Tots els rellotges del Món marcaven exactament DIME 14:04:9075 07:00, era l'hora del començament de la jornada a Jami. Tres-cents terminals van sonar amb el mateix so que l'aplicació de despertador. Més de cinquanta van establir comunicació immediatament. Amb la resta es va anar repetint el procediment i quan es duien establertes unes dues-centes comunicacions hi va haver un cop de sort: una habitació amb dos superiors suprians, fàcilment identificables per les túniques blaves d'un penjarobes. L'un dormia i l'altre provava d'aturar un despertador inexistent. En pocs minuts s'havia establert comunicació amb habitacions veïnes i s'havien trobat més superiors. Lògicament els havien allotjat tots junts en un passadís amb cambres petites i diverses sales, que hi havia a la coberta 68 del sector 41. El terminal d'una de les sales va contestar, s'hi veia una gran taula parada per esmorzar, sofàs i butaques, tauletes petites i un altre terminal a l'altra banda. Quan van fer com si sonés l'alarma, un home uniformat va anar a aturar-la i va aparèixer el seu rostre amb cara de fàstic al terminal corresponent de la República. Ja tenien dues vistes i el que era millor, oïdes de la sala on es reunien els superiors.

Quan van anar a esmorzar, un dels superiors es va acostar a un dels terminals i va entrar a l'aplicació de música, mala sort, per allí encara hi veurien però no hi sentirien res. L'altra terminal va ser molt més productiu, la Marla va localitzar en Cràdec a un extrem de la taula, gairebé fora d'imatge. A mig esmorzar es va presentar a la sala un individu uniformat amb molts galons, va demanar atenció i els va anunciar que el Líder els rebria a la sala d'audiències de la coberta 70 a les 09:00.

Van entrar a TNIREBAL. A la coberta 70 del sector 41 sols hi havia una sala gran que pogués ser la sala d'audiències. Hi havia un sol terminal a un dels extrems del que seria l'estrada, ben col·locat per veure el públic i no tant a la presidència que es veuria una mica pel darrera. Van provar sort amb el so del despertador, res. Van provar un so com si piquessin a la paret, res. Finalment un xiulet molt agut, com el que fan a vegades els terminals quan es pengen, el van deixar posat, algú tocaria el tauler per mirar d'aturar-lo. I el van aturar, un altre individu amb uniforme. Va mirar la pantalla encuriosit i en veure que ja no sonava va fer un sospir d'alleujament. No sospitava res estrany. Al seu darrera unes dones amb parracs s'afanyaven a netejar tot l'auditori.

L'audiència va començar puntualment a les 09:00. Un oficial ple de galons va donar una ordre i tots els presents es van aixecar i van quedar com rígids, els superiors també. Va sonar una fanfara i va entrar el Líder amb uniforme negre i uns galons que semblaven l'arc de sant Martí. El Líder va seure, la musica va callar i tots els presents van aplaudir-lo pal plantats durant quasi cinc minuts.

Tot seguit el Líder va parlar:

—Suprians, des que em vaig erigir en Líder de Jami que he sabut que tenia uns aliats incondicionals i ara ho heu demostrat. Els quaranta homes que heu dut per al meu exèrcit ho demostren i aviat demostraran el seu valor, quan barrejats amb cinc mil valents soldats jamians, d'aquí tres dies justos, participaran en la conquesta del sector 79.

Els militars van aplaudir i els superiors s'hi van afegir.

»El sector 79 serà aviat part de Jami i els valents que ajudin a conquerir-lo hi rebran propietats. Però la conquesta del 79 sols serà un petit pas i una prova d'una nova arma secreta que posarà tot el Món als peus de Jami. Als informes que m'heu enviat mentre éreu assetjats a Supra m'heu parlat d'un enemic amb un gran poder, amb poder per treballar el metall, aquest enemic vostre serà el meu enemic i per molt metall que tingui no podrà resistir la nova arma secreta de Jami.

»A vosaltres ja us ho puc dir, la nova arma de Jami és una substància que s'encén amb una violència sobrenatural, tan gran és la seva potència que fins i tot pot obrir les portes tancades.

Els militars van tornar a aplaudir i els superiors novament s'hi van afegir.

»D'aquí a tres dies tot Jami ho veurà, és una sorpresa per al meu poble, guardeu silenci fins aquell moment. I d'aquí un més ho veuran els vostres enemics. I vosaltres, els meus aliats, gràcies al poder de Jami recuperareu ben aviat el vostre poder al sector 43.

Ara van ser els superiors qui van aplaudir primer.

»Volem que la vostra estada sigui el més còmode possible. He donat ordres que sigueu tractats com oficials al meu servei personal. Ja he manat que us facin uniformes amb una banda blava per simbolitzar el càrrec que teniu. Si teniu qualsevol necessitat, l'oficial d'enllaç us atendrà el millor possible.

»D'aquí quatre dies ens trobarem a la festa de la victòria. Poder a Jami.

—Poder! Llarga vida al Líder! —van cridar amb una sola veu els oficials mentre els superiors miraven d'afegir-s'hi.

—Parla d'explosius —digué en Tarm que acabava de presentar la transcripció del discurs al Consell—. Com poden tenir prou tecnologia per fer-ne?

—El component essencial són els nitrats, i a l'aigua que nodreix els conreus n'hi ha en una concentració relativament alta. Sense massa tecnologia se'n poden extreure. De plantes oleaginoses se'n poden treure hidrocarburs que amb el nitrat donen un explosiu bastant potent, suficient per volar les portes tancades entre els sectors —explicà en Vilmet—, de fet, fins i tot barrejats amb carbó i sofre, els nitrats exploten. El que més m'estranya és que ho hagin descobert tot sols, pel que veiem no sembla que siguin gens avançats en química, la pròpia República no els va descobrir fins fa poc més de cent anys, quan ja tenia molts altres productes químics.

—Quines possibilitats de defensa tenim? —preguntà la directora.

—Ens poden venir a atacar passant per Supra o pel sector 79. Si venen per Supra el millor punt per aturar-los és al sector glaçat, amb temps s'hi poden fer barreres de gel que fins i tot amb explosius els costaria molt de travessar. Si passen pel sector 79 penetraran directament a la selva i la porta que vam fer per barrar el pas als suprians a la coberta 64 no resistirà els explosius —informà en Tarm—. La pregunta clau en aquests moments és: quants explosius tenen els jamians?

—Aquesta pregunta vol dir que amb suficients explosius, els jamians ens podrien envair? —preguntà en Zanor bastant esverat— ens ho prendrien tot?

—Estimat company —intervingué la directora—, a la major part de nosaltres ens importa més la nostra societat i les nostres vides que no pas les coses que ens poden prendre. Hem de reflexionar més. Faig aquí mateix una crida a la supervivència. Hem de considerar la pitjor de les hipòtesis i elaborar plans per sobreviure, individualment i com a poble. Discutiu la situació amb tots els ciutadans, no els hem d'amagar el problema però hem de ser els primers a conservar la serenitat. Quan ens tornem a reunir vull que porteu propostes concretes. I encara ens resta un tema greu: què fem amb el sector 79?

—No hi ha manera d'anar-hi sense volar portes, i ara qui no té explosius és la República. Pels informes de la Mirtela sabem que el 79 és un sector aïllat i no poden fugir. Tenen un petit exèrcit que no podrà resistir gaire. Si els avisem pels terminals, en entrar els jamians podrien sospitar alguna cosa i fer-los parlar. Nosaltres perdríem la possibilitat d'espiar i els pobres del sector 79 no hi guanyarien res. Si ningú no té cap idea suggereixo de no avisar-los —proposà en Tarm.

La Mirtela va tornar a la sala de l'equip de comunicacions acompanyada per en Tarm que es faria càrrec amb els seus col·laboradors de tota la qüestió de l'espionatge a Jami. Tot just arribats, la Marla va donar dues bones notícies:

Primera: havien comunicat amb el que semblava ser el despatx del secretari del Líder dels jamians

Segona: contactes més aprofundits amb el sector marcat amb blau indicaven que era una societat lliure i pacífica que superava plenament els criteris del Consell per provar d'establir-hi comunicació oberta. Fins i tot visual.

La Mirtela va decidir que era un bon moment per entaular contacte directe amb els "blaus"

—Tenim un plànol en paper del sector 131?

—Sí, ja te n'hem preparat un, fixa't que els "blaus" sols ocupen les dinou cobertes superiors, les marcades precisament en blau. Vols també el resum del que sabem? —contestà la Marla tot donant-li uns papers:

• Població: entre 15.000 i 20.000 amb la piràmide d'edats equilibrada, viuen molts anys, com nosaltres.

• Societat: sense classes econòmiques; parelles estables i fortes relacions familiars.

• Educació: escolarització total, escoles separades per sexes amb classes d'uns vint alumnes fins als setze anys; escoles especialitzades mixtes fins als vint anys aproximadament.

• Política: govern popular i assequible a la població; freqüents assemblees veïnals amb poder polític. Cap actitud violenta detectada.

• Producció: agricultura eficient, metal·lúrgia de l'acer (no sabem d'on el treuen), serradora, filatures i teixits de qualitat, paper, llibres i impremta.

• Defensa: no localitzada però sembla que l'únic veí que tenen els és hostil.

—Naturalment —aclarí la Marla— hi ha temes que sense un contacte més directe ens són difícils de jutjar.

—Passem a la tercera fase del contacte: contacte escrit bidireccional. Tenim connectat algun terminal amb gent treballant-hi?

—Sí, aquí. Vols comunicació escrita?

La Mirtela veia al terminal una noia d'uns dotze anys, es sentia un mestre parlant de matemàtiques, la noia de tant en tant prenia alguna nota i mirava la pantalla. La Mirtela va començar a escriure: [CRIDA EL TEU MESTRE], la noia no se n'adonava; la Mirtela va prémer al tauler de comandes un rectangle amb una campana. El volum de l'altre terminal deuria estar posat molt fort perquè la noia va fer un xiscle i un bot. Un contacte a la tercera fase una mica espantadís. El mestre, al seu torn, va avisar unes altres persones, segurament les autoritats. Ràpid i com si allò per a ells fos el més normal del Món.

Els dirigents dels "blaus" semblaven més interessats en el contacte que els mateixos republicans i van contestar moltíssimes preguntes sense fer-ne massa a canvi. El país s'anomenava Pom i els seus habitants Pomús.

Passada la primera presa de contacte, la Mirtela va decidir passar a comunicació parlada en les dues direccions, no comprometia a res i era molt més ràpida.

Els pomús havien desenvolupat una cultura en algunes coses molt semblant i en altres molt diferent a la de la República. La Mirtela estava convençuda que el substrat cultural que donaven els terminals: llengua, música, pel·lícules o les aplicacions d'aprenentatge, feia que les cultures convergissin. No tenien la mentalitat científica experimental de la República, en tot cas eren molt més especulatius que empírics. Per exemple la seva química era primitiva, pràcticament limitada al que explicaven els terminals, la física poca cosa més. Contràriament, les matemàtiques, especialment l'àlgebra, estaven molt desenvolupades el mateix que l'enginyeria mecànica.

Disposaven d'una metal·lúrgia de l'acer d'un gran nivell i van explicar orgullosos les seves realitzacions: torns, telers, eines de mà, màquines d'escriure i d'impremta. La font d'energia, com a la República, eren turbines que aprofitaven una caiguda d'aigua. Van explicar que disposaven d'un important estoc de ferro i d'alguns altres metalls.

Els nois i les noies anaven a col·legis separats per sexes i conservaven uns forts lligams amb la família, l'educació era molt rigorosa, però pels terminals es constatava un bon ambient a les escoles. A partir d'un cert nivell que es podia assolir pels voltants dels setze anys, escollien especialitat i estudiaven sis anys més en escoles temàtiques, aquesta vegada amb els dos sexes junts.

Les seves creences van despertar ràpidament l'interès de la Mirtela. Veneraven un llibre antic, on es deia que el Món l'havien construït uns homes savis d'un Món més gran per salvar-se d'una catàstrofe terrible. Els descendents d'aquests homes s'havien barallat entre ells i quasi destrueixen el Món. Sols un grapat d'homes havien salvat el llibre i coneixien el destí del Món. Passats 6.500 anys de la creació del Món trobarien un nou Món molt més gran, que els savis els hi havien preparat. I passats 12.400 anys, un altre Món encara millor. El llibre era ple d'històries de personatges i de contes amb intenció moral, però molts dels interlocutors creien que l'essencial era la història dels orígens i el destí del Món que esmentaven contínuament en explicar la seva societat.

La Mirtela va pensar ràpidament que el mite podia tenir algun fonament, hi havia una correspondència amb el que defensaven la directora Utàlia i en Valac que havien arribat a algunes conclusions similars, però sense llibre.

Un altre punt era el destí del Món. La Veilà havia fet un estudi curiosíssim sobre les pel·lícules. D'una manera subtil va evidenciar que alguns personatges que sortien a pel·lícules que passaven al Món, parlaven com si el destí del Món fos evident, fins i tot per a personatges que representava que no tenien cap creença filosòfica o religiosa. En contrapartida a cap pel·lícula de les que no passaven al Món, totes elles anteriors, no hi havia cap referència. La sospita que les persones que vivien al Món primitiu coneixien el destí d'aquest per damunt de creences o mites era molt forta.

Els pomús tenien una sala sagrada anomenada la Sala del Comptador del Temps, era a les cobertes més altes i s'hi reunien per a diverses cerimònies i celebracions. Creien que el destí del Món estava lligat a aquella sala. Van explicar que algun esdeveniment important hi havia passat feia pocs anys, alguna cosa relacionada amb uns números que els republicans no van acabar de comprendre.

L'única sortida de Pom anava a parar a Càlia, un país primitiu i xenòfob que estava en guerra permanent amb els seus veïns. Afortunadament l'accés vist des de Càlia era a un sostre i els pomús el podien defensar amb poc esforç. Ja feia trenta-cinc anys de la darrera incursió.

Tenien també una comunicació mitjançant un tub amb un altre poble, els Gima, que eren comerciants i coneguts indirectes de la República ja que els de Bam hi mercadejaven. Tot i que el forat de comunicació era inicialment de tan sols cinc centímetres l'estaven eixamplant amb llimes, i al ritme que portaven en uns quants anys hi podrien passar persones. Hi tenien uns tractes comercials força intensos i un flux d'informació considerable, estaven assabentats, per exemple, dels Jami i la seva política expansionista.

Mentre els caps pomús explicaven la seva llarga història, la Marla des d'altres terminals feia diversos contactes per verificar-la. Era evident que els interpel·lats no estaven al corrent del que estaven dient els seus caps en aquells moments. Tots ells van confirmar fil per randa tot el que deien els dirigents. El veredicte de la Marla va ser que anaven de bona fe. La Mirtela hi va estar d'acord i va decidir passar al contacte visual.

Quan en Ziol va arribar a l'assemblea general de la República, l'ambient era molt tens, no hi havia secrets per als ciutadans, tothom estava assabentat dels plans del Líder de Jami i la preocupació era general. La directora va ser la primera persona que va prendre la paraula.

—Estimats companys: la situació és greu. Jami, el país on han fugit alguns dels superiors de Supra, és una veritable amenaça, és un país d'una crueltat que no us la podeu ni imaginar, la consellera Mirtela us explicarà fins on poden arribar. Ara estan planificant la invasió d'un país, de tot un sector, per esclavitzar els seus habitants i ocupar-ne el seu territori. I a més, han promès als superiors que en el termini d'un mes, ens conqueriran a nosaltres i posteriorment restauraran l'antic règim a Supra. Si penseu que aquí estem segurs aneu errats, els jamians disposen d'explosius i poden fer saltar les portes. Ja sabeu que és possible, nosaltres mateixos fa més de cent anys ho vam provar per obrir l'accés al gran pou. Si tenen prou explosius podran venir fins aquí. Tenim poc temps i entre tots hem de buscar la solució. Passo la paraula al conseller Tarm que és qui coordina la nostra defensa.

—Com sabeu, mercès al descobriment del nostre jove amic Ziol —en Ziol es va posar vermell, pensava que tothom el mirava—, podem veure el que passa a molts llocs del Món sense ser vistos. Tenim a Jami sota observació i us puc donar notícies dolentes i notícies bones. Començaré per les dolentes:

• L'exèrcit de Jami mobilitza més de cinc mil soldats perfectament preparats. Això vol dir que si obren les portes entre els sectors, ningú no els pot aturar gaire estona amb els mitjans actuals.

• D'aquí tres dies, tenen previst envair el sector 79 que no té cap possibilitat de defensar-se. De moment hem decidit de no avisar-los, ja que pensem que amb paraules soles no els podrem ajudar.

• D'aquí un mes, tenen previst atacar-nos i continuar més tard amb Supra i amb la resta del Món.

• Al ritme actual, la seva població es dobla cada vint-i-quatre anys.

—Ara les bones notícies:

• Hem obert comunicació amb el despatx del secretari del Líder de Jami. Totes les ordres que dóna i tots els informes que rep, passen per allí.

• De moment no podrien de cap manera conquerir el Món, tocarien a trenta-cinc soldats per sector, just un per coberta. I recordeu que cada coberta són més de set mil cambres. Ara és el moment d'aturar-los.

• Els nostres enginyers estan posant a punt una barrera que podria aturar l'exèrcit jamià en qualsevol punt estret. Hi tenen força confiança.

El debat que va seguir reflectia l'ambient: un sector dels ciutadans estava francament pessimista, un altre sector volia intervenir desordenadament.

—Me'n vaig a l'habitació. Aquí ja s'ha acabat, veniu? —la Xandra ja no podia aguantar més i es volia estalviar la descripció de les brutalitats dels jamians.

—Anem —digué la Ròssia que tampoc volia seguir. Es va aixecar i els altres van seguir pel passadís.

—Anem —repetí en Parm que feia dies que seguia discretament la Xandra.

—Jo crec que els pomús ens podrien ajudar, són una gent molt reflexiva —anava dient la Marla— us en puc explicar moltes coses, és fascinant.

—Amb l'enginyeria que tenim, hauríem de trobar alguna solució, fins i tot per salvar els del 79 —en Ziol no perdia mai l'esperança.

—Mai a la vida havia passat per una situació així —la Cídia estava nerviosa i s'arrambava als companys com per buscar protecció.

—Jo tampoc no puc més, fa uns dies que dono voltes a problemes complexos i ara sols manca això —va concloure la Xandra.

Van arribar a l'habitació de la Xandra, ella va tancar el baldó que la unia amb la dels seus pares i va dir que sortia un moment.

A en Ziol li agradava molt l'habitació de la Xandra i va ser el primer a estirar-se damunt els nombrosos coixins que hi havia per terra en un dels angles. La Xandra va tornar amb menjar i begudes, menjar sempre ajuda a passar els nervis. Va començar a escalfar coses al forn de l'habitació. La Marla es va aixecar per ajudar-la.

Quan van acabar de preparar el sopar, la Xandra va treure uns petits llums d'oli, els va posar pels prestatges a prop del racó dels coixins i va apagar el llum del sostre de l'habitació. Va anar al terminal i va posar una música molt fluixeta. Tots es van posar a sopar.

L'ambient agradable va relaxar als nois, en Ziol seia a la falda de la Marla, en Parm s'apropava tant com podia a la Xandra. La Ròssia estava una mica apartada, semblava que encara arrossegava molts traumes. La Cídia era qui més es movia, anava de quatre grapes d'un a l'altre, cercant el contacte. Van parlar molt, en veu baixa. Les històries dels pomús eren realment fascinants per a tots. En un determinat moment la Marla es va aixecar per anar al lavabo i immediatament la van seguir la Xandra i la Cídia.

—Heu vist que la Ròssia està una mica sola, creus que en Parm podria ser un bon company per a ella aquesta nit? —preguntà baixet la Marla—. Crec que ara li convé tenir contacte amb algun noi.

—Sí, en Parm és molt bon noi i delicat, l'altre vespre vam passar una estona junts, encara no deu ser conscient del cas de la Ròssia —digué la Xandra.

—Miraré de maniobrar per ajudar-los —intervingué la Cídia en el precís moment que entrava la Ròssia. Era igual, les noies ja s'havien entès.

La Cídia va sortir i va parlar baixet amb en Parm, el noi va assentir i ella li va fer un petó. Va sortir la Marla i va parlar amb en Ziol que també era part del pla. La Xandra va sortir portant per la mà la Ròssia i la va deixar just al cantó d'en Parm. La conversa cada vegada era més baixeta.

La Marla va començar a abraçar i besar en Ziol, els altres estaven molt junts i van començar a acariciar molt suaument la Ròssia, era el punt crític, no ho va rebutjar. En Parm anava agafant protagonisme però les noies encara hi intervenien. Van començar a treure's peces de roba i quan això va ser evident, la Ròssia que duia túnica, també se la va treure, encara se l'hi veien les marques dels cops de fuet i era la primera vegada que les ensenyava. En Parm estava pendent del que feien en Ziol i la Marla i els imitava, a la Ròssia se la veia feliç. La Xandra va apagar tots els llums menys un. Minuts més tard va fer un senyal discret i entre tots van dur la Ròssia al llit mentre l'acariciaven, molt lentament es van anar allunyant fins a deixar-la sola amb en Parm.

—Deixem-los sols, veniu —digué la Marla baixet mentre passava a la seva habitació que era a les fosques.

Els quatre nois bullien de desig i abans que la Xandra acabés arrossegant la Cídia fins l'altra cambra i deixés sols en Ziol i la Marla, van passar tots quatre una bona estona fent unes exploracions que unes hores abans ni imaginaven.