El segon dia de recerques sobre les càmeres dels terminals anava bé. En Ziol s'havia llevat de molt bon humor i el seu cervell, li semblava, anava més de pressa del normal.

A mig matí, en Tomen va deixar el problema per passar a coses més rutinàries. Va fer un crit.

—A Supra han accedit a TNIREBAL —i va sortir corrent a avisar.

En Ziol li va anar al darrera, encara no podia córrer. Mentre passava els corredors la notícia s'escampava.

Va arribar al despatx d'en Tarm al mateix temps que la Namàlia.

—Hi ha la Troimà al tub del nivell 79. Faré que la Nouma faci de llançadora per portar ràpidament notícies si veuen alguna cosa. Ara deu estar descansant. Que algú l'avisi.

—I el meu fill? Si aquells fills de puta bloquegen la sala del gel on van a parar els tubs el perdré per sempre —la Namàlia xisclava.

—El podràs anar a buscar si vols. Tinc un pla. El que vull que facis és perillós, en altres circumstàncies no gosaria demanar-t'ho —digué en Tarm— serà decisió teva i s'hauria de fer immediatament.

—Què vols que faci?

En Tarm va exposar a la Namàlia el pla que es basava en que els superiors segur que trigaran hores a fer-se una idea del mapa que hi ha a TNIREBAL, i fins aleshores, no bloquejarien la sala dels gels.

Tota la República es va mobilitzar i van equipar ràpidament la Namàlia que va sortir immediatament cap els tubs.

El primer tram era horitzontal pel sector 46. Primer estretament. Entrada al sector 45. Hi havia un altre carretó passat l'estretament. Més camí horitzontal. Pas estret al sector 44, cal deixar el vehicle. Arrossegar-se una mica i baixar pel tobogan fins el nivell de l'entrada a Supra. Treure un bloc de gel mòbil i ja hi era.

Quin fred més espantós, per passar els punts estrets s'havia quasi despullat i empastifat amb greix. Ara havia de córrer a posar-se la disfressa de netejadora que duia a la bossa. Va botar i es va fer fregues per no glaçar-se. Havia de sortir ràpidament d'aquella nevera. Encara tremolant va arribar al sector 43. Pujant una escala fins la coberta 64 va aconseguir entrar en calor. Va anar directament a Xara, ja sabia on era.

Va demanar per la Matgà.

—Ara no pot, és urgent?

—Sí

—Acabarà en deu minuts, passa aquí dins.

I la van dur a un bany amb una gran banyera feta d'un matèria vegetal amb aparença de cuir, tot un luxe. Era a mig omplir, de tant en tant venia una dona gran amb un recipient d'aigua calenta i n'hi afegia. A ella ni se la mirava. Finalment va entrar la Matgà.

—Sóc la Matgà, no ens coneixem nosaltres? Tens un no sé què familiar… —digué tot traient-se la bata— què vols?

—Sóc la mare d'en Joèdic.

La Matgà que acabava de seure a la banyera va posar la mateixa cara que si l'aigua s'hagués congelat sobtadament.

On eres? Com vas poder escapar-te de la Guàrdia? Com saps on és el nen?

La darrera pregunta va ser una resposta que va fer saltar el cor de la Namàlia, ara ja ho sabia, abans sols ho sospitava.

—És una llarga història… i ara no hi ha temps. Teniu ocupada la cambra que hi ha entrant a l'esquerra, al fons?

—Sí, ara no s'hi pot pas entrar.

—I la segona, a la seva esquerra?

—No, és precisament on jo era fins fa una estona, l'estan endreçant, d'aquí a vint minuts he de tornar-hi, que vindrà un altre client.

—Podem passar-hi un moment?

La Matgà es va embolicar amb una gran tovallola i hi van anar. Acabaven de fer el llit. Quan van quedar soles la Namàlia es va girar cap al forat que comunicava amb el tub d'aire i va dir:

—Ei, que ets aquí? —la Matgà va mirar-la con si estigués boja—. Matgà, ajuda'm, m'he d'enfilar fins aquest forat.

La Matgà li va acostar un tamboret molt alt i la va ajudar a enfilar-se sense entendre res. La Namàlia va xiular pel forat. Al cap d'uns segons una veu deia:

—Hola, sóc aquí! —la Matgà una mica més i es desmaia— sóc una exterior i puc arribar fins aquí, sóc a un tub d'aire. Us podem ajudar, sabem el que esteu fent. Coneixem la porta amagada darrera el llit a l'altra cambra. Podem parlar-nos per aquests forats…

La Matgà va copsar ràpidament la situació. Segur que no és un parany dels superiors, no són gens subtils.

—I tu et vols endur ara en Joèdic? Haurem d'esperar que la meva companya acabi. Ara és amb un superior i la porta és bloquejada.

—Ja m'ho imaginava. Fes-li el senyal d'acabar.

La companya deuria ser molt bona professional perquè va acabar la feina en un parell de minuts. La Matgà va entrar a buscar en Joèdic i a avisar-lo que no fes res que pogués comprometre la seva mare.

En Joèdic va sortir vestit de nena. Millor, va pensar la Namàlia. La Matgà i l'altra noia el van abraçar i petonejar. Li van tornar la flauta.

—La duia a la butxaca quan ens el van portar. Li vam haver de prendre, és que si la tocava ens podia descobrir…

En Joèdic es va llençar als braços de sa mare, la va estrènyer i no li sortien les paraules. Es van besar però no tenien temps, la Namàlia li va agafar la mà i van sortir ràpidament cap el sector glaçat.

El grup d'en Tarm arribava en aquells moments a l'entrada dels tubs pel cantó de la selva. Calia estar a l'aguait per si els guàrdies accedien a la sala dels gels. Si arribaven abans que la Namàlia, li tallarien la retirada.

La Namàlia i en Joèdic van entrar al sector glaçat sense cridar l'atenció. Just passats els magatzems l'horror. Hi ha una patrulla de la Guàrdia. Els han vist. La Namàlia apaga el seu llum. Massa tard. Uns quants s'avancen corrent, estan perduts.

—Mira qui tenim aquí —diu el que duu el llum tot arraconant mare i fill contra la paret— no sabeu que és prohibit anar per aquí. Des d'ara és prohibit.

Una mà immensa agafa la Namàlia pel coll. Sobtadament el peu d'en Joèdic s'aixeca fins més amunt del seu cap. La llanterna vola i s'estavella contra la paret. S'ha apagat.

El guàrdia afluixa en voler seguir la llanterna i en Joèdic estira la seva mare per la mà. Són a les fosques. Els guàrdies ensopeguen els uns amb els altres. De més lluny en venen més amb més llanternes. Mare i fill corren en ziga-zaga per corredors i passadissos. Els guàrdies es senten lluny.

—Ara sí que estem perduts, no se on sóc i he perdut la llanterna, no sabré trobar la sala dels gels.

—Jo sí, ja hi havia estat i sé perfectament on som ara. Si em segueixes t'hi portaré.

Van arribar a la cambra on van a parar els tubs vint segons abans que un nombrós grup de la Guàrdia Social amb dos oficials al front. Al forat de sortida hi havia llum, era en Tarm que els va estirar ràpidament. Quan van ser a dins va tornar a posar el bloc de gel mòbil i el va ruixar amb aigua perquè es soldés. Per l'altra banda ja picaven.

Era important donar l'alerta a la República el més ràpid possible. A contracor la Namàlia es va separar del seu fill i va pujar pel tub inclinat en direcció on havia deixat el carretó. Va enretirar la corda que hi havia instal·lada per pujar amb més facilitat i a nivell de la coberta 63 va bloquejar el tub amb un tap metàl·lic que havien construït especialment per a aquesta finalitat. Des del costat de Supra semblava una de les comportes impossibles d'obrir que obstrueixen sovint els tubs. Era difícil que provessin de forçar-la. Va pujar al carretó i va anar ràpidament a la República.

En Tarm i el seu grup deixaven pistes falses. El sector 42 de la selva era un cul de sac i per passar a la República l'únic camí possible era baixar moltes cobertes fins el sector 10, d'allí al 11 per pujar posteriorment al 46 i arribar a la República.

Les pistes endinsarien els suprians dins el sector 42. Hi perdrien molt de temps ja que és un immens laberint de més de dues-centes mil cambres plenes de vegetació.

L'únic pas obert entre el sector 45 i el 10 també es va tapar amb una imitació de porta.

TNIREBAL no seria de gaire ajut als superiors ja que en el seu plànol totes les portes eren obertes i el sector 42 es comunicava amb els altres per dotzenes de camins actualment bloquejats.

La República havia perdut l'accés a una quarta part de la selva però no estava en perill imminent.

La commoció per l'entrada de Supra al sector 45 va ser considerable, els conservadors del Consell van demanar la dimissió d'en Tarm que no va ser acceptada per la majoria.

Diverses visions del problema s'enfrontaven:

• Cedir el sector 45 i establir fronteres segures a nivell del sector 10.

• Cedir el sectors 45, 10 11 i part del 46, tota la selva, per establir una frontera molt més fàcil de defensar al nivell 64 del sector 46.

• Un atac per sorpresa pels tubs per bloquejar la sala dels gels, aïllar el sector 45 i obligar als superiors a rendir-se.

• Negociar amb els superiors un tractat comercial favorable a canvi del retorn a les velles fronteres.

• Fomentar la revolta a l'interior de Supra.

El Consell va decidir establir una moratòria de quinze dies abans de prendre cap decisió definitiva.

Naturalment l'espionatge via els tubs dels nivells del 64 al 70 es va mantenir.

La Troimà, la Nouma i la Namàlia feien un bon equip de tubs. Feien un o dos viatges cadascuna cada dia. La seva informació, especialment la que provenia de la Matgà era valuosa.

Van saber que entre els superiors havien aparegut dues tendències: els que volien colonitzar ràpidament el sector 45 per dedicar-lo a l'agricultura i els que donaven prioritat a noves expansions ja que la manca de resistència quan van entrar al sector s'interpretava com a mostra de debilitat dels enemics.

El que semblava clar és que creien que els exteriors que havien ajudat a fugir en Vadís i la Namàlia eren d'un país amb molta més població que la que realment tenia la República i que no tenien ni idea de la diferència tecnològica que existia amb Supra. Una diferència que augmentava constantment.

Durant els quinze dies de moratòria el grup dels elèctrics acabava de desenvolupar, seguint les idees obtingudes al terminal Nova, un sistema de transmissió de sons a distància mitjançant un fil conductor. La qualitat no era perfecta però en Tarm va insistir a instal·lar-lo pel tub del nivell 64 entre la República i l'accés a Xara.

El grup de terminalistes amb el qual col·laborava en Ziol va fer un gran progrés per pura casualitat. En un dels menús del terminal Nova, entre centenars d'altres opcions n'hi havia una titulada "Transferència remota d'imatge", en Tomen ja l'havia vista moltes vegades i no semblava fer res. Un dia volent activar una altra opció situada al mateix menú la va picar sense adonar-se'n. El terminal Nova reposava en aquells instants sobre el tauler de comandes d'un terminal fix que estava encès. Sobtadament al tauler de comandes hi va aparèixer un rectangle lluminós de la mida del Nova amb una inscripció "Col·loqui aquí el Nova". Quan ho va fer les pantalles tant del terminal fix com la del Nova van mostrar "Transferència en curs, esperi 00:06:22" i els segons baixaven. En arribar a 00:00:00 va sortir "imatge de Nova transferida, entri un nom per a la imatge". Va entrar un nom i una còpia idèntica de Nova amb totes les seves possibilitats va aparèixer al terminal. Se la podia invocar en qualsevol moment picant el nom al tauler de comandes del terminal fix.

La conclusió va ser que es podia treballar com si fos amb el Nova des de qualsevol terminal. Però el millor de tot va ser que quan es va instal·lar a un altre terminal les opcions de comunicació que sortien en gris es van activar, des d'un Nova es podia enviar un missatge a un altre. Un nou mètode de comunicacions que caldria estudiar i explotar a fons.

L'arribada del petit Joèdic a la República va ser tot un esdeveniment. La Mirtela es va convèncer ràpidament que encara que havia estat present a la mateixa cambra de les reunions de l'oposició de Supra, no havia entès res, era un altre llenguatge i a part, no els podia veure les cares. Per les veus deia que a més de les tres noies que l'havien tractat molt bé, havien passat per allí un total d'unes deu persones, inclòs l'home que l'havia recollit mort de fam i fred al sector glaçat.

El cap del taller d'òptica va examinar els ulls d'en Joèdic. La situació no era tan dolenta com semblava a primera vista, amb unes lents adequades hi veuria relativament bé. El problema més gran seria l'atròfia d'alguns dels músculs que mouen l'ull i permeten enfocar de prop. Caldrien dos parells d'ulleres i una teràpia que en Formel creia que podia regenerar el moviment de l'ull.

La Ròssia finalment va poder abandonar la clínica, físicament ja estava curada, i va anar a viure amb la Namàlia i en Joèdic. Tothom va creure que les necessitats afectives del trio es complementarien. El problema més greu podien ser les seqüeles de les violacions, podia desenvolupar una aversió al contacte tant sexual com humà. La Mirtela va aconsellar als seus companys que la portessin a situacions amb relacions afectives i físiques però no directament sexuals. Si ella aleshores en buscava de sexuals tindrien resolt el problema i si no, al menys deixaria d'associar el contacte físic amb l'agressió.

La Xandra s'havia integrat molt bé als seus nous estudis. La seva especialitat a Supra eren les matemàtiques. En ser comparativament primitives comparades amb les de la República, havia desenvolupat una capacitat d'abstracció i generalització molt gran per abastar-les. Tenir accés a unes matemàtiques molt més ben estructurades i amb eines més potents va ser per a ella com un somni. En quinze dies va assolir el nivell més alt de tot el seu grup d'escola i ja era sempre l'escollida per introduir nous temes als companys.

Aquells dies la Xandra es va fixar en com en Tarm la mirava. La Cídia tenia raó. I en fixar-s'hi els ulls es creuaven sovint. I aquelles mirades van fer créixer en ella el desig. En Tarm tenia una llarga experiència en amors adolescents i va haver d'esforçar-se per desmuntar en la Xandra el mite del "príncep per tota la vida". Com qui no diu res, afirmava sense dirigir-se directament a ella que creia amb l'amor profund i apassionat però també en la possibilitat de compartir-lo entre diverses persones. Quan finalment la Xandra es decidís a fer un pas, ell ja li posaria fàcil: com a mínim ja sabria les condicions.

El peu d'en Ziol millorava i aviat se li podrien treure les benes. No calia teràpia en aquest cas, ja faria prou exercici de manera natural. La Marla continuava amb el seu pla i el "provava" cada dia. Va anar millorant, cada dia li feia coses més excitants i cada dia aguantava més. No el faria esperar gaire, perquè ella ben aviat tampoc no podria esperar.

Un dia va tocar expedició escolar al gran pou. Tots els republicans d'entre onze i setze anys, uns vuitanta, hi van baixar. En Ziol el van baixar per la corriola, els altres van fer tota l'escala a peu.

El gran pou, popularment pou de llot, en opinió d'en Valac, era un antic sistema de transport vertical. Era un pou fosc de secció quadrada de tres metres, amb una porta a cada coberta, totes tancades menys la de la coberta 64 que havia estat oberta amb explosius pels republicans feia més d'un segle. El principal interès del pou és que baixa fins la que seria coberta zero, travessant tot Bam, i allí hi ha una obertura que duu entre d'altres llocs al dipòsit de llot.

A la República eren conscients que al Món existien cicles de l'aire, de l'aigua i també de moltes altres substàncies. Totes les deixalles acabaven als embornals i anaven a parar a l'aigua dels fons del Món, allí en diversos dipòsits uns bacteris ho descomponien gairebé tot. A la República havien comprovat que la ceràmica que formava les parets del Món no era atacada a causa del seu contingut de beril·li, qualsevol substància amb més d'un u per mil de beril·li no era atacada. Tampoc atacaven aquells bacteris la matèria viva, però totes les deixalles orgàniques mortes eren ràpidament dissoltes.

Un sistema de convecció i alguna mena de camp electromagnètic, tot sense parts mòbils, anaven conduint les aigües residuals a diversos dipòsits fins a acabar al del llot on s'acumulaven els darrers residus insolubles. A partir d'aquell punt l'aigua ja era perfectament neta, potable i bastant calenta, a uns trenta-cinc graus. El llot era ric en ferro, alumini, níquel, titani, zinc, manganés i liti en forma d'òxids, carbonats i silicats insolubles. Altres metalls es separaven en altres punts del procés i s'ignorava el seu destí. Quan l'extracció de llot de la República en va fer baixar el seu nivell, es va obrir un pas i va permetre el descobriment de molts altres dipòsits, i la comunicació amb els que hi havia sota el sector 11. Curiosament els diferents dipòsits que mesuraven uns cinquanta per trenta metres, disposaven d'il·luminació com qualsevol cambra del Món, il·luminació que es podia encendre i apagar tocant un petit cercle verd a la paret, prop dels accessos.

L'opinió general era que el llot eren les restes inorgàniques de l'utillatge del Món que a l'època del primer caos va a anar a parar als embornals.

Quan es va veure el potencial del llot com a matèria primera, es va equipar el gran pou amb una escala de troncs, molts milers, i un sistema de corrioles per pujar càrregues. Actualment les corrioles eren mogudes per força hidràulica.

El conjunt de cambres i dipòsits no sortia a TNIREBAL, que sols arribava a la coberta 1, però semblava que la configuració sota de cada sector era idèntica. Al menys aquesta va ser la conclusió de l'exploració que s'havia fet feia pocs mesos i que va obrir camí des de la sortida del gran pou fins a sota el sector 9. Va ser al llot de sota el sector 10 on es va trobar el terminal Nova que segurament estava fet d'una substància que contenia beril·li. Precisament l'acumulació de llot sota els sectors 8 i 13 va ser la causa que no es pogués fer una exploració més extensa. Sota tots els sectors explorats hi havia comunicació entre el dipòsit de llot i uns pous que corresponien al gran pou, però en tots els casos no s'hi veia oberta cap de les portes que comunicaven amb les cobertes.

Els nois van ser conduïts per andanes i passeres de troncs a veure diversos dipòsits. A partir d'un cert punt feia molta pudor i l'aigua era realment fastigosa, amb grans bombolles que esclataven en arribar a la superfície. Van prendre mostres d'aigua per estudiar-les. De tornada al pou era el moment que esperaven tots, el darrer dipòsit, passat el del llot que tenia l'aigua molt neta i calenta. L'expert que donava la classe ja havia acabat, va fer un senyal. Tots els nois es van despullar i van saltar a l'aigua. Tots menys en Ziol que no li traurien la bena del peu fins aquella tarda i la Ròssia que no va voler, segurament no volia ensenyar les marques que li havien fet quan la van torturar, encara s'amagava molt. La Marla va dubtar un moment, va mirar en Ziol i finalment es va despullar i tirar a l'aigua.

En Ziol mirava, ja s'havia mentalitzat una mica de com eren les coses a la República. Encara li costava creure que tots els nois barrejats amb noies nues no presentessin, com ell, signes evidents d'excitació sexual, al menys quan eren fora de l'aigua. I la barreja arribava sovint a contacte físic! La Marla ja li havia dit que ell també s'hi acostumaria. Va decidir pensar en un altre cosa. Per un punt de la paret hi sortia un gran tub que portava aigua al dipòsit, funcionava intermitentment, els nois es posaven al lloc on aniria a parar el doll i xisclaven quan els queia al damunt una gran quantitat d'aigua quasi cremant.

On anava a parar aquella aigua? Segur que sortia per un tub subaquàtic. Quan tingués bé el peu ho aniria a explorar, segur que els republicans no ho havien fet mai, això d'anar sota aigua no era el seu passatemps predilecte. Els nois i les noies ja sortien de l'aigua i en Ziol va tornar a mirar, ara no ho podia resistir, va veure que els nois republicans també miraven tot el que podien però no els passava el mateix que a ell. La Marla se'n va adonar i amb una mirada de complicitat li va dir:

—Ja veuràs aquest vespre quan t'arreplegui.