—No puc comunicar amb Sagittarius ni amb el Nova ni amb el Vista+, diu que són fora de cobertura de la xarxa SGR i que la xarxa PLANET no està inicialitzada. El Vista+ enregistra imatges però no les transmet —va anunciar en Ziol tan bon punt s'acabaven de recuperar dels ensurts i sotracs de l'aterratge—. Durant sis dies estarem ben sols, encara molt més sols que quan érem als laboratoris.

—Sobreviurem, no us amoïneu —en Xerqui volia tranquil·litzar els altres quan realment era ell el més amoïnat—, tenim menjar i suposo podrem trobar amb facilitat els habitatges que hi ha aquí al planeta.

—Mireu, ja han baixat les barres, això vol dir que els animals sortiran aviat —digué la Marla que mirava per la porta de la cabina.

En aquell precís instant, es va obrir una de les portes i uns animals van començar a sortir d'un en un pel passadís que duia a l'exterior de la nau.

—El monitor de descens diu que els animals que surten s'anomenen isards —intervingué la Xandra—. Tot el desembarcament dels animals diu que durarà encara dues hores. Crec que seria millor no provar de sortir fins que s'hagi acabat per no interferir amb l'operació.

Les dues hores van ser lentes, van veure passar tots els animals que ja havien vist entrar i alguns més que lògicament havien pujat a la nau abans que els ases. En Ziol anava apuntant al Nova els noms de les espècies que apareixien al monitor de DESCENS. Acabat el desembarcament dels darrers animals va aparèixer:

§ § § § § § § § § § § § Operació finalitzada § Relació final a l'arxiu DESCENS_ANIMALS_A03.RLC § Aplicació tancada § § § § § § § § § § § § § § § § § § § § § § § § §

—Vaig a veure si veig alguna cosa per la porta —exclamà en Ziol tot sortint corrents de la cabina amb la llanterna a la mà.

Les barres de la sala circular i del passadís d'entrada havien quedat aixecades i el camí era lliure. La porta d'entrada però era tancada. El cor d'en Ziol anava a una velocitat extrema i les seves mans també. Ara sols faltaria quedar tancats dins la nau. La porta tenia una palanca. La va estirar amb força, no es va moure. La va tombar a la dreta, res. A l'esquerra…

—Veniu, he obert la porta, correu, heu de venir de pressa.

Fora, la foscor era gairebé total. Feia vent. La sensació els semblava pitjor que el fred del sector glaçat. Realment de fred no en feia gaire però el vent els era totalment desconegut. Van arribar just a temps per veure un llum vermell difús que s'allunyava lentament.

—Quan he obert era molt més a prop, i l'he enfocat amb la llanterna. Crec que és el vehicle que s'ha endut els darrers animals.

—Hi ha fum, és el fum el que fa que ja no el veiem… —digué en Xerqui.

—No és fum, són moltíssimes gotes molt petites d'aigua condensada. Al mapa d'atmosferes planetàries vaig veure que s'anomenen núvols, però no sabia que n'hi podien haver a ran de terra. Serà un problema si la visibilitat aquí és sempre tan dolenta —contestà en Ziol.

—No ho crec pas, segons els mapes de la Sala del Comptador del Temps el percentatge de zona coberta amb núvols no arriba al quaranta per cent, i a més, em sembla que això de que toquin a terra no és el més freqüent —fou l'opinió de la Xandra.

—Ziol, tanca la porta que fa fred —intervingué la Marla—, jo estic cansada i crec que ara el millor que podem fer és menjar alguna cosa i anar a dormir a les butaques de la cabina que són molt còmodes.

L'assentiment va ser general i la fam també, però van haver de sopar menjar fred ja que no van trobar cap forn a la part accessible de la nau que era la formada per la cabina, el corredor d'entrada i la sala circular de les portes que en aquells moments eren totes tancades amb l'excepció de la que comunicava amb la cabina.

Van dormir més de vuit hores i quan es van despertar encara era fosc, molt més fosc que quan es van adormir: tots els llums de la nau s'havien apagat, les pantalles també. La nau estava desconnectada. En Ziol que duia una llanterna, va tocar totes les pantalles i commutadors que va trobar: cap no va reaccionar.

A fora, ja no hi havia boira però el cel estava completament tapat. Des de la porta, que es podia operar manualment, van notar que feia una mica de fred i més vent que abans. Ara amb la llanterna van poder veure que la nau havia aterrat en una superfície plana plena de petits vegetals que en la direcció que veien des de la porta, continuava uns cent metres fins una gran massa d'arbres molt alts. Des de la finestra de la cabina, fins on arribava la llanterna sols es veia una superfície uniforme d'herba.

La Xandra va encendre el Nova i va calcular que encara restaven unes set hores de foscor. En Xerqui va preparar l'esmorzar, novament fred, i va anunciar que encara que tenien menjar per a sis dies com a mínim, l'aigua se'ls estava acabant. Segons en Ziol, l'aigua i el menjar fred tenien fàcil solució: amb l'humitat que hi havia fora, segur que hi haurà molts cursos naturals d'aigua i també segur que podrien cremar restes de vegetació per escalfar el menjar. Amb una petita expedició a l'exterior es podria comprovar.

—Quina sort, trobar aigua tan a prop de la nau. Creus que serà bona? —preguntà la Marla.

—Crec que sí. A l'enciclopèdia vaig llegir que l'aigua dels cursos naturals era potable gairebé sempre, si els homes no l'havien contaminada. I aquí, d'homes pocs —respongué ràpidament en Ziol—. Va, tornem a la nau que la Xandra ja ens fa senyals amb la llanterna. Agafa aquest munt de branques que jo agafaré l'altre.

Van deixar el llindar del bosc, on havien trobat el petit rec i la llenya, i van tornar al costat de la nau. De foc no en van poder fer, la llenya no s'encenia. Ho van atribuir al fet que tota la llenya que havien trobat era humida, però anaven errats, la veritable explicació era l'elevat percentatge de nitrogen a l'atmosfera del planeta. Van decidir esperar la vinguda del dia dins de la nau.

—No suporto aquesta espera, no sé si sabré adaptar-me a uns dies que duren el doble del normal —anava mig remugant la Xandra—, vull claror, m'agafen tots els mals tanta estona a les fosques…

—Tu mateixa has calculat que aviat veurem el sol, crec que per la finestra s'hi veu una mica de claror —digué en Ziol.

—Claror no sé, però des d'aquí veig una cosa extraordinària, veniu tots! Correu! —cridà la Marla que des de feia estona no parava més de deu segons al mateix lloc i en aquell precís moment era a la porta exterior de la Nau.

Realment era extraordinari: la meitat de la volta del cel estava plena de puntets lluminosos, precisament el que havien intuït lleugerament davant la pantalla de la Sala del Comptador del Temps. Ara estava apareixent davant dels seus ulls.

Sense contaminació lluminosa ni lluna, la nit era quasi absolutament negra, els núvols eren invisibles i en enretirar-se, semblava que els estels s'anessin encenent d'un en un. Milers d'estels.

Van tornar a baixar al prat, a pocs metres de la nau. Aviat van haver de seure a terra per no caure, encara trigarien mesos a dominar l'equilibri en un espai obert. La Marla tenia els ulls plens de llàgrimes d'emoció i quan va besar en Ziol es va adonar que per les seves galtes també n'hi corrien.

Van restar quiets una llarga estona ajaguts a l'herba. A ells els va semblar sols un moment, però quan se'n van adonar ja estaven tremolant mig glaçats i xops. Van haver de tornar ràpidament a la cabina. Es van posar les granotes gruixudes que van treure d'una motxilla. Van ser meravelloses per entrar en calor.

No van veure quan l'albada va començar a trencar el negre de la nit a l'horitzó oriental, la nau estava orientada de tal manera que ni la finestra ni la porta hi miraven. Però molt poc a poc la claror del dia es va començar a fer evident. Finalment van tornar a sortir, aquesta vegada ben abrigats.

Enlluernats per les llanternes que fins aquell moment havien estat enceses, van trigar uns minuts a començar a veure alguna cosa. Poc a poc els va començar a agafar una sensació de vertigen, cada vegada hi veien més lluny. Es van haver d'agafar els uns als altres per no caure, per primera vegada albiraven un espai obert. Restaven gairebé en silenci mentre cada vegada veien més detalls: arbres immensos, especialment comparats amb els de les jungles de Sagittarius, pedres que també estaven fora de la seva experiència, animals voladors milers de vegades més grans que els insectes que coneixien, cada vegada en veien més i també els sentien Al seu damunt algunes estrelles confonien la seva lluor amb un cel sense núvols que anava passant del negre al blau fosc.

L'herba del prat era més aviat baixa però molt espessa i estava completament xopa. Afortunadament les granotes que duien els aïllaven de la humitat i del fred. No es veia res artificial llevat de la nau de descens que ara contemplaven des de fora per primer cop, era d'aparença metàl·lica i tenia la forma d'un plat de trenta metres posat cap per avall.

Mirant a llevant, unes muntanyes suaus destacaven contra un horitzó que ja era de color vermellós. Més a prop i més avall, una superfície llisa, segurament era aigua: una badia o un llac.

El sol va trigar a sortir, el planeta girava dos cops més lentament que la Terra, però quan el primer raig va aparèixer entre dos petits cims de la serra els va agafar per sorpresa. Les llàgrimes van tornar a córrer per les galtes dels quatre nois. No quedava clar si eren d'enlluernament o d'emoció.

—Mireu, allà dalt, entre els arbres —cridà sobtadament la Marla, tot assenyalant el bosc que dominava la clariana per la banda de ponent. Els altres tres es van girar i per pocs segons encara van veure un punt brillant prop del cim d'un turó cobert d'arbres, a uns cinc-cents metres de distància.

—És possible que sigui artificial, que sigui d'un habitatge o d'algun equip dels que hi ha al planeta. Crec que ho hauríem d'anar a mirar, no és gaire lluny —digué en Ziol.

—Però ens podríem perdre… —en Xerqui era sempre el més poruc, o prudent, del grup.

—Marcarem el camí, podem clavar branques a terra i així assegurar la tornada —contestà la Xandra—. I més perduts del que estem, sols en un planeta, ja no ho podem estar.

El bosc era espès però molt més fàcil de passar que la selva de Sagittarius. Anaven posant pistes cada deu passes i miraven d'anar el més recte possible en la direcció que havien vist la llum. El pendent era suau però tallat de tant en tant per bandes de roques negres, com petits cingles, d'uns tres metres d'alçada que els obligaven a fer desviaments. En Ziol, que duia el Vista+, s'aturava davant totes les plantes i també insectes que li cridaven l'atenció i els enregistrava. Van trigar més d'un quart d'hora en arribar dalt del turó. I no havien vist res artificial.

—Explorem per parelles tota aquesta zona en direcció a la nau —proposà la Xandra—, la llum venia de molt a prop d'aquí. Si algú es perd que torni a pujar al punt més alt i si algú troba el que ha fet la llum, que cridi i tots hi anirem.

Va passar quasi mitja hora i no van trobar res que no fos natural. Eren tots quatre en un lloc on el bosc era bastant obert. Van decidir deixar-ho córrer. Van seure en unes roques, sota un petit espadat negre. Una gran llosa se n'havia desprès, deixant a la roca una marca vertical neta, llisa i brillant com un mirall. En Ziol l'estava examinant i qui sap si hagués pogut trobar la solució al misteri de la llum quan un crit de la Xandra el va interrompre.

—No hi és, la nau no hi és! Des d'aquí es veia, allà a baix, a l'herba, i ara no hi és!

—No pot ser. Estàs segura que era des d'aquí des d'on es veia? —preguntà en Xerqui amb la veu una mica tremolosa.

—L'hem vista des d'aquí, és indubtable que era des d'aquest mateix lloc, n'estic segura: les flors que porto als cabells les he arrencades d'aquesta planta, mireu les tijes trencades, i quan ho feia veia la nau.

—Jo també l'he vista quan pujàvem, quan clavava aquests branquillons per marcar el camí. No ens esverem, és possible que hagi lliscat pel pendent i ens la tapin uns arbres —intervingué la Marla sense gaire convicció—. Baixem de pressa.

La nau no hi era, el seu rastre sí, un cercle de trenta metres amb l'herba xafada. No era l'únic rastre, del cercle en sortien dues línies paral·leles separades uns deu metres.

—Probablement són les marques d'un vehicle amb rodes que s'ha endut la nostra nau —analitzà en Ziol.

—I les nostres coses —afegí la Xandra que estava molt nerviosa però no ho volia encomanar als companys—, sols tenim dues motxilles, els recipients per portar aigua, el Vista+, quatre llanternes, coses per escriure i la roba que portem. No cal desesperar-se, d'aquí a quatre dies baixaran tots els altres i ja no tindrem cap problema…

—Tens raó, però no sabem pas si baixaran gaire a prop d'aquí i si ens trobaran o els trobarem amb facilitat. Jo no veig la situació tan clara —en Xerqui es va atrevir a expressar raonaments pessimistes—, no hem pogut comunicar-nos amb Sagittarius i ells no coneixen la nostra situació. És possible que baixin, s'instal·lin al lloc preparat per a les persones i que no ens arribin a trobar mai més…

—D'acord. Hem de trobar els habitacles de les persones pels nostres mitjans. Problema número u, i em sona: el menjar s'ha quedat a la nau. Ziol, entre els arbres has reconegut alguna planta comestible?

—Sí, Marla, maduixeres. Moltes, però les maduixes són totes verdes. Em sembla que aquí totes les plantes creixen en cicles que suposo que tenen a veure amb el moviments del Sol. Haurem de tornar sota els arbres i fer una recerca més sistemàtica. A part del que ha dit la Marla jo duc a la butxaca el ganivet plegable, aquell que té tantes eines. I el problema número dos?

—Trobar els habitatges o el punt on baixaran tots els altres, naturalment. Crec que el primer que hauríem de fer és seguir les marques de terra. Potser ens portaran als habitatges…

—Doncs som-hi. Aquí no hi tenim res a fer. De totes maneres crec que hauríem de marcar el camí, com hem fet abans —la Xandra va començar a caminar i els altres la van seguir immediatament.

Les roderes travessaven el gran prat on havia aterrat la nau, en direcció contrària al turó que havien pujat abans. Al final de la clariana, les marques tombaven a la dreta i es ficaven per una mena de pas ample entre els arbres amb el terra cobert d'herba baixa. No podia ser natural, la seva amplada, uns trenta metres, era absolutament constant.

Durant tres quarts d'hora, el camí seguia serpentejant lleugerament però mantenint la mateixa direcció general. Alguns camins més estrets hi desembocaven de tant en tant però les roderes sempre anaven pel gran. Hi havia pujades i baixades, mai gaire fortes. L'amplada era sempre la mateixa i les marques continuaven ben visibles. De tant en tant algun rierol que podien saltar amb facilitat. Finalment, un veritable riu de quinze metres d'amplada. A l'altra banda hi havia una clariana gran i més enllà el camí continuava.

—Mireu, nois, aquí la vegetació és diferent i em sembla que veig una cosa interessant —digué en Ziol que va arrencar a córrer per la vora del riu—. Veniu tots aquí, són cireres, i estan prou madures. Molt més petites que les que coneixíem, però cireres. Són boníssimes!

La ribera estava plena d'arbres fruiters. Molts no els coneixien i molts tenien la fruita completament verda o fins i tot flors. Van agafar moltes cireres, suficients per atipar-se i per omplir tot el departament inferior de la motxilla. També van tastar alguns altres fruits que semblaven madurs. No molts, encara que internament tots creien que unes coses tan bones no podien ser perjudicials per la salut. A Sagittarius tot el que era bo era menjable i totes les plantes verinoses o amb efectes perillosos eren amargants. Ara sabien que eren en un nou món dissenyat pels mateixos que havien dissenyat l'antic.

Es van treure la roba per travessar el riu. A l'altra banda es van estirar al sol a eixugar-se. Van passar mitja hora damunt l'herba mig endormiscats per la calor, era una sensació tan agradable i tan nova. Va ser una sort que tots ells fossin prou foscos de pell com per no cremar-se, ja que desconeixien totalment els perills del sol.

En Ziol, fent veure que dormia, va allargar la mà vers la Marla. Però la noia tenia altres coses al cap. Es va posar dreta i va dir:

—Ho sento molt nois, però crec que hem de continuar el nostre camí. Ja hem fet prou el mandra per avui.

Feia calor i no es van tornar a posar les granotes. De tant en tant veien arbres fruiters, especialment a la vora dels riuets. Ara el camí descendia bastant de pressa. Sobtadament es va acabar. L'espectacle que van veure va ser meravellós i torbador alhora. El recorregut entre dues parets d'arbres immensos els donava seguretat però ara havien anat a parar a un espai obert, obertíssim. On acabava el bosc començava una extensió de sorra gruixuda i més enllà una massa d'aigua, enorme, monstruosament gran.

L'aigua era una mica salada i més calenta que la dels rius però els nois no s'hi van banyar, les onades els eren totalment desconegudes i els despertaven alguna por ancestral. Van caminar més de dos quilòmetres pel límit entre la platja i el bosc i no van trobar cap altra camí. La platja semblava infinita.

—Per aquí no hi veig sortida. I suposo que en direcció contrària tampoc. Crec que el millor que podem fer és tornar al camí, al punt més alt que hem trobat, abans d'arribar al curs d'aigua gran, i veure si des d'algun punt elevat veiem alguna cosa interessant —va concloure la Marla. Més valia fer alguna cosa ràpidament ara que les roderes ja no es podien seguir més.

La pujada els va fer suar de valent, ara tenien el sol just a l'esquena i els arbres no els feien ombra.

—Aquest camí lateral puja molt més que l'ample—digué en Ziol—, és fàcil que ens porti a algun punt elevat—. Crec que l'hauríem d'agafar.

L'assentiment va ser general. Si més no, era ombrívol i tan bo com qualsevol altre. Feia uns vuit metres d'amplada i a vegades les branques dels arbres d'una banda i de l'altra es tocaven per sobre dels seus caps. El terra era d'herba baixa, molt diferent del garbuix quasi impenetrable de matolls que hi havia sota els arbres en aquella zona.

Van anar trobant altres camins similars. Sempre agafaven el que creien que pujava més i marcaven clarament la desviació. Feia tres hores que havien deixat el mar quan van penetrar a una zona on el bosc, en fort pendent, era bastant obert. Van decidir deixar el camí i sense deixar de posar marques a terra, pujar directament al cim de la muntanya que semblava proper. No ho era, cada vegada que es pensaven que ja hi eren, apareixia una nova pujada. Dues hores més d'ascens fins arribar a la carena. Estaven esgotats.

—Segons el rellotge del Vista+ són les deu del vespre, però calculo que amb la rotació tan lenta d'aquest planeta, encara resten unes divuit hores de sol —anuncià la Xandra—. Què fem?

—Jo tinc son, fam i sobre tot necessitat de descansar. Podem buscar un lloc per dormir i demà, o avui a la tarda, ja no sé com s'ha de dir aquí, ja continuarem —en Xerqui va resumir el que era el pensament de tots en aquells moments.

Van trobar un bon lloc molt arrecerat i ple de mates de neret florit que podien servir de matalàs, es van acabar les cireres, es van tornar a posar les granotes i es van adormir molt aviat.

La Marla es va despertar amarada de suor, encara feia més calor que abans. Després de viure setze anys a temperatura constant, la variabilitat del planeta la sorprenia més que molestava. Va mirar el Vista+, havien passat sis hores. En Ziol dormia, s'acabava de girar i tenia tota la galta marcada de la planta que li havia fet de coixí.

Uns cent metres muntanya avall hi corria un rierol, va baixar-hi per omplir les ampolles d'aigua. L'aigua freda era agradable i va acabar mullant-se tot el cap, ara ja no tenia son. Va tornar a la carena. No veia ni arbres ni mates amb fruits. Potser els altres en sabrien més però no hi confiava gaire. Ara que estava aturada va poder observar la gran diversitat de formes de vida que hi havia, moltes més que les que havia vist quan caminava, li cridaven especialment l'atenció els ocells i alguns petits rèptils que li eren totalment desconeguts. En Ziol tindria feina assegurada. Els altres ja s'estaven bellugant.

—Aquí dalt no hi ha menjar —els va dir quan els va veure ben desperts—. Tenim dues alternatives: o tornar immediatament a la zona del riu, poden ser unes quatre hores de camí, o dedicar-nos a explorar, posem-hi unes tres hores, abans de decidir què fem.

—Tinc fam però també una mandra immensa de tornar a baixar al riu —contestà la Xandra—, voto per la segona opció.

—I jo.

—I jo també.

La serra era molt més abrupta per l'altra banda que per on havien pujat. Quan feia dues hores que resseguien la carena van arribar a la part de dalt d'un cingle, els arbres ja no tapaven la vista en aquella direcció, l'acrofòbia i el vertigen els van envair. Ja ho coneixien i van seure.

El paisatge era aclaparador: a l'esquerra serres i més serres cobertes d'arbres d'un verd molt fosc sols interromput pel gris, negre o marró d'alguns cingles; davant el terreny es suavitzava i apareixien clapes de verd molt més clar, especialment a les fondalades; a la dreta una plana boscosa trencada per un gran riu que desembocava al mar just al límit del camp de visió des d'aquell punt.

En Ziol va treure el Vista+ i el va posar a la màxima amplificació. L'aparell estabilitzava la imatge i els permetia veure detalls molt més petits que els que veien a ull nu.

—Fixeu-vos que a les parts baixes hi ha molts arbres florits o amb fruita, però el que no veig és cap camí com el que tenia les marques de la nau. S'hauria de veure des d'aquí.

—Si més no, sembla que trobarem menjar a qualsevol zona baixa. Ara seria molt important poder mirar en direcció contrària —digué la Marla—. Sembla clar que per aquí no hi ha cap habitatge ni res artificial.

—Si ens enfilem a un arbre hi podrem mirar —suggerí la Xandra—. Ziol, creus que ens podríem enfilar a aquell?

—Sí, ho podem fer com el dia del canal.

En Xerqui es va amorrar a l'arbre, la Marla es va enfilar a les seves espatlles, la Xandra al seu damunt i finalment en Ziol ho va tenir fàcil per agafar-se a la primera branca i també ajudar la Xandra a pujar-hi. A partir d'allí era com una escala. Les fulles impedien tota la visió. Més amunt el paisatge es va anar obrint. En la direcció que volien mirar: mala sort, un turó impedia la visió, però seguint la carena es veia un pic rocós que sobresortia dels arbres, a menys de dos quilòmetres.

L'ascensió per les roques va ser fàcil, estaven superant l'alçada dels arbres. A la dreta el paisatge que ja havien vist des del cingle, a l'esquerra la vall on havia baixat la nau. El terreny ondulat no era igual al de l'altra banda, el bosc estava tallat per tot un sistema de línies sense arbres. Van identificar el camí de la nau i van veure la clariana i el primer turó que havien pujat. Amb el Vista+ fins i tot van veure el munt de llenya que havien agafat per provar de fer foc.

Va ser en Xerqui qui se'n va adonar:

—Hi ha uns quants camins que convergeixen a un punt, darrera una petita elevació.

—Jo sols en veig tres, no crec que sigui res d'especial —digué la Xandra.

—Tres? Em sembla que són més, duus les ulleres brutes —intervingué la Marla—. Ziol, què veus amb el Vista+?

—Em sembla que en Xerqui ho ha encertat. Com mínim set, no vuit camins amples que van a parar a la mateixa zona. Ja ho tinc! Mireu la pantalla, ara poso la màxima amplificació, això no és un arbre, és una mena de pal amb coses penjades a diverses altures, i s'acaba en una esfera, i la seva base és una superfície llisa. És artificial, segur.

Van agafar paper i van fer un esquema general de la regió. En Ziol enregistrava amb l'aparell el possible camí fins el pal. La Xandra calculava:

—Crec que és a uns vint quilòmetres, i ens resten unes set hores de sol. Per poc que no trobem un camí directe no hi arribarem. Proposo baixar al lloc on hem collit les cireres, menjar-ne més i dormir allí mateix.

Tenien gana i al final del recorregut hi havia menjar. Afortunadament, feia baixada i van trigar sols quatre hores en arribar a la clariana del riu.

El primer que van fer va ser atipar-se, tant de cireres, com d'altres fruites que havien tastat el dia anterior i que no els havien fet cap mal.

—Ara fa calor, però ja sabeu que quan no hi ha sol la temperatura baixa. Valdria la pena fer alguna mena de refugi —digué la Marla.

—I també agafar força fruita, ara que hi ha claror —afegí la Xandra—. Si us sembla bé, jo i en Xerqui la collirem i vosaltres dos podríeu fer el recer.

La Xandra i en Xerqui van fer la seva feina amb facilitat. L'altre equip, no. No tenien cap experiència sobre cabanes. En Ziol era al bosc cercant branques quan va fer un crit:

—Veniu! A veure que us sembla això.

Era un arbre, el seu tronc feia més de dos metres de diàmetre. I era buit.

—Com a refugi està bé, però si hi entrem tots quatre haurem de quedar-nos drets —digué la Marla.

—Si n'hi ha un així n'hi pot haver un altre de més gran. Crec que val la pena cercar-lo. Fixeu-vos que aquesta espècie d'arbre té aquests fruits punxeguts, n'hi ha molts.

N'hi havia, i bastants dels grossos eren buits per dins. Va ser en Xerqui qui va trobar el bo: un arbre mort amb un tronc de més de tres metres de diàmetre. Era buit i quatre persones podien jeure dins d'ell amb relativa comoditat. L'interior era sec, el terra folrat amb palla i branquillons. També hi van trobar unes coses blanquinoses, que es trencaven amb facilitat i que semblaven part d'una esfera buida feta miques. Indubtablement eren les restes de l'habitatge d'algun animal relativament gran.

Solucionat el problema d'on dormir, era el moment de banyar-se, i van restar a l'aigua fins que el sol, que ja era baix, es va amagar darrera uns núvols molt negres. La temperatura començava a baixar. Era hora d'anar a l'arbre. L'espai era més petit del que els hi havia semblat abans. I el terra massa dur, calia fer un matalàs. Van posar-hi fulles seques i ho van cobrir amb una mena d'estora que van fer amb uns joncs que creixien en grans quantitats a les vores del riu. Començava a minvar la llum i encara que segons l'horari del Vista+ eren les sis de la tarda es van adormir ràpidament.

Un soroll molt fort els va despertar quan ja era fosc del tot, moments més tard es va repetir. Semblava com si tot l'arbre tremolés agitat per unes mans gegantines. La Marla va encendre la llanterna i va veure els altres nois amb cara de circumstàncies. Va apartar la motxilla i les branques que tapaven el forat d'entrada, l'aire de fora era fred.

—Cau aigua, molta. No hi ha cap núvol tocant a terra com la primera nit. Son gotes grosses, sort que el forat de l'arbre queda ben…

Un esclat va il·luminar el paisatge, la Marla va veure per uns instants el bosc com si fos de dia. Dos segons més tard el soroll. Instintivament va tornar a entrar. Un altre esclat i un altra explosió més fluixa aquesta vegada.

—Què és això, no pot ser natural —digué en Xerqui.

—Crec que sí. A l'enciclopèdia del terminal del laboratori ho vaig veure —respongué la Xandra—, passa algunes vegades quan cau aigua dels núvols, no recordo com és diu.

—I és perillós? —preguntà en Ziol.

—No ho sé.

A mesura que passaven els minuts l'estat d'ànim dels nois es va anar asserenant. No passava res. L'espant es va transformar en indiferència. La Marla va observar que quant més temps passava entre l'esclat i el soroll, aquest era més feble. El cansament els va tornar a vèncer. Poc després tornaven a dormir.

Quan en Ziol es va despertar, el rellotge del Vista+ marcava les 10:58. Els altres tres nois dormien plàcidament. Va sortir fora. Feia vent però segurament no tan fred com la primera nit. El bosc era pràcticament sec. Des de la clariana es veien moltes estrelles. Tenia fam. Quan volia tornar a entrar a l'arbre es va trobar que els altres s'acabaven de despertar i tenien gran urgència per sortir. Uns minuts més tard, ja tots dins l'arbre, van començar un descomunal esmorzar de fruita.

Tot el dia havia estat un complert descans, cap dels quatre nois recordava haver estat mai tantes hores xerrant. S'havien acabat ja tota la fruita i, segons en Ziol i la Xandra, restaven unes nou hores de foscor. Dins l'arbre encara hi feia calor tot i l'ambient cada vegada més fred de l'exterior.

Encara que ja havien apagat la llanterna i s'havien desitjat bona nit, cap dels nois tenia realment ganes de dormir. La Marla, ben arrambada a en Ziol, esperava que l'altre parella s'adormís quan una mà va agafar la seva. Era de la Xandra, la va estrènyer i va establir amb ella una mena de sincronisme molt especial. En Ziol i en Xerqui es bellugaven. Soroll de roba. Les dues mans sols es van separar l'imprescindible per treure's la granota. Sols es sentien les respiracions. Allò no era precisament intimitat. La Marla es va concentrar amb en Ziol sense deixar la mà. Els joncs se li clavaven a l'esquena però no trobava la sensació desagradable. Mirava de no fer soroll i notava que els altres també es bellugaven amb cura. Va durar molt i el final va ser quasi simultani: en Xerqui va trencar el silenci; la Xandra va esclatar i per la mà, li va encomanar a la Marla; immediatament, en Ziol tampoc va poder restar en silenci. Es va relaxar i amb la mà lliure va evitar que en Ziol canviés de posició. Probablement la Xandra va fer el mateix amb en Xerqui. Es va fer un llarg silenci. En Ziol el va trencar una mica prosaicament:

—Si no us importa, encenc la llanterna que no sé on tinc la granota i fa fred.

Quan van aparèixer les primeres llums de l'albada, ja feia una estona que eren desperts. Els ocells començaven a cantar. En Ziol era qui tenia més presses, tot just la il·luminació va ser prou com per no ensopegar, va agafar la motxilla i va fer posar en marxa als altres tres.

Dues hores més tard, van veure entre els arbres un reflex de sol. Aquesta vegada sí. El bosc es va anar obrint i van contemplar la torre, a menys de tres quilòmetres: un cilindre metàl·lic que sobresortia per damunt dels arbres, acabat en una esfera. Van començar a córrer. S'hi apropaven. Corrien molt, van deixar el camí, ara muntanya amunt.

Arribats al cim, no va ser la torre, ni la base on s'assentava, feta d'un material vermellós desconegut per a ells, el que els va cridar l'atenció. A l'altra banda de la muntanya hi havia el que havien estat cercant: els habitatges. Tots diferents i envoltats de vegetació. Unes escales fetes d'aquell material vermell hi duien.

El terminal semblava idèntic als de Sagittarius. Al seu damunt un rellotge marcava DIVE 21:05:9075 19:47 En Ziol va prèmer el cercle verd d'engegada i va aparèixer la pantalla d'inici. No hi havia CENSOR. Un dit va tocar un rectangle titulat "Assistent d'arribada al planeta". Des de la pantalla un rostre somrient va dir:

—Benvinguts a casa.