—I aquí queden reflectits tots els informes de l'equip de comunicacions. No és gaire optimista l'esquema del Món que ens està sortint —digué la Mirtela en acolorir una zona a un esquema que representava els diferents països—. A nosaltres que ens semblava que a Bam eren endarrerits i autocràtics.

En un quadre hi havia una descripció dels colors de l'esquema:

—Sols un altre país blau i cap de verd, no crec que a cap dels sectors on no hem aconseguit que ens contestin hi puguem trobar res que tingui un cert nivell, si no és que coneixen la comunicació pels terminals i s'amaguen voluntàriament —digué la Marla contemplant l'esquema.

—Sort en tenim que el país blau té bona pinta perquè n'hi ha un de lila que és preocupant i a més el tenim a prop. Suposo que és el país dels jamians, el que va fer la guerra amb Supra ara fa 125 anys, és als sectors 41, 42, 77 i 78 i tot i que sembla ric i amb tecnologia, hi hem vist una gent que sembla primitiva. Aquest matí en vull fer un estudi més a fons. Vine, que hi tenim un parell de terminals connectats.

Al primer terminal s'hi veia part d'una cambra amb una vintena de dones i nenes cosint. Anaven gairebé nues i estaven molt primes. El ritme de treball era intens.

Al segon terminal s'hi veia el que semblava una sala d'estar particular. Quatre criatures d'entre mesos i cinc anys hi jugaven, tenien moltes joguines. Tot era net i endreçat. En un determinat moment el nen gran cridà i immediatament aparegué una dona vella, prima, amb una mena de davantal blanc i el nen li començà a donar ordres. La dona semblava espantada i acomplia tots els desitjos del marrec.

Al primer terminal s'hi van sentir crits. Hi havia un home uniformat que amb una tralla estava pegant una de les dones i la va fer caure a terra, les altres feien com si no veiessin res. Va venir un altre home, amb un uniforme amb més galons i amb una veu aguda que quasi espanta la Marla que ho veia i sentia a la pantalla, va dir:

—Si torna a passar, castigarem tota la sala. Aquesta —senyalà la que era a terra— que torni a la feina i me la porteu al vespre en acabar.

—Són com esclaves —digué la Marla esgarrifada— la que cuida als nens també.

—I també tenen esclaus —afegí la Mirtela que acabava d'aconseguir una altra comunicació—, fixa't en aquesta cambra, aquests homes estan treballant lligats de peus. Miraré d'establir algunes altres comunicacions.

Va ser molt dur pels republicans i per la Marla el que van observar aquell matí. D'aquell país en deien Jami, era realment el que havia fet la guerra amb Supra. I va ser fàcil de veure perquè per tot arreu hi havia cartells amb lloances a Jami, al seu imperi i al seu Líder, així anomenaven al qui manava, del que no sortia mai el nom propi. També era omnipresent un símbol format per dues circumferències negres l'una dins de l'altre una mica excèntrica.

Un fet va colpir especialment la Mirtela. A la sala dels nens hi va entrar una dona jove de no més de vint-i-cinc anys amb la pell carregada de cosmètics. Els nens grans li van dir mare i en agafar el petit el va anomenar fill meu. Una dona amb quatre fills. Era una norma absoluta a tot el Món, a tots els països que coneixia, que una dona sols havia de tenir dos i ocasionalment tres fills. Per tenir un fill s'havia de menjar el fruit de la mare durant tot un mes, no hi havia fills no volguts. La tradició de tots els pobles i religions del Món sempre deia que el fruit de la mare era un regal dels creadors, fossin qui fossin, per evitar que la gent es morís de fam. Els biòlegs de la República estaven convençuts que el regal era doble, que la fertilitat era l'estat natural de la dona i que alguna cosa no identificada de l'ambient, l'inhibia. El fruit de la mare tornava les coses al seu estat natural.

Quatre fills, van veure més tard que hi havia casos de cinc i sis, significava que volien augmentar la població ràpidament i això implicava que volien que els seus fills ocupessin un espai que pertanyia a altres persones. Era evident: envaïen un territori, esclavitzaven la seva gent i la substituïen. No es veia cap de les treballadores forçades embarassada.

Sobtadament, la Marla va notar una altra anomalia, tots els jamians tenien els ulls blaus. A Supra, a la República o entre els selvàtics, els ulls blaus no eren gens corrents. Per exemple: a tot el grup d'escola de quinze i setze anys, la Xandra era l'única que els hi tenia. La situació a Jami no podia ser natural, els biòlegs ho van confirmar, sols hi havia una explicació: els jamians en un moment del seu passat havien hagut d'impedir tenir fills a tots els individus amb els ulls no blaus. Segurament creien que era un símbol distintiu.

Els biòlegs republicans tenien una teoria que deia que la població humana primitivament, tot i ser realment molt uniforme, estava dividida en grups que presentaven alguns caràcters externs distintius com el color dels ulls o de la pell, les pel·lícules ho confirmaven: hi sortia gent molt més clara que qualsevol persona actual, o també amb la pell completament negra o amb els ulls de diferent forma o amb uns cabells molt diferents. Les característiques que depenien de molts gens, com la tonalitat de la pell, s'havien anat uniformitzant amb els segles; les que en depenien d'un de sol, com el color dels ulls, sobrevivien en una proporció similar a la que hi havia en la població original.

Era evident, els jamians practicaven la consanguinitat per seleccionar un aspecte de persona determinat. En altres caràcters com la forma de les orelles, el color i textura dels cabells, la forma dels llavis o dels dits dels peus, els biòlegs cridats per la Mirtela davant dels terminals, van veure abundància de caràcters recessius, signe inequívoc de consanguinitat.

A la tarda, la Mirtela i en Tarm s'havien de desplaçar a Supra en representació del Consell, per a l'acte cerimonial de la presa de possessió del nou govern. La Zigènia havia fet una bona feina i el nou govern, que tenia com a membre la Dragla tornada definitivament de l'exili, semblava mitjanament competent. L'obertura de Supra al comerç ja començava a generar un important flux econòmic. Supra comprava paper, volien comprar una impremta i exportaven confecció de més qualitat que la que feien a Bam, especialment ganxet i gènere de punt fet a mà. El conseller de comerç de la República opinava que Supra seria molt adequat per instal·lar-hi indústries ja que tota la població anava a l'escola al menys fins els onze anys i tenia una bona preparació laboral.

L'acte protocol·lari es va fer a la Gran Sala. Estava tan plena que la Marla i la Xandra que acompanyaven la delegació van decidir de no entrar-hi i aprofitar el viatge per retrobar-se amb velles amistats. Realment a la Gran Sala no s'hi veia gent jove.

La primera a qui van anar a visitar va ser la Trema, que es va emocionar en veure-les i mentre parlaven els va preparar la seva famosa sopa de canya dolça. La Marla li va proposar que fes un recull de receptes que es podria imprimir. La Trema els va dir que tot i ser diumenge a l'escola hi trobarien tots els seus excompanys. Estaven fent una mena de judici a uns que havien col·laborat amb els superiors.

Arribats allí van veure que les coses havien canviat molt. El nou director era en Quiel, el músic, que en aquells moments dirigia una mena de judici contra en Batrel, en Gramoni i el seu grupet. En veure la Marla, la cara d'en Gramoni va ser tot un poema, ella ni es va immutar. De fet va ser un judici relativament just, en Quiel no va permetre cap revenja personal i sols va admetre acusacions concretes i raonades. Per a alleujament dels acusats, els que feien de fiscal no sabien algunes de les històries anteriors amb les exiliades, que no van ser interrogades com a testimonis però sí, convidades a participar a l'assemblea que decidiria la sentència.

Davant les evidències, molt ràpidament els acusats van admetre haver provocat càstigs a molts dels altres alumnes, sobre tot noies, a canvi de rebre un tracte de favor per part d'en Cràdec. Els van portar a una altra cambra i l'assemblea va començar a deliberar. Tots els presents van dir la seva.

—Sincerament, crec que cap d'ells no era conscient de el que feia en Cràdec amb les noies —deia en Titem que sempre actuava de moderador—, sí que són responsables de càstigs injustos, però no del que, a més, fes en Cràdec.

—I de molts càstigs, proposo que entre tots rebin el que hem rebut els perjudicats —digué una noia anomenada Xidela que admetia obertament que havia evitat els assots a canvi de favors a en Cràdec—. Tenim el registre d'en Cràdec. Algú ho pot comptar?

—Correcte… aquí tinc els números dels dos darrers anys —en Titem va consultar el llibre d'actes de l'escola—. He fet la suma dels que van ser causats pels acusats: noranta-tres càstigs, més de les tres quartes parts dels que hi va haver, sobre vint-i-dues noies i vuit nois diferents, amb un total de divuit mil dos-cents cops. El que proposa la Xidela és molt fort…

La Marla va demanar la paraula, es va fer el silenci:

—Ja sabeu que jo he estat una de les perjudicades. Us vull fer una proposta. Serà molt millor per a tothom si d'aquesta assemblea no en surt un esperit de revenja: tants per tants. Aquests nois van fer això perquè els havien fet creure que l'objectiu a la vida era esdevenir superior i tenir poder sobre els altres. Ara el més important és trencar aquesta creença. Volien ser superiors? Que siguin ara inferiors. Posem-los una temporada en alguna feina molt diferent a la que ells esperaven, tenen formació i hi ha moltes tasques a fer. Més endavant tornem a jutjar si han perdut el comportament antisocial i mereixen continuar estudiant.

—Estic bastant d'acord amb la Marla —intervingué la Coala, una de les més perjudicades pels acusats—, però crec sincerament que encara que fos una sola vegada haurien de tastar el que ens van fer passar a nosaltres.

—D'acord —ratificà la Xandra—, mentre quedi clar que no és una revenja i que els hi fem molt menys del que ens van fer passar a nosaltres. De totes maneres la decisió serà vostra. Nosaltres dues ara ja no vivim aquí. Moltes gràcies per haver-nos deixat participar en aquesta assemblea.

Acabat el judici, la Marla es va penedir una mica de la seva indulgència: va veure en el registre el càstig a en Ziol: cent per haver espiat noies quan es banyaven. Per la data del càstig, ho va comprendre tot, ho havia fet per lliurar-la del perill i no li havia dit res, ara entenia perquè en Cràdec va afluixar en les seus interrogatoris. El papir també posava ben clar l'acusador: en Gramoni. Potser hagués hagut de proposar algun tractament de reeducació més actiu… bé, era igual, ho oblidaria, a ella qui li importava era en Ziol, ara se l'estimaria una mica més, molt més, ja se n'adonaria.

Era ja l'hora de retrobar-se amb la delegació quan sobtadament els va arribar la notícia: s'han rendit! Els superiors s'han rendit! Van córrer a la Gran Sala i van passar entre una gernació que hi volia entrar. Des d'una porta van arribar a veure com s'anunciava la rendició a tots els presents. L'acte protocol·lari es podia donar per acabat.

Quan es van trobar, en Tarm va demanar a les noies que tornessin soles a la República ja que la situació podia esdevenir perillosa, ara no era cap problema fer el viatge, fins i tot s'havia establert un sistema de roba d'abric i peücs per al sector glaçat, en vint-i-cinc minuts serien a casa.

En Tarm i la Mirtela van sortir de la Gran Sala i van pujar amb el nou govern a la coberta 67, al punt d'accés a la zona dels superiors. Quan hi van arribar anaven sortint els guàrdies que eren ràpidament capturats. Pel cens, sabien que n'hi havia d'haver uns cinc-cents vint. En van sortir quatre-cents setanta-vuit. Van ser conduïts a la coberta 36.

Per als superiors s'havia habilitat una zona de la coberta 65 on hi havia una sala amb seients per poder reunir-los tots. El govern disposava d'una llista amb els noms dels quatre-cents dos superiors i suprems que es creia que hi havia a les plantes altes. Ràpidament es va poder constatar que sols en van sortir tres-cents vuitanta, en mancaven vint-i-dos. Quan els agents del nou règim de Supra finalment van entrar a les cobertes superiors i ho van escorcollar tot, no hi van trobar ningú més. No era possible que s'hagués amagat tanta gent.

En Tarm esperava amb especial interès en Cràdec. Li havien assegurat que el podria interrogar, a fons si calia. No va sortir. Dels vint-i-dos superiors que mancaven, vint eren a la llista dels dos-cents i escaig que el nou govern volia jutjar. Un petit interrogatori va aclarir algunes coses.

Quan l'assemblea de superiors va decidir rendir-se, un petit grup de quatre o cinc, encapçalats pel suprem degà, van dir que tenien un pla secret per recuperar el govern i que altres superiors els haurien d'ajudar. En van cridar a uns quaranta, aparentment a l'atzar. Alguns van rebutjar la proposta però una quinzena dels que hi tenien més a perdre si es rendien s'hi van afegir. A continuació el grup va fer passar tots els guàrdies d'un en un, en va seleccionar uns quaranta, va pujar amb ells a la coberta 70 i tots plegats van desaparèixer.

La Mirtela va demanar permís per interrogar els superiors concentrats a la sala.

—Els superiors que van ser cridats pel suprem degà i no es van afegir al pla secret, que passin tots a aquesta banda —manà amb veu forta.

Es van aixecar una vintena de superiors.

—No veus una cosa molt curiosa? —preguntà baixet adreçant-se a en Tarm.

—No, si no és que em sembla que cap d'aquests és dels que volen jutjar.

—Fred, fred —la Mirtela tenia un somriure maliciós als llavis—. Mira'ls els ulls.

—No… no sé que vols dir… no, no pot ser, tots tenen els ulls blaus, què vol dir això? Com te n'has adonat?

—Hem de tornar a la República immediatament a comprovar el que sospito.

En sessió nocturna el Consell va decidir amb la màxima urgència enviar agents a Supra per cercar el pas que havia dut els superiors a Jami. Ja que a les tres cobertes que dominaven els superiors no hi havia cap porta, ni tancada ni oberta que conduís a Jami, l'única possibilitat que a primera vista quedava és que haguessin passat pels tubs. Però l'equip de tubs ja havia informat que els pocs que tenien accés des de Supra eren tots tancats a nivell dels límits del sectors 43. A més, pràcticament cap superior no podria haver passat per l'estretament entre els dos sectors. TNIREBAL va donar una possible solució. A la coberta 70 hi anava a parar un pou de desguàs dels amples. Aquest pou desembocava quinze metres més avall a una galeria horitzontal que en principi havia d'estar totalment plena d'aigües residuals. Si realment no estigués inundada, per ella es podria passar a un dipòsit esfèric de dos metres de diàmetre al qual també hi anava a parar una claveguera del sector 42, més enllà de la frontera.

Quan els agents hi van arribar, van poder comprovar que la teoria era correcta, que el tap del pou era fals, que la galeria estava seca i que en arribar al tub d'aire el camí estava obstruït per un tap de fusta molt sòlid, col·locat feia poc. De totes maneres en van col·locar un altre de metàl·lic al pou de baixada per si des de Jami enretiraven el seu i volien tornar.

Mentrestant, a la República, la Mirtela engegava un pla per localitzar els superiors fugitius. Si sols van fugir superiors amb ulls blaus era evident que coneixien Jami, la seva política racial i possiblement la seva potència militar. A l'endemà al matí, tres-cents terminals amb la càmera tapada començarien a establir comunicacions amb Jami. El Consell va aprovar la idea de fer les trucades sonores, amb el mateix soroll que fa el terminal quan es programa per emprar-lo com a despertador. En Ziol havia ideat un procediment que aconseguia que el missatge de comunicació al terminal de destí semblés la pantalla apagada. I es va decidir acoblar-lo a la trucada sonora.

Aquell vespre la Marla estava especialment tendre amb en Ziol que no sabia a què venien tants afalacs.

—Vine aquí, sobre els meus genolls —li va dir quan ja s'havia posat el pijama— no, assegut no, panxa avall.

En Ziol s'hi va posar i ella li va baixar els pantalons.

—Alguna vegada t'han pegat? —li va preguntar mentre amb la mà li donava cops afectuosos al cul.

—La mare, quan era petit, si en feia alguna de grossa, em posava com estic ara i em pegava al cul, sí. Una mica.

—Vull dir seriosament, amb un fuet.

—Al col·legi, abans d'entrar a l'escola de candidats, un parell de vegades, però amb la vara prima, amb el fuet mai.

—Si dius mentides t'apallissaré —els cops feien una mica de soroll.

—Et dic que no… —el cop va ser més fort—. Bé, sí, una vegada… no va ser res. I ho he dit perquè m'estaves torturant, dolenta.

Es van posar a riure, ara ella sabia que una cosa més els unia.