Els textos aquí publicats són anònims. Aquest és un espai per a les nostres reflexions més profundes i sinceres. Si voleu que se'n publiqui alguna, envieu un mail a "carlestornero@hotmail.com" i se us garantirà l'anonimat. El tema és lliure i obert...

La mort de Humphrey Bogart i Ingrid Bergman

La nova generació del segle XXI serà bisexual. Bisexual culturalment, vull dir. Bisexual perquè tots aquells valors que culturalment i a causa de la tradició han definit el sexe masculí i el femení per sort es van poc a poc diluint. Vivim en un món on cada vegada té menys sentit sentir-se home o dona per uns valors prèviament establerts i totalment arbitraris.

El nou home del segle XXI és una persona que, per sobre de qualsevol caracterització sexualista (permeteu-me la invenció terminològica), és humà. I això que sembla tan obvi passarà de ser simple retòrica lingüística a ser una realitat. El nou home del segle XXI haurà adoptat aquells valors tan arrelats a la dona i els farà seus. La nova dona del segle XXI haurà adoptat aquells rols que han marcat la cultura masculina i els farà seus. Tot es desdifinirà i per sort, només els trets físics serviran de baròmetre per diferenciar home i dona.

L’home s’haurà desprès d’aquells valors tradicionalment arrelats i fruit d’una cultura autàrquica i intrínseca al franquisme. Ja ha desaparegut el “macho ibérico” i tot el que això comporta. S’ha posat definitivament fi a l’aparent insensibilitat masculina. El nou home té necessitat de plorar, però el més important: té la necessitat de dir-ho sense avergonyir-se perquè cada vegada més sentir és ja una qualitat necessària per l’home socialitzat. S’ha acabat el mascle que presumeix de la força, que està constantment cobert d’una cuirassa que el fa més dur del que vol ser, que necessita mentir per protegir la seva intimitat. Les limitacions que el propi gènere imposava tenen els dies comptats perquè cada vegada més, l’home se sincera i expressa més clarament els sentiments davant altres homes. Perquè ara ja no costa tant dir que necessites estimar i ser estimat.

També la dona s’ha desposseït de la passivitat social, de la bladeria per esdevenir una dona valenta que afronta, si és necessari sola, tots aquells reptes que se li presenten. S’ha independitzat culturalment de l’home per ser més autòctona que mai. Finalment ha adoptat el rol lligat a l’home i comença a marcar el camí de les futures generacions. Es marquen els primers passos per arribar a una anhelada igualtat sexual.

La nova generació serà possiblement la més comunista moralment que veurem mai. Humphrey Bogart podrà plorar a la falda del seu coixí sense avergonyir-se. Però el més important: l’espectador se sentirà més que mai commogut i reflectit en cadascuna de les seves llàgrimes. Ingrid Bergman no haurà d’esperar mai més que cap home li solucioni el futur perquè ella serà la única mestressa dels seus actes. Possiblement la generació vinent mai posaria en dubte la homosexualitat de Bogart, ni tant sols en una escena en què s’abracés a un amic i li digués a cau d’orella que l’estima i que no pot viure sense ell.
Avancem cap a un futur on els valors que marquen el que és masculí i el que és femení s’hauran de reconvertir i definir de nou. Ja no serveixen els pantalons i les faldilles, ja no serveixen els galants i les princeses, ja no serveixen els forts i les dèbils, ja no serveixen el treball i la cuina, les pel·lis d’acció i les comèdies romàntiques... ja no serveixen cap dels valors que coneixíem. Ara ens toca a nosaltres reescriure Bogart i Bergman.