Quan menys hi pensava, a en Ziol li va tornar al cap el problema dels pobres habitants del sector 79, condemnats a l'esclavatge o a la mort. Uns moments abans, amb tres noies estava prou distret però ara amb la Marla que estava molt afectuosa, i calenta, tornava a una situació més normal. Una mà el va arrossegar al llit, ell ja en tenia ganes però estava tan neguitós que no sabia com correspondre als amanyacs.

—Aquesta gent… crec que la República no obra correctament, segur que hi podem fer alguna cosa.

—No sé pas el què, si se t'acudeix qualsevol idea… no t'amoïnis més, demà ja ho veurem més clar… va, vine aquí, que et desitjo molt després de tot el que acabem de fer. No havies tocat mai cap altra noia, a part de mi?

—No, a cap. I a tu no t'havia tocat mai ningú?

—El dia del dipòsit sí, una mica, aquí hem d'acceptar uns contactes que a Supra ferien trontollar els fonaments, a mi m'agrada. Et molesta compartir-me una miqueta?

—Gens, mentre tornis a mi com ara. Però no em trec del cap els pobres de sector 79…

—Jo te'ls trauré del cap, vine aquí.

La Marla estava especialment dolça i entenia el neguit d'en Ziol. Va mirar de fer-li oblidar, encara que fos per uns minuts. No ho va aconseguir. Sobtadament en Ziol es va aturar i va dir:

—Ja ho tinc. Els podem salvar.

—Bé, explica'm-ho —digué amb veu de resignació—. Ja continuarem més tard.

—Pel pou, pel gran pou. Pel sector 79 també hi passa un gran pou, probablement deu tenir totes les portes tancades, és el mateix que passa pel sector glaçat i allí segur que no hi té cap sortida. Obrim amb explosius una porta al sector 79 i una altra a nivell de la coberta 35 del sector 9 que em sembla que està desocupat. I aleshores evacuem la gent del sector 79 i la portem al 9.

—Hi veig quatre problemes. Primer: com ens ho fem per pujar setanta plantes per un pou sense que ens ajudin des de dalt? Tenen les portes tancades i no ens poden llençar una corda. Segon: d'on trèiem els explosius per obrir les portes? Aquesta tarda han dit que no en teníem. Tercer: com fem baixar quaranta mil persones abans que els jamians hi entrin i les capturin? Resten dos dies. I quart: i si baixant pel mateix tub ataquen al sector 9? O a nosaltres passant pel nostre gran pou?

—Tinc respostes a tot. Hem de trucar immediatament en Tarm.

El pobre Tarm feia cara de no haver dormit gaire encara quan va contestar, en aquells moments no semblava que el que li venia més de gust fos escoltar projectes, però en veient els nois ho va haver de fer. Va decidir que convocaria a tots els seus col·laboradors per a una reunió urgent molt d'hora. Mentre parlaven, la causa que hagués dormit tan poc va passar nua per darrera d'ell, entre el llit i la cambra de bany. No la van poder identificar.

A les 06:00 en Tarm es reunia amb els seus col·laboradors i alguns experts. Havia parlat un quart d'hora amb en Ziol i comprovat que la seva idea tenia possibilitats. Hi havia un punt crític: era essencial la col·laboració dels habitants del sector 79, haurien d'aturar els jamians quatre o cinc dies i no haurien de deixar que agafessin cap presoner que conegués l'existència de comunicacions mitjançant els terminals. Als informes de la Mirtela hi posava que el sector 79 era un regne amb una aristocràcia governant relativament benigna, semblava que el codi d'honor que protegia als febles era molt fort.

—Hem localitzat les cambres reials, el nostre problema ara és que ens creguin. Si els podem fer veure als seus terminals el que fan els jamians ens creuran. Creus que els òptics poden fer un sistema de lents i miralls que permeti que des d'un terminal es vegi la pantalla d'un altre? —preguntà la Mirtela.

—Em sembla que sí. A la coberta 70 recordo que hi ha una sala amb dos terminals enfrontats. Demanaré als òptics que hi vagin immediatament —contestà en Fosmein.

—Ja sabem per quina porta provaran d'entrar. Si bloquegen totalment amb troncs, canyes i altres materials el passadís que hi ha a continuació, els jamians trigaran bastant a obrir-se pas. Ho hauran de mullar per evitar que ho encenguin. A la llarga els jamians podran desmuntar qualsevol barricada, però crec que trigaran a trobar un bon mètode —afirmà en Tarm—. Troimà, tu que ets la nostra millor escaladora, com veus la possibilitat d'enfilar-te setanta-una plantes pel forat.

—Tenim escales de canya força resistents i lleugeres que fan més de tres cobertes de llarg. Amb un sistema prou segur per travar uns troncs al mig del pou, amb unes vint i cinc etapes hi podem arribar. Va ser així com vaig pujar pel gran pou fins a la coberta 140, quan volíem veure si algun dels tubs que hi van a parar tenia sortida. El material encara el tenim a un magatzem. Amb un equip prou nombrós s'hi pot pujar en vint-i-quatre hores.

—Tinc una feina prèvia per a tu o qualsevol de les "primes", baixar pels tubs i confirmar que el sector 9 és buit. A veure, Vilmet, quan trigaríem a fer prou explosiu per fer saltar la porta?

—En aquests moments tenim un petit estoc de nitrats, si els emprem tots n'hi haurà prou per volar una porta. Des d'ahir que n'estem fabricant més, però la separació dels soluts és un procés de més d'una setmana.

—Això complica les coses, hauran de resistir una setmana com a mínim. Segur que no podem tenir més explosius abans?

—Amb prou gent treballant-hi en podria fer en uns quatre dies, hi ha un procés d'evaporació lent que no sé com accelerar. A partir d'aquest moment és un procediment continu que ens pot donar una quantitat suficient com per volar una porta cada dos o tres dies.

—Aquesta deu ser la capacitat dels jamians?

—Suposo que no, per les instal·lacions que he vist pels terminals, la seva capacitat seria com a màxim un vint per cent de la nostra —contestà en Vilmet.

—Queda el problema de fer baixar quaranta mil persones trenta-sis cobertes, són cent catorze metres en vertical. Podeu fer algun invent els d'Enginyeria?

—Ens hi posem a treballar ara mateix.

La reunió va continuar discutint el pla d'en Ziol. Restava molta feina i detalls tècnics, però es van anar trobant respostes a totes les objeccions inicials.

—Crec que ha arribat el moment de reunir el Consell per aprovar el pla, espero que els que en sou membres m'ajudareu a explicar-lo, jo he dormit molt poc i estic una mica espès. Els companys Ziol i Marla em sembla que no han dormit gens i ja és hora que se'n vagin a descansar.

En arribar a l'habitació en Ziol s'adormia dret. La Marla no ho podia tolerar, què s'havia cregut, deixar-la a mitges. En Ziol va caure damunt el llit i es va dormir instantàniament. Aleshores es va posar a somniar, somniava que el despullaven i l'excitaven, estava com volant. La Marla també estava despullada damunt d'ell i no pesava. Sobtadament es va trobar fent l'amor, sense cap esforç, ni físic ni de voluntat. Curiosament, quan després de vàries hores es va despertar, recordava el somni perfectament, com si hagués estat real.

A l'hora de dinar, en Ziol era el centre de totes les mirades, les notícies corren de pressa a la República, els companys d'estudis li van cantar una cançó amb la lletra adaptada a la situació. La sensació de culpa per abandonar als del sector 79 havia neguitejat molta gent, i ara es sentien alleujats i agraïts a en Ziol per haver trobat una solució. El Consell l'havia aprovat i ja s'hi treballava de valent.

La Mirtela estava encara neguitosa, havia de parlar amb el rei del 79, hauria de ser un contacte visual i hauria de ser persuasiva i ràpida. El sistema òptic que permetia que una càmera veiés la pantalla d'un altra ja estava llest i l'equip havia establert algunes connexions amb Jami per tal de fer convincents els arguments. Era el moment.

El terminal del menjador reial va emetre un fort senyal acústic. Cinc segons més tard s'establia la comunicació, al fons el rei dinava.

—Sóc un alt càrrec d'un sector exterior al vostre. Qui mana aquí?

La persona que estava davant el terminal va trigar uns segons a contestar.

—Ell —digué senyalant el rei que des de la taula mirava encuriosit—, és el nostre sobirà, sa majestat Manigres tercer.

—Demana-li que vingui.

El rei va dubtar uns moments i amb actitud ferma es va apropar al terminal.

—Majestat, sóc una ministra d'un altre país. El vostre regne està en greu perill, us volen envair.

—On ets tu? Què hi fas aquí dins?

—Sóc en un altre sector, els terminals serveixen per veure i parlar a distància, mira —es va apartar, va col·locar ràpidament el sistema òptic i el rei va poder veure una sala contigua al seu menjador— fes anar algú a aquesta sala i el veuràs.

El rei ho va fer, i va admetre ràpidament la possibilitat de la comunicació, era com les pel·lícules però a "temps real". Es veia que l'havien educat per no immutar-se davant de res.

—Com és que dius que estem en perill, fa més de dos-cents anys que no hem sofert cap atac.

—Coneixeu els jamians? Són a les portes orientals del vostre regne amb cinc mil soldats i un arma que pot obrir les portes— va commutar a un terminal des d'on es veia la porta per on volien entrar, hi havia multitud de soldats, es veia clarament un rètol de sector, coberta i cambra— com veieu és a la vostra frontera.

—Crèiem que els jamians eren un país feble, fa molts anys que no en sabíem res, des que es va inundar l'únic tub que ens connectava amb l'exterior. Has dit cinc mil soldats? —la cara del rei reflectia preocupació.

—Sí, i ben preparats. Us puc ensenyar algunes vistes de Jami i són desagradables.

La Mirtela va explicar tot el que sabien de Jami, ometent l'afer dels superiors per no complicar la història, mentre li mostrava les imatges de diversos terminals: esclaus famèlics treballant als conreus, esclaves als tallers, soldats uniformats, famílies benestants. Va deixar pel final el més colpidor una sala amb uns nois molt joves que torturaven una noia, nua, penjada pels canells, just davant del terminal. No va ser difícil de trobar, estaven castigant a un grup sencer des de feia hores. El rei va explotar d'indignació.

—Al meu reialme no es pot fuetejar una dona en presència d'homes i mai als pits o al ventre. Quina mena de gent són aquests jamians?

—Són el pitjor, conquereixen un país, fan esclava la seva gent i quan els han mort tots de treball o de càstigs en conquereixen un altre.

El pobre rei de Talis, així anomenaven al país, va creure ràpidament tot el que deia la Mirtela. A ella li feia una mica de pena, qualsevol de mala fe amb suficients mitjans tècnics, l'hagués pogut enganyar.

Al cap d'un hora, els comandaments del seu reduït servei de seguretat estaven parlant amb en Tarm sobre la possible defensa. Omplirien tot el passadís, darrera la porta que rebria l'explosió, de troncs, canyes i altres residus, tot lligat i enganxat amb una resina de la qual afortunadament en tenien molta, la feien servir per a una indústria local. L'explosió encara ho compactaria més tot. Era important que amb tascons comprimissin els troncs per dificultar encara més el pas. Entre la barricada hi posarien canonades de canya per poder disparar fletxes als invasors. Sortosament disposaven de ballestes.

En Tarm els va demanar que mantinguessin una reserva de material per reforçar el tap o fer-ne un altre si els jamians esbotzaven una altra porta, encara que ell creia que gastarien tots els explosius d'un sol cop.

Els enginyers van trobar una solució per fer baixar pel pou amb rapidesa una quantitat considerable de gent, un tub de roba prou ample perquè hi passés una persona i prou estret perquè no baixés massa de pressa. Van explicar que si es col·locaven els tubs tocant la banda est del pou, la força de Coriolis premeria la gent contra la paret i es frenarien. Ja ho estaven provant a l'estadi, des de l'estructura que s'havia muntat per experiments sobre la gravetat. El problema era aconseguir prou tela per fer els tubs. Comerç es va posar a treballar.

També semblava fàcil inundar la part baixa del pou de tal manera que si els jamians descobrien la porta falsa que substituïria a l'esbotzada i baixaven pel pou, no trobessin cap continuació. Realment, el pla confiava que els jamians no descobririen el pou. Sols si sonava l'alarma que l'havien obert s'inundaria la part baixa.

Es van construir passeres de manera que fos possible anar des del final del gran pou de la República fins al començament del que passava per Talis sense mullar-se.

La Troimà va començar a pujar pel pou, tenia previst arribar aquell mateix vespre a l'alçada de la coberta 35, on s'hauria d'esbotzar la porta d'accés al sector 9. Pels tubs ja s'havia confirmat que no hi vivia ningú.

Sols restaven vint-i-quatre hores per a l'explosió. Els talians tenien confiança en el seu govern i de moment col·laboraven de bon grat a les tasques de defensa. La barricada era millor que el que esperava en Tarm. Molt travada i feta de manera que si la volien estirar, sols se n'endurien una petita part.

D'altra banda també tenien iniciatives. Van idear un sistema de baixada pel pou amb xarxes de corda. Si se'n podia instal·lar una cada cinc metres, seria una baixada alternativa al tub de roba prou bona.

Mentre l'afer de Talis s'apropava als seus moments crítics, en Ziol seguia amb els seus invents. Va baixar tot el gran pou i va estar analitzant el problema del nivell de l'aigua. Estava convençut que hi havia un dipòsit d'aigua potable molt més gran i que era el que mantenia constant el nivell al del llot i al de l'aigua potable, per vasos comunicants.

La Troimà continuava la seva ascensió. Al mateix temps, amb una de les bigues metàl·liques i els gats que havien servit per defensar la porta contra els guàrdies suprians, es muntava una plataforma molt segura a nivell de la coberta 34. A uns quants metres de la futura segona explosió.

Els de comerç, el millor que havien trobat era a Supra: una partida de cinc-centes túniques blaves de superior, ara en desús. Eren de punt, fetes a mà amb fil bastant gruixut. Tenien tres botons per davant per cordar el coll. Anys de treball, però servirien de tub per baixar persones no excessivament grasses. Era el moment de començar a fer mànegues gegantines i reforçar-les amb cordes. Es va decidir fer tres etapes d'uns trenta i escaig metres cadascuna. Caldria construir plataformes intermèdies.

Finalment, la Troimà va acabar la seva ascensió al nivell de la coberta 71 i hi va hissar uns troncs i uns tascons per fer la plataforma provisional. Hi va instal·lar corrioles i van començar a pujar persones i explosius. Els explosius s'anaven enganxant a la porta, era una operació lenta que va durar tot el dia. Finalment, va arribar una planxa de ferro que els cobriria. Uns troncs i més tascons la van afermar contra la porta. Dos blens lents es van encendre. Sis hores que servirien per desmuntar tots els suports que hi havia en aquella part del pou. Si queia material es malmetrien i valia la pena recuperar-los.

Les hores passaven lentes. De tant en tant un xiulet, queia algun tronc i tothom fugia del fons del pou. Finalment van arribar despenjats els darrers suports i els homes que els baixaven per les corrioles. Els jamians iniciarien l'atac abans d'una hora. L'explosió del pou era també imminent.

En Ziol i la Marla s'ho miraven des del terminal de la sala veïna a la del Consell, connectat amb un terminal de Talis des d'on es veia la porta que duia al pou. Els minuts passaven i els nervis augmentaven. Haurien fallat els dos blens?

Sobtadament, un soroll sord i una mica de fum sota la porta. No s'havia mogut. Uns talians s'hi van apropar amb palanques. La porta es movia una mica. Finalment, van poder fer més força i la porta suaument va caure dins del pou. Meravellós, pel costat de Talis no es veia cap senyal de l'explosió. Immediatament van llençar una corda molt llarga. La van hissar, al final hi venia un sistema de corriola que mantindria la corda separada de la paret. Amb la corriola van tornar a hissar la corda, més de pressa aquesta vegada. Lligat a l'extrem de la corda hi va aparèixer en Tarm. Just en aquell moment va sonar una altra explosió i tothom va anar a mirar el terminal connectat amb Jami. Quan el fum es va esvair, van veure que la porta encara estava a la seva posició inicial, enfonsada però dreta. El tap de l'altra banda havia funcionat perfectament.

Anaven pujant republicans a Talis. Finalment, van hissar una segona biga de ferro i un gat amb els que van muntar una plataforma ben sòlida. Ara pujar qualsevol cosa seria molt més ràpid i segur.