"ENSAYO SOBRE LA CEGUERA"

José Saramago

Mai una novel·la ha estat capaç d’emocionar-me com ho ha fet Ensayo sobre la ceguera de Saramago.
Una ceguera estranya (tot es veu completament blanc) s’apodera dels habitants d’una ciutat a mode d’epidèmia. El contagi és instantani. Els “infectats” són tancats inmediatament per evitar el contagi d’altres. Representa que han de sobreviure tancats en un antic manicomi, mitjançant les ajudes precàries que els vigilants llencen sense cap mena de contacte físic. Hi ha discussions, baralles, violacions... mentre el nombre de cecs va augmentant per tota la ciutat.
És difícil imaginar-s’ho ja que ens mostren una epidèmia que (per sort) no existeix, però què fàcil és entendre la situació en la que es troben els personatges, cecs que han d’enfrontar-se al que és el més primitiu de la espècie humana: la voluntat de sobreviure a qualsevol preu.
Però això no és tot. No tots els que estan tancats s’han quedat cecs. Podem viure l’experiència d’una dona que no és contagiada, però, al veure que al seu marit se l’han d’emportar, decideix anar amb ell, per tal de no deixar-lo sol. L’angoixa és màxima.
La novel·la ens mostra una gran quantitat de gent sobrevisquent a condicions ínfimes sense poder veure per on van ni què els hi fan, però pitjor encara és imaginar-se la persona que s’ha de fer passar per un d’ells i veure el desastre que s’està ocasionant.
És la història perfectament explicada pel que vulgui endinsar-se en el món d’aquesta “ceguera blanca”.

per Montse López