialistes. El preu a pagar era una obediència i una col·laboració incondicional amb el sistema de control de l'escola. Eren molts els qui havien sofert càstigs per les seves maquinacions o per haver estat denunciats per qualsevol fotesa que els superiors mai no haurien descobert per ells mateixos.

L'incident va ser la gota que va fer vessar el got, tots els del grupet van començar a envoltar la Marla, i amb un somriure sàdic als llavis li deien:

—Creies que a tu no et passaria mai?

—Ja veuràs, ja, el que t'espera.

Amb el brogit penetrà a la sala d'estudi el superior Cràdec, el director. Era un home alt, sec, de cabells curts i arrissat, amb uns llavis prims i uns ulls blaus petits que mai no miraven directament. Es produí la immobilitat i es feu el silenci. Durant uns inacabables quinze segons restà immòbil, com decidint què havia de fer.

—Tu, Ziol, vés a la sala gran de la coberta 68, a l'entrada de la secció dels superiors. Fes avisar el superior Fliomir, l'encarregat dels terminals. Que vingui immediatament. Tens cinc minuts —parlà amb veu autoritària i li donà un passi per accedir a la zona dels superiors, una plaqueta de fusta gravada—. Tu Marla, espera't a l'altra sala. Tots els altres continueu l'estudi. Aquí no ha passat res!

En Ziol va mirar el rellotge de l'aula, marcava DILL 25:01:9075 19:47, i va sortir corrents a complir l'ordre, tot fent una darrera ullada a la Marla. Quina serenitat, a ell que li tremolaven les cames només de pensar en parlar amb un superior. L'admiració que sentia per ella era tan gran com el menyspreu que sentia per la colla d'en Batrel.

La Marla volia ser especialista en música, compositora, encara que podria fer qualsevol altra especialitat: era molt bona en totes les matèries. Era dos anys i mig més gran que en Ziol i fins a aquell moment no havien coincidit gaire, malgrat que com a mínim tenien tres coses en comú: cap dels dos no tenia pares, vivien tots dos a la residència de joves sense família de la coberta 40 i havien estat admesos a l'escola de candidats, cosa que sols aconseguia un noi de cada cinquanta, amb la millor classificació de les seves promocions. I ell que creia que les noies no tenien cap interès. Realment era una noia interessant, la primera que coneixia veritablement interessant, era intel·ligent, observadora i de poques paraules. S'assemblava a la mare, fins i tot físicament: els ulls color ambre, els llavis fins, el cabells arrissats que li arribaven a les espatlles. Era la més alta de les noies de l'escola, i probablement, la més forta, i no sols en el sentit físic de la paraula.

Encara que fos una bogeria havia de fer alguna cosa… L'analgèsic prohibit!

La mare d'en Ziol havia estat especialista farmacèutica, la millor de tot Supra, i li havia deixat un quadern de fulls de papir escrit amb lletra petitíssima amb receptes i una caixa amb uns quants centenars de comprimits i flascons amb líquids d'eficàcia variable contra diverses afeccions. Ho recordava perfectament, la darrera entrada del quadern. Comprimits de zul·lònia: analgèsic molt potent, actua en vint minuts, efectiu durant dues hores. No prendre'n més d'un cada dos dies. Fortament addictiu. Il·legal.

En aquell moment era a l'extrem de la coberta 55. La seva cambra era a la 40. Si corria molt, podria fer-hi un tomb abans de pujar a avisar en Fliomir. Sabia que en Cràdec li controlaria l'horari, ho feia sempre, i si l'enxampaven fora de l'escola, en un trajecte que no era el que li havien manat, li podria passar una cosa encara pitjor que a la Marla. I si li trobaven la pastilla, el podrien arribar a expulsar dels candidats, s'acabarien els estudis, quedaria classificat com a normal, treballaria manualment tretze hores al dia i perdria totes les possibilitats d'esdevenir especialista en biologia o en terminals.

En Ziol coneixia a la perfecció totes les possibles rutes. Era essencial que no fos vist corrent entre les cobertes 40 i 55, qualsevol superior que el veiés l'aturaria i esbrinaria el que passava. I molts adults avisen els superiors si veuen quelcom fora del normal, com un noi amb la túnica de l'escola de candidats corrent per les escales. Passaria per l'escala fosca, l'única que travessa totes les cobertes d'aquella part del sector, la coneixia perfectament i a vegades hi passava per gust. Era difícil trobar-hi algú, però si s'hi corria, era perillosa per un motiu diferent: alguns trams s'empraven de magatzem temporal i es podia ensopegar. Va haver-hi sort. Baixar quinze pisos, el comprimit, pujar quinze plantes a les fosques i tornar a l'Escala Major… no, millor continuar per la fosca, no convenia que el veiessin córrer… calia comptar les plantes, la coberta 69 era totalment prohibida, allí no li valdria el passi. Va sortir a la llum, coberta 68, damunt d'una porta un plafó rellotge posava amb grans xifres vermelles DILL 25:01:9075 19:52. Cinc minuts. Uf!

Mentre baixava lentament amb en Fliomir per l'escala major, els superiors mai no caminen gaire de pressa, en Ziol va passar de l'eufòria al pessimisme: no podria donar el comprimit a la Marla, ella no entendria que se l'havia de prendre, no hi hauria temps que li fes efecte, els superiors l'enxamparien o qualsevol altre problema imprevist…

Li flaquejaven les cames. Estava mort de por. Ho deixaria córrer… No podia ser, mai, ell no era un covard. Però no sempre tot són desgràcies. Arribats a la coberta 55, les netejadores fregaven el corredor principal i tot era mullat. No era qüestió que un superior s'embrutés els peus que, com tothom, duia descalços, ni que anés a voltar per una altra coberta o per un passadís secundari entre les habitacions. Esperaria que li eixuguessin el pas.

En Ziol que ja havia fet l'encàrrec i que no tenia perquè acompanyar en Fliomir, s'avançà passant per les sales de conreus, també anomenades cambres agràries que coneixia perfectament. A l'aula petita sols hi havia la Marla, en Cràdec no hi era, potser era al lavabo, o a la sala dels terminals. Una oportunitat increïble.

—Té, pren-te això, fa minvar el dolor, et farà efecte en vint minuts, quan vinguin els superiors procura d'allargar-ho. Confia en mi.

Hi confià. Aquell era el nen de catorze anys recent fets, escanyolit, repel·lent, ploramiques i egoïsta que tots creien? En un segon el va veure amb uns altres ulls. Uns ulls com cap ulls no havien mirat mai en Ziol i amb els que ella tampoc no havia mirat mai ningú. Va agafar la pastilla i la va mastegar, tenia un gust espantosament amargant… i haver-la d'empassar amb saliva. Mentre continuava mirant els ulls negres d'en Ziol, li va estrènyer la mà un segon i la va trobar més forta del que es pensava. Els superiors arribaven. En Ziol tornà el passi a en Cràdec. Els altres nois plegaven de l'estudi just en aquell moment.

En Ziol va baixar lentament al menjador de la coberta 40. Aquells ulls, aquella mà. No ho oblidaria mai, els seus prejudicis contra les noies s'havien esvaït. Fins i tot la Trema, la cuinera del seu menjador, una vídua alta i grossa que el quadruplicava en edat li semblava atractiva en aquells moments.

—La Xandra m'ha explicat el que li ha passat a la Marla. Saps quin és el menjar que més li agrada? Vull fer-n'hi per quan baixi.

—La sopa de canya dolça, em sembla. No entenc res. Perquè han de castigar la gent per una cosa tan absurda com que es pengi un terminal? Ho saps tu?

—És la regla de Supra —la Trema alçà les espatlles amb cara de resignació.

Ja a la seva cambra, en Ziol va prendre el determini de respondre la pregunta. Com és que una penjada és més greu, per exemple, que una baralla, o que oblidar els deures, o que escapolir-se de la feina?

Ningú no creia en històries de malediccions, ni en un esperit del terminal que es podia enfadar. Ni tan sols els superiors que de tant en tant en parlaven als nens petits. Alguna cosa dels terminals podia pertorbar l'ordre i fer perillar el sistema? Possiblement. Realment alguna cosa no lligava dins els terminals. Als terminals s'hi podien executar exactament set-centes setanta-sis aplicacions diferents, però el sistema de classificació semblava dissenyat per a moltíssimes més, hi havia apartats amb un sol sots-apartat, amb un sol sots-sots-apartat i al final una sola aplicació. Altres aplicacions estaven numerades i mancaven la immensa majoria dels números. Fins i tot dins d'aplicacions d'estudi, molts problemes i exemples sortien en negre.

A més, hi havia les paraules prohibides. Moltes aplicacions, tant d'estudi com d'entreteniment, permetien escriure paraules a la pantalla, com el nom del guanyador d'un joc o la resposta a un exercici. Si la paraula era un absurd com "bteriim" o quelcom similar, era admesa com a nom o en tot cas l'aplicació la senyalava com a errada. Curiosament algunes paraules que semblaven normals però que no volien dir res com "gat", "cel", "mar", o "lluna" eren immediatament esborrades de la pantalla tan bon punt com s'acabaven d'escriure. En Ziol estava segur que acabaria trobant una explicació. El famós codi de reinicialització que només coneixien alguns superiors podria ser la pista. Si més no, sabent-lo podria evitar algun incident com el d'avui. Una idea! S'havia de provar. En Fliomir estava menjant quan l'havia anat a buscar i duia les mans brutes de greix. El molt porc no se les havia rentades abans de baixar a donar el codi al terminal. Hi hauria deixat marques?

Més valia no perdre temps, els de la neteja podien haver esborrat les empremtes.

Quan va tornar a la sala d'estudi de la coberta 55 les netejadores no hi havien arribat encara, si algú el veia sempre podria dir que havia perdut alguna cosa. A primera vista, al terminal de la Marla no s'hi veia res. Un terminal apagat és un rectangle gris fosc dins el gris clar de la paret o la taula, sovint inclinada, on es troba. És absolutament llis i inalterable, té el mateix tacte que la ceràmica de les parets o de les taules i no té cap part mòbil. Damunt el terminal sempre hi ha un rellotge en funcionament, idèntic en petit als que hi ha damunt de moltes portes. Una pressió suau sobre un cercle verd que hi ha al costat del rellotge engega el terminal. La part superior del rectangle del terminal s'anomena pantalla i és on apareixen textos i imatges, la part inferior es diu tauler de comandes i està dividida en petits quadres, anomenats tecles, amb les lletres, els números i alguns altres signes que poden variar segons l'aplicació. Quan es toca una tecla s'il·lumina breument i el símbol que duu apareix a la pantalla.

En fregar el cercle verd, el terminal es va il·luminar i les tecles van aparèixer al tauler de comandes. En Ziol sense tocar-lo va buscar una bona estona alguna marca de greix, res.

Va apagar, frustrat, el terminal i just quan ja anava a abandonar la sala va veure un llum reflectit a la zona que corresponia a un tauler de comandes apagat d'un altre terminal. Amb llum rasant es veien marques de brutícia. Va cercar l'angle al terminal de la Marla, efectivament, hi havia unes clares marques de greix. Encenent el terminal no s'hi veia res. D'entrada no sabia a quines lletres corresponien les taques. Amb paciència va anar col·locant unes engrunes que duia a la butxaca sobre les taques, al encendre's el tauler no hi havia dubte, en Fliomir havia tocat les lletres S, E, C, R, N i O i també la tecla d'entrada.

Tot sortint de la sala dels terminals, l'eufòria que sentia en Ziol es va estroncar sobtadament. Al passar davant l'entrada, tancada amb una gruixuda cortina, de la cambra de professors annexa a la sala d'estudi, va sentir els crits de la Marla. Encara l'apallissaven? Ja feia uns tres quarts que s'havien separat. Hauria fallat el comprimit? Va gosar mirar darrera la cortina, no es veia ningú, eren a una segona cambra, al despatx d'en Cràdec. Cada vuit o deu segons es sentia un espetec, xac, un xiscle i la veu d'en Cràdec que comptava: cent quaranta-set… xac, xiscle, cent quaranta-sis… A aquest ritme trigarien encara vint minuts.

S'estava avergonyint de no poder parar de calcular ni en els moments més dramàtics quan, sobtadament, el cor li va fer un bot: a terra de la sala de professors hi havia la túnica i la roba interior de la Marla. No s'havia aturat mai a pensar que a les noies també les feien despullar per apallissar-les. Mai no havia vist una noia nua, tret dels dibuixos de les aplicacions d'aprenentatge de biologia dels terminals. Fins als divuit anys als nois els era prohibida qualsevol relació amb l'altre sexe, fins i tot anar a nedar, i això que les noies es banyaven completament vestides. Estava glaçat, no s'imaginava que fos tant fort. Des que havia entrat a l'escola de candidats, ja feia dos anys, a ell no l'havien castigat mai. Ni havia vist com assotaven a un altre, ja que els càstigs s'administren sempre al despatx del director, al contrari de l'escola dels normals, on els nois estan separats de les noies i els càstigs en general són públics. Cada xiscle que sentia, un calfred li recorria de baix a dalt l'espinada. Es va trobar els ulls plens de llàgrimes, i no sabia si eren d'angoixa, de ràbia o de por.

Va baixar ràpidament a la seva cambra. Al quadern de la mare hi havia alguna cosa pels cops a la pell. Era un ungüent d'oli de clàvia i fulles d'ortiga violeta. La Trema segur que li donaria l'oli de clàvia, en feia servir per cuinar. D'ortigues violetes n'hi havia a la jungla de la coberta 38, a dos minuts de distància, on es collien els petits escarabats que es feien servir per fer el colorant blau de les túniques dels superiors. A aquella hora no hi hauria ningú.

En va anar a buscar. Amb cura de no tocar les fulles amb els dits, ja que picaven moltíssim, en va agafar una bona provisió. Va tornar a la cuina de la Trema i les va posar humitejades en un recipient de carabassa, el va introduir al forn, dos minuts. Ara les plantes ja no eren urticants. Amb el corró va extreure el suc de les fulles que eren carnoses i el va tornar a fer bullir al forn. En un recipient petit fet amb la closca dura d'un fruit, va barrejar l'oli i el suc calent. La barreja es va espessir instantàniament, el quadern era exacte. N'hi hauria prou per quatre o cinc aplicacions.

Va tornar a pujar a la coberta 55 per l'escala fosca, esbufegava. Ja no es sentien xiscles a la cambra de professors. D'un bot es va amagar, en Cràdec i en Fliomir sortien, amb la mateixa cara que si vinguessin d'un espectacle, fins i tot caminaven a saltets, una cosa molt poc digna d'un superior, va pensar.

Quan ja no se'ls veia, en Ziol va entrar a la cambra, la Marla s'estava arreglant la túnica i en veure'l, va somriure, es va apropar a ell i li va tornar a agafar la mà.

—Com estàs? —preguntà en Ziol

—Marejada. La pastilla ha estat màgica i gairebé no he sentit dolor fora dels primers cops, quan potser no m'havia fet efecte, no sé si quan passi em farà gaire mal, el que sí que noto és com si hagués begut. Ara em trobo bé, ja veurem més tard. La Xandra, que la van castigar l'any passat, diu que l'endemà és pitjor. No sé com agrair-te el…

—No han notat res els superiors?

—No, he xisclat tota l'estona i s'ho han empassat.

—Ja t'he sentit. I quants te n'han fet?

—Tres-cents: cent a l'esquena, cent a les cuixes i cent al cul.

—El màxim en un dia, i sols per una penjada! No ho entenc. Com tens la pell?

—A ratlles. Mira —va girar-se, es va aixecar una mica la túnica i li va ensenyar un tros de cuixa.

—Et porto un possible remei per a això.

—Un altre comprimit?

—No, és un ungüent. Vés a la teva cambra i posa-te'n. Va, baixem que la Trema t'ha preparat sopa de la que t'agrada…

A aquella hora, els passadissos i les escales d'aquella zona eren buits, la mà de la Marla va cercar la d'en Ziol i aquest va tornar a sentir el que havia notat feia una hora, una hora tan sols i semblava una eternitat.

Aquell vespre en Ziol va somniar, va somniar que tornaven a castigar la Marla i ell no arribava a temps amb el comprimit. No, no era ella, era ell qui estava lligat esperant el càstig. En Batrel i en Gramoni s'ho miraven amb cara burleta. En Cràdec li pegava però no sentia cap mena de dolor, era la Marla qui a cada cop que ell rebia, xisclava. La pell de la cuixa que havia vist aquell vespre s'anava marcant de cops de fuet, no era sols la cuixa, era tot el cos, la veia nua… En Ziol es va despertar sobtadament mentre el seu cos s'agitava espasmòdicament al ritme dels imaginaris cops d'en Cràdec.

La Xandra era la millor amiga de la Marla. Segons l'opinió general, era la més bonica de les noies de l'escola, no era gaire alta, però sí ben proporcionada, duia els cabells amb una trena negra que li arribava a la cintura i tenia uns ulls blaus de mirada alhora curiosa i dolça. Estava amoïnada per la pallissa de la seva companya, recordava la pròpia experiència, i li demanava a cada moment si necessitava alguna cosa, si volia un coixí per seure o si encara li feien gaire mal els cops.

Aquell matí, les noies de l'escola miraven la Marla amb una barreja de pena, por, curiositat i admiració. Quan se'n va anar al lavabo, moltes la van seguir i li van demanar de veure les marques, ella es va descordar una mica la túnica, les de dona sempre es corden pel darrera, i els va ensenyar l'esquena, realment estava marcada, molt marcada.

El matí se li va eternitzar a en Ziol. Un especialista, a qui no havia vist mai, va parlar durant hores sobre la jungla, un tema que ell coneixia abastament. Quan vivia la mare, hi anava amb ella quasi cada dia a cercar les plantes i a vegades els animals que ella necessitava per als preparats. Totes les plantes tenien diverses utilitats, se'n podien treure: medecines, colorants, espècies, conservants de menjar, fusta de diverses menes, adhesius, resina foguera, cosmètics i mil coses més. I si un ésser dels que hi vivia semblava no tenir utilitat directa, la tenia indirecta, era necessari per al correcte desenvolupament d'un altre ésser viu o de tot el sistema.

Tot això l'especialista ho coneixia a mitges, com una lliçó apresa al terminal i no se li veia per enlloc l'experiència directa. Quan en Ziol es va adonar que no aprendria res, el seu cervell es va aïllar i va decidir dedicar-se a pensar en la qüestió del codi del terminal.

Però en realitat en el què va acabar pensant va ser en la Marla, no se la podia treure del cap des de feia setze hores.

A l'hora de dinar, en Ziol frisava per explicar-li els seus descobriments sobre el codi de reinicialització, que amb les emocions del dia anterior va oblidar de comentar-li. Va seure al seu costat i li va explicar tot. Parlava molt de pressa, era la primera vegada que parlava tant amb una noia.

—Pot ser una paraula amb aquestes sis o amb més lletres, si és que n'hi ha alguna de repetida, i segurament s'acaba amb la tecla d'entrada —va concloure.

—Quantes paraules diferents es poden fer amb aquestes lletres? —li preguntà la Marla.

—Si no hi ha repetició de lletres, set-centes vint; si n'hi ha, moltes més… però si és una paraula normal, vull dir sense massa consonants seguides, tindrem relativament poques combinacions i les podrem provar totes.

—Tinc una idea. I si el codi fos una paraula prohibida?

—És una idea molt raonable, si el codi és una paraula prohibida el terminal se l'empassaria, desapareixeria de pantalla i això explicaria que ningú no l'hagi poguda veure mai. Quan acabi de dinar ho aniré a comprovar.

Va menjar ràpidament i se'n va anar al seu terminal a l'aula, va demanar un joc, i a la casella del nom va començar a escriure-hi paraules com: SECRON, SOCREN, CRESON, CROSEN… no passava res, no eren prohibides… CENROS, CONRES, CENSOR i la paraula va desaparèixer immediatament de la pantalla. Censor, què voldria dir? Hi havia moltes possibilitats que fos la resposta correcta i moltes més quan va acabar de provar totes les altres combinacions de les lletres i no formaven cap altra paraula prohibida. El problema era que no tenia manera fàcil de comprovar-ho, no sabia què fer per penjar un terminal i si anava errat, ja sabia què li passaria.

En aquell moment va arribar a la classe en Titem, que seia just al seu darrera, al costat de la Xandra. Era un noi molt treballador, digne de tota confiança però molt reservat i lent de reaccions. Va fer una mirada al voltant com per veure qui hi havia i com qui no diu res, sobtadament, va deixar caure:

—Quan se li va penjar el terminal a la Marla, en Gramoni li estava tocant el tauler de comandes.

En Gramoni sabia com penjar el terminal, i a més voluntàriament va provocar el càstig a la Marla? En Ziol no s'ho volia creure, però tot encaixava, el crit, les mirades, el somriure cínic, per què l'odiava?

En acabar l'estudi va tornar a la residència amb la Marla, van anar per l'escala fosca. Ella li va tornar a agafar la mà i ell li va explicar les seves sospites sobre en Gramoni.

—En Gramoni és el gos guardià d'en Batrel, i a en Batrel li vaig haver de parar els peus fa tres o quatre dies, em volia tocar, i jo no em vaig deixar. Tot lliga.

—Jo t'estic tocant la mà i a més a les fosques —digué en Ziol tot enretirant-la.

—Però jo ja ho vull que tu em toquis…

El cor d'en Ziol se li volia escapar del pit. Ella el va abraçar i ell no sabia què fer amb les mans. Va notar el cos de la Marla. No ho podria aguantar… encara. Suaument es va separar i li va agafar les dues mans.

—Crec que puc provocar en Gramoni i aconseguir que hi torni. I que no se'n surti.

—No t'arrisquis, Marla.

—Ho faré demà mateix, en Gramoni caurà al parany —li va prémer molt fort les mans abans d'acomiadar-se.

Aquella nit en Ziol va decidir modificar la regla, la seva de regla. Es pot tocar algú de l'altre sexe si és que ho volen tots dos.

La Marla feia temps que no creia en regles, no volia dir això que li fos fàcil canviar els condicionaments tan fortament imposats pels superiors i que no tingués inseguretat i por de la repressió.

L'endemà, dimecres, en Ziol va saber per primer cop el que era la gelosia en veure la Marla provocant descaradament la colla d'en Batrel: al mig del cercle s'aixecava la túnica i ensenyava una mica de cuixa, encara molt marcada. Sobtadament es produí una discussió, amb insults dels nois a la noia i ella s'enretirà. Era la provocació, el parany estava parat.

No va passar res en dos dies, la rutina de sempre, sols els improperis que sentia la Marla i de retruc en Ziol quan s'apropava a un dels del grup d'en Batrel.

A darrera hora del dissabte la Marla feia un llarg exercici de càlcul al seu terminal, amb una mà damunt el tauler de comandes entrant xifres i els ulls al quadern que li havia deixat el professor. Semblava totalment distreta. En Gramoni també semblava distret i mirava en direcció contrària.

Va anar tot molt ràpid: en Gramoni va allargar la mà, va prémer tres vegades la tecla gràfics, a continuació dos cops la de majúscules i va enretirar la mà. La Xandra que era a l'aguait just a la taula del darrera ho va veure tot, era relativament fàcil ja que en prémer una tecla, que de fet no era mòbil, aquesta s'il·luminava. Quan la Marla va acabar d'entrar el seu número i va prémer entrada, va sortir el missatge fatídic:

 

No es va immutar, va escriure tot seguit CENSOR i entrada, el missatge va desaparèixer i el terminal va quedar com si res no hagués passat.

Quan en Gramoni es va girar i no va veure res a la pantalla, va pensar que no havia tocat correctament les tecles, i quan ho va tornar a provar cinc minuts més tard, el puny de la Marla li va picar els dits que tenia just al damunt de la seva tecla gràfics. Ja no ho va tornar a intentar.

Aquell vespre la Marla va citar secretament en Ziol a l'escala fosca. Quan el noi va arribar, ella ja l'esperava i el va abraçar. Aquesta vegada sí que va ser corresposta. Durant uns quants minuts van restar en silenci. S'havia descordat alguns botons del darrera de la túnica i les mans del noi van acabar trobant el forat. Finalment van entrar per l'obertura i per primera vegada i durant força estona, unes mans suaus van acariciar la seva pell encara més suau i calenta.

Aquell mateix dia, sis cobertes més amunt i a l'altre extrem del sector, la vida de la Namàlia havia arribat a un punt d'inflexió: en Joèdic, el seu únic fill va ser declarat deficient el mateix dia que feia nou anys. En Joèdic no hi veia, o si més no, no hi veia més enllà de deu centímetres dels seus ulls. Aquesta deficiència, real, de la vista era compensada amb escreix pels altres sentits: oïda, tacte, sentit d'orientació. I sobre tot per una sensibilitat musical fora del corrent, però res d'això importava als superiors: deficient definitiu, perduda per sempre més la classificació de normal.

Per a en Rómec, el pare, un deficient era una càrrega, en Joèdic no aniria a l'escola dels normals ni treballaria en arribar als dotze anys i podria ser un inconvenient per a la seva carrera a la Guàrdia Social, una carrera que ja havia eliminat qualsevol bri d'humanitat o de sensibilitat que hagués tingut abans. Aquell vespre va arribar a casa amb el cos ple de rodamina, la droga dels guàrdies, que els mantenia alerta i els suprimia totes les inhibicions.

La Namàlia tenia molta por, es temia el pitjor, però aquell vespre va tenir sort, en Rómec va entrar, es va ficar directament al llit i va caure adormit instantàniament. Probablement havia pres alcohol a més de la rodamina.