Sopa de Ganso
Per Sergi De Dios

Si prenem com a punts de referència el llibre de Francis Vanoye i el de David Bordwell, Tanet Staiger i Kristin Thompson pel que fa als seus estudis sobre els personatges de les pel.lícules del Classicisme, es pot observar que aquests presenten unes característiques comuns. Per norma general, els personatges clàssics són coherents, es troben sempre adaptats a la història que es narra en la pel.lícula, són diferents els uns dels altres en un mateix film i són succeptibles de tenir diferències o oposicions entre ells. En Sopa de Ganso i en els altres llargmetratges protagonitzats pels germans Marx, tant Groucho com els seus germans no compleixen un d'aquests requisits, el de ser coherents. El comportament dels personatges que interpreten s'escapen de la lògica.

Si haguéssim de definir l'humor proposat pels germans Marx, seria qualificat d'absurd i surrealista. Aquest toc surrealista que donen als personatges i als diàlegs d'aquests produeix un xoc a l'espectador. Les pel.lícules dels Marx són contínues sorpreses, no hi ha res que es pugui predir, no se sap mai amb què et poden sortir aquest trio de còmics. Aquest esperit impredictible que està constantment sorprenent l'espectador és la màgia dels llargmetratges d'aquests germans, és la guspira que fa esclatar els somriures dels espectadors.

Els personatges encarnats pels tres germans sempre estan construits seguint un mateix esquema. Sempre hi ha d'haver un xerraire, sempre encarnat per Groucho, el mut, interpretat per Harpo, i el que parla sense dominar gaire el llenguatge, representat sempre per Chico. Aquest esquema es podria entendre com les diverse fases de la història del cinema. Harpo seria el representant del cinema mut, l'actuació del qual sempre aniria acompanyada dels més disparatats "gags visuals". Groucho, al contrari, seria el representant del cinema sonor i els personatges que interpreta en les seves pel.lícules són xerraires, no deixen de parlar mai, esgonten a l'interlocutor amb qui parlen. Aquesta és la clau del seu humor, no callar mai i donar per soposat el que diran els seus interlocutors i fer que aquests no intervinguin per res en la conversa . I Chico representaria el pas intermig entre el cinema mut i el sonor, quan encara el cinema es trobava en un estat d'incertesa sobre el que podia fer amb la incorporació de so a les pel.lícules. Aquest estat intermig quedaria marcat en els diàlegs de Chico, ja que sovint confon les paraules i pronuncia frases amb no molt de sentit.
En totes les pel.lícules, però, es troba una voluntat de fer grans "gags" visuals. Els tres germans són considerats com els grans hereus de l'"Slapstick" . En Sopa de Ganso, aquest esperit es cerca en escenes com la del mirall inexistent, en què Pinky (Harpo Marx) disfressat de Firefly (Groucho Marx) imita a aquest últim davant d'ell fent-li creure que té en front un mirall i que serà analitzada, amb més deteniment, en l'apartat següent.

Si analitzéssim detingudament algunes escenes de Sopa de Ganso, trobaríem fragments del film com el judici final de Chicolini (Chico Marx) o els moments en què Firefly i La senyora Teasdale estan junts en què es pot contemplar la falta de coherència del personatge de Groucho.

En el judici final de Chicolini, s'observa que el personatge interpretat per Chico està sent jutjat per traició cap a Firefly. Chicolini era un espia enviat per l'ambaixador Trentino i Firefly, enganyat, l'havia nomenat Cap del Consell de Guerra del país. Tot i això, Firefly ni s'enfada amb ell ni fa tot el possible per processar-lo, sinó que, en contra de les expectatives de l'espectador, acaba defensant-lo i, quan Trentino declara la guerra a Freedonia de manera irrebocable, a en Firefly no se li acut res més que tornar-li el càrreg.
També hi ha un component d'incoherència en els diàlegs que ell té amb la senyora Teasdale, ja que ell, contínuament, es burla d'ella i el que l'interessa és mantenir el seu amor per gaudir del poder i de la riquesa que ell tant ansia.

Aquesta manca de coherència es podria interpretar com una crítica a la figura del dictador, però aquesta incoherència també la trobem en la resta de personatges que interpreta en les altres pel.lícules. Per això, tot i tenir el personatge de Groucho en aquesta pel.lícula un cert to crític cap als dictadors, aquesta incoherència tant dels personatges interpretats per ell com els interpretats pels seus germans forma part de l'humor absurd i surrealista que han seguit aquests germans al llarg de la seva obra.