L'endemà era la torna de la victòria, la República va decidir que fos festiu i molta gent es va quedar al llit fins tard, però en Ziol que havia demanat a la Marla que l'acompanyés al gran pou per fer-hi unes recerques, estava especialment actiu. Va demanar una corda i una de les noves llanternes elèctriques resistents a l'aigua que l'equip de la Caranta havia desenvolupat. Va agafar també menjar i begudes.

Seixanta-quatre pisos de baixada per una escala de fusta i van anar a parar al dipòsit del llot. Era fosc, en Ziol va encendre el llum, per la passera van arribar al dipòsit de l'aigua calenta. Es van tirar tots dos a l'aigua, ara la Marla ja no tenia cap impediment per fer el que tan desitjava des d'ahir. Malauradament, quan estava a punt, en Ziol va dir:

—Sortim de l'aigua, ja continuarem més tard, que vull fer un experiment.

En Ziol sabia que la Marla ja estava totalment acostumada a les seves interrupcions i que no s'emmurriaria. Va esperar que l'aigua s'encalmés i hi va llençar unes miques de fusta. Tot i que el doll que de tant en tant queia sobre la superfície podia dificultar l'experiment, va ser possible veure un lleu corrent. Es va capbussar diverses vegades. Finalment va agafar la llanterna i va tornar a baixar.

—Ja ho tinc, hi ha un pas —digué mentre es lligava la corda a la cintura—. Si en un minut no he sortit, estira la corda i treu-me. Si puc passar a l'altra banda faré tres estrebades i no m'estiris.

En Ziol va agafar aire i es va submergir. En uns segons va tornar a sortir. No sabia que fer amb la llanterna i no podia nedar bé. Finalment es va posar els pantalons que tenien butxaques. Va tornar a baixar i va desaparèixer de la vista de la Marla. Trenta, trenta-un, trenta-dos… La corda va fer les tres estrebades, havia passat.

Era en un lloc fosc, amb la llanterna sols es veia la paret i aigua. En uns segons, els ulls es van anar acostumant i va veure l'altra banda de l'aigua, hi havia una mena d'andana. Malauradament la corda no era prou llarga per arribar-hi i no se la podia pas treure, no trobaria el camí de tornada. Va seguir la corda i en uns segons ja era un altre cop amb la Marla, la tornada era més fàcil amb la corda i a més es veia llum a l'extrem del pas.

—És un forat de gairebé un metre d'ample i cinc de llarg, no hi ha cap problema. A l'altra banda sembla gran, almenys tan gran com aquí. Tinc una idea.

Va agafar el flascó de la beguda, era com una petita carabassa, en va beure, el va passar a la Marla que també ho va fer. Es va acabar la resta, era dels que no els agradava llençar res. El flascó buit, naturalment, surava. Li va lligar un cap de la corda, el va omplir d'aigua i es va guardar el tap a la butxaca. Va passar a l'altra banda del tub en menys de vint segons tot i el recipient. En arribar a l'altra banda va buidar la carabassa, la va tapar i la va deixar surant a l'extrem de la corda. Ara ja podia nedar fins l'altra banda. Allí el problema va ser que no podia pujar, l'andana era massa alta. Va enfocar amb la llanterna i va veure un lloc que semblava més baix, hi va nedar i era una escala de pujada a un corredor de més de quatre metres d'ample que corria d'est a oest. Va deixar els pantalons com a marca del lloc per on havia pujat i va anar a explorar. No s'ho podia creure, a uns cent metres de distància hi havia un terminal a la paret! El va engegar, era totalment normal. Sense Nova no podia trucar, però va memoritzar el codi per a futures comunicacions.

Començava a ser el moment de tornar. Amb la llanterna anava il·luminant la paret quan ho va veure: el cercle verd d'un commutador de llum. El va tocar i una mica més cau a l'aigua. Els ulls li feien mal de tanta claror. Poc a poc s'hi va anar acostumant, ja començava a veure els detalls.

L'aigua que havia travessat era un canal d'uns deu metres d'ample i de manera similar a l'andana, continuava a l'est i a l'oest fins que la curvatura del Món impedia de veure-hi més enllà. Ell no havia vist mai una distància horitzontal gaire més gran de vuitanta metres que era el màxim que feien els corredors abans de tombar i ara en veia més de cinc-cents cap a l'oest. Cap a l'est la vista no abastava tant, segurament els llums anaven per sectors i sota el sector 10 era tot fosc. Hi va córrer i hi va trobar un altre commutador, ara veia tota l'extensió possible, més d'un quilòmetre. N'estava segur, per allí es podria fer la mítica Volta al Món. Va deixar els llums encesos, segurament s'apagarien tot sols en vint-i-quatre hores si és que funcionaven amb la mateixa lògica que els de les cambres o els dels dipòsits. Va tornar al punt on havia deixat els pantalons i se'ls va tornar a posar, ja era hora de tornar.

La Marla s'havia posat molt nerviosa en veure que trigava i l'esperava dins l'aigua. En Ziol va haver de sortir a la passera a deixar totes les coses que duia abans de tornar-hi per tranquil·litzar-la i acabar el que havia començat el dia abans a la piscina plena de gent.

La Xandra havia estat una de les primeres a participar al pla que la Mirtela i la Marla havien endegat per establir contactes personals amb els pomús, contactes àudio i vídeo en els dos sentits. Ja que els pomús eren molt més nombrosos que els republicans, aquests darrers van poder escollir l'interlocutor. A l'anunci de la Xandra cercant algun matemàtic, hi van respondre més de vint pomús d'ambdós sexes, molts d'ells professionals, però la Xandra cercava més aviat l'afecció i va decidir connectar amb un noi anomenat Xerqui, un estudiant de setze anys que acabava d'entrar a l'escola de ciències a fer l'especialitat de matemàtiques. El noi semblava absolutament tímid en tots els aspectes menys en els relacionats amb els números.

Aquell matí, la Xandra tenia ganes d'activitat. Tornaria a parlar amb en Xerqui, sabia que aquell matí no tenia classes i ho volia aprofitar. Es va acomiadar ràpidament dels amics a la cambra de la Cídia, va anar a cercar una mica d'esmorzar i el va portar a la seva habitació, esmorzaria davant del terminal. Abans, va passar per la dutxa i en sortir es va posar una mena de barnús curt, blanc, absolutament normal allà a la República, s'hi podia sortir al passadís i no es cridava gens l'atenció.

Al pobre Xerqui sí que la hi va cridar, se li veien els ulls clavats a la pantalla mirant d'una manera que en directe no hagués gosat mai i no precisament a la posició de la pantalla on hi havia la cara de la Xandra, realment mancava la cultura de la videoconferència i en certa manera el noi no era conscient del tot que l'estaven veient. La noia se'n va adonar instantàniament però no ho va demostrar gens, entre teorema i teorema miraria d'esbrinar com eren les relacions personals dels adolescents a Pom. Molt a poc a poc, el barnús es va anar obrint i al final ja feia una mica més que suggerir les formes que hi havia sota. Els ulls d'en Xerqui més clavats que mai a la pantalla. Sobtadament la Xandra va canviar de tema:

—Com us relacioneu a Pom els nois i les noies?

—No… no gaire… encara… —enrogí— fins que no acabem els estudis no sortim amb noies. Al col·legi els nens i les nenes anàvem separats, ara a l'escola ja anem junts, però… no ens relacionem.

—Em sona això d'anar junts a classe i no poder fer res. És prohibit tenir relacions?

—No, no, però el costum és de no tenir-ne fins els vint-i-un, abans és mal vist i afectaria els estudis.

—Ho dubto molt jo això. I tu no tens problemes sense poder acostar-te a cap noia?

—Sí… no… bé, hi ha solucions, aquí ho tenim tot previst. Un altre dia t'ho explicaré, ara et volia parlar del problema dels factors de les potències de dos menys un. Tu sabries trobar els factors del número dos elevat a la potència seixanta-set menys un?

—Això té moltes xifres, vint-i-una? —contestà la Xandra acceptant el canvi de tema.

—Sí, exactament vint-i-una. El sabries descompondre, té dos factors.

—Avui hi pensaré, em sona a difícil. Si ho aconsegueixo et trucaré. Vosaltres ho heu aconseguit?

—Sí, naturalment, els matemàtics pomús som molt bons.

La Xandra va decidir acceptar el repte, ja s'assabentaria més endavant dels temes personals. En Xerqui es va tornar a trobar còmode dins del seu element, això sí, encara feia els impossibles per veure alguna cosa més per l'escot del barnús, no era conscient que la imatge a la pantalla era en dues dimensions i que encara que la mirés des de més amunt veuria exactament el mateix.

Quan finalment es van acomiadar, en Xerqui va oblidar apagar el terminal, tenia altres coses al cap, la Xandra se'n va adonar i en lloc de tallar la comunicació va tapar la seva càmera i va baixar el volum del seu micròfon a zero, des de l'altra banda seria com si hagués tallat. En Xerqui després del que havia vist, o havia imaginat que veia, estava botant d'excitació i la Xandra va poder comprovar un dels sistemes previstos que hi havia a Pom, in situ, davant la càmera. No li faria mai cap comentari, naturalment. Va tallar la comunicació i es va posar a treballar en el problema.

—Fer totes les divisions, impossible, a Pom calculen a mà, i anar provant de dividir un número tan gran per tres, cinc, set… fins a trobar que la divisió és exacta és impossible, haurien d'haver fet més de sis mil milions de divisions per solucionar el problema. Amb Nova no hi hauria cap dificultat, però a Pom ho havien fet sense Nova —anava pensant la Xandra. Va decidir programar el Nova que tenia transferit al seu terminal, era fàcil.

En sis milionèsimes de segon, Nova va fer els sis mil milions de comprovacions i va donar el resultat, però la Xandra sabia que a Pom no ho podien haver fet d'una manera tan elemental. Realment, amb aquest mètode no els hagués calgut fer totes les divisions, ja que amb només noranta-sis milions ja haurien trobat la solució, de totes maneres encara era massa per fer-ho a mà.

La Xandra es va posar a pensar i va trobar un resultat que simplificava la recerca: els factors havien de ser de la forma: múltiples de seixanta-set més un, i no ser parells. Això resolia el problema en tan sols un milió i mig de comprovacions. Entre molts es podria fer a mà. Al migdia va tornar a trucar en Xerqui.

—Ja tinc la solució: 193707721 x 761838257287. Però t'he de confessar que ho he fet amb un Nova, es pot programar per fer càlculs. Vosaltres vau haver de fer quasi un milió i mig de divisions per obtenir el resultat?

—No, tenim un mètode molt millor. Escolta, que te l'explico: per cadascun del números immediatament superiors i inferiors a l'arrel quadrada, es pren…

… i no hi pot haver cap divisor que acompleixi…

…cadascuna de les arrels de…

… i amb això trobes els factors amb només dues-centes comprovacions —en Xerqui havia parlat cinc minuts sense respirar, semblava.

—M'has deixat astorada —la Xandra havia anat prenent nota del mètode i va entreveure els seus fonaments, era realment diabòlic, d'una astúcia increïble, ni en mil anys se li hagués ocorregut, en parlaria amb els matemàtics republicans. En Xerqui somreia.

—I el vostre Nova en poques hores ha fet un milió i mig de divisions?

—Hores no, microsegons, i això que ha anat provant tots els factors de dos en dos, ha fet sis mil milions de divisions en pocs microsegons —ara era en Xerqui el que estava astorat.

—He d'anar a parlar amb els matemàtics, perdona'm. —i en Xerqui va desconnectar.

Mentre en Ziol feia descobriments subaquàtics i la Xandra parlava de matemàtiques, el Líder de Jami treia foc pels queixals. A la reunió que es feia a l'auditori hi assistien tots els oficials superiors del país i sense que ho sospitessin, en Tarm i alguns col·laboradors, asseguts davant d'un terminal, a la República, a quatre quilòmetres de distància. La situació era tensa i s'entreveia a l'ambient que rodarien caps. Diversos comandaments van començar a informar.

—Espionatge: hem revisat tota la frontera entre els sectors 78 i 79 i no hi ha cap pas, cap porta, cap tub d'aire. Hi ha tubs que des del sector 79 arriben al 80 però tots menys un acaben en una vàlvula tancada o estan inundats des de fa segles. Sols n'hi ha un que porta a un petit forat de cinc centímetres per on es pot fer passar la informació. No sabem com el traïdor la va poder fer arribar al sector 80. Podia haver demanat ajut als mercaders Gima.

—Forces de xoc: malauradament els nostres homes no han entrat en acció, l'enemic, covardament s'ha amagat darrera una barrera i al final s'ha estimat més el suïcidi a un enfrontament amb les nostres forces. De cara a futures conquestes la nostra opinió és que no s'haurà de col·locar els explosius fins a l'últim moment per evitar que l'espionatge pugui posar l'enemic sobre avís.

—Colonització: pocs recursos aprofitables al sector 79, ho van cremar tot abans de matar-se. Resten les jungles, intactes, i les cambres agràries, en bon estat però amb el conreu arrencat. Trigaran vint dies a tornar a donar producció.

—Interior: els estrangers suprians han estat interrogats amb la droga de la veritat. No en sabien res del sector 79. El seu interès és la revenja contra els seus enemics i la recuperació del poder a Supra. També hem executat tres soldats per desmoralitzar la tropa.

—Mà d'obra: la disponibilitat de mà d'obra a baixat un dos per cent el darrer mes. Amb la força disponible sols podrem explotar el vuit per cent del sector 79 a ple rendiment. Recomanem amb urgència una nova operació.

—Economia: el recurs de mà d'obra era prioritari sobre l'expansió territorial i ha fracassat totalment. Crec que ara la nostra opció és atacar Supra, abans que no pas el país que hi ha més enllà de la selva. Econòmicament és prioritària la mà d'obra.

—Logística: la producció d'explosius augmenta. D'aquí a quinze dies en tornarem a tenir prou per volar una porta. En vint-i-cinc dies per a una altra. Crec que seria preferible esperar a tenir una reserva suficient com per obrir dues portes, abans d'iniciar cap altre atac. Les noves armes contra barricades estaran disponibles també abans de quinze dies i puc garantir que una barrera com la del sector 79 no podrà aguantar gaire hores.

El Líder va abandonar la reunió, les seves resolucions sempre arribaven als comandaments per escrit. En Tarm va pensar que ja les coneixeria quan les dictés al seu secretari.