EL MESSENGER (I)
El Messenger s'ha
integrat en la nostra vida quotidiana com qualsevol altra mitjà
de comunicació. Ara ja no es pot ser socialitzat sense
aquest servei de missatgeria instantània que ens permet
comunicar-nos quasi com una relació interpersonal cara
a cara. Però realment això és aixi? llegeix
aquest estudi de Carramba que intenta reflexionar sobre l'us que
en fem. En aquest primer capítol: el llenguatge escrit.
- El llenguatge escrit del Messenger:
Podem preguntar-nos com diferenciar, quant al llenguatge escrit,
un xat convencional del Messenger. La pregunta no és senzilla
ja que, en realitat, estem tractant del mateix llenguatge, encara
que utilitzat en un “hàbitat” totalment diferent:
en el Messenger ens trobem amb un àmbit personalitzat,
restringit, individual i, per tant, apte per desenvolupar amb
més comoditat la nostra capacitat de comunicació
immediata. Això és obvi, però considerem
important aclarir-ho ja que creiem que les peculiaritats d’aquest
xat en concret, són clau per a l’austeritat de moltes
persones en aquesta forma de comunicació, propiciant, d’aquesta
manera, la creació progressiva d’una imatge pròpia
en què entra en joc la comunicació escrita.
Voldríem matisar que els usuaris als que farem referència
són, en la majoria de casos, persones que no utilitzen
el Messenger d’una manera merament pràctica i utilitària
com a simple transmissor de informació o posada en contacte
amb una altra persona que, per la distància, no pot comunicar-se
amb ella. Estem parlant, sobretot, d’individus joves en
què la recerca de integració en un grup i, en general,
en la societat els és necessari l’acceptació
de si mateixos i de la seva imatge pròpia. El Messenger,
per a alguns d’ells, podria contribuir a això, des
d’una posició distanciada que els facilita un major
control de totes les possibilitats comunicatives i discursives
per a la creació d’aquesta imatge.
Per acomodar-nos a aquesta forma de comunicació, abans
que res hem de naturalitzar la nostra expressió escrita,
tornar-la amena i, en certa manera, espontània. Això,
tot i així, resulta bastant paradoxal, no només
pel fet que obrir la sessió del Messenger podria ser per
si mateixa una proposició comunicativa exempta d’aquesta
espontaneïtat, sinó perquè ens trobem davant
d’una forma d’expressió – l’escrita
– en el seu origen intel·lectual i, per tant, formalment
controlada a la qual hem de col·locar el filtre de la naturalitat
oral amb la regularitat de les nostres intervencions en una conversa.
Aquesta immediatesa és important. En la comunicació
conversacional a través del xat, ja no atenem tant a les
estructures formals i a l’adequació lèxica,
sinó a l’agradable forma d’expressar-nos el
més planerament possible. La plena assimilació de
la nostra naturalitat oral esdevé activa en aquest acte
comunicatiu, encara que no sempre conscient. Les fronteres en
la nostra oralitat i la nostra escriptura es difuminen cada vegada
més, malgrat que sempre aconseguim acotar les distàncies.
D’aquesta manera podríem dir que ha nascut una expressió
escrita l’obertura i fluïdesa del qual no depèn
essencialment del nostre bagatge lector, sinó del coneixement
de recepta quant a expressivitat verbal i metaverbal. Un mitjà
com el xat en què hi ha escasses referències sobre
la reacció de l’altre amb qui parles poden impacientar
les expectatives d’un i propiciar la contínua immediatesa
verbal. Aquesta immediatesa adquireix altres matisos en el Messenger,
on pots tenir diverses converses obertes al mateix temps, provocant
una doble actitud: per un costat, la urgència en la teva
expectativa que l’altre contesti s’alleuja al tenir
altres converses; per altre costat, t’obliga, si l’interès
és similar en totes elles, a contestar amb rapidesa a totes
les finestres per mantenir un mínim de ritme en el diàleg.
A causa d’aquesta necessitat de manteniment d’un cert
ritme en la conversa, ha provocat com ja hem insinuat abans, una
simplificació en les formes verbals que limiten el nostre
nivell intel·lectual en enfrontar-nos a textos que, per
la seva densitat en tots els seus aspectes lingüístics
i simbòlics, són cada vegada més rebutjats.
Un problema greu és que aquesta tendència a “oralitzar”
i aplanar l’escriptura influeix en altres àmbits
en els quals es requereix un major nivell descriptiu, explicatiu
analític o inclòs narratiu. El correu postal ha
sigut, en la nostra opinió, un dels primers més
afectats, no només pel seu procés de substitució
pel correu electrònic (més barat i ràpid)
sinó per la creixent informalitat d’aquest, la seva
escriptura improvisada, col·loquial i desestructurada.
Tot això ha fet guanyar terreny i acceptació per
part dels usuaris que volen anar al ritme d’aquests temps
que vivim, accelerats i necessitats d’un afecte que sembla
agreujar-se per l’allunyament emocional que molta gent,
entre ells joves, semblen sentir.
Aquest sembla ser l’èxit del Messenger: un punt de
reunió amb altres persones que nosaltres hem seleccionat
prèviament i que, en la majoria de casos, coneixem en persona;
un lloc on pots transmetre prèviament part de la teva imatge:
escriure un determinat nick, col·locar fotografies i inclòs
veure a l’altre en temps real a través de la webcam
o parlar per micròfon. Si ens adonem, aquests, juntament
amb la incorporació de noves icones, ha estat els recursos
dels quals s’ha anat proveint Messenger en les successives
versions. Una àmplia selecció d’elements que
volen permetre’ns simular el més possible un diàleg
cara a cara. La forma i el color de les lletres podem canviar-les
quan vulguem i com vulguem, però el contingut, les paraules
i, en definitiva, el que és vertaderament important, el
fonament del Messenger, corre a compte nostre.
La importància del Messenger, és a dir, la complicitat
prèvia que solen compartir els usuaris i per tant la comunicació
més elaborada que es duu a terme en comparació amb
xats convencionals, ens fa reflexionar sobre com s’intenta
crear un llenguatge cobrint els buits que la mediació de
l’ordinador origina: l’absència de mirades,
el so de la seva veu, els subtils gestos amb la mà, tot
un ventall de suggerències que la presència corporal
de l’altra persona transmet. Part d’aquests problemes
poden ser resolts gràcies a les icones gestuals, però,
com veurem després, no acaben d’omplir del tot aquests
buits.
Tot això comporta que sorgeixin malentesos per falta de
informació extraverbal, o sigui tots aquells missatges
que juntament a les paraules participen en el procés creatiu
de la comunicació. Què pot transmetre’ns de
l’altre persona un simple “bé” quan li
preguntem en el Messenger pel seu estat i què pot transmetre’ns
un simple “bé” que deixa de ser simple en contemplar
la persona? No hi ha punt de comparació, això és
evident. Potser per aquest camí trobaríem per què
molts usuaris prefereixen escriure “nop” o “sips”
o “aps” en comptes de “ah”: són
mers recursos que amenitzen una forma d’expressió
despresa en la seva arrel de la calidesa necessària.
Malgrat que l’oralitat de la nostra expressió en
el Messenger és un fet manifest, no podem negar la importància
de la forma literària que en nosaltres ha suposat la potent
cultura de les lletres en les quals encara estem submergits. Això
no és pura retòrica i no és contradictori
amb el que afirmàvem abans quan indicàvem el naixement
d’una expressió escrita oberta i fluïda que
no depenia del nostre bagatge lector. Es pot ser lector i mancar
de riquesa lingüística i lèxica i, tot i així,
trobar-nos influïts per la cultura de la prosa que tan arrelada
està en nosaltres. Diem això per la facilitat que
per algunes persones representa expressar les seves emocions i
sentiments a través del Messenger. L’escriptura i
la comunicació a distància propicia un motiu de
calma i motivació que permet alliberar tot allò
que, en el cara a cara, oprimim, entre altres raons, per vergonya
o covardia.
El Messenger sembla convertir-se en el mitjà ideal per
l’alliberament de facetes que no poden, per a l’usuari
en qüestió, ser expressades en el quotidià
tracte amb les persones. És un mitjà ideal per la
possibilitat d’expressar aquestes facetes i sentiments d’una
forma conversacional, en alguns casos fonent la prosa i oralitat.
Això pot tenir influències en la vida real on la
prosa desapareixeria i aquesta oralitat adquiriria una estètica
més prosaica. Aquest és un dels perills que comporta
el Messenger per a algunes persones que busquen obrir-se als altres
a través d’aquest servei en el que ells mateixos
resulten manipulats per la comunicació que ells creen.
En aquest cas particular, la clau és que s’aconsegueixi
conciliar en la trobada personal i el Messenger la imatge que
els demés han creat d’un mateix en ambdós
àmbits.
Un treball de Carramba
Productions (Raúl
Fernández, Òscar Gómez,
Carles Tornero i Fco.
Javier Valenzuela)
|