·EL REREFONS DE "EL ERROR DE FONDO"
_____________________________________________________________________________________________

Fa uns quants dies un diari estatal (El País,26-I-98) publicava un article de Francesc de Carreras dels que fan el pes. De Carreras, catedràtic de Dret Constitucional de l'Autònoma de Barcelona, forma part d'una élite benpensant, supraracional, benestant i burgesa en el sentit més noble de la paraula. Jugà un paper important en una Comissió formada "ad hoc" per depurar els possibles matíssos d'inconstitucionalitat de la recent aprovada Llei del Català, i sempre desconcertava tothom dient que aquesta era llei un despropòsit perquè contravenia de manera flagrant la Constitució Espanyola.

El seu article El error de fondo intenta ser, de bon començament, exquisidament seriós ja que en ressenyar que les lleis són les regles bàsiques del joc democràtic llavors no caben ni les estratagemes dels legalistes tous, que deien que ens podem estalviar les lleis si la seua aplicació esdevé conflictiva, ni les dels reglamentaristes, per a qui els reglaments permetran que la voluntat arribe on les lleis més obsoletes no arriben pas. I són allò més important perquè ni elles són mers objectes decoratius, ni la seua una convencionalitat extrema que ens permeta el seu incompliment si ens foren adverses o inconvenients. Les lleis, com demostraren Kepler, Galileu i Newton són l'expressió més acabada de l'ordre i la regularitat que existeix a l'univers i a la naturalesa tota. Ens permeten descriure cóm ocorren les coses, ens ajuden a predir els comportaments de la matèria i ens donen el control i el domini sobre el món físic i la natura. Com que eren clau en el funcionament de les coses calia, també, descobrir-les al món de la societat i a l'individu perquè, com a la natura, també la societat i la consciència estaven travessades per regles, ordres, normes, manaments, imperatius, prohibicions, etc. la qual cosa propiciaria una humanitat de comportaments civilitzats sense arribar a caure -gràcies a la noció de llibertat- en els rígids determinismes a que la natura quedava sotmesa. Però, a més d'açò, podem dir que les lleis són la culminació de l'esforç històric dels homes per despullar-se dels capricis dels poders despòtico-autoritaris de reis i aristocràcies dominants (religioses, mitològiques, de la sang, guerreres, heroïques, de robe, de la terra o de la riquesa), sotmetent tota conducta humana a un mateix ordenament i principis; en l'ordre moral i polític convertiren l'home en suprem legislador i jutge, en un ésser racional, autònom i lliure; en l'ordre econòmic en feren un ésser calculador, previsor i creador de necessitats i satisfaccions. La llei, doncs, expressa l'estructura del món, guia el coneixement, organitza la societat, esdevé la seua norma suprema, condiciona les conductes privades i públiques de tothom i -en ocasions, dirien alguns- està per a ser transgredida.

El moll de la qüestió plantejada per De Carreras és que la nova Llei del Català és l'expressió més genuina de l'error perquè "es basa en una política lingüística equivocada". D'una altra manera: és un error perquè "s'inspira en una concepció nacionalista de Catalunya i, per tant, és incompatible amb els principis de llibertat i pluralisme" base de l'actual democràcia. La qual cosa és el mateix que dir que si la Llei del Català és incompatible amb la llibertat i el pluralisme, aleshores si és cert que aquests principis són la base de la democràcia a l'estat espanyol, llavors la nova llei -que és la seua culminació- va contra la llibertat i el pluralisme i, per tant, contra la democràcia, el que és el mateix que dir que la Llei del Català va contra les lleis bàsiques que la propicien, o siga, contra la Constitució Espanyola que és la llei de lleis; en conseqüència, la nova Llei del Català és il·legítima i s'ha d'impugnar i retirar de la circulació per així retornar a la situació anterior que és de mera despenalització de l'idioma, per entendre'ns. Oi que és això el que es vol dir? I per què, doncs, diu que "no és ben bé la nova llei allò que està en discussió sinó la política lingüística que hi ha al seu darrere"? En què quedem? Si la política és l'art del possible i la política en qüestió que hi ha al darrere de la llei -feta per possibilitar determinades coses- atempta claramanet contra principis bàsics de la convivència, no entenem per què la política lingüística queda a mercé de la crítica i la llei, en canvi, no. No és voler fer de les lleis una metafísica, un absolut? El que De Carreras està volent dir és que aquestes són principis immutables, inexpugnables i inatacables i, per tant, que el que cal tombar és la política que hi ha al darrere, cristalització d'anhels, esperances i desitjos d'una gent que sobre la base de la seua concepció de les coses i la societat s'ha organitzat per a transformar-la en el context de les relacions de forces i el joc democràtic. Però nosaltres pensem que anar contra açò sols serà possible des d'una altra concepció i una altra política. Per això, les lleis no són immutables. Poden ser suplides per altres, i valen fins que algú amb poder interpreta que han caducat i no serveixen per a allò que foren dissenyades i sancionades. Parlant en plata: l'antiga Llei del Català ja no servia i fou canviada; la nova Llei del Català funcionarà fins que servesca a necessitats socials segons el parer del partit en el poder. Les lleis de la Constitució hi seran vigents fins que els poders representatius de la voluntat del poble o, en el pitjor dels cassos, els interessos dels grups més influents decidesquen el seu canvi. Perduraran, doncs, fins que seran canviades per altres lleis. De permanència metafísica res de res. De validesa absoluta menys encara.

D'una altra banda, si la Nova Llei del Català converteix als seus defensors automàticament en catalanistes, la mateixa lògica diabòlica, demonitzadora, de vostés, els liberals, converteix els defensors del castellà -en justa correspondència- en castellanistes o espanyolistes, la qual cosa és tan normal, imbècil o sublim com l'anterior. I tan inconciliable, doncs, amb la llibertat i el pluralisme ha de ser, l'espanyolisme que De Carreras no diu (ni necessita) defensar però vol mantenir. Mes, així com està per demostrar que el nacionalisme català és pura imbecilitat, suicidi o feixisme, sabem que darrere l'espanyolisme hi ha una experiència històrica dilatada que, en la teoria i en la pràctica, han estat un autèntic càncer insoportable per a la convivència, el respecte, la tolerància, la llibertat i la democràcia entre nosaltres. Ni pobles ni individus tenim garantit amb el nacionalisme unitari o jacobinista -en particular el monomaníac centralisme rancio-essencialista espanyol- res del que a De Carreras li sembla el millor dels valors de la civilització per aquestes latituds. De Carreras ens diu que la llengua no és el "factor identitari d'una nació", és -a tot estirar- un factor cultural important però no el que més, al menys des de l'angle dels valors moderns en circulació a partir de la il·lustració. És cert, la llibertat és un valor molt important des d'aleshores. Aplicat al tema que ens ocupa, el de la llengua, caldria que tothom tingués llibertat per a parlar amb els altres escollint la llengua que volgués. Sols que algunes llengües -per inusuals- no són comprensibles malgrat que la gent fa esforços per comunicar-se com pot. És més: de les llengües audibles per aquests llocs, algunes no són permissibles de conéixer (suahili, àrab, portugués, francés, alemany, japonés, etc.); d'altres, en canvi, com el castellà o espanyol, s'han assegurat el que ho siguen en un territori que no era el seu i no sols això, sinó que amb el poder de l'Estat a les esquenes i exercint la coerció l'han fet esdevenir hegemònic a tot arreu fent bones les paraules de Nebrija "nunca tanto como ahora fue, la lengua, compañera del Imperio". O és que els liberals com vosté no coneixen la història com cal? Per cert, és aquesta la història que els liberals donen per bona?

Però ara les persones com De Carreras ens diran que estem en una altra història (època, període, nivell de civilització, etc.) i que són democràtics i liberals. Doncs bé: si tan democràtics, tolerants, respectuosos i un tan elevat sentit de la igualtat i la justícia tenen tots vostés, els liberals, per què no canvien d'una vegada la Constitució i restableixen la igualtat entre tots els participants d'aquest joc en que ens trobem involucrats, per exemple dient al seu Article 3: "Els idiomes de l'Estat Espanyol són el castellà, el català, l'euskera i el galego-portuguès. Tots els espanyols tenen el dret de conéixer-los i d'usar-los. Seran respectats pels espanyols per tal com conformen un dels seus més preuats comuns patrimonis. Gaudiran del mateix respecte, promoció i consideració per part de qualsevol administració, forces i poders de l'Estat, i cadascun d'ells serà oficial en els seus respectius territoris, etc." Ah, clar! és que no ens en recordàvem que la llibertat que vostés defensen no passa per l'afirmació de la defensa de la igualtat de tots. Aquest és un valor universal que han perdut pel camí; és massa contundent i evidencia massa clarament els desajusts. En canvi el de la llibertat... Ens hem despullat dels tirans, podem escollir la religió que vulguem, no som perseguits per les nostres opinions, les podem expressar sense entrebancs, podem participar en qualsevol intercanvi de productes a quasevol nivell entrant en el lliuremercat, podem situar la nostra residència en qualsevol lloc o país, votar els nostres representants polítics, escollir alternatives educatives, optar per models sanitaris, eliminar determinismes i reduir condicionaments, etc.etc. Tot més variat i possibilista que si defensem la igualtat, ja que com més constatem l'eixamplament de les diferències -és a dir, de la desigualtat- més ens carreguem de raons per a dir que anem cap arrere. Però, clar, certes coses no queda bé dir-les.

Una altra qüestió la planteja el tema de la llibertat com a nucli de la identitat i la personalitat. Per quins set sous si fossim lliures hauriem d'acceptar que algú ens vingués a parlar de patrons de llibertat? Nosaltres no anem a cap lloc -Portugal, França- a donar-los-en llisons. Estaria fora de lloc. No serà que en realitat no som lliures, realment? Que ho hem deixat de ser? I qui ens n'ha privat? Per què hauriem de fiar-nos del seu obsequi de llibertat si sabem que aquesta no la regala ningú sinó que es guanya arriscant la vida? La seua proposta de llibertat, no és un torpede adreçat a la línia de flotació per desorientar, i descohesionar una vegada més una col·lectivitat? I, per què haurem d'acceptar que és la seua llibertat el patró suprem que defineix la identitat i no pas un altre com la llengua, la psicologia de caràcter, la resistència front a l'opressió, el seny, la racionalitat, l'esperit d'empresa, o qualsevol altre?

La posició liberal i democràtica exigeix el poder d'usar una llengua sense que aquest ús siga fruit d'una imposició. Molt bé. Afegeix, a més, que si és una decisió lliure, aleshores una llengua ja "no és una manera de veure el món". Doncs bé, el Sr. De Carreras exigeix llibertat per a decidir poder parlar qualsevol idioma sense restricció. Independentment que no puguem parlar certs idiomes per imposicions coactives del sistema polític, De Carreras se centra en l'exigència de llibertat per a poder parlar castellà a Catalunya sense restriccions. Bé, i nosaltres ¿podem exigir -en justa correspondència- llibertat, sense restriccions, per a usar el català a la resta d'Espanya? Seriem nosaltres lliures -tolerats i respectats- als Països Castellans si hi parlàrem en català? I qui ens pot garantir que no eixiriem insultats ni lesionats d'un tal intent? Potser la Constitució? Però aquesta no ho avala. Llavors, és que ho deslegitima? És que fa trampa? Però com és possible una Constitució així? Com els constitucionalistes poden conciliar esperit de justícia i Constitució Espanyola? És, doncs, la Constitució justa? desitjable? alliberadora?. D'una altra banda ¿farien un esforç -lliurement, és clar-, per parlar-nos els castellanoparlants en català tal i com fem ací parlant-los castellà fins al vòmit? I les seues petites burgesies i classes mitjanes i benestants ¿canviarien de paradigma lingüístic -lliurement, és clar- d'acord amb el català dels nouarribats -tal i com fem ací massa sovint- a fi d'assemblar-nos tots una mica més? S'ha molestat, el Sr. De Carreras, en informar-se de per què les coses aquestes funcionen en un sentit i no ho fan en l'altre?

Podem admetre, provisionalment, que eixe "error de confondre drets dels individus amb drets de les nacions" del que parla és un error bastant comú a les nacions sense estat. I per un doble motiu: (1) perquè alguns considerem -cosa que per a un liberal és una equivocació- que els drets dels pobles són abans que els drets dels individus que els configuren (no és la posició liberal una reminiscència del vell aristocratisme intel·lectualista o racionalisme oligàrquic?), i (2) perquè una de les diverses nacions, de les que la majoria d'Estats consten, encarna/s'apropia de/s'identifica amb l'estat i s'arroga drets en nom de les altres, a les quals exclou, o anant contra elles (la ficció es realitza sobre la idea de que l'Estat ho és de la "ciutadania", del poble que encarna la nació i s'identifica amb ell, extenent fins les fronteres d'eixe Estat seu la seua autoritat, els seus drets i tota mena de valors i conceptes seus). L'error és més comú encara, infinitament, als estats-nació com França i Espanya, que no paren d'incentivar econòmicament, legislar, decretar, ordenar, regular, normativitzar, reglamentar, imposar, obligar, conminar, prohibir, multar, penalitzar, quan no insultar, agredir, i un grapat d'estratègies més, referents bé a la potenciació de la llengua de l'estat, bé a l'assimilació de les altres llengües d'eixe estat. Però, ¿com és possible que hi hagen drets individuals reconeguts i que, en canvi, no hi haja cap dret reconegut que empare els drets dels pobles a existir sense cap intromissió en les seues vides i els seus assumptes amb total independència respecte d'altres que tenen al darrere un estat? O, sí existeix un tal dret però ni els estats ni els seus intel·lectuals in/orgànics volen saber-se'n? I quin valor tenen les proto-constitucions de certs territoris (com els Estatuts d'Autonomía) si no són tingudes en compte, ni respectades; si són torpedejades dins i fora, controlades o sotmeses a altres Constitucions, interessos i maniobres?

Una altra cosa que no entenem és que si una llengua és pròpia d'un país, d'una nació, d'una gent, d'un poble, d'una societat, el senyor De Carreras li negue que puga ser potenciada i normalitzada pels poders públics que se suposa estan per a coses com eixes. O ¿és que eixos poders estan per a potenciar llengües com el castellà, per la raó del simple estar ací de la llengua de l'estat i, en canvi, poden desconsiderar aquelles llengües pròpies que, com el català, cal que no siguen assumpte d'estat ni tampoc d'altres institucions estatals menors com les Generalitats? ¿És suficient que s'invoquen relacions de veinatge, històriques, d'estat, de relacions culturals, de pressuposada majoria numèrica, simple respecte i consideració morals o -en el pitjor dels casos- de darwinisme lingüístic, d'ocupació imperial i d'assimilació colonial, perquè el castellà haja de tenir tanta presència, garantia i cultiu entre nosaltres? Per què l'Estat Espanyol defensa/recolça/subvenciona/potencia fins l'exageració el castellà? No ho hauria de fer si haguéssim d'aplicar el criteri liberal del Sr. De Carreras consistentment. D'una altra banda, la confusió entre llengua pròpia i llengua única o preferent sols està en la seua pròpia temença. Ara bé, si no vol que siga el català la llengua preferent a Catalunya i als demés països de parla catalana és perquè això vol dir, i ho amaga que, ara per ara, la llengua preferent és el castellà. Aquesta ho té tot del seu costat, l'Estat, l'administració i la seua burocràcia, l'exèrcit, l'església, l'educació, l'escola, la policia i la guàrdia civil, el món de la premsa i la ràdio, la televisió, les classes socials dominants, les classes mitjanes, la major part de la petita burgesia, la immigració, el món dels negocis i el mercat, la ciència i la teconologia, el món judicial i els jutjats; pràcticament tot. ¿No serà que amb la nova Llei del Català es comença realment a poder inclinar el pes de la balança cap a una situació més equilibrada amb la possibilitat que en unes dècades el català comence a ser l'idioma hegemònic a una part important del territori catalanoparlant i reduesca el castellà a idioma subordinat i familiar? Com és que als liberals no els sembla justa la subordinació del castellà als Països Catalans si la seua situació fóra precissament la imatge especular de la situació actual del català? "Liberalisme" és la situació de subordinació del català, ¿no és això? Crec que anem entenent el seu liberalisme. I la seua democràcia. Quant a allò d'única, per favor, Sr. De Carreras, no ens faça riure i no siga safanòria. El català no seria llengua única als Països Catalans ni amb 500 anys de persecució interior sobre el castellà tal i com les succesives administracions espanyoles realitzaren implacablement sobre el català, l'euskera o el gallec.

Al català li cal -a parer de De Carreras- una protecció, com a qualsevol fenòmen antropològic antic i exòtic per evitar la seua desaparició (Vaja! Al menys no és aquella classe de liberal extremat que com els neo-darwinistes defensen que les llengües estan en un estat de guerra permanent entre elles supervivint únicament les més valuoses, útils i competitives). Però creu que no li fa falta una legislació que potencie el seu ús social. De carreras és inconsistent en semblar-li bé el fet -ben real i indissimulable- que l'Estat potencie el castellà, però que no li ho semble quan la Generalitat de Catalunya intenta potenciar el català. No ho entenem. I ací no valen històries, perquè les curiositats folklòriques -i el català pot arribar a ser-ho si no es normalitza- sols s'exhibeixen als museus. En realitat, si una llengua no es normalitza a tots els àmbits -per a la qual cosa hi haurà que generar projectes, dinàmiques, legislació, decrets, obligacions, imperatius, imposicions, plaços, cursos, ajudes, i un llarg etcètera, tot açò molt practicat pels Estats-, si no es normalitza -dic- desapareixerà a poc a poc, imperceptiblement. I és que una llei que deixe les coses a la bona voluntat de les persones, sense obligacions, ni imposicions, ni sancions -no ens fem el fava, si us plau senyor De Carreras!- ni és una llei, ni regula allò que volia, ni és acomplida, ni protegeix res de res; sols és literatura, pura retòrica i mera paperassa legislativa. (Per cert: creu vosté que el castellà no té dispositius legals que el protegesquen?) Una llei i el subsegüent decret que sols valguen per a despenalitzar i encoratjar el personal a parlar més sovint el català està condemnada al fracàs, com ací al País Valencià ja sabem. Encoratjar la gent a parlar dos idiomes -dient que els dos són nostres, són antics, són oficials, són d'una majoria o d'una minoria majoritària i altres tonteries com aquestes que se solen dir, són una invitació al desastre com a València, Alacant i altres llocs podem constatar. El bilingüisme no pot encomanar-se com una situació ideal de vida. És un mite que enganya i paralitza una societat abocada a la minorització. Ens porta -a la gent sotmesa- a un procés de genocidi cultural, a l'abandonament de la llengua pròpia. Ens pressiona sempre a parlar el castellà -esdevingut hegemònic- i abandonar el català -esdevingut prescindible-. És l'acceptació de la nostra condició de comunitat subordinada i que camina de manera galopant cap a la colonització, la desvertebració, la centrifugació, l'assimilació i la desaparició. ¿Com és que si tan positiu veu el bilingüisme l'Estat no comença per defensar-lo i posar-lo en marxa als Països Castellans unilingües -on sols hi ha com a idioma oficial reconegut el de la Constitució Espanyola- no siga el cas que la gent es torne subnormal, imbècil o no puguen fruir dels avantatges psicològics, econòmics i socials que a les comunitats bilingües ens encoloma, ja que -cacaregen els defensors del bilingüisme- aquest és quasi l'estat ideal de la humanitat? O ¿és que no són prou tolerants i respectuosos com per a permetre altres idiomes que els capacitaria per entendre's amb els que vivim en aquest estat? Més encara ¿per què als Països Catalans, per exemple, necessiten ser hegemònics els castellanoparlants? ¿És que no tenen, ells, prou amb una mera despenalització per a poder-lo parlar i ser entesos pels catalanoparlants? Si és això el que volen per a nosaltres, ¿per què protesten tant i no ho volen per a ells? Però ¿per què la seua llibertat necessita d'estar apuntalada per una Constitució i un Estat que els permet, no ja fer aquestes protestes, o obtenir-ne un gran ressò en tots els mitjans de comunicació de l'Estat -tant de dretes com d'esquerres-, sinó el negar-nos a nosaltres la llibertat de poder fer que els Països Catalans -per exemple- puguen de fer-se respectar en aquelles coses que són qüestions no sols de pura racionalitat, sinó també de dignitat i de llibertat per a nosaltres, és a dir, essencials. Perquè ¿què és la castellanització galopant, el bilingüisme unidireccional o substitutori, la persecució de la llengua i la cultura amb la gent espanyolíssima que, per exemple, al País Valencià ens governa? El respecte a la nostra llibertat? A la nostra identitat? A la nostra dignitat? D'una altra banda vostés confonen el per què la llengua catalana ha de ser protegida. Si hi ha que recolçar una llengua no és perquè tinga més o menys quantitat de parlants, -una minoria- diuen vostés-, sinó perquè està en procés de minorització (o destrucció) i perilla la seua supervivència, tal és el grau de descomposició i feblesa en què es troba la llengua i la comunitat que la parla. Però no sols hi ha que protegir una llengua. Com en el futbol, la millor defensa és un atac. És a dir, cal promocionar-la, cal recuperar els usos públics i privats arrabassats, cal normalitzar-la, cal que tinga prestigi, utilitat i capacitat d'integrar o assimilar als estrangers i als immigrants. Això o la seua defunció està assegurada. Tertium non datur.

Per què es queixa el senyor De Carreras de la possibilitat que la nova Llei del Català puga fer capgirar poc a poc les hegemonies i col·loque en situació més favorable al català a Catalunya? És que no li sembla normal que el castellà siga preeminent als Països Castellans? Acceptaria una llei que capgirés per causa d'una possible majoria parlamentària d'origen gallec l'hegemonia del castellà en benefici del galego-portuguès o alguna altra? I per a introduir un poc d'humor en aquest tema ¿acceptaria la collonada de que tots els papers impressos per l'Estat ho feren en idioma andalús (?) en compte del seu castellà de sempre, si una majoria parlamentària i un cap de govern amb eixa procedència així ho decidiren, tal i com alguns estan intentant consolidar ací al País Valencià un "patois" de la pitjor espècie utilitzant les institucions autonòmiques? No està clar que la llengua parlada usualment al Principat per més d'un 50% de la gent siga el castellà. Però bé, deixem-ho córrer. El que li cou al senyor De Carreras és que amb la Llei es puga relegar el castellà a la condició de llengua impròpia o forània i passar, amb el temps, a tenir la condició de subordinada en l'administració pública i l'ensenyament -per fi ho diu clarament-. És a dir, el que li molesta és que el castellà funcione (s'escolte, es parle, s'escriga) cada vegada menys en àmbits que representen el futur i els que són de relació quasi obligada entre els ciutadans (justícia, sanitat, educació universitària, investigació i ciència, cinema, teatre, antics monopolis i serveis estatals com Correus, Telefònica, Hidroelèctrica però, sobretot, ràdio, televisió i tot el referent a les modernes i futures tecnologies, la força de penetració de les quals és enorme i molt impactant).

Una cosa és certa, que el Principat de Catalunya i també la resta dels Països Catalans són territoris on, ara i ací, es parla indistintament una llengua i una altra -català i castellà-. Però cal matitzar això de indistintament. Fóra un espejisme dir que els subjectes dominen ambdues llengües amb la mateixa fluïdesa i que les usen indistintament. Això podria esdevenir-se en un territori on es donés un percentatge semblant de presència en tots els àmbits i la llengua rebera, per tant, semblant dignificació. Però ni a Catalunya ni a la resta dels territoris catalanoparlants es donen les condicions per a que açò ocórrega, ja que ni les lleis autonòmiques ni determinades interpretacions de la justícia espanyola han pogut alliberar la normalització del català de les traves que el mantenen atrapat, relegat i subordinat. Per això, De Carreras celebra com tots els de la generació del 98 -Menéndez i Pelayo al front- Unamuno, Ortega i Gasset, Menéndez Pidal, Américo Castro, Salvador de Madariaga, Sánchez-Albornoz, Laín Entralgo, així com els actuals Julian Marías i altres més joves com Fernando Savater, Amando de Miguel, Jesús Mosterín, etc., De Carreras celebra, diem, i propugna el "bueno, sano y positivo bilingüismo" com a situació ideal de vida ja que -se'ns diu- facilita l'aprenentatge d'altres llengües, ens obri al món, i desdramatitza qüestions que són en el fons -com les de tenir uns costums, una cultura, una llengua, una història, una mitologia, un dret, una psicologia, un art, una cuina diferents- mera anècdota. Segur que ho són?

De Carreras critica també que "els nacionalistes consideren que el bilingüisme és una anormalitat i que, per tant, hi ha que fer de Catalunya un territori unilingüe en el futur". Bé, De Carreras té tota la raó. Ja el franquisme -però la cosa ve d'abans- fou la demostració més evident que un nacionalisme -en aquest cas l'espanyol- sols admetia l'unilingüisme: per als seus, no bilingüitzant-los com a altres pobles de l'Estat; per als catalanoparlants, euskeraparlants i galegoparlants, bilingüitzant-los com a pas previ per a la substitució i unilingüitzaciö en l'idioma del poder, l'administració i l'escola. No tenim cap dubte del tema a través d'un llarg recorregut històric. I continuem amb les mateixes ara que estem en democràcia. Perquè amb la despenalització, el desenteniment de l'Estat, la gestió de la qüestió a mans dels governs autònoms no desperta massa entusiasmes entre els especialistes i entesos, i té tota la traça de ser, més aviat que una normalització, un allargament de l'agonia de l'idioma. I com abans ja haviem dit, mentre l'Estat estiga darrere la comunitat castellanoparlant exclussivament, el castellà no desapareixerà malgrat que determinats poders a la societat catalana siguen majoritàriament obsessius en la fidelitat al català. Aquell -el castellà- mai serà foragitat de la vida privada i pública, mai esdevindrà estrany, ni llunyà, ni oblidat. Això és el mateix que dir que és cooficial a les cultures anomenades perifèriques. D'una altra banda, que la llengua vehicular de l'ensenyament siga el català a Catalunya (i per extensió als Països Catalans) sembla lògic en la mateixa mesura que és lògic que el castellà ho siga als Països Castellans i, en canvi, no ho és que ho siga l'anglès, l'alemany o el rus a cap dels territoris espanyols esmentats. O no? El castellà fou imposat contra tota lògica social i, fins i tot, incidí de tal manera en la realitat que la canvià en un sentit contrari al que calia. Això vol dir que la realitat pot ser canviada i que és més legítim que ara canvie en el sentit de la recuperació d'una realitat que no devia haver estat mai violentada, ni pervertida, ni destruida. A la societat catalanoparlant -com a qualsevulla altra societat immersa en el mateix procés de minorització- li cal un suprem acte de restitució, de devolució, de recuperació d'allò que per història, per tradició, per cultura, per ètica, per simple respecte, li és propi i li ha estat arrabassat i negat. Els escocesos tenen pendent una Devolution, els catalanoparlants una Normality. Per això, la llengua de l'Administració de la Generalitat, empreses públiques, societats concesionàries i Col·legis professionals, però també l'educació universitària i la no universitària, cal que siga el català, car ¿per a què serveixen els Estatuts d'Autonomia si no per a recuperar i normalitzar la llengua pròpia dels Països Catalans i la d'aquelles comunitats que com Galícia i Euskadi ténen idioma propi?. ¿Per a què serveix tanta declaració de situació bilingüe i de cooficialitat si després resulta que no aconseguim normalitzar la llengua pròpia dels catalanoparlants i sols ho està la castellana? Pel que fa a les quotes de català al món audiovisual privat, així com el seu ús obligatori en les relacions professionals, comercials, etc. entre agents privats, De Carreras diu que es tracta d'una imposició intolerable a la que cap estat té el dret a immiscir-se. Suposem que el que vol dir és que amb açò es trenca l'equilibri entre llibertat i poder, propi de les societats lliures i democràtiques i que ens decantem cap a governs autoritaris que ens porten intoleràncies, immoralitats, injustícies i opressions de tota mena. De Carreras té raó, però de moment aquestes, que són ben reals, cauen de la banda de l'Estat, no de les Generalitats dels Països Catalans. Algunes com la de Catalunya estan intentant, amb la nova Llei del Català, una segona fase en l'apuntalament de l'extensió del seu ús i normalització. La competència amb el castellà és forta i no admet ni admetrà en molt de temps, comparació. Una està consolidada des de fa segles i compta amb un aparell d'Estat al seu darrere i de quasi esclusiu servei. El català acaba com qui diu d'entrar en la societat, ho ha fet de manera molt feble i restringida i les seues assistències són un petit Estat -el d'Andorra- i tres Generalitats -la de Catalunya, el País Valencià i les Illes- les quals no tenen ni l'abast ni el poder que té l'Estat Espanyol que és al darrere del castellà. L'àmbit del català abasta, a penes, l'escola pública i poc més, i ho fa amb sort diversa: no és el mateix el problema escolar a Catalunya que al País Valencià. I el mateix si parlem de l'àmbit universitari. L'àmbit de l'etiquetatge continua essent un cavall de batalla, i l'Estat i qui és al seu davant sols donen negatives als usuaris i consumidors d'una comunitat que reclama constantment el dret a que siga respectada la seua llengua. Altres importantíssims àmbits com el judicial, l'econòmic, el laboral, el professional, el del cinema, el dels mitjans de comunicació, especialment ràdio i TV, així com altres innombrables àmbits constitueixen encara assignatures pendents massa importants com per a que no siguen motiu de reflexió i d'intervenció política per part dels poders públics a fi d'aconseguir portar a cap un veritable procés de normalització.

Però hi ha una cosa que fa que un idioma siga utilitzat. A vosté Sr. De Carreras li sembla que no és la imposició, car aquesta, com vosté diu, produeix l'efecte contrari en la gent i, per tant, el que generarà serà -més aviat- disgust i fàstic i, per tant, rebuig entre la societat. No podem oblidar que hi ha moltes llengües que s'han normalitzat en base a una imposició. El castellà mateix ho ha fet fora dels Països Castellans durant molts segles. O no? Als Països Catalans, per exemple, hi ha zones que el mal és tan profund, la intromissió tan forta i la substitució tan efectiva, que difícilment es va a poder recuperar la societat d'un sotrac destructiu semblant, producte de la imposició de polítiques uniformadores de l'Estat Espanyol. ¿Demanaran per això perdó -com el Papa per allò de Galileu i Darwin- i restauraran el mal fet? ¿Deixaran de entrometre's com a bons imperialistes i colonitzadors en els assumptes de les comunitats de llengua i cultura diferent a la dels Països Castellans? Realment allò que fa que un idioma siga usat amplificadament -producte de caure més o menys simpàtic a la població, segons vosté- és la seua utilitat. Com a deure, aprendre una llengua resulta tan antipàtic o agradable com la d'aprendre una altra. (Per cert: la pregunta sobre la simpatia o antipatía del castellà ha estat formulada als castellanoparlants? Se'ls possibilita en cas de rebuig social alguna alternativa? No sona açò a una burla en tota regla?). D'una altra banda, ¿creu vosté que als Països Castellans la gent va a escola perquè estima la llengua castellana i, en canvi, als Països Catalans sols ho fan perquè és necessària en tant que promoció laboral i social? ¿No creu que aprendre -i en particular aprendre una llengua- és una tasca feixuga per a qualsevol persona, i que aquest procés (a més de estar originat per factors laborals i d'oportunitat) pot estar motivat per necessitats comunicatives, estètiques, socials, ideològiques, morals, filosòfiques, etc.? Per cert, ¿qui dissenya eixes necessitats; les necessitats de parlar castellà o català? En una qüestió no estem pas d'acord: que "la societat catalana estava incorporant a un ritme molt accelerat el català en les seues activitats quotidianes amb total naturalitat". ¿És vosté, Sr. De Carreras, sociolingüísta també? ¿Com és possible que el món científic, els sociolingüistes, detecten que la substitució s'ha ralentitzat però constaten que és imparable i, en canvi, vosté diga el contrari? ¿Estan equivocats el sociolingüistes o vosté? ¿És, d'una altra banda, exemplar, o únicament normal, una actitud -com la que els hi atribueix vosté als castellanoparlants- que per tot esforç el que han fet ha estat mantenir-se i perseverar en la cultura i la llengua d'un Estat que en la majoria de casos, a més d'enviar-los a la diàspora entre altres llocs als Països Catalans impedia que pogueren dificilment integrar-se en les formes de vida i la cultura dels qui els acollien perquè eixe Estat imposava i superposava la cultura oficial i la llengua castellana per tota compensació a les desgràcies dels qui tenien que abandonar casa, familia i terres? Però ¿va ser això una acció justa amb la cultura i la llengua catalanes? Amb els pobles de parla catalana? Va ser això respectuós? ¿No va ser una acció provinent d'un nacionalisme espanyol xenòfob, intolerant, maniqueu, agressiu, expansionista, xovinista i assimilacionista, com diu Miquel Porta i Perales a la seua obra Nació i Autodeterminació?

Si hem de fiar-nos d'algú per rematar una reflexió i així quedar bé, com sol fer molta gent, la veritat és que mai se'ns haguera ocorregut esmentar Camus, tal i com ha fet De Carreras, quan diu que "estime massa el meu país per a ser nacionalista". Ací a casa també tenim intel·lectuals que digueren coses molt assenyades i més identificats amb la nostra societat, el nostre temps i els nostres problemes com, per exemple, Joan Fuster, el qual diu a Breviari Cívic, amb un cert fàstic que "...tot funcionaria millor si ells (elles, és a dir, les nacions-estat) renunciessin a ser "nacionalistes", i no ens obliguessin a ser "nacionalistes" als altres...". ¿És De Carreras, com diu Fuster, un típic antinacionalista, l'antinacionalisme del qual "no exhorta al desarmament del nacionalisme dels seus compatriotes, sinó més aviat al dels nacionalismes que li són adversos, interns, veins o colonials"?

"Els catedràtics de Dret Polític (i els de Constitucional, com és el cas de De Carreras) -diu Fuster en un altre lloc del llibre- se les han vistes negres per a reduir a concepte científic [el terme nació] ... Solament els nacionalismes estatals coincidien: per a ells la nació era l'Estat, i s'ha acabat". Oi que en el fons és això que diu Fuster?

Després de la cita de Camús, De Carreras deixa caure una frase que diu que "qui estima algú, abans que res el respecta". Aleshores ja podem concloure que ni l'Estat ni els ciutadans que viuen a cavall de la cultura que eixe mateix Estat ha mantingut de manera hegemònica com una imposició sobre el poble -la cultura i la llengua catalanes-, no són ni respectuosos ni ens estimen. El que voldran, realment, ens ho podem imaginar amb no massa esforç. De Carreras mateix ho diu al final del seu article: dividir la societat. Ens cal saber si la societat no ha estat ja dividida, i si qui l'ha dividit són els agents socials que constituïen el magma d'interaccions teixit històricament dins una societat més o menys homogènia o ha estat el nacionalisme espanyol que durant segles ha imposat les seues raons d'Estat per segar la llibertat d'uns pobles i els seus drets a la diferència, suplint un uniformisme històric, cultural i lingüístic, que procedia de baix, del poble, per un altre de jacobí, centralista i colonitzador, que procedia de dalt, dels poders de l'Estat. És ací on es vol anar a parar?
_____________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,llegida a l'Hivern del 98.