Tots quatre nois eren desperts seguint les notícies del tancament de la porta. Una vegada més la Xandra plorava desconsoladament.

—He estat tots aquests dies desenvolupant una idea, encara n'he de polir alguns detalls, me'n vaig al terminal que el temps s'acaba—digué sobtadament en Ziol.

Els altres estaven massa deprimits per seguir-lo, van pensar que el millor seria anar dormir una mica més. Ara ja no hi havia res a fer.

Eren les 10:28 quan en Ziol va tornar, a la plataforma hi duia un parell de cilindres metàl·lics d'uns trenta-cinc centímetres de diàmetre per uns seixanta d'alt. Estaven retolats "Contenidor hermètic de seguretat, 10 MPa"

—Aixequeu-vos, si esteu disposats a córrer un risc, crec que podrem sortir d'aquí.

Els altre tres nois es van aixecar instantàniament. Els plans d'en Ziol acostumaven a funcionar.

—No sé el marge de temps exacte que tenim, podria ser de tan sols tres hores, cal afanyar-se. Poseu dins dels cilindres totes les coses que vulgueu conservar. També menjar i ampolles amb aigua per a sis dies. I un Vista+ i un Nova.

Ho van fer, van tancar els cilindres i els van posar a la plataforma.

—Ara seguiu-me.

Van pujar, en Ziol va arrencar. La destinació era un laboratori de biologia animal. Era obert, en Ziol ja hi havia estat, dos cilindres més els esperaven i també uns curiosos aparells similars a motxilles amb tubs.

—Això son uns sistemes de rescat d'emergència per a vehicles subaquàtics. Teòricament són per a fins a quatre-cents metres i aquí en tenim una mica més. Confio en que hi hagi un bon marge de seguretat.

—Ara ja no ens serveix de res sortir, hem fet tard, ja no podrem baixar al planeta s'han tancat les portes —plorava la Xandra.

—A veure si ens ho expliques, jo ja sé que t'agrada molt passar per sota l'aigua però no veig ni on hi ha l'aigua, i menys tan fonda, ni de què ens pot servir tot això per baixar al planeta —digué la Marla molt nerviosa i amb un to una mica impertinent.

—És molt senzill, entre aquest laboratori i la coberta 141 hi ha un tub ple d'aigua, és aigua amb sal a la fi d'imitar les condicions de l'aigua natural a la Terra. Hi ha un sistema de dues portes que permet entrar instruments a l'aigua i recollir mostres des d'aquí, és prou gran per a nosaltres. Aquesta porta és la que ens duu a l'extrem inferior del tub. Entrem a l'aigua i amb el sistema de rescat pugem a la superfície. Serem a la coberta 141, on hi ha tot ple d'animals que han de ser baixats al planeta, i si tot surt bé, tindrem possibilitats d'acompanyar-los…

La cara dels altres nois va canviar, malgrat l'inconcreció de les explicacions, la resolució d'en Ziol els inspirava confiança. Passar de l'angoixa a l'esperança, tornar a veure-ho tot negre i ara un altre cop una possible sortida. La Marla tremolava, la Xandra encara mig plorava, en Xerqui botava i la cara d'en Ziol era d'una absoluta felicitat.

—He apuntat en aquest paper tot el que hem de fer: primer ens hem de prendre el líquid d'aquestes ampolles, té a veure amb els gasos de dins el cos. A continuació hem d'anar tots al lavabo. Més tard, cal fer unes comprovacions als equips de respirar. Passarem dins la cambra de pressió i després ens haurem de posar i cordar els aparells de respirar…

El líquid de les ampolles era realment fastigós i en Ziol va estar a punt de vomitar, va posar un cronòmetre en marxa, havien d'esperar vint minuts abans de passar a l'aigua.

La porta de la cambra de pressió era molt pesant però s'obria amb facilitat. Van passar tots quatre i també els cilindres i la resta d'equip. Quan van tancar des de dins es va encendre un llum verd. A continuació es van posar les motxilles, pesaven ben bé trenta quilos, es cordaven al pit i a la cintura. En Ziol es va col·locar el cronòmetre al canell, aviat comprovaria si eren certes unes petites lletres que deien "caixa estanca a 500 metres".

—Penseu que no podrem parlar fins que arribem a dalt, segons les instruccions els equips són automàtics i no ens hem de preocupar de res durant l'ascens. D'aquí tres minuts inundaré la cambra. Ara poseu-vos la careta i premeu el botó vermell del pit. Quan la trapa del sostre sigui oberta, us hi poseu sota i premeu el botó verd, el de l'esquerra, i pujareu, ja sabeu l'ordre en que hem de passar. Recordeu que ens aturarem automàticament una estona a una certa fondària abans de sortir a la superfície.

En Ziol es va posar la careta i quan va tocar el botó vermell va començar a circular gas pels tubs, semblava aire. Va veure que els altres també respiraven bé. Segons més tard pel tub va sortir alguna mena de substància, les instruccions que havia llegit al terminal deien que era per obrir un conducte entre el nas i el timpà, ja ho notava. Sobtadament va sentir una veu que deia prop de la seva orella:

—Comprovacions finalitzades, sistema correcte.

Va tocar a la paret el comandament d'inundació i va començar a entrar aigua. Un minut més tard, l'habitació era plena, els cilindres suraven pel sostre però els quatre nois romanien al fons empesos pel pes de les motxilles. En Ziol va tocar un segon comandament i va començar a notar una sensació estranya, no li semblava exactament pressió, eren punxades i pesadesa, la vista se li va ennuvolar, notava les turbulències de l'aire en respirar, gairebé es podia mastegar. La tapa del sostre es va obrir cap enfora, dos dels cilindres van sortir surant, algun dels altres nois va empènyer els que faltaven. El cap li feia un mal espantós. La veu deia:

—Atmosfera d'heli i oxigen, quatre coma quatre megapascals. Emergència, límit superat, emergència…

Va veure la Xandra sortint la primera, ara li tocava a ell, el botó verd, havia de prémer el botó… Un globus es va inflar damunt del seu cap, una mà invisible l'empenyia cap amunt, va quedar a les fosques, o s'havia tornat cec, no, veia un llum vermell dins la seva careta. Algú va passar prop seu, pujava una mica més ràpid. L'equip de l'esquena xiulava, o eren les seves orelles. Va sentir una veu molt llunyana:

—Atmosfera d'heli i oxigen, dos megapascals. Ascens estabilitzat.

Quan en Ziol es va despertar no sabia on era, va trigar una estona a copsar la situació, una veu molt petita deia a la seva orella:

—Atmosfera d'oxigen, dos minuts per a la fi de la descompressió.

Ara començava a funcionar el seu cap. Era dins l'aigua penjant d'una corda, la podia tocar amb les mans, el pes de l'esquena el feia baixar i la corda l'estirava cap amunt. Va topar amb algú, no veia res.

—Trenta segons per a la fi de la descompressió.

—Vint segons per a la fi de la descompressió.

—Deu segons per a la fi de la descompressió.

Un pes de la motxilla es va despendre i ell va sortir cap amunt. Va topar amb el sostre del tub. No veia res, va girar i va topar amb una mena de globus i una corda, era la corda que l'estirava, s'estava posant nerviós, havia d'haver agafat una llanterna, encara que no sabia si hagués suportat la pressió. Els cilindres, no es podia bellugar entre tantes coses. On eren els altres? Més globus amb la corda tensa cap avall, encara no havien acabat de pujar.

Aleshores ho va veure. Era el pilot lluminós d'un commutador de llums. Una cosa va xocar amb ell des de sota, es bellugava, era un dels altres que acabava de pujar. Va tornar a cercar el commutador, els llums es van encendre. Al costat mateix hi havia un comandament igual que el que hi havia a la cambra de pressió per obrir la trapa del sostre. El va prémer, una mena de núvol de fang va penetrar per la trapa, un dels cilindres es va escapar cap amunt, ara hi havia una mica més d'espai, fora era tèrbol però estava il·luminat. Va nedar pel forat fins la superfície i es va treure la careta.

La piscina era tan gran com els dipòsits del sistema de tractament d'aigües i ocupava mitja sala, les vores eren plenes de plantes aquàtiques. L'altra meitat de la sala era una mena de jungla impenetrable llevat d'uns camins irregulars. Volia baixar a buscar els altres però amb tos els aparells que encara duia cordats surava massa per poder submergir-se. Se la va treure, va agafar aire i va seguir la corda que l'unia al globus que encara era dins el tub de pujada.

Era prioritari fer sortir els altres cilindres que obstruïen el pas. En treure el darrer, la segona vegada que es submergia, va notar una mà que el cercava i la va estirar. Era la Xandra, encara que no ho va veure fins que a la superfície es va treure la careta.

—Gràcies, pensava que no podria sortir. On són els altres?

—Encara pengen de les cordes, sembla que en ser una mica més grassos necessiten més temps per eliminar els gasos que han absorbit.

Deu minuts més tard ja eren tots quatre fora. En Ziol es meravellava del bé que es trobava comparat amb el seu estat mentre pujava.

Van nedar cap a la jungla arrossegant els cilindres, la piscina era cada vegada menys fonda i van poder sortir a fora caminant.

—Aquest terra, fa mal als peus, és tan irregular —digué la Xandra.

—Ja m'ho pensava, per això he agafat aquestes coses —va treure quatre parells de botes bastant flexibles i de sola gruixuda del primer dels cilindres—. Ajudeu-me a treure les coses. Amb aquestes quatre motxilles portarem tot el material. Del primer cilindre també hi va sortir roba: unes granotes ajustades, fines i molt elàstiques de colors vius, unes altres molt més gruixudes i de tacte càlid, pantalons curts, mitjons i també roba interior.

Van obrir el segon, hi havia els aliments i l'aigua. Quan van obrir el tercer en Xerqui la Xandra i la Marla van fer una cara de total incredulitat. Hi havia la major part dels seus objectes personals.

—Però com t'ho has fet? —preguntava la Marla— No entenc res, nosaltres allí aïllats i ara resulta que tot això…

—Molt fàcil —el somriure d'en Ziol anava d'orella a orella—, quan vaig veure que la porta no s'obriria més i vaig pensar en aquest camí de sortida, vaig parlar mitjançant el Vista+ amb Pom i amb la República i vaig fer que em passessin algunes coses pel l'escletxa.

Les noies petonejaven en Ziol i en Xerqui estava tan emocionat que gairebé no podia dir res.

Al quart cilindre hi havia el Vista+, el Nova, més menjar i llanternes.

—D'aquí a dues hores, uns animals anomenats llúdrigues que viuen aquí, començaran a ser conduïts a la nau de descens, en aquest paper hi tinc un esquema del camí i els horaris que he copiat de DESCENS. És important perquè hem d'aprofitar el moment en que s'obrin les portes per passar.

—I quina mena d'animals són? Són perillosos? —preguntà la Marla.

—Són bastant petits i segons l'enciclopèdia no són perillosos.

—Però si són petits, ja podrem passar pel camí que els durà a la nau de descens? —demanà la Xandra.

—Sí, ja ho veureu, ara el que hem de fer és cercar la porta de sortida i esperar a que s'obri.

—Jo hauria de trucar a Pom amb el Vista+ —digué en Xerqui—, la meva família havia d'entrar amb el grup de descens però potser amb el meu tancament als laboratoris ho han deixat córrer…

—No t'amoïnis —intervingué en Ziol—, abans del tancament de la porta vaig parlar amb el teu pare i li vaig demanar que entrés amb tota la família a l'estació de descens, per si a l'últim moment nosaltres hi podíem accedir. Li vaig dir que el darrer dia s'ho podria repensar i sortir amb els rebutjats si tu no podies baixar.

—Jo sí que vull parlar amb la família, me n'he d'acomiadar. No els donaré massa detalls del pla, no voldria que el comitè de descens se n'assabentés i ara per prudència ens prohibís baixar —digué la Xandra—. Els meus pares de totes maneres no volien anar al planeta, me n'alegro d'haver-los vist personalment ahir per l'escletxa de la porta. Ziol, tu ja ho tenies tot al cap, vas ser tu qui els va fer venir, i et van donar les meves coses…

—Tens tota la raó. Jo ara parlaré amb el comitè i els diré que estem intentant sortir, sense deixar clar si és de la coberta zero o del Món. A hores d'ara ja deuen estar amoïnats de no tenir notícies nostres.

Quan ja feia una estona que eren en silenci, van veure els primers animals, entraven a l'aigua pràcticament sense fer soroll. La Xandra una mica més i xiscla de l'ensurt, no havia vist mai un animal tan gran fora dels terminals, i algun mecanisme ancestral heretat de quan els homes convivien amb ells a la natura es va desvetllar. Una estona més tard en van veure un altre sortint amb un peix encara viu a la boca, un peix molt més gran que qualsevol de les set espècies que coneixien dels bassals de les jungles i cambres agrícoles. Qualsevol moviment dels nois però provocava la fugida instantània de les llúdrigues. En Ziol va localitzar amb facilitat l'única porta de sortida de la sala, era una porta de mida humana. Tots quatre es van posar a descansar molt a prop de la sortida.

—Quan s'obri la porta haurem de passar de pressa si no volem pertorbar als animals —digué la Marla en veu baixa—, no voldria que l'operació tingués problemes per causa nostra.

—Les dades que vaig treure de DESCENS diuen que s'obrirà d'aquí unes dues hores, s'apagaran els llums i per algun procediment s'aconseguirà que els animals surtin d'aquest lloc i passin a un vehicle, nosaltres hi hauríem de passar abans que ells.

A la pantalla de DESCENS, a la Sala de Control de l'Estació Quatre, hi va aparèixer una alerta, un possible problema amb la càrrega d'uns animals anomenats llúdrigues a la nau de descens d'animals número u. Hi havia una discrepància amb les masses dels animals. Era una mena d'alerta que no requeria cap intervenció humana i en Valac no hi va tornar a pensar, prou ocupat estava amb l'allau d'informació que li arribava de totes bandes.

Els assistents ja els havien informat de les condicions dels viatge. Tots els viatgers tindrien un paper amb l'indicació de quina seria la seva nau, la seva sala d'embarcament i el seu seient. Dues hores abans de la sortida s'obririen les portes de les sales. Una hora més tard s'obririen les quatre portes d'accés de cadascuna de les sis naus de descens humà. Els viatgers haurien d'entrar en un ordre determinat i en trenta minuts tots ocuparien el seu seient. Passat el darrer condicionament, les naus abandonarien simultàniament Sagittarius.

Aleshores estarien trenta minuts en un ambient sense gravetat, fins el moment en que penetressin a les capes més denses de l'atmosfera. Quan la nau comencés a frenar ho notarien com un restabliment de la força de la gravetat, durant cinc minuts la gravetat oscil·laria entre dos i quatre vegades el seu valor normal. Seria la part pitjor del viatge. A continuació tornarien a gravetat normal durant uns deu minuts, amb algunes sotragades produïdes per uns frens aeris. Finalment entrarien en contacte amb el planeta sobre una superfície d'aigua que amortiria l'impacte. En un temps comprès entre els trenta minuts i les dues hores les naus serien portades automàticament a prop de la terra ferma i s'obririen les portes.

Els assistents també van informar de les condicions de vida al planeta. Algunes serien molt diferents a les que fins aquells moment estaven acostumats. La quantitat de pols, per exemple, seria molt superior; les temperatures i humitats molt més variables; hi hauria vent, pluja i fins i tot neu o calamarsa; caldria dur roba específica i calçat per a gairebé qualsevol recorregut exterior als habitatges. A Sagittarius hi havia sols uns pocs milers de menes de bacteris diferents, al Planeta gairebé un milió. Tot i que en principi no n'hi havia de patògens per a l'home, caldria prendre mesures com la de desinfectar les ferides ja que no es podia descartar la possibilitat de mutacions o de sensibilitat particular a qualsevol d'entre ells.

Algunes altres qüestions serien més similars a les que estaven acostumats, a l'indret on ells arribarien, els robots havien construït habitatges per a 25.000 persones, semblants als que tenien a Sagittarius, uns habitatges agrupats en conjunts anomenats edificis amb capacitat cadascun per a unes dues-centes persones. Els terminals, la il·luminació, els lavabos i cuines eren idèntics als que hi havia en origen a Sagittarius. Hi hauria però, diferències importants com per exemple les finestres i els carrers o camins que ferien la funció que aquí dalt feien els corredors.

—Aquesta cambra és un vehicle, com la plataforma de la coberta zero però tancada —observà en Xerqui— es belluga una mica si botem.

Era similar a una cambra d'uns deu metres de llarg per dos d'ample plena d'obstacles. A les parets hi havia alguns prestatges i força barres.

—Vinga!, passeu de pressa, si ens posem aquí dalt no molestarem les llúdrigues —digué la Marla enfilant-se a un prestatge a un metre i mig de terra.

Moments després van començar a entrar les bestioles, més de vuitanta, estaven esverades, com cercant una altra sortida. Finalment la porta es va tancar i el vehicle va accelerar. El viatge va durar cinc minuts. Quan el vehicle es va aturar es van apagar els llums interiors, es va obrir la porta i va començar a sonar un estrany soroll, bastant fort, els nois van veure com els animals sortien esperitats. Quan semblava que ja no en quedaven més van sortir ells. Eren a una petita cambra en forma d'embut, les llúdrigues ja s'havien ficat totes pel petit forat de l'altre extrem, però ells era impossible que hi passessin. En aquell moment els llums de l'embut es van apagar. Instants després van sentir com el vehicle se n'anava.

—I ara què fem? Tens idea, Ziol, d'on som? —preguntà la Marla.

—Sí —en Ziol va encendre la llanterna que havia tret de la motxilla i va il·luminar cap on hi havia hagut el vehicle, ara hi havia un corredor fosc—, cada mena d'animal té la seva entrada, una mica més enllà n'hi ha una d'uns animals bastant grans anomenats ases, segons l'enciclopèdia són domèstics i no són perillosos. Entrarem per allí.

Van sortir al corredor, hi havia diverses cambres embut. La quarta que van trobar era més gran, al final hi havia una mena de torn de barres metàl·liques.

—Si no podem passar, haurem d'esperar a que arribin els ases, però em sembla que la separació de les barres ens permetrà entrar.

Amb unes quantes contorsions van passar a un passadís estret i totalment fosc. A tots dos costats hi havia uns compartiments individuals per als animals, trenta-sis en total, les separacions feien poc més d'un metre d'alçada, els nois les podien saltar amb facilitat. A prop de terra, a cada departament, hi havia una mena de pica plena d'aigua, algun automatisme en mantenia el nivell constant. Al fons del passadís una porta de ceràmica tancada.

—Segons les notes que tinc, aquesta porta duu directament a la nau de descens —digué en Ziol—, d'aquí a cinc hores haurien d'arribar els ases i poc després s'hauria d'obrir.

—Suposo que quan vinguin s'obriran els llums —intervingué la Marla—, ara més val jeure i descansar. Crec que seria un bon moment perquè en Xerqui i la Xandra parléssiu amb les famílies.

En Ziol va treure el Vista+ i el va passar a en Xerqui. La conversa va anar bé, el seus pares baixarien al planeta i guardarien el secret.

La Xandra se'n va anar una mica lluny mentre els altres nois s'endormiscaven, va ser més dur per la noia que pels pares que ja havien assumit la separació des del primer moment. La Xandra va plorar una estona, en ella era normal, i se'n va anar a jeure al costat d'en Xerqui.

Van ser despertats per l'encesa dels llums i l'arribada del vehicle amb els ases. Les portes del passadís es van anar obrint en una seqüència perfectament calculada i els animals van anar entrant als seus compartiments individuals.

Amb tot el que havien viscut aquell dia cap dels nois va mostrar signes de por, el que mostraven era excitació, especialment en Ziol que no es va poder estar de tocar els animals.

—Mireu el grans que són, i estan calents, fixeu-vos en aquests, són mascles, i prou que es veu, i això és una femella que deu estar prenyada, quina olor més especial que fan, m'agrada —anava dient mentre els altres tres expressaven amb la cara una petita discrepància d'opinions.

Amb tres viatges successius del vehicle, tots els compartiments de la sala menys dos van ser ocupats pels animals.

Encara estaven tots quatre embadalits contemplant els ases quan es va obrir la porta d'accés a la nau de descens.

—Correu, hem de passar abans que els animals —cridà instantàniament en Ziol amb veu d'urgència, com si els altres no ho tinguessin tan clar com ell.

La porta menava a un passadís en lleuger descens, unes barres metàl·liques començaven a col·locar-se en posició per conduir els ases d'un en un al seu destí. Per dècimes de segon les van poder evitar i van arribar a una sala circular d'uns sis metres de diàmetre i dos d'alçada. Hi havia una vintena de portes de mides diverses al seu voltant, en Ziol en va escollir una a l'atzar. No s'obria, va provar la veïna.

—Són tancades, què fem? Els ases aviat seran aquí, les barres del sostre estan baixant per fer un camí i no se pas com…

—Aquella porta —interrompé la Marla—, té maneta i les altres no, no deu ser pas per a animals.

Era una porta corredora i va lliscar suaument, duia a una cambra sense il·luminació, fora de la claror que entrava per la porta i la d'una dotzena de pantalles que hi havia enceses. Hi van entrar deixant la porta oberta.

Les barres de la sala rodona van baixar fins a formar una mena de passadís i va aparèixer el primer animal, va ser una operació similar a la que havien vist a la sala de dalt, van ser obligats d'un en un a entrar per una de les portes.

Les pantalles de la cambra presentaven quasi totes el mateix quadre:

Però tot just tocar-les, el quadre era substituït pel menú principal d'un terminal estàndard, més exactament d'un terminal estàndard sense CENSOR.

Durant les següents hores van entrar a la nau diversos animals, tots ells de mida relativament gran. En Ziol provava d'identificar-los tot mirant les il·lustracions de l'enciclopèdia del terminal. Van entrar porcs, gossos, ovelles, llames, ximpanzens, babuïns, gaseles, lleopards, estruços, ossos pandes, ossos formiguers, dues menes de cangurs, marmotes, castors i alguns altres que no van poder reconèixer.

Finalment, es va tancar la porta d'accés i es van apagar els llums de la sala rodona. Ara sols s'hi veien per la claror de les pantalles.

—Segons això sortirem d'aquí vint minuts —anuncià en Ziol des del terminal.

—Us en adoneu que serem els primers a arribar al planeta? —intervingué la Xandra.

—Els altres no arribaran fins dilluns, d'aquí a sis dies —anava dient en Xerqui quan sobtadament una claror molt intensa va il·luminar la cambra. Immediatament la il·luminació va tornar al seu nivell anterior. Van quedar momentàniament en silenci. Uns dos minuts més tard es va tornar a repetir l'esclat de llum.

En Ziol va ser el primer en adonar-se del que passava:

—S'ha obert la comporta exterior del dipòsit de la nau de descens i cada dos minuts, en fer tot el Món una volta, veiem la nostra estrella uns instants per l'obertura. Fixeu-vos que aquesta paret d'aquí és feta d'un material transparent; estem veient l'exterior!

I més el van veure uns minuts més tard quan la nau va començar a caure. O al menys aquesta va ser la primera sensació que van tenir, tots xisclaven… i també volaven per la petita cambra.

—Estem sortint! Estem sortint! —xisclava la Xandra— No tenim gravetat!

Va tornar a aparèixer el sol i aquesta vegada de manera permanent.

—Jo estic molt marejat, el cap em volta, no sé com posar-me —anava dient en Xerqui.

—Ni jo tampoc —intervingué la Marla.

—Jo em sembla que ja m'hi estic acostumant i puc moure'm controladament, me'n vaig a les butaques que tenen una mena de cintes, suposo que per lligar-se —digué finalment en Ziol tot agafant-se a unes barres especialment dissenyades per bellugar-se en un ambient sense gravetat.

Uns minuts més tard ja havien aconseguit seure i lligar-se tots. Des dels seients es podia accedir còmodament als terminals i tots quatre nois es van posar a cercar furiosament qualsevol informació que els semblés útil per a la seva aventura.

—Fixeu-vos que diu aquí —saltà en Xerqui—, hi ha pastilles contra el mareig de l'espai a l'armariet que hi ha sota els terminals, són de color rosa, crec que ens les podríem prendre…

—He trobat a una aplicació que és un monitor informatiu de DESCENS —digué la Xandra—, treu contínuament una tira de text amb informació sobre l'estat d'aquesta nau. Posa que d'aquí trenta minuts començarà la desacceleració i que no superarà mai les dues ges…

—Això deu ser com tenir asseguda sobre una persona del mateix pes, calculo que ho resistirem bé —intervingué la Marla—, les naus que baixaran a tots els altres desacceleren fins a quatre ges, suposo que els animals que no van en butaques especials no podrien resistir tanta gravetat i que la ruta de la nostra nau és més llarga per poder tenir més temps per frenar. És una sort per a nosaltres.

A la sala de control de l'estació quatre, l'alerta d'irregularitats en una de les naus de descens d'animals va passar novament desapercebuda entre centenars de missatges referents a les naus de persones, a les càrregues, als animals i a molts altres detalls tècnics.

El comitè de descens, de fet, tenia molt poques decisions a prendre, sols algun conflicte humà entre els viatgers. De totes les qüestions tècniques en tenia cura DESCENS i amb molta eficiència.

—Quina llàstima els quatre nois que s'han quedat tancats, si no fos per ells ara no seriem aquí, i els pobres no podran baixar —deia la Mirtela—. Ara ja no hi ha res a fer, fa estona que no en sabem res, deuen estar deprimits i no contesten al terminal del laboratori. Quan he parlat la darrera vegada amb la Marla, estava tan deprimida que no he entès gens el que em deia. La darrera cosa que en sabem del grup és que en Xerqui ha parlat amb la seva família i els ha convençut perquè baixin al planeta de totes maneres, no ho acabo d'entendre.

—I una altra cosa important, quan fa un parell d'hores he parlat aquí a l'estació amb el pare d'en Xerqui, m'ha dit que el seu fill havia trobat com trencar el codi, suposo que volia dir el de CENSOR, i que la pista era "base quinze". Immediatament ho he comunicat als matemàtics de Pom i de la República —intervingué en Fosmein—, fa un moment m'han avisat que la pista és bona i que creuen que podran suprimir CENSOR de qualsevol terminal en qüestió d'hores.

—Ara ja no serà responsabilitat nostra —va concloure en Valac.

La desacceleració va començar el mateix moment que el sol s'amagava darrera el planeta, la nau va sotragar una mica i una força com d'una mena de mà gegantina, els va empènyer contra el respatller de la butaca que havia basculat una mica cap endarrera, els costava una mica de respirar però era fàcilment suportable.

El monitor de DESCENS del terminal de la Xandra anava informant:

••• Resten quinze minuts de desacceleració abans de passar a vol atmosfèric •••

En entrar la nau a l'ombra del planeta, s'havia encès l'il·luminació de la cabina, bastant feble. Per la finestra es veia una mica de llum difusa d'un to tirant a rosa i de tant en tant alguna guspira de color vermell intens que desapareixia instantàniament. Amb la pressió que notaven al pit cap dels nois no tenia ganes de tocar el terminal per mirar d'esbrinar què era aquella claror. El monitor de la Xandra els va estalviar la feina. Anava escrivint:

••• Per la finestra es pot veure la cua d'aire ionitzat i restes de l'escut tèrmic que deixa la nau en frenar •••

Els nois restaven quiets, premuts contra els seus seients. Sols parlava la Xandra que repetia en veu alta els missatges que sortien a la seva pantalla. Passats uns minuts la gravetat va tornar suaument al seu valor normal. Per la finestra ja no es veia la claror rosa, es veia un fons absolutament negre amb molts puntets lluminosos. La pantalla informava:

••• Escut tèrmic i frens aeris despresos § Nau en vol atmosfèric a onze mil metres d'altitud § Aterratge dins de divuit minuts •••

Van notar a les orelles un canvi de pressió. Els puntets que es veien per la finestra havien desaparegut i el fons ja no es veia tan negre, era un negre una mica lletós.

••• Connexió amb l'atmosfera exterior § Altitud mil metres § Aterratge dins de dos minuts •••