"ENSAYO SOBRE
LA CEGUERA"
José Saramago
Mai
una novel·la ha estat capaç d’emocionar-me
com ho ha fet Ensayo sobre la ceguera de Saramago.
Una ceguera estranya (tot es veu completament blanc) s’apodera
dels habitants d’una ciutat a mode d’epidèmia.
El contagi és instantani. Els “infectats” són
tancats inmediatament per evitar el contagi d’altres. Representa
que han de sobreviure tancats en un antic manicomi, mitjançant
les ajudes precàries que els vigilants llencen sense cap
mena de contacte físic. Hi ha discussions, baralles, violacions...
mentre el nombre de cecs va augmentant per tota la ciutat.
És difícil imaginar-s’ho ja que ens mostren
una epidèmia que (per sort) no existeix, però què
fàcil és entendre la situació en la que es
troben els personatges, cecs que han d’enfrontar-se al que
és el més primitiu de la espècie humana:
la voluntat de sobreviure a qualsevol preu.
Però això no és tot. No tots els que estan
tancats s’han quedat cecs. Podem viure l’experiència
d’una dona que no és contagiada, però, al
veure que al seu marit se l’han d’emportar, decideix
anar amb ell, per tal de no deixar-lo sol. L’angoixa és
màxima.
La novel·la ens mostra una gran quantitat de gent sobrevisquent
a condicions ínfimes sense poder veure per on van ni què
els hi fan, però pitjor encara és imaginar-se la
persona que s’ha de fer passar per un d’ells i veure
el desastre que s’està ocasionant.
És la història perfectament explicada pel que vulgui
endinsar-se en el món d’aquesta “ceguera blanca”.
per Montse
López
|
|
Llegeix
algunes de les poesies més emotives que han escrit dues
de les nostres col·laboradores "Lullaby" i
"Laena".
Fes clic aquí
"Dios
no es mujer" és un text preciós que Lullaby
va escriure quan comptava només 18 anys. És una
excel·lent forma de conèixer la dura situació
que pateixen moltes dones.
Feu clic aquí
|
|