No tinguis por |
|
Recordo de vegades
com érem tu i jo
gairebé no puc creure
com ha canviat tot
penso que potser sóc jo.
Potser ara estàs cansada
potser no saps que fer
ara la sort s’amaga
jo te la trobaré,
deixa que ho faci per tu...
No tinguis por
pots canviar-ho tot
però de moment
acostat i fes-me un petó.
Si la gent t’atabala
si busques un amic
si no veus les coses clares
enrecorda’t de mi
jo penso en tu,
pensa en mi.
Ja sé que tu ets molt dolça,
els mosquits m’ho van dir,
ja sé que tu ets molt dolça,
ja sé com ets per dins
No tinguis por,
pots canviar-ho tot. |
|
| |
|
|
Condemnats |
|
T’han condemnat
a fer-te gran,
dues llàgrimes no fan un fracassat,
si vols volar,
salta primer al barranc.
Jugant com nens tota l’estona,
vols vindre amb mi
i amb un cop de sort,
no ens caldrà tornar.
Dins d’un volcà
no hi ha temps real.
Imaginant,
caminarem damunt les ones
el vent t’acaronarà.
Ho aconseguiràs,
sé que et trobaràs.
Jo et perseguiré,
si tot et va bé.
I aquesta vida que veus és un mirall,
que enlluerna a qui vola massa alt.
Pots arribar fins al blau,
si em dons la mà,
jo te la donaré.
M’escaparé, ens veure’m al més enllà.
Ho aconseguiràs,
sé que et trobaràs.
Jo et perseguiré,
si tot et va bé. |
|
| |
|
|
Metamorfosi |
|
Ja vaig solet pel món,
no em pots trepitjar.
Sóc capaç de tot,
ningú no em pot fer mal.
Miro d’allunyar-me prou
ja ho he aconseguit,
i dubto que amb els teus sermons
canviï el meu destí.
Faré que avui els meus sentits m’oblidin
ja no tinc por,
vull anar molt més enllà.
Faré que avui els meus sentits m’oblidin
ja no n’hi ha prou,
en saber que està passant.
Camino, corro veig al món inquiet
va cap a tu.
Resolc la vida, tu no ets
tu no ets ningú.
Veig la llum camino més,
m’he vist mort.
Ja no veure mai més ningú.
Faré que avui els meus sentits m’oblidin
ja no tinc por,
vull anar molt més enllà.
Faré que avui els meus sentits m’oblidin
ja no n’hi ha prou,
en saber que està passant |
|
| |
|
|
Fixa't què passa |
|
Surto de casa
mastego l’aire pel camí,
m’encenc una "tatxa"
la noto més intensa avui,
i me n’adono
que ha canviat el lloc i el temps per mi,
i m’enamoro
d’allò que penso,
d’allò que invento...
Faré que els dies que em queden,
siguin tots per mi.
Em giro i crido!
Dins la mancança,
invento el fàrmac del destí.
Ja no puc fer-me enrera
ha despertat el que dormia en mi.
Faré que els dies que em queden,
siguin tots per mi.
Em giro i crido!
Fixa’t que passa
el món pot ser claror,
que no et sentin en veu baixa.
Si tens l’esperança
que el tot sigui per tots,
pregunta’t tu mateix que passa!
Dins d’una bossa,
llenço la nostàlgia de l’ahir.
Es tracta de voler-ho
pots saltar la tanca amb mi.
Si un dia torno t’ofereixo venir amb mi,
em giro i crido!
Fixa’t que passa
el món pot ser claror,
que no et sentin en veu baixa.
Qui ets?, què fas?, què veus?, on vas?
Sé que tu busques.
Si tens l’esperança
que el tot sigui per tots,
pregunta’t tu mateix que passa! |
|
| |
|
|
Esperant en va |
|
Esperant en va el seu arlequí, ronda prop seu,
ningú diu: què hi ha?
Empassant-se esparpells d’un esperit gentil
ell corre, però el que vol és volar,
només per viatjar, al so de l’adéu.
Mirant no dir res ell espera rera la finestra
i es pregunta quan vindrà,
i sense cor es serví ell mateix els mals somnis
que d’ella va robar.
Va sentir, oh benvingut.
Ells són un home,
ells són dos de sols,
ells van tres de junts,
ells són l’un per l’altre...
Si estàs vora el primer graó,
algú amable et dirà: enrera has de tornar.
L’amor no menteix et va dir una noia de blanc,
que després va marxar;
s’ofega, tot somiant.
Ells són un home,
ells són dos de sols,
ells van tres de junts,
ells són l’un per l’altre... |
|
| |
|
|
De tant en tant |
|
De tant en tant torno a ser nen
però avui m’he aixecat més despert,
he volgut traspassar el mirall
i quedar-m’hi tot l’any
a volar i a somiar.
He sabut d’algú com jo
que vol aprendre a caminar,
m’han dit que ja és gran
però que no té por
de tornar a començar.
No sé ben bé perquè
he demanat al cel
que mantingui el món en peus
que no arribi el fred.
De nena tot ho volia ser
però va ser mama al poc temps,
i ara obre un calaix
on hi havia enterrat
la porta que obre el món somiat.
He sabut que així com tu,
hi ha molta gent que vol canviar,
n’hi ha molts que volen fer
un viatge molt llarg
per volar, per somiar.
Jo només;
Voldria saber, si la teva vida és com la meva
o és que encara no has canviat,
voldria saber, si has trobat la clau que obre la porta,
la que et porta al món somiat... |
|
| |
|
|
Adéu, amic |
|
És de dia encara plou,
he cregut ser lluny d’aquí,
les petjades de la por
no ho van aconseguir.
Adéu amic, oh vine amic,
me’n vaig a fer un viatge molt llarg.
Adéu amic, oh vine amic,
encara em pots atrapar.
Faig camí a les muralles
del pensament humà.
Porto a sobre el que em fa falta
per començar a parlar.
Recordo de vegades,
un somni molt estrany.
No m’interessen les rondalles,
on només tu hi surts guanyant.
En diuen esperança
a un joc molt asfixiant.
Recordo de vegades
un estat artificial,
on la gent acomodada,
ens fan de governants.
Adéu amic, oh vine amic,
me’n vaig a fer un viatge molt llarg.
Adéu amic, oh vine amic,
encara em pots atrapar. |
|
| |
|
|
Viure per sempre |
|
Cavalcant entre somnis i records
entre somriures i plors
víctima de la innocència.
Ara veig com ningú no està content
l’infantesa es va perdent
símptoma d’intel·ligència.
Quan la nit et porti de nou al llit
et demano recordis que vas fer ahir,
no perdis ni un segon, són les regles del joc,
tan sols et queda una vida.
Sé que el teu desig és molt lluny d’aquí
no busques la màgia la portes dins,
vols immortalitzar la teva joventut,
vols ser una pedra lloada...
Vols viure per sempre!
Cavalcant entre somnis i records
entre somriures i plors
víctima de la innocència.
Encara veig com la llum se’n va,
sense cap altre lloc on anar...
Vols viure per sempre! |
|
| |
|
|
El sol solet |
|
