En Vadís no era com els altres, no volia el tracte reverencial que sempre es dóna als superiors i no parlava mai de la Regla. Aparentava uns deu anys menys dels quaranta-cinc que realment tenia, era de complexió atlètica i caminava i parlava sempre a una velocitat que els nois jutjaven aproximadament com el doble de l'habitual en un altre superior.

Deia que de la història anterior al 8950 ben poc se'n coneixia: la invasió dels jamians havia destruït tots els arxius i, de fet, quasi totes les coses mobles. Sembla que la guerra es va guanyar, ja que ni els jamians ni cap altre exterior no va tornar a aparèixer mai més a la vida del sector 43.

Explicava que la tradició oral, recollida al llibre del suprem Abbit, parlava d'altres guerres anteriors, quan més llunyanes en el temps més incertes; de Moni, el primer dels suprems de Supra que va instaurar la divisió de la gent en deficients, normals, especialistes, superiors i suprems; d'un passadís secret que portava al sector 42 i d'un intent fracassat d'invasió d'aquest sector. De l'explosió que va formar el Forat Gran i de les contínues incursions d'exteriors anteriors als temps d'Abbit.

En Vadís havia calculat l'edat del Món. De tant en tant, algun llum deixava de funcionar. Si això hagués passat sempre al mateix ritme que als darrers cent anys i suposant que en el moment de la creació del Món funcionessin tots, calculava que el Món tenia uns 5.000 anys. Si el ritme d'avaries s'incrementava amb el pas dels segles, era del tot coherent pensar que el Món tenia 9.075 anys i que va ser creat l'any zero del calendari.

També era el superior responsable de plànols. Un dia va baixar a la sala d'estudi una gran carpeta amb els plànols dels dominis de Supra: el sector 43 que era on vivien i mig 44, anomenat també sector glaçat o fosc. Els dos sectors eren en realitat tot el Món que coneixien. Dels països exteriors sols hi havia llegendes, cap dada real.

El sector 43 tenia 35 cobertes de la 36 a la 70. A cada sortida d'escala, a la paret, hi havia un rètol que ho posava clarament, per exemple: "Sector 43 coberta 50". No era clar si existien cobertes per sota de la 36, en Vadís creia que sí, no trobava lògic començar a numerar per aquest número, i a més quan queia aigua pels desguassos dels pisos baixos feia soroll de com si caigués molt avall, com a mínim quatre cobertes més.

El sector mesurava uns cinc-cents metres de nord a sud i uns vuit-cents d'est a oest. Els límits nord i sud de totes les cobertes eren clars i s'anomenaven grans murs verticals, eren d'una ceràmica diferent a la de la resta de les parets, molt més groguenca, i en Vadís els va explicar que alguns dels dibuixos rectangulars que tenien, segons la llegenda, eren unes portes que comunicaven amb tots els altres sectors del Món. No eren tan clars els límits est i oest. A l'est on semblava que hi havia d'haver el sector 42, cadascuna de les cobertes quedava bloquejada a un nivell o altre per portes tancades. A l'oest, el sector glaçat es connectava amb el 43 mitjançant moltes portes de comunicació, entre les plantes 40 i 55 n'hi havia onze d'obertes.

El plànol mostrava algunes anomalies: des de la zona dels superiors, una escala pujava més amunt de la coberta 70, una porta tancada estava retolada com a coberta 71, sector 78. Sector que possiblement s'estenia fins moltes cobertes més cap amunt. Degut a la gran quantitat de portes tancades, com a mínim el deu per cent del sector 43 era inaccessible; una part de la coberta 36 estava totalment inundada; i finalment, hi havia el Forat Gran que era un buit de contorns irregulars, segons en Vadís era el resultat d'una explosió gegantina. El seu fons estava inundat a ran de la coberta 37 i el seu sostre era el de la 49, amb molts llums funcionant que l'omplien d'una claror espectral.

El sector 44, totalment a les fosques i amb una temperatura per sota del punt de congelació de l'aigua, tenia moltes portes bloquejades i anava de la coberta 36 a la 55. Al seu oest totes les sortides estaven bloquejades.

En Vadís els va explicar que el Món era limitat, finit i que si avancessin molt cap a l'est o cap a l'oest tornarien al punt de sortida després de fer un camí d'uns trenta quilòmetres. Deia, que des que es van tancar moltes portes, a l'època anomenada del primer caos, ningú no havia pogut fer el viatge.

En Ziol, que estava fascinat pels plànols, va decidir que ell també exploraria el Món i qui sap, potser trobaria el camí a més cobertes i fins i tot sectors. Li proposaria a la Marla de fer una expedició al sector glaçat l'endemà mateix, que era diumenge. Ni se li va acudir que sortir tots dos sols a una zona deserta era absolutament prohibit.

La Marla sí que era conscient de la prohibició i no li feia gaire gràcia arriscar-se però hi va accedir, anirien a explorar. Caldria molta roba, peücs, i llums d'oli.

A primera hora, es van trobar al lloc convingut de la coberta 40 i van penetrar al sector 44. Els primers cent metres s'empraven de magatzem de menjar congelat, però com que era festiu no hi havia ningú. Els llums d'oli feien una claror molt feble però lentament els seus ulls s'hi anaven acostumant. En duien quatre, en previsió de no quedar-se a les fosques si tenien alguna mena d'accident.

Passava l'estona i l'expedició no semblava ser especialment productiva: havien recorregut escales, passadissos i havien vist sales plenes de gel. Quan ja feia quatre hores que voltaven i en Ziol estava explicant que sols havien recorregut el dos per cent del sector, la Marla, en una cambra de l'extrem oest de la coberta 55, hi va notar dos fets intrigants. Primer: la temperatura era sota zero, però no tan baixa com a la resta del sector. Segon: hi havia insectes alats morts a terra.

Els insectes no podien venir del sector 43, quedava massa lluny. Totes les sales de conreu o jungles que poguessin haver-hi hagut al sector 44 eren mortes, buides i congelades des de temps immemorials. I eren uns insectes que cap dels dos no havia vist mai, en Ziol coneixia perfectament les noranta-nou espècies diferents d'insectes que vivien a les jungles i als conreus de Supra. En van recollir algun per estudiar-lo més tard.

Eren a punt de tornar quan la Marla va trobar part de la solució. Es va girar tot dient:

—Mira, mira!

—On vols que miri? —preguntà en Ziol. I sobtadament, quan ho va veure, es va quedar glaçat, si és que es pot quedar més glaçat encara quan es porten quatre hores sota zero.

Un petit punt lluminós verd es movia prop del sostre de la cambra. Pensava en un esperit maligne, en l'ull d'un monstre invisible, quan el punt lluminós va caure lentament fins a terra. La Marla el va agafar, era un insecte, un insecte lluminós! I s'estava morint de fred. A la mà de la noia va reviscolar una mica, va tornar a volar però finalment va tornar a caure a terra amb el llumet ja molt més feble.

—D'on deu venir? —en Ziol va aixecar el llum.

—Mira —digué la Marla assenyalant un petit cercle negre a la paret—, d'aquest forat. En surt aire calent.

—I hi ha molts insectes morts just sota el forat, deuen sortir d'aquí.

La conclusió era evident, a prop de la coberta 55 del sector glaçat hi havia un indret calent amb uns insectes voladors totalment desconeguts al sector 43.

Van decidir no dir res a ningú i tornar-hi un altre dia per fer una exploració més a fons.

Era tard, es van haver d'afanyar per arribar a dinar al menjador de la coberta 40 on la Trema havia preparat una de les seves delicioses sopes dolces.

En arribar, la Xandra, que no vivia pas a aquella coberta, els estava esperant. Va xiuxiuejar unes paraules a la Marla i aquesta va dir a en Ziol:

—Ens veurem al lloc de sempre a les 20:30. Ara me n'he d'anar urgentment. Adéu —i li va enviar un petó des de lluny mentre se n'anava amb la seva amiga sense cap més explicació.

A l'hora prevista es van trobar a l'escala fosca. La Marla estava amoïnada i parlava molt de pressa:

—En Batrel ha xerrat que aquest matí havíem desaparegut tots dos plegats. Si en Cràdec comprova que hem passat el matí junts, ens apallissaran i a mi que sóc dona, em trauran de l'escola i ja no podré ser especialista. Haurem d'explicar que érem a llocs diferents: he quedat amb la Xandra que dirà que jo era a la seva cambra llegint un llibre que li han deixat, realment ja me l'he llegit, i tu dius que eres cercant alguna de les teves herbes per la jungla, com que no hi baixa gairebé ningú en diumenge, no ho podran comprovar. Durant uns dies no ens hauríem de parlar i he pensat que a l'escola hem de fer veure que no som amics.

—Si tu ho dius —respongué en Ziol—, no m'agrada gens. Creus que s'ho empassaran?

—Jo faré veure que no et vull ni mirar i tu fes el paper del decebut. Et diré alguna cosa quan la situació no sigui tan perillosa. Si ens vigilen ja no podrem trobar-nos més aquí. Adéu, Ziol, ara hem de tornar ràpidament a la residència. I per separat.

Tot i que el dia havia estat intens es van acomiadar amb un petit contacte de les puntes dels dits.

L'endemà va passar el que preveien. A primera hora, el superior Cràdec els va cridar per separat i els va interrogar. Les excuses van ser versemblants, però el director encara sospitava, donava crèdit a les acusacions d'en Batrel i volia enxampar els nois en contradicció.

En Ziol no volia separar-se de la Marla, ara que havia trobat una amiga, però tenia por d'en Batrel i els seus amics, sabia que els odiaven i que mirarien de perjudicar-los. Quan va veure que en Cràdec tornava a interrogar la Marla va prendre una decisió, no permetria que la fessin fora de l'escola. Si en Batrel canviava el seu testimoni, la Marla quedaria lliure de sospita i ell sabia com fer-li canviar. Es va girar cap a la Xandra, li va fer l'ullet i va dir en to burleta i prou fort perquè en Gramoni ho sentís:

—Ahir al matí vaig anar al Forat Gran i vaig estar espiant com us banyàveu les noies.

—Porc, marrà, li ho diré a tothom —contestà la Xandra que òbviament sabia que no era cert.

Pocs minuts més tard el superior Cràdec, que acabava de rebre la visita d'en Gramoni, el cridava al seu despatx. La Marla no hi era, havia anat directament a fer pràctiques.

—A la jungla buscant herbes? —digué amb veu terrible— no és això el que m'han dit.

—Ho sento superior… —no li va costar massa posar-se a plorar sabent el que vindria més tard— jo no volia… és que jo volia veure…

—Cent —sentencià en Cràdec—. Treu-te tota la roba i passa allà dins.

En Ziol en aquell moment estava molt content d'haver salvat la Marla. A més, havia calculat que n'hi tocarien dos-cents. El ritme va ser molt més ràpid que el dia que pegaven la Marla, millor, duraria menys. El noi va xisclar més de la tensió que del dolor, pensava que seria més dur, a l'escola dels normals, feia dos anys, era molt pitjor. Finalment en Cràdec va acabar, va desfer els lligams i se'n va anar sense pronunciar un mot.

Mentre es vestia notava una estranya sensació d'eufòria, en Ziol va veure que tenia la pell molt menys marcada que la de la Marla, el fuet no era com el que ella l'hi havia explicat, era molt més petit. Va provar de seure i era suportable. Per quin motiu les noies rebien molt més fort? I molt més sovint?

Quan va sortir, els altres nois de l'escola ja dinaven, es va rentar la cara i tot i la molèstia va seure a taula com si res no hagués passat. En tot cas ja prendria alguna cosa al vespre. No pensava dir a ningú que l'havien castigat.

La vigilància, però, va augmentar molt. No els treien l'ull del damunt ni a l'escola ni a la residència, on els encarregats, que estaven classificats com a normals, també els vigilaven tota l'estona que no eren fent classe.

La Namàlia se'n va anar aquell vespre amb els seu fill a casa de la seva germana, no tornaria a casa fins que el seu marit no se n'anés a treballar. En Rómec l'havia intentada violar i en no poder, per efectes de la droga, la va apallissar i de passada va apallissar també els seu fill.

No era possible divorciar-se, la regla de Supra ho prohibia.

Va adormir-se abraçada a en Joèdic que li anava repetint que tot s'arreglaria, que no la volia veure plorar, que ell aturaria el pare…

En Ziol es prenia amb calma la nova situació, algun dia s'acabaria, no els podien vigilar eternament. Va fer algunes indagacions entre els alumnes de l'escola i no hi havia dubte: les noies rebien amb una tralla gran amb mànec i cinc puntes, com les que es feien servir amb els adults, i els nois amb una de més petita i que sols en tenia tres, gairebé com les que es feien servir amb els nens. Alguna altra cosa no lligava: alguna noia que havia estat castigada no volia explicar res o donava respostes inconcretes, com parlant del que li havien fet a una altra.

De dia, cada vegada pensava més en el problema dels terminals, des que va esbrinar el codi no havia fet cap mena de progrés. A l'hora de dormir era una altra cosa, no es treia del cap la Marla, revivia els petits moments de proximitat que hi havia tingut i en desitjava de més intensos, però al fons del seu cap hi bullia el dubte: trobaria com apropar-s'hi sense perill? S'hi atreviria?

Feia deu dies que en Ziol no parlava amb la Marla, quan va fer un descobriment. Havia provat milers de vegades de penjar un terminal i provat milers de possibles codis de reinicialització. Sols semblava funcionar CENSOR. Hi escrivia totes les paraules que sabia i se n'inventava de noves, feia combinacions de lletres i ho anava apuntant tot en uns fulls de papir. Res de res. Fins que aquell dia, després de l'hora d'estudi i de passar ràpidament pel menjador de la planta 55, va baixar a la seva cambra i mentre s'acabava de menjar una fruita va començar a provar paraules a l'inrevés al seu terminal. Va passar de les paraules corrents als noms personals, després als de les aplicacions del terminal i quan va escriure TNIREBAL, l'invers d'un dels seus jocs preferits, la pantalla va canviar i va entrar en un joc totalment nou per a ell.

Semblava LABERINT però era més barroer, es movia amb les mateixes comandes però amb menys suavitat, l'argument era similar, recorreguts per un seguit de cambres i escales des del punt de vista del jugador. Algunes opcions, com per exemple tresors o monstres, sortien al menú però en activar-les sortia un rètol que deia: "Opció encara no disponible. Programa en desenvolupament". L'aplicació duia una data: DIME 05:02:2617.

A diferència de tots els jocs que coneixia prèviament hi havia una opció totalment nova: "codi font", unes curioses llistes de mots estranys i de xifres barrejades amb algunes línies d'explicacions. En Ziol no havia vist mai res similar, però la seva intuïció va ser instantània i encertada: allò eren les instruccions que una persona havia donat al terminal perquè aquest executés aquella aplicació concreta. No hi havia pensat mai: les aplicacions les havia escrit una persona i d'alguna manera se'n podien fer de noves. Possiblement els terminals eren una cosa molt més potent i interessant del que mai havia pensat.

En Ziol va prémer les tecles que penjaven el terminal. Va entrar el codi CENSOR. Funcionava, per uns moments havia tingut por que el terminal no pogués sortir de TNIREBAL. Més endavant va descobrir també com entrar i sortir del seu nou descobriment sense haver de penjar el terminal. Quan ja deixava córrer el nou joc va experimentar una estranya sensació: ell ja havia jugat aquell joc. No podia ser, aquelles cambres, aquell recorregut… Se li va fer la llum: no, no li venia al cap una partida de LABERINT, allò s'assemblava molt al Món real!

Va tornar a entrar al nou joc immediatament, tot allò li sonava però no trobava la correspondència exacta amb el Món, el de debò. Va baixar per una escala, una bona representació d'una escala major, pisos i pisos fins a arribar a l'extrem de l'escala. Calia cercar-ne una altra per continuar baixant. No n'hi ha més. Coberta zero, va pensar. Va pujar fins a la quaranta, va agafar un corredor que semblava un corredor principal. Petits trams rectes connectats en angle recte. Hi havia cambres, sales i passadissos secundaris als dos costats del seu corredor i moltes portes sempre obertes, la seva disposició era irregular, com al Món, però no corresponia… ara semblava la coberta 55, no, era diferent… una altra escala com la major… no tenia ni idea de per on estava viatjant…

Va passar gairebé una hora, corredors, escales i passadissos… Baixar fins al fons i pujar 40 cobertes. Sobtadament, allò ho coneixia, era com la coberta 41 del sector 43, segur. S'havia descomptat al pujar, o el que era més probable, les cobertes començaven per la u i no pas per la zero…

Va baixar a la 40, va trobar la seva cambra, la de la Marla, la cuina de la Trema, va pujar a la sala d'estudi de la 55. Allò era un plànol exacte del Món, un Món però, sense zones fosques ni inundades i amb totes les portes obertes. I un Món on anant molt cap a l'est o l'oest es tornava al punt de partida, la mítica Volta al Món. Cent quaranta cobertes, cent quaranta sectors. No va poder evitar de calcular que al joc hi hauria representades més de trenta milions de cambres, dos milions de corredors i passadissos i vint-i-cinc mil escales i innombrables tubs d'aire i clavegueres.

Ho va deixar, estava mentalment i visual esgotat. Va saltar al seu llit, no s'adormia. Li havia d'explicar tot a la Marla. Es va aixecar i va anar a beure un got d'aigua. No se la treia del cap. La imaginava nua, com el dia que sortia al seu somni, li havia de dir tantes coses… I va acabar com aquell dia, però ben despert. Aleshores no va trigar ni dos minuts a adormir-se.

Al dia següent a l'estudi, només arribar, la Marla es va adonar que hi havia hagut algun descobriment important, però era difícil parlar amb en Ziol, en Cràdec encara els tenia sota estricta vigilància. Quan se'n cansaria?

L'havia de veure, i l'oportunitat va arribar per casualitat: durant tres hores cada matí, tots els alumnes feien les anomenades pràctiques laborals, a ella li tocava filatures i a ell agricultura. El cas fou que al departament de filats se'ls havia acabat la matèria primera i l'especialista va creure adequat enviar els seus alumnes a unes sales agrícoles properes on no hi mancava la feina. Allí amb els peus dins d'un pam d'aigua carregada de nutrients i tallant les fulles més verdes, i més saboroses, d'una planta aquàtica similar a un enciam de dos metres d'alçada hi havia en Ziol. No hi havia ningú més a la cambra i s'hi va apropar.

—He descobert el plànol del Món, de tot el Món. Si més no, una cosa que sembla el plànol del Món, un joc que es juga al Món —li repetia en Ziol—. És molt fàcil: penges el terminal i escrius TNIREBAL, que és laberint a l'inrevés. Des de la posició inicial, per arribar a la coberta 40, baixes trenta pisos per l'escala que tens al front i vas avançant en direcció oest, hi ha indicadors de direcció, fins arribar a les coordinades 4.200 / 0 / 150. Seràs a la nostra rotonda, gires a l'esquerra i ja ets al nostre passadís.

—Ja ho he captat… ull que entra l'especialista!… desitjo veure't, i amb temps per davant, et faré arribar un missatge via en Titem —i es va allunyar ràpidament.

El missatge no va arribar fins el següent diumenge, tres dies més tard. Era una tauleta de cera escrita amb lletra molt petita. La tauleta era la manera més habitual d'escriure, els fulls de papir eren cars i molt difícils, si no impossibles, d'esborrar. La Marla havia fet una gran feina, estava convençuda que qui havia escrit TNIREBAL havia fet servir uns plànols reals del Món, que a part de passadissos, sales, cambres i escales, també contenien conduccions d'aire, algunes de dimensions considerables i altres molt estretes i conductes d'ús desconegut. Alguns sectors, com el glaçat, tenien comunicació amb els tubs d'aire mitjançant una sala on anaven a parar molts d'ells, altres com el 43, no.

Va determinar l'emplaçament probable de l'origen dels insectes lluminosos. Va trobar un possible accés a una part tancada del sector 43, a la zona inundada. Calia cabussar-se al fons del Forat Gran, nedar deu metres per un passadís, girar cinc metres a la dreta per un corredor secundari entrar a l'escala, nedar un pis amunt i sortir a la superfície ja dins la zona inaccessible. I finalment havia trobat al sector glaçat un accés als conductes d'aire, una cambra on hi anaven a parar dotzenes de tubs buits que arribaven molts d'ells a punts bastant llunyans.

Havia anat a comprovar la cambra on desembocaven els tubs d'aire, era relativament a prop, al sector 44, tot just cent metres més enllà de la zona que es feia servir de magatzem de menjar congelat, en un indret totalment accessible des de Supra. Malauradament, tots els conductes estaven bloquejats per una cortina de gel, cosa que explicava que ningú no els hagués descobert, però no creia que fos gaire gruixuda.

En Ziol anava llegint amb avidesa les explicacions de la tauleta. Quan va arribar a la part final el cor se li accelerà, la Marla havia fet un pla per tenir una trobada segura amb ell aquella mateixa tarda. A l'escola li havien encarregat una feina que havia pogut avançar treballant de nit. Ara, quan teòricament l'anés a fer, ningú no la controlaria. Ell sols hauria d'explicar que anava a recollir plantes a la jungla i entrar a la cambra M-331 de la coberta 39, era d'una dona gran, amiga de la Xandra que no hi seria. Tindrien quatre hores.

En Ziol va esborrar la tauleta mentre pensava en tants dies que feia que no s'havien trobat a soles, estava neguitós. Què passaria?

Quan en Ziol va arribar a la cambra a l'hora en punt, la Marla ja l'esperava. La va trobar més hermosa que mai, s'havia fet un pentinat diferent i duia una túnica nova molt bonica, amb una flor brodada, si hi hagués pensat, hauria d'haver-se posat alguna cosa més nova… i més neta. Estava tant emocionat que no va gosar ni a tocar-la. Ella el va fer seure al seu costat, li va passar la mà per l'espatlla i van començar a xerrar dels descobriments, de com trencar el gel, de si era molt perillós passar per la zona inundada, dels terminals i els seus secrets, dels superiors i els seus perills…

Van passar tres hores. I no ho semblava. No, s'havien mogut. Sobtadament la Marla va callar, va agafar en Ziol amb els dos braços i es va fer abraçar. Molt lentament va cercar amb els seus llavis els del noi i els va besar molt suaument, l'abraçada i el bes duraven i duraven, els cossos es movien molt a poc a poc. Es va descordar uns botons de l'esquena i les mans d'en Ziol es van ficar pel forat i van tornar a acariciar aquella pell tantes vegades desitjada.

L'abraçada es va fer més intensa, en Ziol notava a través de la roba com li fregaven els pits de la Marla, eren molt durs. No es deien res. A nivell dels conductes seminals notava una sensació desconeguda, una pressió intensa, quasi dolorosa. Ella es refregava lentament estrenyent-lo molt fort. L'abraçada es va relaxar, es va aixecar i va quedar dreta davant el noi. Aleshores amb moviments suaus es va acabar de descordar la túnica. La pressió dins d'en Ziol s'accentuava. Va treure els braços del vestit i els pits li van quedar al descobert, ell no n'havia vist mai, ella va somriure i la pressió interna va superar el límit. Va fer un gemec i ella ho va comprendre i ho va veure: la túnica d'en Ziol estava mullada.

Li va fer una llarga abraçada, li va besar unes llàgrimes que li corrien per les galtes i es va tornar a vestir. No havien dit una paraula en vint minuts, no calia.

Aquella tarda, la Namàlia havia anat a veure l'especialista músic Quiel que l'havia feta avisar. Va ser molt amable amb ella, li va dir que al tribunal s'havia oposat a la declaració de deficiència d'en Joèdic, que coneixia perfectament les capacitats musicals del noi i li va prometre que malgrat la classificació, continuaria ensenyant-li música i amb sort li buscaria un lloc a la seva orquestra.

Quan s'acomiadaven, el músic va treure un objecte d'una caixa, era una flauta de fusta, un regal per a en Joèdic, una flauta professional i valuosa, infinitament més bona que les flautes barates de canya que es venien per als nens.

La Namàlia estava contenta fins que va arribar en Rómec. Tenia els ulls com de boig, amb les ninetes molt dilatades, somreia contínuament i no parava de parlar. Acabat el sopar sobtadament li va canviar la cara, va treure la corda d'emmanillar que formava part del seu uniforme i va fer com per lligar les mans d'en Joèdic.

—Deixa el nen, què t'ha fet ara? No el toquis!

—És un deficient mal parit i ara ho pagarà —la Namàlia es va interposar entre pare i fill—. Si no el toco a ell et tocaré a tu. Tu vas parir aquest deficient…

Va agafar-la per la mà i la va arrossegar al llit, li va ser senzill ja que pesava menys de la meitat del seu pes. Allí, amb l'habilitat de qui ho ha fet moltes vegades, li va lligar les mans a la capçalera. La Namàlia sols encertava a dir al seu fill que se n'anés, estava terroritzada. En Rómec la va agafar pels peus i també els hi va lligar. Li va pujar la túnica fins a l'alçada del cap, no veia res ni es podia moure.

—M'han escollit per executar càstigs públics i he de practicar —digué mentre treia una tralla de cinc puntes. I va practicar fins deixar la Namàlia sense sentit.