Mentre els nois eren al pou, expirava la moratòria del Consell sobre les accions a emprendre contra la invasió de Supra al sector 45.

Malgrat les llargues reflexions, la situació no semblava clara i es preveia un dur enfrontament. No va ser així. Els esdeveniments sobtadament es van precipitar i l'eficiència dels Republicans va ser posada a prova.

Feia pocs minuts que s'havia reunit el Consell quan va arribar a la República el vigilant de la porta entre els sectors 45 i 10: la Guàrdia Social l'havia forçada i estaven penetrant per ella gran quantitat d'efectius.

—Ens han traït —xisclà en Zanor—, segur que aquests nouvinguts de Supra ens han traït.

—Que els vagin a buscar immediatament —cridà en Vilmet.

—No teniu cap prova, ni tan sols cap indici —sortí la Mirtela defensant-los.

En aquell moment, un truc a la porta va interrompre la discussió. Era la Troimà que demanava permís per informar.

—Hem rebut informació pel comunicador de Xara: els suprians han capturat molts selvàtics. Els tenen tancats en gàbies exposats a la gent. N'han torturat molts i alguns han mort.

—Gràcies, Troimà. Pots enretirar-te —digué en Tarm—. Ara crec que ja sé d'on han tret els suprians la informació de la porta falsa. És molt possible que hores d'ara sàpiguen també de la porta falsa al nivell 64. La tenim aquí mateix. Caldrà reforçar-la immediatament. Encara tinc poders de responsable de crisi. Aixeco la sessió fins disposar de dades més precises.

En Tarm va enviar al millor corredor de fons que hi havia a la República, en Quèstic, a espiar els moviments de la Guàrdia.

Just sortia el noi per la porta que separa la República de la selva, quan va aparèixer des de fora un home alt, quasi despullat i amb el cos ple de sang. Estava totalment esgotat.

Era en Gran Ull, cap de selvàtics. Ràpidament va ser dut a la clínica. La glucosa va fer meravelles. Va començar a parlar mentre li curaven les ferides, ferides de plantes punxegudes i urticants.

—El meu poble està en perill, fa bastants dies que l'home de l'est va entrar a la nostra zona —parlava clar però amb un accent molt peculiar i la Mirtela va haver de fer d'intèrpret més d'una vegada— han mort homes, dones i nens. Més de cent, i han fet presoners. Estan arrencant la selva i han portat gent per poblar les nostres cambres —es va posar a plorar.

—Com has arribat aquí? —li va preguntar la Mirtela.

—M'havien fet presoner però he pogut escapar, sense roba ni equip per a la selva. Tenim camins que no coneixeu, amagats sota la vegetació, sols els coneixem els caps. Vull parlar amb vosaltres, vull demanar-vos ajut per al meu poble.

—Tu també ens pots ajudar, necessitem saber totes les entrades al nostre tros de Selva —li va fer dir en Tarm. Era evident que si hi havia altres entrades des de la selva, a part de la porta del nivell 64, els suprians les podien descobrir i envair-los.

—Et donaré tota la informació que necessites. Farem un pacte: si el nostre poble mor també acabarà morint el vostre. Vull un pacte sagrat —demanà Gran Ull.

En Tarm va fer cridar la directora Utàlia que va convocar el Consell amb urgència.

El Consell, en presència de Gran Ull va ratificar per majoria el tracte amb els selvàtics. Gran Ull donà un amulet que duia al coll a en Tarm i aquest, improvisant, li va donar un petit ganivet plegable amb full d'acer que duia a la butxaca.

Van donar també a Gran Ull roba de selvàtic i un matxet de fusta perquè pogués passar la selva sense els problemes que havia tingut en venir.

Gran Ull va mostrar dues entrades ocultes a la selva dels Republicans: una passava del nivell 64 al 63 dins el sector 46, en paral·lel a la porta que empraven els republicans per entrar a la selva, i l'alta comunicava la coberta 70 del sector 46 amb el sector 45. Un camí molt més curt per anar a Supra. Els dos passos estaven ocults en el que semblava un garbuix de troncs i lianes impassable.

Tot just en Gran Ull va retornar a la seva Selva per aquest darrer pas, va tornar en Quèstic.

—La Guàrdia avança cap aquí, venen directament pel camí més curt. Els guia un selvàtic. M'han vist. No crec que els hagi près gaire més de mitja hora d'avantatge.

Tota la República es va mobilitzar per fer forts els tres possibles punts d'invasió. Van portar-hi troncs, claus de ferro i cordes per reforçar les defenses.

En Quèstic tenia raó, en tres quarts d'hora es van sentir els primers cops.

En Tarm dirigia les operacions just darrera mateix de la porta.

—Convé mantenir la nostra part de selva el més accessible possible. Que portin xarxes per apartar la vegetació del camí que duu d'aquí a l'entrada de la República —manà— com poden haver forçat l'entrada al sector 10?

—La persona que estava vigilant ens ha dit que sembla que van construir una mena de palanca amb troncs, van empènyer i el nostre tap va saltar sobtadament —informà un ajudant.

—Amb els punts de suport que tenia, calien de deu a vint tones de força —intervingué el cap d'enginyeria.

—Amb els mitjans dels suprians quina pressió podrien fer sobre aquesta porta? —preguntà en Tarm.

—No és pressió, és força. El límit ve donat per la resistència a la compressió dels troncs i pel número de palanques que hi puguin col·locar. Cent tones en el pitjor dels casos.

—I quan pot aguantar aquesta porta?

—Unes quaranta tones abans d'esbotzar-se, però en quatre hores podria instal·lar una planxa i unes bigues d'acer que n'aguantarien més de dues-centes.

—I els altres dos punts d'entrada a la nostra selva?

—Cap problema. No tenen espai per a massa troncs. Les defenses que ja hi hem posat aguantaran molt més del que ells podran mai pitjar.

Mentre els enginyers instal·laven les bigues que es van haver de desmuntar d'una estructura que s'havia fet a l'estadi per a l'estudi de la gravetat, la porta s'anava bombant perillosament. Ja havia cedit uns deu centímetres. Abans d'arribar als vint es trencaria.

La Troimà es va introduir per un tub del nivell 64 fins a veure la cambra on els suprians intentaven forçar la porta. N'hi havia molts, més d'un centenar, col·locaven troncs des de la paret de davant de la porta fins a aquesta. Amb tascons incrementaven la pressió.

El cap dels enginyers de la República va acabar de muntar les bigues i vint homes van començar a accionar un gat mecànic. Cent tones de força. Encara mancaven més bigues i el segon gat.

Sobtadament es va sentir un gran terrabastall a l'altra banda. La Troimà va informar des del tub que els troncs havien començat a trencar-se i que les estelles havien ferit diversos suprians.

Instal·lat el segon gat, tots els enginyers juraven que sense metalls, els suprians no podien passar mai.

Ja amb més tranquil·litat, en Tarm va reunir tots els col·laboradors al seu despatx.

—Sembla que ara ja no poden envair-nos, sembla també que no coneixen els altres dos possibles accessos. He enviat la Nouma pel tub a l'altra banda del pas de la coberta 70 i no hi ha cap suprià a la vista. Possiblement el seu selvàtic no sigui un cap i no conegui els altres passos. Ara tenim el compromís d'ajudar els selvàtics. Espero les vostres idees.

—Els podem donar armes i que facin fora els suprians —digué en Quèstic.

—Les nostres armes no són millors que els dards dels selvàtics, la reacció de Supra encara seria pitjor.

—I si enviéssim un escamot pel pas de la coberta 70 fins els túnels, per tallar el pas entre Supra i la selva?

—No, pel que sabem, tenen la meitat de la Guàrdia concentrada en aquest punt. Saben que és un punt feble per a ells.

—Podem baixar pel tub pendent amb taps com el que vaig col·locar al nivell 63 —digué la Namàlia— i tanquem tots els accessos.

—Aquell tap és d'enganyifa. És útil perquè dins el laberint de conductes no el distingirien a primera vista d'una comporta tancada, però aquesta mena de taps no serveixen per barrar el pas.

—I no podem fer uns taps efectius, com els que hem posat per defensar la nostra selva? —demanà la Xandra que com els altres nois també participava d'assessora.

—Hi ha massa tubs a tapar i a més, no sé pas com podríem anar a col·locar-los.

—Tots els passos, en definitiva van a parar a la sala del gel, com li dèiem nosaltres. Si bloquéssim aquesta sala, també tallaríem la comunicació —insistia la Xandra.

—Sí, però segur que és plena de guàrdies, a trenta graus sota zero, per cert, mig morts de fred. Però de totes maneres ens ho impedirien.

—Jo sé com bloquejar la sala dels gels sense anar-hi —saltà la Marla que com sempre sols parlava quan tenia una idea— entrem a TNIREBAL.

Tots van mirar la pantalla. La Marla va conduir el programa fins el tub d'aire en pendent al nivell 63, allà on la Namàlia havia posat la porta falsa.

—Fixeu-vos-hi bé, ara aniré baixant, sempre pel camí amb més pendent —arribà a la sala dels gels mentre feia un esquema del recorregut sobre paper—. I ara mireu aquests desviaments, sempre anem a parar al mateix lloc.

—És lògic, la sala dels gels era part d'un sistema de control de l'aire o una cosa similar, tots els tubs d'aire de la zona hi van a parar —digué en Tarm—, a què treu cap tot això?

—Ja sabeu la temperatura del sector fosc. Els tubs es mantenen calents fins molt a prop de la sala dels gels perquè hi circula aire a una temperatura relativament elevada. Si enviem aigua pels tubs des d'aquest punt —assenyalà un punt a l'esquema— serà liquida durant tot el recorregut pels tubs de baixada i es congelarà en entrar a la sala.

El responsable d'enginyeria es va posar a calcular furiosament. En un parell de minuts va dir:

—Té raó, un flux d'aigua de cinc litres per segon bloquejaria la sala en menys d'una hora. I si trenquessin el gel sortiria més aigua que tornaria a bloquejar el camí immediatament.

—I si volen tallar l'aigua sols ho poden fer des del sector de la selva. Haurien de passar necessàriament per aquest o aquest tub —digué en Ziol que ho havia estat mirant a TNIREBAL—. Si posem dues portes falses a aquests punts, dubto molt que provin de forçar-les, pensaran que són portes antigues tancades ja que en aquesta zona n'és ple.

—Podem entrar l'aigua pel tub horitzontal lateral de la coberta 64, el paral·lel al que va a Xara —digué la Troimà que hi havia passat molts cops—, i caldrà empalmar les canonades a nivell de l'estretament quan ja hagi sortit la persona que els instal·li. Amb la canonada dins del tub segur que no es podrà passar.

Com sempre es va córrer. La meitat dels republicans es van quedar temporalment sense aigua calenta, es van haver d'aprofitar canonades, i a mitja tarda de l'endemà, la Troimà, la Nouma i la Namàlia ja estaven acabant d'instal·lar el quilòmetre de canonada que calia a nivell del sectors 44 i 45, i també els dos taps als punts crítics del tub pendent. La zona del sector 46 va ser més fàcil d'equipar en no haver de passar cap punt estret.

Es va decidir que a la mitja nit en punt començaria a entrar l'aigua. Encara que la il·luminació de la selva no seguia els cicles de nit i dia com als corredors de la resta del Món i sempre hi havia la mateixa claror vermella, era molt probable que la Guàrdia seguís els horaris de Supra.

Fins aquella hora ningú no se'n va anar a dormir, tots volien veure "l'inauguració de la canonada". Quan va arribar el moment, naturalment, no va passar res, no es podia anar pels tubs a comprovar els resultats. Les primeres informacions, si el pla reeixia, vindrien de Xara. La Matgà estava avisada de no drogar cap superior aquell vespre, el podien venir a buscar. I va prometre que enviaria algú a prop de les entrades del sector glaçat per veure si hi havia algun moviment especial.

En Ziol literalment botava quan la Marla va aconseguir arrossegar-lo a l'habitació, ell volia esperar notícies.

La Marla ja no podia esperar més. Pel matí, al dipòsit, tothom havia estat molt respectuós i havia demanat permís, ni que fos amb la mirada, abans d'apropar-se massa, però quan ella mig per provar havia assentit, havia notat a la seva pell el que en Ziol no havia vist, tan en nois com en algunes noies. Va engegar la dutxa, calenta, gairebé cremant, afortunadament ells sí que en tenien d'aigua calenta. I va fer un gest, quasi una ordre, a en Ziol perquè hi entrés. Quan el noi va voler sortir el va fer retrocedir:

—Cinc minuts més, que ets un sac de nervis.

Quan encara no havien passat els cinc minuts ella també va entrar-hi i l'abraçà. En Ziol com altres vegades ja esperava la mà de la Xandra, però aquesta no venia. Finalment la mà va agafar la seva i sense deixar-lo eixugar el va portar al llit, panxa enlaire. Ella es va agenollar al seu damunt una mica separada, li va besar els llavis i sense canviar de posició li va dir:

—Em sembla que ja has passat la prova —en el precís instant que la seva separació es reduïa a zero.

Les notícies no van trigar, a les 03:00 la Matgà informava, via el comunicador, que la seva agent havia vist penetrar molts guàrdies al sector glaçat. Minuts després tornava a avisar: un oficial havia vingut a cercar al superior, aquesta vegada ben despert, que estava al llit amb les dues noies. Assemblea general de superiors a la matinada.

En Tarm no va considerar adequat fer llevar a cap de les noies "primes" per anar a espiar de matinada a les cobertes dels superiors. De fet els tubs no proporcionaven accés a la sala on probablement feien la reunió. Era preferible esperar al matí i espiar els despatxos i sales de treball.

A les 08:00 la major part de la població de la República ja s'havia llevat i festejava la notícia.

En Tarm va enviar col·laboradors a les sales on la gent esmorzava per cercar voluntaris barons i atlètics per a una missió important i urgent. En va triar tres, entre ells en Quèstic. Es van posar uniformes de la Guàrdia Social, i van agafar llances i una petita ballesta. La Nouma era al tub a l'altra banda del pas de la coberta 70 per esbrinar si el camí era lliure. Van penetrar al sector 45.

Ni rastre de la Guàrdia. Havien baixat ja unes quantes cobertes despenjant-se amb cordes quan en una cambra bastant inundada es produí l'atac.

Ni se'n van adonar, van sortir com vint persones d'entre les plantes i els van agafar. En Tarm els parlava però no s'entenien. Sabien que ell era el cap i el cap del grup de selvàtics li deia paraules incomprensibles a crits. Ja es temia el pitjor, estava immobilitzat i un selvàtic l'amenaçava amb una llança. Com per assegurar-se de trobar-li el cor li va obrir la brusa i aleshores s'aturà. No, encara no els mataven. L'amulet, segur. Els van lligar i conduir per una vintena de cambres fins a una que era plena de gent.

Gran Ull en veure'ls va donar una ordre i els deslligaren. Es va apropar i va besar en Tarm. Els seus homes van aplaudir, o xisclar, en Tarm no ho recordava. La llengua de Gran Ull sí que l'entenien i ell mateix els va donar gran part de la informació que havien vingut a cercar: des de feia un lapse indeterminat de temps, els selvàtics no tenen gaire consciència dels horaris, els guàrdies i tota la gent que els acompanyava, els que arrencaven la selva, s'havien retirat cap els túnels foscos, al límit de la selva i semblaven molt nerviosos.

En Tarm va demanar a Gran Ull i els seus homes que el seguissin. Arribats a la darrera cambra de Selva, abans de les que els suprians havien estassat, va fer que s'amaguessin i es va acostar tot sol als túnels del sector 44.

Es va apropar a un grup d'uns deu guàrdies que descansaven just a la mateixa sala on havia deixat lligada la Marla encara feia tant pocs dies.

—Novetats —manà amb veu de guàrdia.

—Encara res, sergent, nosaltres hem penetrat pels tubs fa una hora i són tots plens d'aigua que al final es converteix en gel. Hi ha més homes amb pals fent-hi forat ara.

—Seguiu-me, que he descobert una reserva de menjar dels salvatges.

En entrar a la primera cambra de la selva van ser fets presoners sense ni adonar-se'n.

Va repetir l'operació a un altre nivell. Aquesta vegada s'acostà a un oficial.

—Senyor, els meus homes han trobat un gran dipòsit de menjar dels salvatges i demanem ajut per transportar-lo.

Els ulls de l'oficial brillaren de satisfacció, seria ell el responsable de la troballa. Manà uns quants homes que l'acompanyessin…

Gran Ull amb uns quants del seus homes va conduir els presoners, ulls embenats, fins el pas secret, era tancat des de dins. Va fer un senyal a la republicana que sabia que estava a l'aguait dins el tub d'aire i en un parell de minuts els van obrir. En aquell punt els selvàtics van intercanviar els suprians per provisions ja que a la zona del sector 45 molts dels dipòsits d'aliments havien estat saquejats. En Tarm va suggerir a Gran Ull d'aprofitar els accessos secrets a la selva de la República per fer passar nens, vells i dones que havien quedat bloquejats, cap el sectors 46 i 11 que eren els més segurs, però Gran Ull va decidir que era millor mantenir el secret del passos, que amb el menjar que els hi estaven passant podrien restar durant més d'una setmana sense haver d'exposar-se a les patrulles suprianes.

En Tarm va tornar al seu despatx, es va treure l'equip de guàrdia i va convocar als seus col·laboradors.

—Aviseu en Ziol i la Marla que necessito a tots els que heu vingut de Supra.

La Xandra va sortir a cercar-los. Que estrany, ni al taller dels terminalistes ni a l'escola no havien vist en Ziol. Va anar a l'habitació, va picar, no van contestar, va entrar, era fosc i en encendre el llum els va trobar encara al llit, despullats i amb la Marla amb veu de són que deia:

—Què fas aquí?… apaga aquest llum… que ja són les vuit?

Quan finalment els nois van arribar en Tarm estava dient:

—…la col·laboració dels selvàtics que haurien d'ocupar el pas entre els sectors 45 i 10, allà on els guàrdies van forçar la nostra porta falsa. I ara passem al tema de les actuacions a Supra. Si com esperem, no poden forçar el pas bloquejat, quina pot ser la seva reacció?

—Segur que intentaran travessar el gel per tots els mitjans —digué Vadís— quina és l'opinió d'Enginyeria?

—Ho haurem de pensar més, però calculo que si no vaig errat, amb les eines de fusta que tenen a Supra, per trencar el gel fins els tubs, trigarien unes dotze hores. I si el subministrament d'aigua a l'altra banda continua, immediatament els entraria pel forat a la zona freda i es tornaria a glaçar tot.

—Així, l'únic perill seria que des del costat de la selva desviessin tota l'aigua per deixar en sec algun dels extrems dels tubs mentre per l'altra banda perforen —resumí en Tarm—. Poden desviar tota l'aigua?

—Si m'ho permeteu, ho aniré a calcular —digué l'enginyer— però us puc avançar que per damunt d'un cert cabal sempre n'entrarà més que en sortirà, si és que no la treuen amb bombes, i de bombes els suprians no en tenen.

—Tenim un cert marge de temps ja que no poden coordinar les accions. Considerem que realment queden aïllats. Podran treure prou menjar de la selva?

—No crec que en sàpiguen —digué en Ziol— a Supra no en saben de cercar aliments a la selva. Ni tan sols de les jungles que són com la selva però en petit i amb moltes menys espècies, no sabran distingir entre el mengívol i el verinós.

—Hem d'esbrinar quants són. Haurem de donar la droga de la veritat als presoners, i per separat —digué en Formel— si voleu jo mateix me n'ocupo.

—Perfecte, Formel, i no seria possible que la Matgà donés la droga de la veritat a algun superior quan hi vagi pel vespre —suggerí en Vadís.

—Si es pot fer sense posar en perill les noies de Xara —intervingué en Tarm.

—És possible —contestà en Formel—, però convindrà estudiar bé el narcòtic que li hauran de donar més tard perquè l'endemà no recordi res.

—Estudia-ho, a veure si ho podem fer aquest vespre —digué en Tarm—. Vaig a veure si la Troimà, que ara és al túnel de Xara pot esbrinar si les visites nocturnes continuaran. Aquesta tarda ens tornarem a trobar, reflexioneu sobre la situació. Vull idees. Formel, vine amb mi.

—Hola Troimà, sóc en Tarm, pots parlar amb la Matgà?

—Sí, està sola a la primera cambra, la veig des d'aquí. Un moment que la crido.

—Pregunta-li si tindran un superior a l'habitació especial aquest vespre…

—Diu que sí, que n'és un d'important, que no ve gairebé mai… diu que afortunadament.

—Digues-li si li podria donar una droga que fa parlar.

—…diu que és difícil, no beu.

—No beu, Formel, que hi podem fer?

—Li poden injectar, si l'agafen en un moment d'excitació sexual no se n'adonarà.

—Pregunta-li a la Matgà si s'atrevirà a punxar-lo, explica-li el que és.

—…diu que ho pot provar.

Uns minuts més tard en Formel provava la droga de la veritat injectada en alguns dels presoners. En Tarm en va treure algunes respostes.

• Entre els aïllats hi havia al voltant de tres-cents guàrdies, inclosos uns vint oficials, dos-cents treballadors civils, cinquanta noies i el que era millor: quatre superiors.

• La droga injectada funcionava en petites dosis, de l'ordre d'un centímetre cúbic.

• El temps de resposta era d'uns vint minuts.

• Barrejada amb un anestèsic, la punxada no era dolorosa.