Elvis Presley i després el sexe, les drogues i el Rock’n Roll (I)

“Som malcarats, som melangiosos, som una amenaça” així definia el mateix Elvis Presley els joves rockers que com ell van fer minvar les rígides bases en què s’assentava la societat americana dels anys 50. I és que el rock’n roll va suposar una revolució cultural i juvenil tan transgressora com ho seria el moviment hippy americà o el clima revolucionari de finals dels seixanta a França. I Elvis Presley en va ser l’epicentre.
Cal dir, però, que Presley no va ser, com creuen molts, el fundador del rock’n roll, però sí qui el va convertir en un estil massiu mundialment. Abans que ell ja existien altres rockers com Little Richard o Chuck Berry, però hi havia una diferència significativa: eren negres. I fa cinc dècades la música dels negres era per als negres i el rock era una música suficientment “vulgar” per ser negra. Però quan el jove i atractiu Elvis Presley, un pobre però blanc del sud a qui li encantava el gospel, comença a cantar Heartbreak Hotel o Hound Dog, ja va esclatar la revolució musico-cultural. I es va complir la premonició del seu primer manager, Sam Phillips: “quan trobi un blanc que canti com un negre guanyaré un bilió de dòlars”. I aquest blanc era Elvis Presley.
Els escàndols provocats pels seus moviments sensuals i bruscos amb la pelvis van representar la repressió d’un emancipador alliberament sexual en la postbèl·lica i conservadora societat americana. Els joves van veure en Elvis i el rock’n roll la millor manera de rebel·lar-se contra un context repressiu i estàtic que no donava resposta a les seves inquietuds socials. No és estrany doncs que els pares prohibissin als fills escoltar la música de Presley, o que els pastors religiosos titllessin el rock de desviament, de música obscena, pecaminosa i immoral. Ni tampoc ens hauria de sorprendre que l’any 1956, les càmeres de televisió només enfoquessin Elvis de cintura cap a dalt, frustrant qualsevol intent de sobreexcitar una audiència assedegada de libido i cansada de tabús. I per més inri, el rock d’Elvis i els seus coetanis homogeneïtzava el públic blanc i el negre al voltant d’una mateixa música. A més, apareix quasi per primera vegada (excepte casos comptats com Frank Sinatra) un fenomen intrínsec ara a la música rock: els fans. Per primer cop, milers de jovenetes i jovenets s’amuntegaven per veure el ja proclamat rei del rock. I també quasi per primer cop, un cantant havia de ser protegit per les forces de seguretat per no ser engolit per les fanàtiques que fins i tot arribaven a esgarrapar-lo i a trencar-li la roba.
Per tant, sense negar el caràcter purament estètic del rock’n roll, Elvis Presley es va convertir en el nou referent de la joventut americana; un ídol, un rei en qui dipositar les esperances d’una nova música que cantés a un nou món. Naixia la generació del rock’n roll i és que, com va dir John Lennon, “abans d’Elvis, no hi havia res”.

Carles Tornero