A Jami estaven desconcertats, esperaven que la porta saltés cap endins i que els soldats que estaven a l'aguait entressin immediatament a l'atac. La porta però, encara estava vertical, un pam més endins però vertical. La resina que l'enganxava als tronc impedia de treure-la. Era millor que el que esperaven a la República. De moment a part de donar-li guitzes no sabien que fer. Ara les perspectives de Talis eren millors, en tres dies hi hauria prou explosius per volar la segona porta del pou i en dos dies més, màxim tres, podrien evacuar la població.

Quan els jamians ja havien perdut sis hores, van canviar l'estratègia, havien comprés que darrera la porta hi havia un obstacle i van optar per fer pressió provant de trencat-lo. Van començar a portar troncs i amb grans maces els col·locaven fent pressió contra la porta. De tant en tant la porta cedia una mica, aleshores tot el sistema de troncs queia i l'havien de tornar a posar.

A Talis, alguns ja creien que el sistema aguantaria per sempre més quan els jamians van aconseguir tombar la porta. Ara ja veien la barricada i també els tubs que la travessaven. Les ballestes van disparar i van ferir als dos primers soldats jamians. Quan es van tornar a acostar duien escuts i van enganxar cordes als primers troncs. Des de lluny van començar a estirar-los, alguns van cedir. A la República van calcular que a aquell ritme trigarien més de quatre dies a desmuntar la barricada.

Els talians van resultar ser molt bons treballadors a les alçades. Van començar a muntar les seves xarxes de descens. Amb les serres metàl·liques que van venir de la República la feina de tallar troncs es va multiplicar, treballaven a ple rendiment vint-i-quatre hores al dia, de mà d'obra no en mancava gens.

El segon dia de l'atac, els jamians van canviar la tàctica, havien fet una mena d'ariet amb una punta com un ham. Un grup molt nombrós d'esclaus el clavava a la barricada i a continuació estiraven. El ritme de destrucció va pujar perillosament. A la República en Fosmein ja havia ideat un mètode addicional de defensa. Si a Talis es tapessin totes les sortides d'aire de la ventilació, es crearia un fort flux d'aire a través de la porta esbotzada. Cremant residus vegetals prop del passadís de sortida, un intens fum dificultaria la feina dels jamians. La idea va funcionar, restava veure quan temps trigarien els jamians en taponar el flux d'aire.

Van trigar sis hores, van instal·lar una cortina gruixuda i el fum pràcticament ja no penetrava. Era el moment de passar a la segona part del pla d'en Fosmein: posar també una cortina a l'altra banda i consumir tot l'oxigen del passadís. Si per treballar a Jami obrien la cortina per tenir aire, els tornava ràpidament a envair el fum. El seu ritme de treball en conseqüència era molt lent, encara que també molt penós per als esclaus.

Al tercer dia, els jamians feien anar l'ariet des de darrera la cortina, el ritme era més lent que quan ho feien de més a prop. La barricada encara duraria. A la República la producció d'explosius estava gairebé enllestida. Molts republicans havien ajudat a evaporar l'aigua de les dissolucions al forns de les seves habitacions i ja es disposava de la quantitat adequada de nitrats. En Vilmet personalment, va fer la barreja amb els hidrocarburs i la va anar col·locant dins de closques buides d'una mena de cocos.

El dispositiu de baixada també s'enllestia: cinc tubs descendents fets de túniques de superiors i a més, xarxes cada cinc metres. Les proves dels tubs van fer veure que els cops contra els bastidors podien ser perillosos. Una possible solució seria fer baixar els talians amb tota la roba que fossin capaços de posar-se, incloses mantes i tovalloles. Era a més, una manera per poder endur-se més coses, ja que s'havia limitat l'equipatge a un paquet per persona que haurien de dur lligat al pit per facilitar el descens.

L'explosió que va obrir el sector 9 va ser molt més sorda que l'anterior. Una gran planxa metàl·lica va concentrar tota la potència cap a la porta que va saltar passadís endins, exactament el que els jamians havien pensat que passaria amb la seva explosió. El sector no havia estat sempre desocupat, hi havia mobles i objectes que es desfeien en pols en tocar-los. Tot era molt desordenat, de molts forats a la paret hi sortia un petit doll d'aigua, les aixetes i els taps havien desaparegut feia molts segles. Als corredors il·luminats, a la vora de l'aigua que corria camí dels desguassos, hi creixia una abundant vegetació, com la de les jungles. Les cambres agrícoles eren una barreja de selva i de vegetals de conreu en estat salvatge. L'equip que no tenia peces mòbils com els forns, els llums o els terminals, funcionava perfectament. Van trobar un terminal engegat, tenia una aplicació posada, el comptador de temps afirmava que feia dos mil cinc-cents anys que estava funcionant. També hi havia restes humanes: indicis d'ossos envoltats d'una roba que es desfeia només de bufar.

Era evident que alguna cosa va anar malament al sector, una guerra civil potser. Va morir tothom i en estar tots els accessos tancats, la zona va romandre buida fins al present.

Pràcticament totes les estances del sector eren accessibles i serien fàcils de condicionar. Dues-centes trenta mil cambres, milers de corredors i centenars d'escales esperaven als talians. També es va descobrir que hi havia un accés obert a unes cobertes del sector glaçat inaccessibles des de Supra. Els llums no hi funcionaven i la temperatura era d'uns vint graus sota zero, servirien de congelador com a Supra.

Pel sistema de descens, primer baixarien les dones amb criatures, després la gent gran, les dones soles, els adolescents i per acabar els homes. Per cada tub podia baixar una persona cada vint segons. Se'ls va amenaçar que si algú per por s'aturava i obstruïa el pas, se'l faria baixar a cops de bastó, i és va haver de fer més d'una vegada. A les dones embarassades i a algunes persones incapacitades se les baixava amb la corriola. A aquell ritme podria baixar tota la població en una mica més de dos dies. A mida que arribaven anaven ocupant i netejant el sector 9.

La barricada resistia, era evident que els jamians no tenien explosius per esbotzar una altra porta. La reserva de troncs de Talis es va emprar per reforçar la barrera actual. Si no hi havia novetats, aguantaria com a mínim tres dies més.

Un nou pla es va engegar per iniciativa de la Mirtela. Si en entrar els jamians a Talis no hi trobaven ningú, sospitarien alguna cosa, "Aquests han fugit" —pensarien—. I és possible que analitzessin totes les possibles sortides fins a trobar la porta falsa del pou. S'havia d'evitar, se'ls faria creure que tots els talians s'havien suïcidat de més o menys bon grat. I suïcidat llençant-se pels embornals grans. Era evident que els embornals no es podien fer servir de camí de fugida, era conegut que anaven a parar a dipòsits totalment inundats on es descomponien totes les deixalles. Eren un sistema usual de suïcidi i d'execució. Els talians deixarien a prop de tots els embornals pistes falses de suïcidis i homicidis, objectes personals abandonats, taques de sang dels que no es volien deixar matar, i algunes inscripcions amb frases com "Abans morts que esclaus". D'altra banda es faria, just a la sortida de la barricada, una gran pira amb tots els objectes que no s'evacuarien, quasi tots d'origen vegetal i combustibles, de tal manera que els jamians es trobessin un sector completament buit. La pira a més, dificultaria la seva entrada ja que el fum faria irrespirable l'aire durant hores, amb totes les sortides del sistema de reciclatge obstruïdes com estaven.

Quan la barricada va cedir, tres dies més tard. Sols restaven uns centenars d'homes per evacuar. Van encendre la pira, milers de mobles, portes i altres objectes van començar a cremar violentament. El fum espessíssim, anava cap a Jami. Encara que l'apaguessin ja no podrien aprofitar res. Encara trigarien unes quantes hores a poder penetrar al sector.

Deu mil fardells amb objectes diversos van anar a parar al pou, es feien baixar de xarxa en xarxa. Finalment el sector va quedar quasi desert de bens i de persones. Es va col·locar la porta falsa i es va afermar amb la biga de ferro i tascons metàl·lics, la porta tenia una trampeta, absolutament invisible des de Talis i que sols es podia obrir des del pou, tenia la mida justa per permetre passar una persona.

Sols van restar dins dos voluntaris d'ulls blaus amb uniforme d'oficial jamià: en Tresc, alt càrrec de l'entorn del rei i en Toeni, un reconegut actor còmic. Van acabar de segellar la porta amb una resina especial, semblava que en milers d'anys no s'hagués mogut. En una cambra amb doble fons, a prop de l'entrada del pou, hi tenien un amagatall amb dues lliteres, terminal i menjar suficient per a tres mesos.

Ràpidament es va procedir al desmuntatge de totes les estructures del pou, serien molt útils al nou sector on no hi havia cap moble en bon estat ni tampoc troncs tallats. Simultàniament els republicans van recuperar part de les seves passeres dels dipòsits, restaria un camí obert amb algun tronc i cordes, però ja no calia un pas amb la capacitat de l'antic. La fusta era massa valuosa per deixar-la allà baix.

La salvació dels talians es va festejar com una victòria a la República, eren molts dies de tensió que s'alliberava sobtadament. Molts dels nois de l'escola van decidir anar-ho a festejar a una de les piscines. En veure'ls arribar, la gent gran que hi havia va optar per enretirar-se discretament a una de les altres. Aquella vegada la Ròssia sí que és va decidir i es va banyar, era clar que ja no rebutjava el contacte i de contacte en va tenir, molts nois van anar a parar precisament on era ella.

En Ziol aquest cop des de l'aigua, va veure més d'un signe extern d'excitació. I fins i tot en va mostrar, ja no li feia cap vergonya, encara que no gosava fer amb les noies el que feia allí la major part dels nois de la República.

La Marla, ara que n'havia parlat amb en Ziol, es prenia més llibertats i la major part dels nois del seu grup van aprofitar per conèixer-la d'una mica més a prop, cosa que en ella va encendre el desig de fer coses més fortes amb en Ziol. Malauradament, quan es va adonar que algunes anaven molt més llençades que ella, ja tothom plegava i tornava a arribar gent gran a la piscina.

Sortint d'allí, va ser la Cídia qui havia preparat un sopar a mitja llum, hi eren els mateixos que al sopar de la Xandra amb l'afegitó d'en Moun i en Renort, de manera que aquesta vegada els sexes estaven equilibrats. En acabar de menjar, en Ziol va dir-li discretament a la Marla que tenia plans per l'endemà i que se'n volia anar a dormir. Es van acomiadar tot just quan l'ambient començava a escalfar-se. Aquesta vegada no va caldre deixar sols en Parm i la Ròssia, tots els altres estaven aparellats i prou enfeinats en els propis afers per molestar-los. Quan l'alarma del terminal va sonar l'endemà a les 08:00, tres parelles dormien sota tres mantes, amb l'única peculiaritat que els nois que havien començat amb la Xandra i la Cídia s'havien intercanviat.